Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

La crisi que estem vivint ha posat de manifest que hi ha molts components de la nostra vida econòmica y de la nostra vida pública que cal revisar radicalment. Hi ha temes que han deixat de ser un repte per als seminaris i les conferències internacionals, i han passat a ser un repte de supervivència. Hem vist l’abisme massa a prop com per a permetre’ns la possibilitat que la propera vegada ja el veiem amb la proximitat que dona la caiguda lliure. Parlo de temes com és ara si ens cal més, menys o –simplement- millor regulació; si el que cal revisar no és la regulació sinó els reguladors i el disseny de les institucions on duen a terme la seva tasca; o si parlar de societat del risc i de dèficits de governança no és parlar només d’ecologia sinó també d’economia i finances, per exemple. Són temes la resolució dels quals és, com més va, una qüestió de pura i nua supervivència. 

Al darrere de tot el que ha passat hi ha hagut, certament, molta irresponsabilitat. Tant anys discutint sobre el cost de l’RSE, i ara ens trobem de cop davant de la constatació del cost de la Irresponsabilitat, amb majúscules. Però seria un greu error conformar-nos amb la consoladora idea que aquesta crisi reforça el valor de l’RSE en la gestió empresarial. Perquè oblidariem que al darrere dels esdeveniments que estem vivint hi ha hagut conductes personals. Conductes que no resisteixen una mínima consideració de caràcter ètic. És veritat que no podem pretendre que, quan ens hem trobat davant la possibilitat d’un autèntic "risc sistèmic", els canvis necessaris hagin de ser exclusivament de caràcter personal, i no de caràcter sistèmic. Però també ens quedariem curts si negligiem els components personals. 

Sant...

Read More »

Sota l’impuls de diverses caixes d’estalvis, s’ha publicat el que han anomenat Libro verde sobre la Responsabilidad Social Corporativa en el sector financiero. La necessitat de la reflexió que s’expressa en el títol és evident, i especialment, si se’m permet dir-ho així, per part de les caixes. Perquè no hi ha dubte que atendre a la dimensió social forma part intrínsecament de la raó de ser i de l’actuació de les caixes. I d’aquí que facin –legítimament- referència constant a l’impacte de la seva obra social, com un tret que les caracteritza des de la seva fundació. Però aquest és també l’origen del gran risc –i, fins i tot, de la possible coartada- de les caixes en el debat contemporani de l’RSE. Risc que consistiria a dir, més o menys, "a nosaltres que no ens mirin quan es demana RSE, perquè la portem de série: mirin, si no, l’obra social des dels nostres orígens". Aquesta seria avui una actitud una mica miop, la reedició postmoderna d’aquella narració bíblica que ens parla de la dona de Lot, que es va convertir en estàtua de sal per mirar enrera, i no endavant.

Si ho volem plantejar en termes filosòfics i no en termes bíblics, podriem revisar, com un exemple paradigmàtic del que estic plantejant, el conegut missatge publicitari que ens parla de l’ànima de la caixa. Missatge que ens retorna al clàssic debat que, des de Plató fins a Descartes, discutia no tant sobre l’existència de l’ànima, sinó, sobretot, sobre quina connexió tenia amb el cos. O si tan sols eren dues realitats enganxades de fet, però sense que hi hagués manera d’entendre quina connexió tenien entre si. Doncs bé, el repte de l’RSE per a les caixes (avui i, sobretot, de cara al futur inmediat) no és tant la pregunta per la seva ànima, sinó la pregunta pel seu cos, i per la connexió entre ambdós. És a dir, la pregunta inicial no és sobre com gasten els diners, sinó sobre com els guanyen i a quina mena d’activitats financeres donen prioritat.

D’aquí que sigui tant interessant l'estudi...

Read More »

Aquest és el títol d’un excel·lent llibre d’Ascensión Belart. Un títol que en si mateix és una invitació. El llibre presenta de manera clara i senzilla un itinerari vital d’autoconeixement, que convida a obrir horitzons i a mirar enllà, i alhora a un major arrelament. Potser hom pot concloure que no sadolla la set que desvetlla, però això, al capdavall, no li ho podem demanar a un llibre: només ens ho podem demanar a nosaltres mateixos, en la mesura que fem el procés –per dir-ho en les paraules de l’autora- "del ego al Sí mismo". Procés polièdric, la diversitat de les cares del qual queda reflectida en l’índex del llibre.

Hom pot pensar que aquestes són qüestions privades, que no han d’afectar la vida de les organitzacions. Si no confonem "privades" amb "personals", jo penso exactament el contrari. Són qüestions personals, però en absolut irrellevants per a les organitzacions.

La meva intuïció és que en les profunditats de la nostra vida organitzativa i social s’està congriant l’ebullició d’una energia que encara no sabem com emergirà ni com es canalitzarà, i a la que encara no parem esment perquè no ha sortit clarament a la superficie. Però ho farà. En les entranyes de les organitzacions hi ha una remor sorda: cada vegada hi ha més persones que no estan disposades a acceptar que el seu desenvolupament professional comporti renunciar a trobar-se amb si mateixes. El fet que sovint hom s’hagi d’adaptar per a sobreviure, sumat al fet que d’aquestes coses encara no sabem massa bé com parlar-ne, fa que li donem menys importancia de la que té. Però ho albirem, per exemple, en tants professionals que en un moment determinat donen un tomb inesperat -i aparentment incomprensible- a la seva carrera professional. De manera potser lenta, però certament indeturable, augmenta el nombre de persones que creuen que la seva vida no ha...

Read More »

Sergio Cortés em pregunta en una altra entrada del bloc com valoro la incidència que pot tenir l’actual crisi econòmica en el desenvolupament de l’RSE. Amb l’actual crisi econòmica passa el mateix que en aquell vell acudit de "l’elefant i el problema català". Avui no hi ha conferència ni taula rodona que no porti l’afegit "…en el context de la crisi econòmica". Ara, l’afegit és especialment pertinent en el que pertoca a la RSE. Perquè, atès que l’esclat retòric de l’RSE ha arribat fins a avui fent surf sobre l’onada del creixement dels darrers anys, sembla legítim preguntar-se què passara ara, amb la planxa sobre la sorra i amb la marea baixa.

Però hi hauria una manera diferent d’abordar la qüestió. Ens la mostra el recent informe de la Comissió Europea sobre competitivitat. En aquest informe hi ha tot un capítol dedicat a analitzar els vincles entre RSE i competitivitat. Ho repeteixo, per si no m’he explicat prou bé: no és un informe sobre RSE amb un capítol que justifica com la RSE ajuda a la competitivitat (que era l’habitual fins ara); sinó un informe sobre competitivitat, on s’integra l’RSE com a factor de competitivitat. És el mateix que ja estan fent algunes empreses: parlen d’RSE quan parlen del seu model de gestió empresarial, que no és el mateix que les empreses que parlen només del seu model de gestió de l’RSE.

En ambdós casos, tant en els discurs de la Comissió com en el de les empreses, la diferència entre els dos enfocaments és crucial, decisiva. És tal vegada la cruïlla que diferencia no tan sols la integració pràctica de l’RSE en les empreses, sinó la mateixa manera d’entendre la RSE com a tal. Prenguem nota, doncs, d’aquest plantejament de la Comissió Europea: no presenta un llibre (del color que sigui) sobre l’RSE, sinó que l’RSE passa a ser un capítol d’un llibre sobre competitivitat. Aquest capítol és molt sucós, i impossible de resumir, però per a començar a contestar la pregunta del Sergio es poden fer alguns subratllats.

...

Read More »

La Fundación Lealtad ha engegat una campanya de comunicació que, per dir-ho ras i curt, considero que és un gran error. Val a dir que des dels seus inicis he donat suport al projecte de la Fundación, que sempre he trobat interessant i necessari: a ESADE vam acollir les presentacions dels seus primers informes; sempre que una ONG m’ha fet arribar els seus dubtes sobre si ser analitzada o no, els he dit que endavant; he recomanat a moltes empreses que tinguessin els seus informes com a referència; i en un altre lloc d’aquesta web podeu trobar el seu enllaç entre els que considero interessants.

Però ara crec que s’han equivocat. A la vida es pot tenir raó i estar equivocat alhora, i aquest és el cas. Tenen raó en subratllar la importància de la transparència en la gestió de les ONG, i en la necessitat que tenim d’estar informats sobre el destí que donem als nostres diners. Però han escollit el pitjor camí possible per a comunicar-ho, i el més equivocat. El vídeo que han realitzat té una primera part que és molt més que un abocador d’estereotipus sobre les ONG. El vídeo crea un clima de sospita generalitzada envers les ONGs, que subratlla i magnifica el que suposadament vol combatre. Voldria pensar que és el típic error de deixar la comunicació en mans de creatius per als que és més important l’impacte que el missatge, i en la ment dels quals les paraules "matís" i "argumentació" no existeixen. Però això seria una excusa de mal pagador, perquè aquests creatius solen ser professionals de primer nivell, i al final sintetitzen comunicativament el que creuen que els demanen. Al capdavall, la responsabilitat última rau en qui els defineix l’encàrrec i n’accepta els resultats.



El vídeo confirma una tendència que ja vam detectar en un dels últims estudis que hem fet: que les ONGs, cada cop més, deixaran ser font d’exigències per als altres, i seran també objecte d’exigències per part dels altres. Res a dir-hi, al contrari. Ara, una cosa és ser exigent, i una altra és poder dir qualsevol cosa de qualsevol manera. De vegades sembla que quan es tracta de criticar les ONGs (de les quals sempre se’n parla així, en general) tot s’hi val. En aquest sentit, no deixa de sorprendre l’alegria amb la que un sector de la progressia mediàtica s’ha apuntat a participar en aquest pim-pam-pum de fira: símptoma de que alguna cosa està canviant, i probablement no a millor. Em costa d’imaginar que, en els temps que correm, per exemple, una auditora fes una campanya de comunicació sobre el sector financer preguntant-nos quina confiança ens mereixen bancs i caixes, per a acabar dient-nos que ens informéssim sobre les que ella audita. O una entitat acreditadora d’escoles negocis que comencés un video preguntant-se on han estudiat tots els directius que han dirigit les empreses que han fet fallida, per acabar dient que ella sí que garanteix la formació de les escoles que acredita. En els dos casos, a qui ha promogut la campanya li cauria el pèl.

...

Read More »

Vista del pantà de Foix des de l'interior del castellEl passat mes d’octubre es va dur a terme a la seu de la Fundació Abertis el III Taller de empresas del Patronato de la Fundación Carolina. El taller duia per títol “Gobiernos y empresas en la RSE de América Latina”. Al llarg del taller es van plantejar qüestions prou interessants. Potser una de les que em va cridar més l’atenció fou la que va sorgir a propòsit d’una presentació de Eduardo Moreno, de Villafañe & Asociados.

 

Moreno va presentar els resultats del que anomenen Informe Biela, que és un baròmetre d’imatge de les empreses espanyoles a Amèrica Llatina. Val a dir que la percepció que transmetia el baròmetre va ser corroborat per part de gairebé tots els llationamericans participants.

 

El baròmetre avalua la imatge de les empreses espanyoles entre el que anomena líders d’opinió i població informada. I la compara –de manera global- amb la imatge de les empreses d’altres 9 països. Com sol passar en aquests casos, amb independencia que els resultats siguin gratificants i justos (o no), convé no absolutitzar-los, però tampoc menystenir-los.

 

El cas és que les empreses espanyoles ocupen el primer lloc en el que pertoca a acció social i filantropía; i el segon en el que pertoca a contribució al desenvolupament del país i creació d’ocupació. I això sembla que hauria de generar un bon impacte davant l’opinió pública llatinoamericana, especialment a causa de la seva contribució “social”. I no és així (o no és prou així). Com s’explica, això? Resulta que el mateix baròmetre ens diu que les empreses espanyoles ocupen el setè lloc en atenció al client, innovació tecnològica i en comportament ètic; i el sisè en informació veraç, qualitat laboral, transparència econòmica i ser companyies ben dirigides. Probablement això suggereix...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment