Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Si, segons diuen, hi ha veritats incòmodes, potser hi pugui haver també preguntes incòmodes. Encara que siguin simples i simplificadores, i es formulin amb consciència de ser-ho. Una d'aquestes preguntes podria ser la següent: fins a quin punt el plantejament de l’RSE a Espanya ha estat un plantejament nascut des de, per, per a i cap a l'Ibex-35? Que la resposta pugui ser en bona part afirmativa, no significa que sigui qüestionable, rebutjable o criticable. Significa que cal adquirir-ne consciència, i calibrar les seves possibles limitacions. Potser hem viscut tan enlluernats per certs avenços de l’RSE, que hem oblidat que tota llum genera les seves pròpies ombres.

No menyspreem l’RSE de l'Ibex-35, si us plau. En ella han cristal·litzat moltes i diverses tendències, gairebé totes dignes de menció i de reconeixement: el factor d'arrossegament que tenen aquestes empreses en la cultura empresarial; la sensibilitat davant de noves demandes dels mercats financers (ISR); la necessitat de trobar noves formes de posicionament i diferenciació per a les marques; la innovació vinculada a nous models i pràctiques de gestió; la major influència per generar eco mediàtic d'una tendència; la capacitat de generar un discurs i un aprenentatge autònom respecte a les organitzacions empresarials; i així podríem seguir... No la menyspreem, doncs. Però tampoc no ens deixem obnubilar. Sense les empreses de l'Ibex-35 avui probablement no estaríem parlant de l’RSE. Però si només parlem de les empreses de l'Ibex-35 no estem parlant correctament, completament de l’RSE. Sense les empreses de l'Ibex-35, l’RSE no tindria vida. Però hi ha vida més enllà de l'Ibex-35.

Últimament ha circulat per la xarxa un interessant intercanvi de correus electrònics sobre l’RSE a les pime. Un dels temes d'aquest intercanvi...

Read More »

El nou volum de memòries del President Pujol comença amb una frase rotunda i breu: per ser eficaç, l’acció d’un polític ha de tenir tres ingredients: projecte, programa i emoció. A aquestes alçades, entre la majoria d’analistes de la política catalana hi ha acord unànime en dir que el país està mancat de projecte, però pocs han estudiat amb deteniment com estem d’emocions. La qüestió és rellevant perquè aquest vincle entre emocions i projecte desborda la perspectiva estrictament política (partidista) i esdevé un component clau de qualsevol iniciativa que pretengui insertar-se en una visió de país.

Creiem que ens cal disposar d’un mapa emocional de Catalunya prou real com per poder saber millor què hi passa i què hi podem fer. La filòsofa Martha Nussbaum ha destacat recentment el rol polític essencial de les emocions, diferenciant-les de les pulsions corporals i dels estats d’ànim. Les emocions són "paisatges del pensament", incorporen elements cognitius com ara intencionalitat, creença, avaluació i imaginació. Si la pensadora té raó, vol dir que la cognició emocional és quelcom més que la cognició "a seques". Avui sabem que també hi ha pensament en els estats animats per la ira, l'aflicció, l'amor o la por. Nussbaum lliga molt bé la relació entre projecte i emocions. "Necessitem una bona teoria política que ens digui quins són els nostres objectius (el projecte). Només així podrem imaginar-nos quines emocions seran necessàries per recolzar aquests objectius i llavors imaginar com podem impulsar les persones a sentir emocions d’aquest tipus", diu. Més enllà del dring mecanicista, la frase ens interpel·la sobre la necessitat de prendre en consideració la interrelació entre coneixements, emocions i valors.

Tres professors d’Esade hem participat en un llarg cap de setmana amb 33 joves directius...

Read More »

…en l’escultura. Això és el que va dir André Gide davant la Mediterrània de Maillol: "Maillol acaba d’introduir el silenci en l’escultura". A La Pedrera de Barcelona tenim la sort de poder gaudir d’una extraordinària exposició d’Aristides Maillol, un autèntic menú degustació de la seva obra. Què és el que ens fa tan propera l’obra d’un artista que va dir de si mateix que volia inaugurar el segle, tota vegada que el segle podem dir que ja ha conclòs?

Gosaria dir que una mirada apaivagada, curosa, progressivament asserenada de la seva obra desvetlla, efectivament, la veritat de l’afirmació de Gide: Maillol introdueix el silenci en l’escultura fins al punt que la contemplació de les seves obres fa emergir lentament, progressivament, un silenci interior que és l’eco del que l’escultor ens ha mostrat.

Mompou ja ens va regalar la possibilitat de copsar, concebre i pensar una Música Callada. Misteri de l’esperit i esperit del misteri. Allò subtil que, simplement, s’esdevé, és aquí. Maillol, en canvi, mostra el silenci present en la pesantor i la densitat de la matèria. Maillol transforma la matèria sense que deixi de ser matèria; el tacte ens evoca la consistència indefugible de la seva realitat i, alhora, la pàtina tornasolada i càlida ens recorda que el temps és, com va dir Yourcenar, el gran escultor. El nostre escultor; el que va donant forma a les nostres vides.

El que captiva de les escultures de Maillol és la lleugeresa que les habita. Hom diria que el fet que estiguin dipositades sobre una superfície és una confusió visual. Només ho sembla, perquè se sostenen sobre si mateixes. No són figures alades, però sembla que les podries prendre sense esforç, fins i tot les de més volum.

Potser és tot això que ens el fa tan proper. Perquè ens trament un missatge xifrat sobre les nostres vides. Quan Gide diu que ha introduit el silenci en l’escultura ho assenyala amb exactitud. No es tracta de retirar-se al silenci per poder esculpir...

Read More »

Aquest va ser el comentari que va fer el director d'un diari, quan estàvem debatent com els mitjans de comunicació creen l'agenda del que és rellevant i configuren l'univers sobre el que pensem. L'objecció, com es pot suposar, era l'habitual: superficialitat, banalitat, irrellevància, només parlar del que és negatiu i escandalós... He recordat aquest comentari sovint mentre conduiem amb el meu col·lega Àngel Castiñeira el seminari sobre Valors i direcció pública en el programa EMPA d'ESADE. Durant 13 hores hem estat acompanyant 35 directius del sector públic en la seva reflexió sobre els valors que han de regir el servei públic i sobre els instruments i les pràctiques que poden afavorir la seva integració en la gestió quotidiana.

Per això vull insistir en que l'important no sempre és interessant (si més no mediáticamente). Perquè la recent proliferació d'escàndols i males pràctiques (davant dels quals tota clarificació i transparència serà poca) pesa com una llosa sobre l'ingent nombre de directius i professionals del sector públic que duen a terme la seva feina amb disponibilitat, rigor, esforç i decència. I, a sobre, l'ús entre morbós i partidista d'aquests fets els està convertint en una arma de destrucció massiva no tan sols dels valors democràtics, sinó també de l'autoestima i el reconeixement de totes aquelles persones que mai no han traspassat aquestes línies que mai no s'haurien de traspassar.

L'important és el compromís professional d'aquestes persones. La seva disposició al canvi. La seva orientació vers el servei als ciutadans. La seva preocupació per l'ètica pública. El seu interès en millorar i modernitzar les diverses administracions públiques en les quals treballen. La seva sinceritat quan es tracta de compartir experiències i problemes. I també la seva lucidesa i realisme. Per reconèixer les tensions i les limitacions amb les que treballen. Per explorar i donar nom sense subterfugis als contravalors enquistats en les pràctiques i...

Read More »

Hi ha un frase de Freud que es repeteix sovint, amb petits matisos i variants segons el traductor o el citador. Segons que sembla, Freud opinava que hi havia tres oficis o pràctiques impossibles: educar, curar, governar. Atès que tan sols sóc un simple lector interessat, però que ni sóc psicoanalista ni tinc cap formació sistemàtica al respecte, em prenc la llibertat -i, si volen, la frivolitat- de fer la meva pròpia lectura del que batega en aquesta afirmació.

Com que no m'interessa massa el debat sobre el presumpte pessimisme antropològic de Freud, voldria començar ressaltant que en la nostra cultura les tres pràctiques professionals comparteixen, si més no, dos components constitutius: són fonamentalment i per damunt de tot relacionals; i tenen una dimensió vocacional. Requereixen, per tant, una trobada i un reconeixement entre persones. Ambdós components avui es proposen de manera esmorteïda i amb una espècie de sordina, especialment el segon. La fal·laç identificació entre professionalització i tecnificació intenta neutralitzar cada vegada més els esmentats components. Neutralització que sovint es vol compensar, amb més bona voluntad que encert, amb una apel·lació als valors. Amb la creença ingènua que es pot compensar un dèficit relacional i vocacional amb una apel·lació abstracta a valors; valors amb els quals, sens dubte, en el pla intel·lectual és impossible no estar-hi d'acord. I així ens evitem agafar el toro per les banyes: comprendre aquests oficis -aquestes pràctiques- hauria de ser abans que res comprendre determinades relacions, comprendre la manera com es duen a terme, i comprendre com i des d'on les viuen els implicats. I el component vocacional hauria de no quedar difós sota la boira místico-religiosa, i palesar que es tracta d'oficis que no es redueixen a les destreses que algú pugui adquirir, sinó que impliquen també el compromís amb una certa visió del tipus de persona i de professional que es vol arribar a ser. Per tant, la pregunta més pertinent potser no hauria de ser la freudiana (la presumpta constatació que són pràctiques impossibles), sinó una altra ben diferent: què es requereix per a que la seva realització sigui cada vegada més possible. Perquè el focus de allà que sigui la seva realització no se situa tant en un estadi final preconcebut al qual cal arribar i que es pot objectivar, sinó en determinats processos que cal propiciar i viure. Educar, guarir i governar abans que res com a processos. Processos que requereixen resultats, sens dubte, però en els quals la qualitat dels resultats depèn de la qualitat dels processos

...

Read More »

Ja han tingut lloc a les seus d’ESADE a Barcelona i a Madrid les presentacions del meu llibre La empresa ciudadana como empresa responsable y sostenible. Crec que han estat dos actes molt interessants, en els quals els diversos ponents i els assistents (gràcies per acompanyar-me) han plantejat qüestions de pes. Com que, per raons òbvies, sóc l'única persona que ha assistit a les dues, hi ha una cosa que m'ha cridat molt l'atenció: des del punt de vista del contingut els dos actes han estat força diferents, i les qüestions que s'han plantejat a Barcelona no han estat les mateixes que les que s'han plantejat a Madrid. Però hi ha hagut una coincidència: en ambdós s'ha esmentat la necessitat de revisar a fons un tòpic de l’RSE, el de la voluntarietat. Revisar en el sentit que potser la voluntarietat no és una cosa que s’hagi de considerar com a tan òbvia i evident.

La voluntarietat ha estat un dels grans tòtems de l’RSE. Una entelèquia gairebé sagrada, que es donava per feta i més enllà de la qual no es podia pensar l’RSE. Deixa que em recolzi en la voluntarietat i aixecaré el món de l’RSE, era el mantra indiscutible. Axiomàtic... i tabú. Ai de qui gosava dubtar d'ell! Era expulsat inmediatament de la comunitat que pensa bé (benpensant?) l’RSE. Jo mateix he defensat -i defenso- el supòsit de la voluntarietat. Em sembla que hi ha raons bones i sòlides per fer-ho. Però la inèrcia i la repetició han substituït les raons a favor de la voluntarietat per la conversió de la voluntarietat en una muralla defensiva.

Primera línia de defensa: la voluntarietat entesa com a arbitrarietat. Jo a la meva, i tal dia farà un any.. Com que l’RSE és voluntària, faig el que vull, i puc fer qualsevol cosa (i de la manera que cregui convenient). Aquest plantejament es recolza en l'ús malèvol del problema de les definicions que arrossega l’RSE. Sempre he defensat que el repte de l’RSE no són les definicions sinó les interpretacions. Que la lluita per establir una definició no és cap altra cosa que la lluita pel poder d'imposar una interpretació. Que l’RSE és un marc de referència, i no una norma d'obligat compliment. Ara bé: la voluntarietat (que forma part de l'esmentat marc de referència) no significa arbitrarietat; no significa que el simple exercici de la meva voluntat és una vareta màgica que ho converteix tot en legítim, acceptable, adequat i convenient.

...

Read More »

Gràcies a l'amable invitació de la Fundación Carolina i de la Fundación Euroamérica he pogut participar en la III Conferència Espanya-Iberoamèrica de Responsabilitat Social de les Empreses, que ha tingut lloc a Ciudad de Mexico. Les sessions, en general, han estat d'un altíssim nivell, i estic convençut que la conferència ha deixat un excel·lent regust en tots els assistents. L'objectiu era debatre els impactes que la crisi està tenint sobre les pràctiques responsables, les mesures que es poden impulsar per pal·liar els efectes negatius de la crisi i plantejar estratègies per usar les pràctiques responsables com una de les eines per combatre els efectes de la crisi i contribuir a la recuperació. Suposat això, es va dedicar un temps específic per a l'anàlisi de les polítiques públiques que es requeririen i sobre el paper dels mitjans de comunicació.

Mentre els debats s'anaven produint, li donava tombs a una cosa que fa temps que em ronda pel cap. No es tracta de continuar perdent el temps amb l'estèril debat de el nom de la cosa (que sempre m'ha interessat molt poc) sinó de donar carta de naturalesa a un plantejament que cada vegada em sembla més urgent: la necessitat de construir... l’RSC!

Els que em coneixen o han llegit algun dels meus papers probablement se sorprendran, perquè potser recordaran que des de la nit dels temps del tema que ens ocupa sempre he defensat a peu i a cavall la denominació RSE (d'empresa) enfront l’RSC (de corporativa). Ara, amb aquesta recuperació de l’RSC no pretenc retractar-me, sinó plantejar una nova qüestió: és necessari que tots aprenguem a enfocar cada vegada més els problemes en clau de RSC... de Responsabilitat Social Compartida. No es tracta en absolut d'una nova controvèrsia semàntica, sinó de comprendre millor una cosa que és eminentment pràctica. La responsabilitat social compartida, doncs, no substitueix l’RSE, sinó que la situa en un marc més ampli, i pot contribuir a contextualitzar-la millor i a dotar-la de major sentit. Explorem alguns dels seus possibles trets.

...

Read More »

En una entrada anterior del bloc vaig proposar –mig en broma, mig seriosament- que es declarés els responsables d’RSE espècie protegida. No perquè la seva feina fos més complexa o més arriscada que la d'altres àrees, sinó perquè, si fan la seva feina seriosament i fins a les darreres conseqüències, aquesta comporta unes tensions específiques que, a dia d'avui, no sembla que es puguin resoldre sinó, pel cap alt, manegar a la recerca d'un equilibri sempre inestable.

Per això, quan vaig parlar del que considero el meu mantra personal per a l’RSE l'any 2010 (pujar-la al consell, baixar-la al negoci), afegia: I, per cert, aquesta expressió reflecteix a la perfecció (i potser inconscientment), el lloc que ocupen, i les tensions que sofreixen, els responsables d’RSE. Qui, sinó, està entre el consell i el negoci, assumint i impulsant una cosa el desenvolupament de la qual no està directament a les seves mans, l'ancoratge de la qual ha d'estar alhora a dalt i a baix, però el poder de què disposen per aconseguir-ho és més que relatiu (tant a baix com, no diguem, a dalt), i alhora la seva responsabilitat nominal sobre ella és total? I em vaig comprometre a desenvolupar una mica més aquesta qüestió. Som-hi, doncs.

En primer lloc, els responsables d’RSE sofreixen una tensió a causa d'un desajust important entre el que diu el discurs oficial de l’RSE i el que sovint permet la realitat. No hi ha enunciat o definició de l’RSE que no parli de la relació o el diàleg amb els grups d'interès. Amb tots. Però, què s’esdevé en la realitat? Doncs que quan les empreses creen el departament i nomenen el seu responsable, els grups d'interès ja estan assignats: accionistes, relacions amb els inversors; treballadors, recursos humans; proveïdors, compres; administracions públiques, relacions institucionals... i així successivament. Qui (i què) està lliure d'assignació? Doncs les ong i les memòries d’RSE i/o sostenibilitat. Es critica molt la confusió entre RSE i acció social;...

Read More »

 

 El govern de la Generalitat de Catalunya acaba d’aprovar RSEGENCAT, un pla de mesures de responsabilitat social per al periode 2009-2012. Per moltes raons , aquesta és una iniciativa claramente diferenciada en el panorama actual de les polítiques públiques d’RSE, i pot esdevenir un referent… si realment aconsegueix tirar endavant en els termes que es planteja. Aquest darrer comentari no vol ser una exhibició d’escepticisme, sinó l’expressió d’una cautela necessària en tot el que fa referència a l’RSE: moltes empreses, organitzacions i institucions han anunciat iniciatives que el pas del temps ha atemperat, no sempre per causes atribuïbles als seus impulsors, val a dir-ho.

Però d’això en podrem parlar d’aquí a un any, per exemple. Però ara ja podem dir que RSGENCAT ja és un referent en el moment del seu naixement, per la seva concepció i el seu plantejament. Voldria assenyalar alguns dels trets que fan d’aquest pla una iniciativa importantíssima per al desenvolupament de l’RSE. Una iniciativa que, sense voler ser grandiloqüent, crec que es pot afirmar que és una innovació molt significativa en el context europeu i, possiblement, a escala mundial.

1. D’entrada, la seva missió: "impulsar el comportament socialment responsable en tots els agents socials, promovent especialment la competitivitat responsable i sostenible en les empreses i organitzacions, incloent la pròpia administració pública". Es podria dir que no fa més que repetir el mantra ben establert de les polítiques públiques en RSE: impulsar i promoure; res de nou aquí. Nogensmenys, les autèntiques novetats són els tres punts de referència que que azuméis en la seva missió: el comportament socialment responsable es planteja com requisit d’aplicació a tots els agents socials, i no només a les empreses; l’RSE es vincula directament a la competitivitat, per això es parla de competitivitat responsable i sostenible, de manera que integra l’RSE en un marc de referència diferent de l’habitual: quin és el model de competitivitat; el pla és d’autoaplicació per a la pròpia administració que el propugna, de manera que podem dir que l’administració passa a parlar de si mateixa (i no només dels altres) quan parla d’RSE.

...

Read More »

 



He dubtat molt abans de donar per bo aquest títol. L'alternativa era aquest altre: l'exemple de la CECA. Ja que finalment he optat pel primer, iniciem el comentari pel segon. He tingut el privilegi de ser convidat a participar en les II Jornadas de Reponsabilidad Social Corporativa que la CECA va organitzar a la seu de Bancaja. Era una trobada de persones responsables d’RSE a les diverses caixes per bé que, com sol succeir en aquesta àrea, la responsabilitat de totes elles era la mateixa, però les denominacions del seu càrrec eren d’allò més divers.

Parlo de l'"exemple de la CECA" perquè aquest tipus d'encontres em sembla molt important. Fa temps que sostinc que és necessària una moratòria dels actes i congressos generalistes sobre RSE (aquestes taules rodones en les quals tots ens sabem de memòria el power point de tots!) i que és necessari passar a realitzar trobades de caràcter sectorial, amb objectius precisos, amb voluntat d'aprendre i avançar (i, si fa falta, realitzar-les a porta tancada). Sempre he sostingut que en RSE no es pot copiar (en la mesura que és un itinerari que cada empresa ha de crear a partir de la seva pròpia història, cultura, projecte i sector), però que es pot i s'ha d'aprendre. Aprendre de les experiències i de les pràctiques, però també de la inspiració i les motivacions que les animen.

No és la primera vegada que parlo de les caixes en aquest bloc, perquè crec que com a model institucional són un bé social que no ens podem permetre el luxe de perdre o tergiversar. Tanmateix,...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment