Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Aquest bloc, com el seu autor, tanca per vacances. Al setembre reprendrem les reflexions i el diàleg sobre aquesta temàtica que dóna títol al bloc, i que no per ser genèrica en la seva formulació deixa de voler ser rigorosa, crítica i radical en la seva intencionalitat: persona, empresa i societat.

Vull aprofitar l’ocasió per agrair a totes les persones que han visitat aquest bloc el seu interès, i no puc deixar de fer constar el meu desig que hi hagin trobat alguna cosa que els hagi ajudat a seguir endavant en el seu camí, o que els hagi aportat alguna idea que els hagi acompanyat en el seu procés de reflexió.

Escriure bloc és sentir-te constantment com un nàufrag perdut enmig de Google, que va llençant vers l’infinit missatges en ampolles virtuals amb l’esperança que arribin a alguna platja. Per això vul agrair a totes les persones que m’han fet arribar els seus comentaris -al el mateix bloc o per correu electrònic- la seva amabilitat en fer-ho. Però vull agrair especialment a totes les persones que s’hi han subscrit la seva confiança: tenint com tenim tots les safates d’entrada cada cop més saturades s’agraeix especialment que m’hi hagin acceptat ; aquesta confiança m’esperona encara més a esmolar la ploma i afinar el pensament tan bé com m’és possible.

Espero, doncs, que al setembre ens retrobarem.

Cordialment,

Josep M. Lozano

...

Read More »

He acabat les meves sessions a l'EMBA d'ESADE. No sé si per als participants ho han estat, però si més no a mi les sessions m'han resultat molt interessants: hi ha hagut aportacions i diàlegs que m'han ajudat a afinar i ajustar alguns dels meus plantejaments, i he confirmat que no hi ha res més estimulant i divertit que debatre des de la diversitat de raons i enfocaments.

Una de les activitats que hem realitzat ha estat compartir una reflexió a partir d'una pregunta molt senzilla: quin és el millor i el pitjor directiu que has conegut en la teva vida professional? El resultat han estat dos retrats robot molt suggestius (i un conjunt d'experiències i anècdotes personals de caire molt diferent: algunes molt estimulants, d’altres simplement esborronadores). Que els humans som uns animals capaços del millor i del pitjor és una cosa que constatem arreu i, per tant, també al món de l'empresa. Cosa que no evita que un servidor s’ompli d’admiració una vegada més en constatar del que som capaços... i d'enfurismar-me, també en constatar del que som capaços.

Hi ha hagut unes consideracions molt significatives, com a resultat d'aquest exercici, que m'agradaria destacar. En primer lloc, les competències tècnico-professionals han estat el que menys -comparativament- ha pesat a l'hora de valorar algú com el millor/pitjor directiu. Més encara: s'ha donat el cas que es considerés com una característica tant del bo com del mal directiu el fet que aconseguís bons resultats en la seva gestió (és a dir: entre els qualificats com a mals directius n’hi havia uns quanta als quals hom reconeixia que obtenien excel·lents resultats). En segon lloc, el pitjor directiu ho és fonamentalment per les seves pèssimes característiques relacionals (vaja: que és un insuportable); és algú que no respecta als altres, que s'aprofita de la seva feina, desconfiat, que no afronta les situacions de cara, dictatorial, manipulador, deshonest, que no accepta les crítiques... i així successivament....

Read More »

En un comentari anterior en què analitzava l’evolució de les polítiques públiques en el que pertoca a l’RSE, vaig arriscar-me a pronosticar que el més probable és que es vagi consolidant el que vaig anomenar el doble discurs de l’RSE. Un doble discurs que em semblava fàcil de diferenciar. Per una part, una RSE que tracti dels acords mínims -i les pràctiques i regulacions corresponents- orientats al que es pretén incorporar, de fet, a l'activitat empresarial, tant si les empreses ho fan amb consciència d’RSE com si no. I, per una altra, una RSE com a discurs que expressa una voluntat d'excel·lència i innovació empresarial vàlida per a empreses compromeses activament amb ella, i que tindrà sentit només per a un percentatge relativament reduït d'empreses, l’RSE de les quals s'ha de poder diferenciar clarament de la que només respon al compliment dels nous requeriments que es puguin crear.

La veritat és que ho segueixo pensant, i el pas del temps em confirma aquesta percepció. Però crec que aquesta anàlisi, que té com a referència el procés de desenvolupament de les polítiques públiques, s’hauria de complementar amb una reflexió sobre els processos empresarials que l’acompanyen en paral·lel. I, en concret, crec que cal parar molt més esment en un aspecte que ha estat poc present en les análisis sobre els processos que han impulsat l’RSE a les empreses. Hem parlat molt, en l’àmbit de l’RSE, sobre el que les empreses fan, sobre el com ho fan i sobre el que haurien de fer. I hem negligit un punt essencial: com aprenen a fer-ho. En les aproximacions a l’RSE hem utilitzat molt els verbs voler fer i poder fer, i molt poc el verb aprendre. 

Crec que el que diu James G. March ens podria ajudar a afrontar aquest dèficit. March planteja el que ell anomena el dilema de l’aprenentatge en les organitzacions. I per situar aquest...

Read More »

Fa uns dies es va presentar al Cercle d’Economia el llibre de David Murillo Empresa i valors. Aquest llibre és el nové volum d’una iniciativa molt important que, com totes les que ho són en aquest país, va mostrant el seu valor i la seva visió a mesura que es consolida sòlidament en el temps. Em refereixo a la col·lecció Observatori dels Valors, que impulsen conjuntament la Fundació Lluís Carulla i la Càtedra de LideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE. L’aposta de la col·lecció és directa i clara: en el que pertoca als valors disposem de molts estudis de tota mena en els camps més diversos, però el que ens manca és relligar aquests estudis, i donar-los la forma d’una visió mínimament articulada. Així ja disposem, per exemple, de llibres sobre valors i els joves, la familia o el treball. I, ara, aquest sobre Empresa i valors.

El llibre té una gran virtut, que en requereix dues de prèvies: recull molta documentació i estudis que ara romanien esparsos (probablemente perduts en la inmensitat del Google) però no resulta un relat intemporal, perquè els trena amb referències a l’actualitat més roent. Les pàgines inicials sobre la tempestuosa crisi econòmica que estem vivint (on tothom discuteix sobre si hi ha brots verds o no, i gens sobre el color de les ulleres –i els interessos- que cadascú porta posades per veure aquesta realitat) estan fetes amb la precisió, la claredat i la concisió del millor cirurgià.

Però us faria un flac favor si jo seguís ara fent la glossa del llibre. Ja el llegireu, si us vaga (i no cal dir que us ho recomano). Més aviat el que voldria és destacar tres qüestions –a la meva manera d’entendre, prou rellevants- que romanen com a substracte del llibre i, ensems, ens porten més enllà.

En primer lloc, m’ha sorprès moltíssim que hi hagi tanta...

Read More »

 



Últimament s'ha convertit en un tòpic reclamar el retorn de la cultura de l'esforç. Ha assolit la categoria del que és políticament correcte amb tal celeritat, que sembla que s'ha convertit en condició necessària per resoldre molts dels problemes que ens encerclen. Especialment en el que pertoca a l'actitud dels joves enfront del treball i l'educació. Fins al punt que no hi ha dirigent polític o empresarial que es vulgui lluir que últimament no incorpori l’esmentada cultura a qualsevol programa de canvis o de reformes que vulgui emprendre.

Lamento no compartir tanta unanimitat. Entenc el que es vol plantejar amb l'apologia nostàlgica de l'esmentada cultura de l'esforç. Però en passen pel cap molts interrogants. El primer, l'ús i abús del terme cultura. Ja m’imagino que amb això es vol al·ludir a un problema generalitzat, que ha penetrat per tots els intersticis de les actituds personals. Però anomenar cultura a això em sembla excessiu i desproporcionat. Pot ser que la meva resistència sigui producte dels meus records (o hauria de dir de la meva cultura de la memòria?). Anys enrere, en les èpoques glorioses de Mario Conde, ja es va posar de moda parlar de la cultura del pelotazo (sic). Sempre em vaig preguntar per què li deien cultura a allò, sincerament, però vam estar parlant de la cultura del pelotazo durant força anys sense cap rubor. I si allò era cultura, és obvi que ja qualsevol cosa pot ser-ho. Ja hi tornaré.

En la reinvindicació de la cultura de l'esforç s’hi concentra un diagnòstic i una teràpia: a l'escola i a la feina predomina una actitud còmoda i acomodatícia, que es conforma amb allò que és fàcil i viu instal·lada en l'inmediatisme, i que és incapaç de posposar qualsevol gratificació o satisfacció en nom d'alguna cosa –probable, però incerta- que es pugui esdevenir en el futur com a conseqüència dels nostres actes o decisions d'avui. Per a gent acostumada a viure a un google o a un click de gairebé tot, que consideren que...

Read More »

 



Per la nostra feina, tenim el privilegi de poder conversar a fons amb persones que exerceixen responsabilitats directives en les organitzacions més diverses: empreses, partits, administracions públiques, ONGs, sindicats, etc. Des de fa uns mesos, en moltes d'aquestes converses, constatem que es va repetint la mateixa frase: "això que us dic us ho dic en privat, però en públic no ho puc dir". Aquesta frase es pot referir als temes més variats: a les aliances o pactes polítics; a la reforma de l'educació primària i secundària; al desenvolupament de l'energia nuclear; a la introducció de formes de copagament en la sanitat pública; a reformar el mercat de treball; a canviar substancialment el sistema de taxes i beques en la universitat pública; a les condicions per a l'acollida i la integració dels immigrants; al règim laboral de la funció pública; a adequar l'expectativa de serveis al nivell de la fiscalitat; a acabar -per part de la patronal i dels sindicats- amb el tabú de la "unitat de mercat" espanyol, vertader substitut de la "unidad de destino en lo universal"; a debatre seriosament les possibilitats i els límits del concert econòmic... i la llista podria allargar-se encara.

Què tenen en comú totes aquestes qüestions? Doncs bàsicament que posen en qüestió marcs de referència sòlidament establerts, fins al punt que semblen immutables, i que només el fet de plantejar-les com preguntes a considerar ja provoquen un terratrèmol. Què mou als qui les plantegen a fer-ho? Doncs el convenciment que és absolutament necessari enfrontar-se a aquestes preguntes, perquè els reptes que tenim i la situació en la qual ens trobem ho requereix, si volem donar resposta al que ens exigeix el present i no limitar-nos a esperar i veure quant de temps podem aguantar repetint els esquemes que van ser vàlids en el passat. Què explica que els qui fan aquests plantejaments ho facin únicament en un context de discreció? Doncs, normalment, la plausible certesa que si ho...

Read More »

Acaba de publicar-se, editat per Trotta, el meu llibre La empresa ciudadana como empresa responsable y sostenible. En els últims anys hi ha hagut a Espanya un gran debat i molts progressos en el que pertoca a la responsabilitat social de l'empresa (RSE). Hom ha avançat molt en el desenvolupament de l'agenda de l’RSE i en la disseminació de models de gestió. Tots aquests avenços s'han vist acompanyats d'un cert debat ideològic que, paradoxalment, sempre desemboca en la demanda d'una major clarificació del que es pot entendre per RSE. La empresa ciudadana como empresa responsable y sostenible se situa en aquesta cruïlla. Es pot considerar aquest llibre com una crònica i, alhora, una síntesi de tot aquest debat. Però, en darrer terme, aquest llibre proposa una manera d'entendre l’RSE i una manera d'aproximar-s'hi: suposa doncs, també, una presa de posició en aquest debat. A partir de la distinció entre acció social, responsabilitat social de l'empresa, empresa responsable i sostenible, i empresa ciutadana el llibre ordena les diverses maneres d'aproximar-se a les relacions entre empresa i societat, i opta per l'expressió empresa ciutadana com a marc de referència per entendre el nou paper que l'empresa pot jugar en la societat contemporània. A partir d'aquest enfocament, ofereix una relectura de temes fonamentals per a la gestió empresarial, com poden ser la relació amb els grups d'interès, el desenvolupament dels valors i l'ètica d'una organització, la rendició de comptes o què s'entén per èxit empresarial.

Per què, des del meu punt de vista, té sentit vincular la idea d'empresa ciutadana, i per què aquesta denominació ha d'entendre's com una idea reguladora i no com una visió normativa o descriptiva de l'empresa? Doncs perquè la idea de ciutadania aplicada a l'empresa emergeix com a l'horitzó o marc de referència amb relació al qual s'han de situar les pràctiques i polítiques convencionals de l’RSE. La raó última és que l’RSE no és un discurs autosuficient...

Read More »

Probablement, si fa alguns anys algú ens hagués parlat dels emprenedors socials hauríem pensat que es tractava de l'enèsim intent de barrejar l'oli i l'aigua. Avui és un terme consolidat... perquè la realitat a què es refereix s'està consolidant cada vegada més, encara que potser encara resulta desconeguda per a moltes persones i institucions, que amb molt de gust donarien suport a moltes d'aquestes iniciatives.

Com ha posat de relleu Alfred Vernis, existeixen els emprenedors socials perquè "a la frontera de l'economia hi ha organitzacions empresarials que estan treballant en la creació de valor econòmic amb una òptica diferent. A nivell internacional se'ls ha batejat com a emprendimientos sociales, i la principal característica d'aquestes organitzacions és que al mateix temps que creen valor econòmic creen valor social". No es tracta, doncs, de barrejar aigua i oli, sinó d'esperit emprenedor i d'innovació. O, com diu el subtítol del llibre El poder de la locura, es tracta d'empreses rendibles que canvien el món. Ja es pot inferir que els riscs que s'assumeixen i les dificultats que es troben en aquest camí sovint es multipliquen. Però com em va dir, en un altre context, un directiu totalment compromès amb un projecte: "va arribar un moment en què l'impossible va passar a ser molt difícil". L’emprenedor social no ho té fàcil, és clar, però no es tracta d'impossibles o, en qualsevol cas, només ho són per a aquells incapaços de veure noves oportunitats. Els emprenedors socials actuen en el mercat i, per tant, busquen obtenir beneficis, però la seva finalitat és social. Potser per això veuen oportunitats on d'altres només veuen impossibilitats. En darrer terme això és possible, perquè tenen objectius, sens dubte, però el que els mobilitza és una passió i un compromís.

I per a mostra no un, sinó dos botons. Moltacte - Emprenedors socials. Que ens trobem amb un model empresarial diferent ja es posa en relleu quan entres a la seva pàgina web i et trobes en primer lloc amb una cita de les cartes a un jove poeta de Rilke: "tot, fins i tot el més inaudit ha d'arribar a fer-se possible en les nostres vides". Fa uns anys, veure Rilke citat al frontispici d'una iniciativa empresarial ho hauriem qualificat com l'apoteosi de la frivolitat postmoderna. Afortunadament, la primera contribució dels emprenedors socials és la de fer miques els nostres estereotips i prejudicis: aquests emprenedors socials si alguna cosa no són és postmoderns. Els qui aquí s'arreceren sota Rilke es defineixen com "una organització sense ànim de lucre i amb vocació de creixement que impulsa, crea i gestiona projectes empresarials i socials de caràcter innovador i amb autonomia de gestió, per generar salut i qualitat de vida mitjançant l'ocupació de persones amb transtorns de salut mental perquè s'integrin millor a la societat". A la pràctica, per exemple, el que observem sota la denominació Moltacte és una cadena de botigues outlet (l'àrea de moda de Moltacte - Emprenedors socials) que ofereix roba i complements de grans marques a preus reduïts... però el que veiem és que genera ocupació per a persones amb transtorns mentals. La seva finalitat és social, però la seva diferenciació en el mercat consisteix a ser una cadena d'outlet multimarca, amb un model de botiga atractiu per al consumidor. Una iniciativa d'aquest tipus requereix, com és obvi, suports. Però es tracta abans que res d'un projecte que ells mateixos defineixen com un projecte que busca la viabilitat econòmica i que, per tant, no busca subvencions sinó socis. Viabilitat econòmica, doncs, però no sols viabilitat econòmica, perquè la seva finalitat és la integració laboral de persones amb transtorns mentals. Són, doncs, emprenedors socials, persones apassionades i compromeses per a qui l'impossible ha passat a ser, simplement, molt difícil.

...

Read More »

Si hi ha una cosa que em sulfura i que em provoca desconcert i malestar és constatar com, des de fa ja força temps, s'ha consolidat l'ús del qualificatiu radical per referir-se a les persones que duen a terme actuacions violentes. Tertulians, informadors, articulistes i editorialistes parlen alegrement dels radicals quan els protagonistes de la informació són, ras i curt, violents. A més, sovinteja que radical passa a ser un adjectiu que acompanya a substantius com és ara els joves o el nacionalisme, (o als afeccionats al futbol) contaminant-los de manera que els acaben acolorint de manera indeleble, i potser no sempre de manera innocent.

Tanta apel·lació a uns presumptes grups o personatges radicals més aviat sembla un eufemisme o un subterfugi per evitar anomenar les coses pel seu nom: violència, o qualsevol dels seus equivalents directes. Com si el pudor, o potser simplement la por, provoquessin unes exquisitats retòriques que no tenen justificació. Estem davant d'un cas d'apropiació indeguda del llenguatge, que no és merament semàntica, sinó que deteriora la nostra capacitat d'entendre la vida i de situar-nos en ella.

Si consultem la seva etimologia, el primer que llegim sobre radical és "que pertany a les arrels vitals", i posteriorment trobem variacions sobre la referència a les arrels i, per extensió, als principis o els fonaments, i als canvis de caràcter transformador vinculats a ells. Si em fico en aquest mullader és perquè, des del meu punt de vista, no som en darrer terme davant d'una qüestió merament filològica -no és aquest el meu ofici- sinó davant d'una qüestió d'un notable gruix cultural i social. Qüestió que tampoc no es correspon amb el sentit polític se li ha donat al terme en les seves diferents tradicions; ja sigui l'anglesa (procés polític de renovació de la vida civil i de l'ordenació política); la francesa (moviment reformista fidel als principis de la revolució de 1789), la italiana (republicanisme democràtic d'esquerres), o la...

Read More »

En l'anterior entrada compartia algunes de les 10 consideracions que últimament he proposat per respondre a la pregunta, que m'han fet des de diverses fonts, sobre l'estat actual de l’RSE. A les quatre que allà assenyalava, afegeixo les següents:

5. Cal acceptar que el club de l’RSE està més avançat que la realitat de l’RSE. L’RSE en els últims anys ha tingut un èxit mediàtic que no és proporcional a l'èxit de la seva implementació. Aquesta és probablement una de les claus que expliquen el miratge de la seva exuberància. Però hi ha una altra clau a la que es para menys atenció: els membres del club de l’RSE han avançat més i l'han integrat més que les seves respectives organitzacions. No és veritat que la realitat d'empreses, sindicats, partits polítics, administracions públiques, ONG, fundacions, escoles de negocis, etc. es correspongui amb el discurs dels qui es dediquen a l’RSE en cadascuna d’aquestes organitzacions. No es tracta de rebaixar l'exigència o el nivell del discurs, però potser cal atendre més a les dinàmiques de canvi que genera que no pas al seu nivell de coherència i consistència amb la realitat.

6. El repte intern dels departaments de l’RSE: de la gestió de l'agenda de l’RSE a la disseminació de l’RSE. En els últims anys, de manera necessària i inevitable, la gestió de l'agenda de l’RSE ha estat l'ocupació fonamental dels departaments que en són responsables. El pes de la pressió de les demandes externes probablement els pot haver portat a preguntar-se en més d'una ocasió si hi ha vida després de les memòries i de contestar els mil i un qüestionaris i enquestes que reben (acompanyats de vegades d'amenaces més o menys velades sobre el preu a pagar si no contesten). En els pròxims anys és previsible, raonable i desitjable que el gruix de l'activitat d'aquests departaments es desplaci cap a la disseminació interna d'una cultura RSE. Una cosa que, per cert, contribuirà a la sensació de l'aparent ralentització de l’RSE, perquè no porta...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment