Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Diuen que un directiu es va queixar al degà de Harvard pel preu dels cursos de en aquesta universitat, a la qual cosa aquest va contestar: "Si l'educació la troba cara, provi amb la ignorància". Una cosa semblant s’esdevé avui amb el que fa referència a l’RSE. Gairebé sempre trobem algú que ens pregunta pel cost de l’RSE. En canvi, encara esperem el dia en què algú ens pregunti pels costos (econòmics, financers, laborals, socials, mediambientals...) de la irresponsabilitat empresarial. Després dels espectacles als quals hem assistit per part d'algunes empreses arreu del món, ha quedat clar que la irresponsabilitat pot tenir costos colossals.

Hi ha una pregunta impertinent que inevitablement hem de formular: per què al que avui anomenem irresponsabilitat fa quatre o cinc anys l'anomenàvem èxit empresarial? El CEO de Lehman Brothers,fue considerat el 2003 directiu de l'any, avui ell i la seva empresa són on són. El que hem de recordar, analitzar i revisar són els paràmetres mentals i els criteris que permetien a bona part de l'opinió pública i -no ens enganyem- a molts experts qualificar d'èxit empresarial a empreses i directius que avui tothom bescanta.

Ja que les males pràctiques poden enfonsar la reputació (i la cotització) d'una empresa, avui moltes d'elles es preocupen especialment per la "gestió dels riscs reputacionals". Però el que ara realment urgeix és passar de la gestió de la reputació al debat públic sobre què hem d'entendre per èxit empresarial.

Gestionar la reputació és una necessitat indefugible per a qualsevol empresa. I molts dels que es dediquen a la gestió de la reputació ho fan seriosament, i els preocupa alguna cosa més que dedicar-se a la cirurgia estètica corporativa. Però la nostra reputació és inseparable de la nostra identitat. D'aquí el nexe d'unió entre identitat i reputació, i entre l'exercici de la responsabilitat i la nostra concepció de l'èxit. És en aquest tipus de vincles on tots -empreses i societat-construïm la noció de confiança.

...

Read More »

Si ens ho mirem amb una mica de distància, potser podem afirmar que mai com en els últims anys expressions com és ara "ètica" i "responsabilitat social" no s'han incorporat al discurs sobre l'empresa, sigui amb el confort del que és políticament correcte, sigui anant més enllà. Encara que en rigor aquestes preocupacions per l'ètica i/o la RSE no siguin una novetat, sí que ho és la seva presència creixent en l'opinió pública i en el discurs empresarial. De tota manera, en aquest procés s'ha produït, si més no a Espanya, un fenomen curiós, com és la constatació que com més es parla de responsabilitat social, menys es parla d'ètica empresarial. Potser la realitat espanyola pot tenir peculiaritats pròpies, però a grans trets no em sembla radicalment diferent de les tendències que veiem en d’altres països. En qualsevol cas, aquest és un fenomen que mereixeria una anàlisi sociològica més detallada perquè, a primera vista, que ètica i responsabilitat social es facin retòricament la competència (amb una victòria per golejada de la segona) pot provocar perplexitat a més d'un.

L'engegada (o la reactivació) del discurs sobre la rellevància dels valors morals en l'empresa s'arrecerava en la dècada dels vuitanta (i abans, és clar, però en algun punt cal tallar) sota l'ampli paraigua de l'ètica empresarial (BE, de Business Ethics). Aquesta va ser una aproximació dominant, que venia d'anys enrere, i que pot verificar-se simplement atenent als títols dels journals i les associacions o xarxes acadèmiques que es van fundar en aquells anys: ètica era el terme recurrent. El lector haurà notat que la frase anterior està escrita en passat, perquè avui podem afirmar que aquella apoteosi de la preocupació per l'ètica empresarial va coincidir alhora, paradoxalment, amb l'origen del seu declivi (no de l'ètica, sinó de l'ètica com a terme de referència).

Quines raons expliquen aquest declivi? Moltes i diverses, segons el meu parer. Però abans d'apuntar-les no oblidem una cosa fonamental:...

Read More »

El novembre del 2008, la Reina va demanar a la London School of Economics alguna explicació davant del sorprenent fet que pràcticament cap economista no hagués previst la crisi financera o, com se sol dir ara, la crisi. Probablement, no només la Reina hauria de demanar explicacions, però almenys ella va obtenir alguna resposta. Una de les respostes que va rebre mereix una atenció detinguda. Pròpiament, no la resposta com a tal, sinó la qüestió que planteja l'esmentada resposta.

El que vénen a assenyalar els autors és que el gremi dels economistes té, almenys, un problema. Un problema que té que veure amb la formació que reben. Els autors qualifiquen l'esmentada formació de massa estreta, obsessionada per les tècniques i sobrecarregada de matemàtiques, i sense capacitat de facilitar una visió global de les qüestions a què s'enfronten. Una formació en la qual brillen per la seva absència la psicologia, la filosofia i la història econòmica. Més encara. Consideren no tan sols pobra, insuficient, limitada i parcial la formació que reben, sinó que a més no facilita que els economistes revisin críticament les seves pròpies creences. Per cert, en parlar de creences no estan parlant de religió, filosofia o astrologia: un exemple de les esmentades creences és el que els autors qualifiquen com a "the highly questionable belief in universal rationality nor the efficient markets hipothesis, both widely promoted by mainstream economists". Com subratllen en un altre moment de la seva carta, ha dominat una visió de l'economia separada del món real. La seva conclusió és que els models i les tècniques són importants, però que, donada la complexitat de l'economia global, es requereix una major atenció al que és substancial, i tenir en compte també factors històrics, institucionals i psicològics.

No cal dir que comparteixo el nucli del que proposen els autors. I més si tenim en compte que aquest any celebrem el 50è aniversari de la publicació de Les dues cultures,...

Read More »

He tingut la sort de viatjar a Xile, convidat per axisrse i la Fundación Carolina, per participar en Santiago al seminari Nuevas alianzas público-privadas. Desafíos para la Responsabilidad Social en Chile, América Latina y el Caribe. Com sempre que m'apropo a aquelles terres, l'acollida ha estat d'una amabilitat i afecte exquisits. Però, a més, el contingut ha estat de grandíssim interès. Fa temps que vaig dient que Amèrica Llatina és la gran oblidada quan es tracta d'auscultar el desenvolupament de l’RSE. I, per exemple, he pogut conèixer experiències com les de la Fundación Caicedo González o la de Comfadi, que ja voldrien tenir molts països que considerem punters en RSE.

El tema del seminari ha estat el que, segons la meva opinió, és una de les claus decisives del desenvolupament futur de l’RSE: les aliances publicoprivades. I ho és no tan sols per les immenses potencialitats que amaga, sinó pels canvis i noves capacitats que requereix en els actors involucrats. Si només actuen les empreses, tindrem una suma d'iniciatives individuals -algunes sens dubte molt valuoses-, però depenents, al cap i a la fi, de la conjuntura i de les circumstàncies. Si només actuen els governs, probablement no tindrem cap altra cosa que les eternes temptacions reguladores. El diàleg i els compromisos compartits entre ambdós actors és el que, ara com ara, pot generar més innovació. Òbviament, quan el diàleg té algun objectiu substantiu més enllà de l'objectiu de poder dir que hem dialogat. En aquest sentit, la creació de partenariats i xarxes és el factor clau del desenvolupament de l’RSE, sempre que no es considerin una espècie de vareta màgica o de bàlsam que tot ho cura, sinó en la mesura que recolzen en una visió compartida, la qual cosa requereix construir conjuntament tant una visió (o un model) d'empresa, com una visió (o un model) de país.

Ara bé, en aquest procés cal que les parts involucrades deliberin conjuntament sobre dues qüestions...

Read More »

A Santiago de Cuba és freqüent sentir el següent comentari irònic referit al món laboral: "Ells fan veure que ens paguen i nosaltres fem veure que treballem". Pot haver-hi empreses responsables sense directius i treballadors que ho siguin? Les noves responsabilitats socials que avui en dia estan assumint algunes empreses (RSE) no afecten tan sols a un canvi de pràctiques o d’indicadors organitzatius, sinó que requereixen també un canvi de mentalitat dels seus membres. Quines actituds i valors personals posem en joc quan diem que volem treballar en una organització socialment responsable? La nostra creença és que l’RSE depèn de les pràctiques corporatives, però també depèn de la identitat, d’allò que decidim que volem ser.

Construir una identitat implica sempre un procés. En ell posem en joc els nostres valors, allò que volem ser i el que donarà sentit a la nostra acció. D'aquí el vincle inseparable entre accions, responsabilitats i valors. Per això les empreses responsables estan obligades a treballar sobre els seus propis valors, perquè no estem parlant d’una cosa afegida, sinó d'una cosa intrínseca a la seva activitat. Aquesta és la raó per la qual les empreses incideixen de manera tan important en les biografies i l'equilibri personal dels seus treballadors.

Ens agrada recordar que en una empresa, més que no pas recursos humans, hi ha persones amb recursos. Aquests recursos s'activaran millor o pitjor en la mesura que siguem capaços d'integrar a les persones i el seu desenvolupament en el marc d'uns valors compartits. Algú s'imagina la possibilitat d'una empresa responsable que no faciliti aquesta integració personal? Té poc sentit intentar que una empresa sigui responsable si els que la dirigeixen i els que hi treballen no s'identifiquen amb les actituds que fan possible la responsabilitat. Difícilment serà viable que una empresa proclami l’RSE si, simultàniament, no duu a terme un treball mínimament conscient sobre els valors en què es basa la seva...

Read More »

Una de les –diguem-ne- batalles ideològiques que cal anar lliurant en l’àmbit de l’RSE és la de recordar tothora que la E de l’RSE no comporta que la responsabilitat social només s’ha d’esperar de l’empresa. Totes les organitzacions, en el seu àmbit específic d’actuació i en funció de la seva raó de ser, tenen les seves pròpies responsabilitats, que elles no poden negligir ni la resta de ciutadans hem de deixar d’exigir. Només el prejudici interessat o l’ideologia més matussera poden parlar i actuar des del supòsit que determinades organitzacions porten incorporada la responsabilitat com si fos un component de fabricació –la porten de série-, i unes altres en són intrínsecament deficitàries. 

Per això són tan importants iniciatives com les que venen reflectides en el llibre Promovent la Responsabilitat Social dels Ajuntaments. Perquè parteix d’una pregunta que no pel fet de ser òbvia no deixa de sorprendre en el nostre context, perquè és tan evident com poc habitual: els ajuntaments es poden preguntar com ser socialment responsables? I doncs, és clar!; només cal tenir clar que, quan es parla d’RSE, la substància, el nucli, l’eix no és altra que la responsabilitat. I de la pregunta per la responsabilitat no se n’escapa ningú.

El llibre reivindica una expressió tan suggestiva com equívoca: la de territori socialment responsable. És equívoca, perquè els territoris no poden ser responsables: cal un subjecte per a la responsabilitat. Però l’analogia és suggestiva perquè posa l’accent en dues consideracions cabdals. En primer lloc, emfasitza que la responsabilitat, per a ser realment social, ha de ser un valor compartit : potser sí que un territori no pot ser subjecte de responsabilitat, però pot ser –ha de ser- un espai de responsabilitat i per a la...

Read More »

Aquest bloc, com el seu autor, tanca per vacances. Al setembre reprendrem les reflexions i el diàleg sobre aquesta temàtica que dóna títol al bloc, i que no per ser genèrica en la seva formulació deixa de voler ser rigorosa, crítica i radical en la seva intencionalitat: persona, empresa i societat.

Vull aprofitar l’ocasió per agrair a totes les persones que han visitat aquest bloc el seu interès, i no puc deixar de fer constar el meu desig que hi hagin trobat alguna cosa que els hagi ajudat a seguir endavant en el seu camí, o que els hagi aportat alguna idea que els hagi acompanyat en el seu procés de reflexió.

Escriure bloc és sentir-te constantment com un nàufrag perdut enmig de Google, que va llençant vers l’infinit missatges en ampolles virtuals amb l’esperança que arribin a alguna platja. Per això vul agrair a totes les persones que m’han fet arribar els seus comentaris -al el mateix bloc o per correu electrònic- la seva amabilitat en fer-ho. Però vull agrair especialment a totes les persones que s’hi han subscrit la seva confiança: tenint com tenim tots les safates d’entrada cada cop més saturades s’agraeix especialment que m’hi hagin acceptat ; aquesta confiança m’esperona encara més a esmolar la ploma i afinar el pensament tan bé com m’és possible.

Espero, doncs, que al setembre ens retrobarem.

Cordialment,

Josep M. Lozano

...

Read More »

He acabat les meves sessions a l'EMBA d'ESADE. No sé si per als participants ho han estat, però si més no a mi les sessions m'han resultat molt interessants: hi ha hagut aportacions i diàlegs que m'han ajudat a afinar i ajustar alguns dels meus plantejaments, i he confirmat que no hi ha res més estimulant i divertit que debatre des de la diversitat de raons i enfocaments.

Una de les activitats que hem realitzat ha estat compartir una reflexió a partir d'una pregunta molt senzilla: quin és el millor i el pitjor directiu que has conegut en la teva vida professional? El resultat han estat dos retrats robot molt suggestius (i un conjunt d'experiències i anècdotes personals de caire molt diferent: algunes molt estimulants, d’altres simplement esborronadores). Que els humans som uns animals capaços del millor i del pitjor és una cosa que constatem arreu i, per tant, també al món de l'empresa. Cosa que no evita que un servidor s’ompli d’admiració una vegada més en constatar del que som capaços... i d'enfurismar-me, també en constatar del que som capaços.

Hi ha hagut unes consideracions molt significatives, com a resultat d'aquest exercici, que m'agradaria destacar. En primer lloc, les competències tècnico-professionals han estat el que menys -comparativament- ha pesat a l'hora de valorar algú com el millor/pitjor directiu. Més encara: s'ha donat el cas que es considerés com una característica tant del bo com del mal directiu el fet que aconseguís bons resultats en la seva gestió (és a dir: entre els qualificats com a mals directius n’hi havia uns quanta als quals hom reconeixia que obtenien excel·lents resultats). En segon lloc, el pitjor directiu ho és fonamentalment per les seves pèssimes característiques relacionals (vaja: que és un insuportable); és algú que no respecta als altres, que s'aprofita de la seva feina, desconfiat, que no afronta les situacions de cara, dictatorial, manipulador, deshonest, que no accepta les crítiques... i així successivament....

Read More »

En un comentari anterior en què analitzava l’evolució de les polítiques públiques en el que pertoca a l’RSE, vaig arriscar-me a pronosticar que el més probable és que es vagi consolidant el que vaig anomenar el doble discurs de l’RSE. Un doble discurs que em semblava fàcil de diferenciar. Per una part, una RSE que tracti dels acords mínims -i les pràctiques i regulacions corresponents- orientats al que es pretén incorporar, de fet, a l'activitat empresarial, tant si les empreses ho fan amb consciència d’RSE com si no. I, per una altra, una RSE com a discurs que expressa una voluntat d'excel·lència i innovació empresarial vàlida per a empreses compromeses activament amb ella, i que tindrà sentit només per a un percentatge relativament reduït d'empreses, l’RSE de les quals s'ha de poder diferenciar clarament de la que només respon al compliment dels nous requeriments que es puguin crear.

La veritat és que ho segueixo pensant, i el pas del temps em confirma aquesta percepció. Però crec que aquesta anàlisi, que té com a referència el procés de desenvolupament de les polítiques públiques, s’hauria de complementar amb una reflexió sobre els processos empresarials que l’acompanyen en paral·lel. I, en concret, crec que cal parar molt més esment en un aspecte que ha estat poc present en les análisis sobre els processos que han impulsat l’RSE a les empreses. Hem parlat molt, en l’àmbit de l’RSE, sobre el que les empreses fan, sobre el com ho fan i sobre el que haurien de fer. I hem negligit un punt essencial: com aprenen a fer-ho. En les aproximacions a l’RSE hem utilitzat molt els verbs voler fer i poder fer, i molt poc el verb aprendre. 

Crec que el que diu James G. March ens podria ajudar a afrontar aquest dèficit. March planteja el que ell anomena el dilema de l’aprenentatge en les organitzacions. I per situar aquest...

Read More »

Fa uns dies es va presentar al Cercle d’Economia el llibre de David Murillo Empresa i valors. Aquest llibre és el nové volum d’una iniciativa molt important que, com totes les que ho són en aquest país, va mostrant el seu valor i la seva visió a mesura que es consolida sòlidament en el temps. Em refereixo a la col·lecció Observatori dels Valors, que impulsen conjuntament la Fundació Lluís Carulla i la Càtedra de LideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE. L’aposta de la col·lecció és directa i clara: en el que pertoca als valors disposem de molts estudis de tota mena en els camps més diversos, però el que ens manca és relligar aquests estudis, i donar-los la forma d’una visió mínimament articulada. Així ja disposem, per exemple, de llibres sobre valors i els joves, la familia o el treball. I, ara, aquest sobre Empresa i valors.

El llibre té una gran virtut, que en requereix dues de prèvies: recull molta documentació i estudis que ara romanien esparsos (probablemente perduts en la inmensitat del Google) però no resulta un relat intemporal, perquè els trena amb referències a l’actualitat més roent. Les pàgines inicials sobre la tempestuosa crisi econòmica que estem vivint (on tothom discuteix sobre si hi ha brots verds o no, i gens sobre el color de les ulleres –i els interessos- que cadascú porta posades per veure aquesta realitat) estan fetes amb la precisió, la claredat i la concisió del millor cirurgià.

Però us faria un flac favor si jo seguís ara fent la glossa del llibre. Ja el llegireu, si us vaga (i no cal dir que us ho recomano). Més aviat el que voldria és destacar tres qüestions –a la meva manera d’entendre, prou rellevants- que romanen com a substracte del llibre i, ensems, ens porten més enllà.

En primer lloc, m’ha sorprès moltíssim que hi hagi tanta...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment