Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

 



Per la nostra feina, tenim el privilegi de poder conversar a fons amb persones que exerceixen responsabilitats directives en les organitzacions més diverses: empreses, partits, administracions públiques, ONGs, sindicats, etc. Des de fa uns mesos, en moltes d'aquestes converses, constatem que es va repetint la mateixa frase: "això que us dic us ho dic en privat, però en públic no ho puc dir". Aquesta frase es pot referir als temes més variats: a les aliances o pactes polítics; a la reforma de l'educació primària i secundària; al desenvolupament de l'energia nuclear; a la introducció de formes de copagament en la sanitat pública; a reformar el mercat de treball; a canviar substancialment el sistema de taxes i beques en la universitat pública; a les condicions per a l'acollida i la integració dels immigrants; al règim laboral de la funció pública; a adequar l'expectativa de serveis al nivell de la fiscalitat; a acabar -per part de la patronal i dels sindicats- amb el tabú de la "unitat de mercat" espanyol, vertader substitut de la "unidad de destino en lo universal"; a debatre seriosament les possibilitats i els límits del concert econòmic... i la llista podria allargar-se encara.

Què tenen en comú totes aquestes qüestions? Doncs bàsicament que posen en qüestió marcs de referència sòlidament establerts, fins al punt que semblen immutables, i que només el fet de plantejar-les com preguntes a considerar ja provoquen un terratrèmol. Què mou als qui les plantegen a fer-ho? Doncs el convenciment que és absolutament necessari enfrontar-se a aquestes preguntes, perquè els reptes que tenim i la situació en la qual ens trobem ho requereix, si volem donar resposta al que ens exigeix el present i no limitar-nos a esperar i veure quant de temps podem aguantar repetint els esquemes que van ser vàlids en el passat. Què explica que els qui fan aquests plantejaments ho facin únicament en un context de discreció? Doncs, normalment, la plausible certesa que si ho...

Read More »

Acaba de publicar-se, editat per Trotta, el meu llibre La empresa ciudadana como empresa responsable y sostenible. En els últims anys hi ha hagut a Espanya un gran debat i molts progressos en el que pertoca a la responsabilitat social de l'empresa (RSE). Hom ha avançat molt en el desenvolupament de l'agenda de l’RSE i en la disseminació de models de gestió. Tots aquests avenços s'han vist acompanyats d'un cert debat ideològic que, paradoxalment, sempre desemboca en la demanda d'una major clarificació del que es pot entendre per RSE. La empresa ciudadana como empresa responsable y sostenible se situa en aquesta cruïlla. Es pot considerar aquest llibre com una crònica i, alhora, una síntesi de tot aquest debat. Però, en darrer terme, aquest llibre proposa una manera d'entendre l’RSE i una manera d'aproximar-s'hi: suposa doncs, també, una presa de posició en aquest debat. A partir de la distinció entre acció social, responsabilitat social de l'empresa, empresa responsable i sostenible, i empresa ciutadana el llibre ordena les diverses maneres d'aproximar-se a les relacions entre empresa i societat, i opta per l'expressió empresa ciutadana com a marc de referència per entendre el nou paper que l'empresa pot jugar en la societat contemporània. A partir d'aquest enfocament, ofereix una relectura de temes fonamentals per a la gestió empresarial, com poden ser la relació amb els grups d'interès, el desenvolupament dels valors i l'ètica d'una organització, la rendició de comptes o què s'entén per èxit empresarial.

Per què, des del meu punt de vista, té sentit vincular la idea d'empresa ciutadana, i per què aquesta denominació ha d'entendre's com una idea reguladora i no com una visió normativa o descriptiva de l'empresa? Doncs perquè la idea de ciutadania aplicada a l'empresa emergeix com a l'horitzó o marc de referència amb relació al qual s'han de situar les pràctiques i polítiques convencionals de l’RSE. La raó última és que l’RSE no és un discurs autosuficient...

Read More »

Probablement, si fa alguns anys algú ens hagués parlat dels emprenedors socials hauríem pensat que es tractava de l'enèsim intent de barrejar l'oli i l'aigua. Avui és un terme consolidat... perquè la realitat a què es refereix s'està consolidant cada vegada més, encara que potser encara resulta desconeguda per a moltes persones i institucions, que amb molt de gust donarien suport a moltes d'aquestes iniciatives.

Com ha posat de relleu Alfred Vernis, existeixen els emprenedors socials perquè "a la frontera de l'economia hi ha organitzacions empresarials que estan treballant en la creació de valor econòmic amb una òptica diferent. A nivell internacional se'ls ha batejat com a emprendimientos sociales, i la principal característica d'aquestes organitzacions és que al mateix temps que creen valor econòmic creen valor social". No es tracta, doncs, de barrejar aigua i oli, sinó d'esperit emprenedor i d'innovació. O, com diu el subtítol del llibre El poder de la locura, es tracta d'empreses rendibles que canvien el món. Ja es pot inferir que els riscs que s'assumeixen i les dificultats que es troben en aquest camí sovint es multipliquen. Però com em va dir, en un altre context, un directiu totalment compromès amb un projecte: "va arribar un moment en què l'impossible va passar a ser molt difícil". L’emprenedor social no ho té fàcil, és clar, però no es tracta d'impossibles o, en qualsevol cas, només ho són per a aquells incapaços de veure noves oportunitats. Els emprenedors socials actuen en el mercat i, per tant, busquen obtenir beneficis, però la seva finalitat és social. Potser per això veuen oportunitats on d'altres només veuen impossibilitats. En darrer terme això és possible, perquè tenen objectius, sens dubte, però el que els mobilitza és una passió i un compromís.

I per a mostra no un, sinó dos botons. Moltacte - Emprenedors socials. Que ens trobem amb un model empresarial diferent ja es posa en relleu quan entres a la seva pàgina web i et trobes en primer lloc amb una cita de les cartes a un jove poeta de Rilke: "tot, fins i tot el més inaudit ha d'arribar a fer-se possible en les nostres vides". Fa uns anys, veure Rilke citat al frontispici d'una iniciativa empresarial ho hauriem qualificat com l'apoteosi de la frivolitat postmoderna. Afortunadament, la primera contribució dels emprenedors socials és la de fer miques els nostres estereotips i prejudicis: aquests emprenedors socials si alguna cosa no són és postmoderns. Els qui aquí s'arreceren sota Rilke es defineixen com "una organització sense ànim de lucre i amb vocació de creixement que impulsa, crea i gestiona projectes empresarials i socials de caràcter innovador i amb autonomia de gestió, per generar salut i qualitat de vida mitjançant l'ocupació de persones amb transtorns de salut mental perquè s'integrin millor a la societat". A la pràctica, per exemple, el que observem sota la denominació Moltacte és una cadena de botigues outlet (l'àrea de moda de Moltacte - Emprenedors socials) que ofereix roba i complements de grans marques a preus reduïts... però el que veiem és que genera ocupació per a persones amb transtorns mentals. La seva finalitat és social, però la seva diferenciació en el mercat consisteix a ser una cadena d'outlet multimarca, amb un model de botiga atractiu per al consumidor. Una iniciativa d'aquest tipus requereix, com és obvi, suports. Però es tracta abans que res d'un projecte que ells mateixos defineixen com un projecte que busca la viabilitat econòmica i que, per tant, no busca subvencions sinó socis. Viabilitat econòmica, doncs, però no sols viabilitat econòmica, perquè la seva finalitat és la integració laboral de persones amb transtorns mentals. Són, doncs, emprenedors socials, persones apassionades i compromeses per a qui l'impossible ha passat a ser, simplement, molt difícil.

...

Read More »

Si hi ha una cosa que em sulfura i que em provoca desconcert i malestar és constatar com, des de fa ja força temps, s'ha consolidat l'ús del qualificatiu radical per referir-se a les persones que duen a terme actuacions violentes. Tertulians, informadors, articulistes i editorialistes parlen alegrement dels radicals quan els protagonistes de la informació són, ras i curt, violents. A més, sovinteja que radical passa a ser un adjectiu que acompanya a substantius com és ara els joves o el nacionalisme, (o als afeccionats al futbol) contaminant-los de manera que els acaben acolorint de manera indeleble, i potser no sempre de manera innocent.

Tanta apel·lació a uns presumptes grups o personatges radicals més aviat sembla un eufemisme o un subterfugi per evitar anomenar les coses pel seu nom: violència, o qualsevol dels seus equivalents directes. Com si el pudor, o potser simplement la por, provoquessin unes exquisitats retòriques que no tenen justificació. Estem davant d'un cas d'apropiació indeguda del llenguatge, que no és merament semàntica, sinó que deteriora la nostra capacitat d'entendre la vida i de situar-nos en ella.

Si consultem la seva etimologia, el primer que llegim sobre radical és "que pertany a les arrels vitals", i posteriorment trobem variacions sobre la referència a les arrels i, per extensió, als principis o els fonaments, i als canvis de caràcter transformador vinculats a ells. Si em fico en aquest mullader és perquè, des del meu punt de vista, no som en darrer terme davant d'una qüestió merament filològica -no és aquest el meu ofici- sinó davant d'una qüestió d'un notable gruix cultural i social. Qüestió que tampoc no es correspon amb el sentit polític se li ha donat al terme en les seves diferents tradicions; ja sigui l'anglesa (procés polític de renovació de la vida civil i de l'ordenació política); la francesa (moviment reformista fidel als principis de la revolució de 1789), la italiana (republicanisme democràtic d'esquerres), o la...

Read More »

En l'anterior entrada compartia algunes de les 10 consideracions que últimament he proposat per respondre a la pregunta, que m'han fet des de diverses fonts, sobre l'estat actual de l’RSE. A les quatre que allà assenyalava, afegeixo les següents:

5. Cal acceptar que el club de l’RSE està més avançat que la realitat de l’RSE. L’RSE en els últims anys ha tingut un èxit mediàtic que no és proporcional a l'èxit de la seva implementació. Aquesta és probablement una de les claus que expliquen el miratge de la seva exuberància. Però hi ha una altra clau a la que es para menys atenció: els membres del club de l’RSE han avançat més i l'han integrat més que les seves respectives organitzacions. No és veritat que la realitat d'empreses, sindicats, partits polítics, administracions públiques, ONG, fundacions, escoles de negocis, etc. es correspongui amb el discurs dels qui es dediquen a l’RSE en cadascuna d’aquestes organitzacions. No es tracta de rebaixar l'exigència o el nivell del discurs, però potser cal atendre més a les dinàmiques de canvi que genera que no pas al seu nivell de coherència i consistència amb la realitat.

6. El repte intern dels departaments de l’RSE: de la gestió de l'agenda de l’RSE a la disseminació de l’RSE. En els últims anys, de manera necessària i inevitable, la gestió de l'agenda de l’RSE ha estat l'ocupació fonamental dels departaments que en són responsables. El pes de la pressió de les demandes externes probablement els pot haver portat a preguntar-se en més d'una ocasió si hi ha vida després de les memòries i de contestar els mil i un qüestionaris i enquestes que reben (acompanyats de vegades d'amenaces més o menys velades sobre el preu a pagar si no contesten). En els pròxims anys és previsible, raonable i desitjable que el gruix de l'activitat d'aquests departaments es desplaci cap a la disseminació interna d'una cultura RSE. Una cosa que, per cert, contribuirà a la sensació de l'aparent ralentització de l’RSE, perquè no porta...

Read More »

En les últimes setmanes m'han convidat a participar en dues taules rodones i a escriure un article amb el mateix tema: situació actual de l’RSE, i perspectives en un futur immediat. Potser sigui perquè un servidor, a hores d'ara, ja està gairebé arrossegant-se i les seves fantasies només apunten a les vacances, però en enfrontar-me a aquesta qüestió tan repetida em va sorgir la imatge que encapçala aquestes línies. Imatge activada per una experiència reiterada en els últims anys: quan hom s'apropa a qualsevol racó de la Costa Brava, pot estar ben segur que en el seu camp visual apareixerà un horitzó lamentablement ocupat per iots, que emmarquen la presència d'uns quants voluntariosos esforçats intentant mantenir l'equilibri sobre una taula de surf, i la d’uns grupets d'enèrgics remers vorejant la costa. Doncs bé, el meu balanç actual de l’RSE és que hem passat del surf al caiac (dels iots, millor que ens n’oblidem). És a dir, hem passat d'una situació en la qual els avenços eren el resultat d'avançar més i més sobre l'impuls d'una ona pro-RSE que semblava imparable, i que gairebé acomboiava a qui decidia cavalcar sobre ella; a una situació en la qual l’RSE perfilarà més els seus contorns i aprofundirà més en els detalls, però en la qual la voluntat i l'esforç de voler fer-ho serà l'element capital. Per raons de claredat comunicativa, he concentrat el meu balanç de l'estat actual de l’RSE en 10 punts (que són el que he aportat en aquestes intervencions a les que em referia) i que compartiré en successives entrades en el bloc.

...

Read More »

Tota temàtica té els seus tòpics, i l’RSE no pot ser menys. Durant uns anys el tòpic estrella fou el de si era una moda o no. Ara n’hi un altre, també de molt èxit, que es refereix a les pimes. Diu el tòpic que la majoria del teixit empresarial és de pimes (gran descobriment!), i que la consolidació de l’RSE s’esdevindrà el dia que resulti significativa i viable per a les pimes.

Però si volem que les pimes facin seva una aproximació a la gestió en clau d’RSE el que no necessiten són més discursos (i, per descomptat, més tòpics). O, més ben dit, el que no necessiten són només discursos. Més enllà dels discursos, el que els cal és suport, referents pràctics, eines de gestió i un enfocament adaptat a cada sector. I, sobretot, la convicció que quan es parla d’RSE i pimes es parla… de pimes, i no de l’extrapolació a les pimes de models que han nascut en d’altres tipologies d’empresa, ni –pitjor encara!- de l’externalització a les pimes dels problemes reputacionals de les grans empreses, algunes de les quals es volen protegir a base de passar la pilota de l’RSE a la seva cadena de valor.

Per això crec que serà molt interessant seguir de prop el projecte RSE Pime una iniciativa impulsada conjuntament pel Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i el Consell General de Cambres de Catalunya. Aquesta és una iniciativa que vol ajudar a integrar l’RSE en el model de gestió de 30 pimes catalanes, un grup d’empreses que representa una significativa diversitat de sectors i de context territorial. Es tracta d’un procés personalitzat en el que, al llarg d’uns quinze mesos, s’acompanya a cada empresa en una série d’etapes que li permeten diagnosticar la seva realitat, elaborar una planificació estratègica en clau d’RSE, desenvolupar un pla de millora, identificar indicadors...

Read More »

Vagi per endavant el meu convenciment que sense una aproximació multistakeholder no es pot parlar d’RSE. Sense construir relacions amb els grups d’interès no hi ha pròpiament RSE, entre d’altres motius perquè, per molt que anem repetint la lletania social, l’empresa no es relaciona amb la societat en abstracte, sinó amb grups de persones concrets. Ara bé: no pel fet que hi hagi relacions multistakeholder hi ha RSE. La constatació de l’existència dels stakeholders (els famosos mapes) no porta automàticament a l’RSE, i aquest és un dels malentesos més uniformement escampats. Del fet de constatar que hi ha stakeholders i de tenir-los en compte a l’hora de prendre decisions no es desprèn ni es dedueix la qualitat de la relació que es vol establir amb ells. Això darrer requereix assumir valors i criteris, que són els que modulen les relacions, no el fet de la relació pròpiament dita. Dit altrament, és possible molta anàlisi i gestió multistakeholder, i romandre en el grau zero de l’RSE.

Dit això, si ens fixem ara només en la retòrica de l’RSE, haurem de concloure que aquesta, en relació a l’enfocament multistakeholder, ha generat la seva pròpia mitologia. Aquesta mitologia consisteix a donar per suposat, en abstracte i a priori, sense possibilitat de debat crític i amb un fort ferum normatiu, que tota relació multistakeholder ha de tenir la forma de diàleg (les paraules diàleg i multistakeholder avui semblen unides per un vincle matrimonial indissoluble). I, a més, que aquest diàleg no està ben fet i no ha arribat a la plenitud fins que no assoleix el consens o l’acord de tots els participants. Doncs bé: crec arribat el moment de plantejar-nos fins a quin punt l’aproximació multistakeholder no ha elevat a la categoría de mites de referència el diàleg i el consens, com a valors absoluts més enllà –o més ençà- dels quals ja tot queda devaluat i deslegitimitzat.

No tinc res contra el diàleg i el consens, ans al contrari. Però no considero que envers ells haguem...

Read More »

He rebut diversos comentaris i correus electrònics a propòsit de la meva entrada sobre el minut sabàtic. Alguns m’interpel·laven sobre fins a quin punt era una proposta que podia arribar a tenir sentit en el context de l’activitat professional en el si d’una organització, o fins a quin punt era pur voluntarisme. I també sobre si el que hi plantejava només podia ser el resultat de molta vida sabàtica fora de la feina. No cal dir que són preguntes que també em faig, i per a les quals no estic segur de tenir respostes plausibles. No pas perquè cregui que sí que en tinc per a d’altres preguntes, sinó perquè em semblen molt difícils de poder respondre en abstracte, fora de context.

Però hi ha un punt sobre el que em sembla especialment important seguir-ne parlant. Em refereixo a la radical ambigüitat que sembla que ho embolcalli tot quan es plantegen aquests temes. Jordi Morrós, per exemple, ens donava la referència de la consultora Zen at work on, entre altres coses, disposen d’una oferta de serveis integrats orientats a augmentar la capacitat d’afrontar les tensions que genera la vida professional. Iniciatives d’aquesta mena proliferen arreu: vegeu per exemple ZEN Peacemakers, on es planteja una espiritualitat indisociable del compromís social, i que genera, entre altres coses, iniciatives que ara qualificariem d’empreneduria social; o el ZBA (Zen Business Administration), on fan propostes de formació i acompanyament en les que planteja com integrar la pràctica professional el camí espiritual; o Lassalle-Haus, on s’ofereixen espais d’aprofundiment per a directius i professionals. Són exemples espigolats arreu del món i que, si més no en la seva denominació, es refereixen a la mateixa tradició de saviesa. I coses semblants podriem trobar atenent a d’altres tradicions.

Què vol dir tot plegat? Doncs com a mínim que s’està escampant capil·larment arreu un interès i un anhel que, si ho volem formular per la via negativa, no es conforma amb...

Read More »

Gràcies a l'amable i eficaç hospitalitat de l'IESE va tenir lloc a Barcelona una de les sessions de mesa cuadrada que organitza la Red Española del Pacto Mundial. Com les presentacions estaran disponibles a la seva pàgina web, m'estalvio l'exercici, sempre limitat, de glossar-les aquí. El tema que ens convocava era realment interessant, i crucial en els temps que correm: La implantació dels Codis de Conducta com a eina de gestió empresarial. A part de la meva pròpia presentació, tant Gas Natural com el BBVA van presentar una síntesi dels seus plantejaments i de les seves experiències al respecte. Crec sincerament que la sessió, tant en el que pertoca a les presentacions de les empreses com al diàleg posterior va ser interessant i suggeridora. Nogensmenys, quan ja ens acomiadàvem, un dels assistents em va fer un comentari que considero molt pertinent, i que va directe al nucli del problema que tard d’hora ens hauríem de plantejar: "com sempre, tot és massa idíl·lic".

Tant per part seva (com per part meva, atès que em faig ressó de les seves paraules) no crec que la seva reacció contingués una crítica a les presentacions que havien fet les dues empreses esmentades. Personalment, considero que la tasca que duen a terme els departaments d’RSE d’aquestes dues empreses és altament interessant i innovadora i, en alguns aspectes, són autèntics pioners. On és, doncs, el problema? Des del meu punt de vista el problema rau en el format, un format que no és exclusiu del Pacte Mundial i que no li és imputable, però que està molt generalitzat, i que l’ha consolidat el mateix club de l’RSE al llarg dels últims anys. Un format que jo proposo denominar el format tot va bé.

Aquest és un format que pràcticament obliga a les empreses que fan la presentació de la seva experiència a presentar el millor...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment