Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

En els meus dos anteriors comentaris assenyalava algunes de les contribucions que, a parer meu, fa la CV al debat sobre l'empresa. Bàsicament posava de relleu la interpel·lació que suposa la crida a noves maneres d'entendre l'empresa, la invitació a expressar clarament preferències entre diversos models d'empresa possibles, i la insistència en tenir el bé comú com a marc de referència. També apuntava que la CV realitzava una aproximació pobra i limitada a l’RSE. En aquesta nota subratllaré que com la CV pren nota, de manera desigual, del nou context econòmic i social, i com aquesta constatació hauria de fer replantejar molt més a fons algun dels seus plantejaments més generalistes, perquè en el seu discurs sembla donar per descomptat que sobreviuen sense problemes sigui quin sigui el context en el que es presentin. I deixo per a una entrada posterior algunes notes sobre les limitacions -algunes de notables- que em sembla que arrossega la CV. 3. L'empresa i el bé comú en un context de globalització.

La referència de la CV per valorar l'empresa i les pràctiques empresarials és, ja ho hem dit, el bé comú. Però aquesta referència, constant en la història de la DS, requereix una revisió substantiva en el context actual. El curiós és que la CV és conscient de l'impacte que suposa en tots els sentits el context actual, però sense arribar a explorar a fons les conseqüències que això té per al seu propi discurs.

Efectivament, la CV planteja amb tota claredat el repte del bé comú, i ho fa en el context de la realitat actual, que té com referencia la globalització. Però, en contra del que sembla suposar la CV, afirmar la referència al bé comú no sempre arrossega de manera òbvia el seu significat. Parlar de bé comú requereix sempre aclarir-se sobre els seus dos components: quina és la comunitat del bé, i quin és el bé d'aquesta comunitat. La qüestió no és fútil, perquè aclarir aquests dos punts és crucial per a l'assignació de responsabilitats: qui es fa responsable,...

Read More »

A la meva anterior entrada explorava alguns elements de la CV que podien ser un espai de diàleg per al club de l’RSE. I posava èmfasi en la preeminència del bé comú, en la necessitat de canvis profunds en la manera d'entendre l'empresa i en l'afirmació que pensar bé l'empresa només és possible si aquesta es pensa en totes les seves dimensions (incloent-hi les ètiques i socials). Això ens porta a la segona qüestió que suscita la CV: pensar l'empresa inclou arriscar-se a dir per quin model d'empresa apostem.

2. Per quina empresa apostem?

La ja citada apel·lació a impulsar canvis profunds en la manera d'entendre l'empresa es vincula a la CV a una visió més complexa i diversa sobre els models d'empresa possibles. De manera que podríem dir que la CV ens condueix a parlar menys de l'empresa en abstracte i a centrar la nostra atenció en les empreses, en plural i més en el concret. Cal començar a assumir que, en les nostres societats complexes, parlar de l'empresa en abstracte cada vegada aclareix menys coses... i que parlar de -o defensar a- l'empresa en abstracte cada vegada més és una coartada per no haver de definir-se sobre pràctiques i models concrets d'empresa.

Aquesta aproximació condueix a la CV a uns equilibris, no sempre ben resolts a la meva manera d’entendre, en els plantejaments de la CV: per una part, la constatació d'una major pluralitat de tipus d'empresa; per una altra, l'afirmació -o la conveniència- de l'esmentada pluralitat; i, com a conseqüència de l'anterior, la preferència per alguns tipus d'empresa. És clar que tampoc no s'ha de demanar a una encíclica que resolgui tot el que planteja, però aquesta tensió entre constatar, valorar i preferir (sense confondre els verbs entre si, però sense renunciar a cap d'ells) és una bona mostra del que avui és necessari quan es tracta de pensar l'empresa... i de debatre sobre ella. I, per bé que la CV no sempre assoleix amb claredat l'equilibri entre aquests tres paràmetres que planteja, en canvi crec que situa els canvis profunds en la manera d'entendre l'empresa precisament en el marc d'aquestes tres referències, que val la pena ressaltar (i, el més important, la pròpia CV s’hi situa, cosa que obligarà a repensar moltes coses tant als apologetas com als detractors de la DS).

...

Read More »

Ja han passat alguns mesos des de la publicació de l'última encíclica, Caritas in Veritate (CV). D’antuvi, dir que considero a la CV un text molt rellevant, que aporta novetats importants en el desenvolupament de la Doctrina Social Pontifícia (DS), i que lamento que no se li hagi parat prou esment o que –dit sense embuts- hagi estat ignorada per l'opinió pública, i també en el club de l’RSE (amb honroses excepcions, com la d'Antonio Vives). La CV planteja una sèrie de qüestions que no pot defugir ningú que es preocupi mínimament per la realitat econòmica i social del nostre món. I, alhora, considero que ella mateixa se situa davant d'uns interrogants que em sembla que no sempre resol prou bé. En aquesta entrada, i en algunes més, anotaré alguns dels punts que em semblen més significatius en relació amb el tema de les noves responsabilitats de l'empresa, i que crec que val la pena prendre en consideració sigui quina sigui la identificació religiosa que cadascú pugui tenir.

1. La preeminència del bé comú.

Hi ha una clau de lectura molt important per al tema que ens ocupa que és l'afirmació que es requereixen "canvis profunds en la manera d'entendre l'empresa" (CV, 40; cursiva a l'original). Això suposa un canvi de tendència molt significatiu en l'abordatge de l'empresa per part de la DS, que ja es va iniciar en el seu dia amb la idea de l'empresa com a comunitat de persones (encara que aquesta és una formulació encara captiva del que més endavant denominaré el dèficit per abstracció). És un canvi considerable perquè apunta a la voluntat per part de la CV de pensar directament sobre l'empresa com a tal.

Per usar una distinció convencional, la DS sempre s'ha sentit més còmoda parlant del nivell macro (els sistemes econòmics i socials) i del nivell micro (la persona) des d'una clau fonamentalment teològica, ètica i antropològica. I, en canvi, molt rarament ha plantejat la necessitat d'una reflexió explícita i directa sobre el nivell meso (les...

Read More »

Amb Àngel Castiñeira i Raimon Ribera hem publicat aquest article a la revista VIA. Sota la forma concisa de 22 tesis hem volgut proposar una aproximació al compromís, una qüestió que ens preocupa i que considerem que avui és un repte cultural de primera magnitud. Potser les formulacions poden semblar en algun moment excessivament abstractes, però és un material pensat amb pretensió pràctica i que ha acompanyat el treballque hem dut a terme en àmbits com és ara el Programa Vicens Vives.

1. El compromís és fruit d'una decisió personal, és a dir, d'una elecció conscient de la voluntat, presa en un marc de llibertat i basada en conviccions arrelades.

2. A diferència de les decisions immediates que prenem quotidianament, aquesta decisió és intencional. És a dir, genera en la persona la intenció de mantenir o perllongar en el temps l'obligatorietat autoimposada de realització d'una acció o d'un conjunt d'accions. Aquesta intenció pot ser íntima (hom fa un propòsit, una promesa) o bé públicament manifesta (hom dóna una paraula, es com-promet). Donar la paraula és establir vincles: ens vinculen les paraules que donem i els actes que compartim.

3. Es tracta d'una decisió que, assumida en el present, (em comprometo a partir d'ara), condicionarà, consumirà i ens complicarà part del nostre temps futur (afectarà al meu demà). És, per tant, una opció lliure però que, un cop presa, limitarà o impedirà de manera significativa la realització d'altres de les nostres possibles oportunitats vitals. Per això, sovintens fa por assumir compromisos, perquè l'acceptació d'un compromís és també l'acceptació d'una renúncia. 4. El compromís ens potencia com a persones perquè fa miques la nostra fantasia d’omnipotència. El poeta diu que "tot està per fer i tot és possible", però si no ens concretem en alguna de les possibilitats, tot esdevé definitivament impossible.

5. L’acció derivada del compromís es caracteritza per la promesa i la determinació...

Read More »

Amb l'Àngel Castiñeira hem publicat a l'AVUI un article a propòsit del llibre Consum i valors. Com que l'AVUI no em permet publicar els articles al bloc, si tens interès en llegir-lo fes clik aquí.

He pogut participar en la Conferència Europea d’RSE de la Presidència Espanyola de la Unió Europea que va tenir lloc a Palma de Mallorca els passats dies 25 i 26 de març. A grans trets, no es pot dir que la conferència hagi generat grans novetats. Però aquest tipus de litúrgies rares vegades ho permeten, per la seva mateixa dinàmica i per la seva estructura, llevat que estiguin cuinades d’antuvi. En canvi, permeten prendre el pols al que circula per sota dels formats establerts i atalaiar per on poden anar algunes tendències. La meva percepció en aquests moments és que es va avançant -en part com a resultat de la inèrcia dels darrers anys- i que no deixen d'alçar-se veus que afirmen una voluntat de voler continuar avançant. Però - i aquesta és la qüestió- les mateixes veus transmeten la sensació que voler no sempre és poder... amb la qual cosa existeix el risc, a mitjà termini, que aquest clima desemboqui, ras i curt, en un no voler, com a conseqüència de la reiterada constatació del no poder.

Visualitza la imatge a mida completaCom que vaig estar directament involucrat en el grup de treball que tractava sobre l'Informe d’RSE, crec que alguns dels temes reiterats en l'esmentat grup són un excel·lent reflex d'aquest clima general.

No ens enganyem: cada cop més la qüestió dels informes d’RSE es planteja amb la pregunta pel grau d'obligatorietat i regulació que haurien de tenir. I en aquest punt les tendències que van reflectir els debats...

Read More »

Aquest és un article que hem publicat amb l'Àngel Castiñeira a l'AVUI a propòsit del darrer anunci que ha realitzat la DAMM. Com que l'AVUI no em permet reproduir al bloc els articles que hi publico, si tens interès en llegir-lo, fes clik aquí.

Si per casualitat algú no sap de quin anunci parlo, aquí el teniu.

La nostra aventura moderna ha significat desafiar l'autoritat, una lluita enorme i fabulosa per l'alliberament individual de la qual podem estar realment orgullosos. Però aquesta ampliació de la llibertat en tots els ordres no ha significat, tanmateix, l'emancipació moral dels individus, sinó que en molt casos ha desembocat en versions incíviques. Sens dubte, avui som més lliures, però no hi ha raó per creure que som millors. Javier Gomá es refereix en el seu recent llibre Exemplaritat pública a la barbàrie de ciutadans alliberats però no emancipats, instintivament autoafirmats però desinhibits de tot deure. Ulrich Beck els va denominar anteriorment "desincrustats" dels tradicionals vincles socials i dels seus valors i incapaços de reincrustar-se a altres de nous.

Comencem, doncs, la segona dècada del segle XXI sent conscients d'aquest perill. El jo modern ja no es deixa acomodar socialment i això pot convertir fàcilment la individualització en individualisme, o la subjectivitat en subjectivisme de masses (tots idèntics en la pretensió de ser únics). Una cosa molt exaltada en l'art i també en la pedagogia contracultural de no fa molts anys va ser la defensa de la llibertat sense límits, de l'originalitat, l'espontaneïtat, la rebel·lia, la no repressió dels desigs, l'afloración de l'instintiu. Ara estem recollint les conseqüències i les sentim en forma de descontentament moral i cultural.

Civilitzar i resocialitzar la subjectivitat moderna no és tasca fàcil. Intentar fer-ho sense apel·lar bàsicament a formes repressives o coactives ho és encara més. Que li ho diguin avui a pares i docents... No sembla haver-hi una tercera via possible entre, d'una banda, la idea d'una civilització inevitablement limitadora del jo i, per un altre, una emancipació subjectiva que derivi cap a la vulgaritat i la barbàrie.

Tanmateix, el mèrit de Gomá ha consistit a atrevir-se a proposar una teoria contemporània de l'exemplaritat moral, una exemplaritat pública...

Read More »

En la meva anterior entrada, a propòsit de la creixent quota de mercat que "l'orientalisme" està guanyant en els contextos organitzatius, em preguntava fins a quin punt predominava en aquesta disseminació un cert plantejament merament instrumental, a ròssec de gurus de tota mena que exhibeixen com a trofeus els famosos que freqüenten els seus ensenyaments. Però no ens enganyem: això és només l'anècdota. I més enllà de l'anècdota hi ha el símptoma: quins problemes i deficiències – explícits o latents - estan arribant a un punt de no retorn que fa que des del guru més mediàtic fins al darrer coach trobin demanda? I més enllà del símptoma hi ha la qüestió de fons que plantejava: si estem vivint un canvi d'època i si pregonem que estem en la societat del coneixement, les tradicions de saviesa, elaborades i refinades treballosament per la humanitat al llarg de la seva història, poden aportar alguna cosa als processos de canvi i a la creació i difusió de coneixement? Entre altres raons perquè, ja posats a parlar de canvi, convindria diagnosticar amb precisió què és el que està canviant realment. I, ja posats a parlar de coneixement, convindria explorar quina mena de coneixement reconeixem com a tal i quina mena de coneixement excloem de la nostra atenció. Perquè potser aquí ens tornem a topar amb el vell Machado, i hem de reconèixer que comença a ser de bon to exhibir menyspreu envers tot el que s'ignora.

De tota manerea, quan una cosa així s’esdevé no és ni per casualitat ni per mala fe. La inèrcia fa que fàcilment identifiquem, confonguem i reduïm les tradicions de saviesa espiritual a les formes i institucions religioses que els han donat cos. I la memòria històrica – més enllà dels cercles de convençuts i fins i tot dins ells - no les deixa darrerament precisament en un bon lloc. Una bona mostra d'això és que, en el debat públic i en les anàlisis geopolítiques, de les religions l'única cosa que preocupa i interessa és que no siguin un factor de risc, via fonamentalismes....

Read More »

En els contexts actuals, en els que l'acceleració, el soroll i la pressió ja formen part dels ecosistemes organitzatius resulta no tan sols sorprenent, sinó directament pertorbador preguntar si les tradicions de saviesa, elaborades i afinades continuadament per la humanitat al llarg de la seva història, poden aportar-hi alguna cosa. Avui ja no és suficient pregonar que estem (estem?) en la societat del coneixement. El que convé és explorar quin tipus de coneixement reconeixem com a tal i quin tipus de coneixement excloem de la nostra consideració i deixem fora del nostre camp d'atenció. I, posats a parlar de coneixement, hom es pot preguntar pel que ens aporten les diverses tradicions de saviesa. Des de la meva limitada experiència, a aquesta pregunta, des dels àmbits empresarials, se li donen fonamentalment dos tipus de resposta: la instrumentalització i el menyspreu.

Ja fa uns quants anys que la incorporació de pràctiques i maneres de procedir de tradicions que nosaltres cataloguem barrorerament com a "orientals" és una tendència en augment. Moltes persones troben en elles un camí cap a un major equilibri, una major concentració, una major atenció davant de la seva realitat. Fins i tot un major benestar. Una entrevista recent, una més entre les que es van prodigant, ho repetia i ho confirmava. Van degotant contínuament les informacions on se’ns diu que persones amb responsabilitats d'alt nivell i molt poder a les seves mans confessen haver assolit, gràcies a aquestes "tècniques" (sic) un major equilibri, concentració i capacitat de decisió... encara que, quan llegeixo aquestes confessions en boca de segons qui o referides a determinats personatges, mai no acabo d’aclarir si es tracta d'una constatació o d'una amenaça.

Però hi ha una qüestió que apareix poc, quan es fa l'apologia de les "pràctiques orientals" (i no diguem ja "espirituals") en el treball. I aquesta qüestió queda perfectament reflectida en l'entrevista a què em referia. En ella s'afirmava...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment