Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

 



Quan Harry va trobar Sally és una comèdia que, malgrat els 20 anys transcorreguts des de la seva estrena, resisteix raonablement bé el pas del temps. Narra la relació entre una parella que l'espectador, des de la primera seqüència, ja "veu" que estan fets l'un per a l'altra. Però ells són els últims a assabentar-se'n, mentre cadascun dedica les seves energies a una successió de relacions i a compartir amb l'altre com li han anat. Alguna cosa semblant ha succeït amb l’RSE i la gestió de persones: sorprèn que fins molt recentment no s'hagin plantejat –tant conceptualment com organitzativament- les seves relacions, i que la seva història sigui més aviat de la d'una ignorància mútua.

Sosté l’RSE que es tracta d'un discurs global sobre l'empresa, però venim d'una cultura empresarial en què social i laboral es presentaven pràcticament com a sinònims, cosa que per inversió ha comportat, en la pràctica, que les qüestions laborals i les de l’RSE hagin avançat pràcticament en paral·lel. Més encara: sovint aquesta darrera s'ha vist fent el paperet de limitar-se a emplenar els informes d’RSE, a fer memòries, i a tractar amb els stakeholders que no estaven assignats prèviament a cap altre departament de l'empresa (és a dir: organitzacions i iniciatives socials de tot tipus).

No hi ha dubte que un dels problemes consisteix en com n’és de confús el significat de la S (social) en el discurs i la gestió de l’RSE. Però no hi ha dubte que hi ha una sèrie de qüestions que han de plantejar-se ja sense més dilació. Preguntes que tenen, cadascuna d'elles, la seva pròpia lògica, però que estan profundament entrellaçades. Per exemple: quin és l'agenda de l’RSE en l'àmbit laboral (i viceversa)?; i fins i tot, té sentit aquesta pregunta? Els agents socials han arribat tarda a l’RSE o, simplement, no forma part de...

Read More »

Daniel Arenas, Pablo Sánchez i Matthew Murphy acaben d'elaborar un excel·lent informe que porta per títol Relaciones empresariales con comunidades locales y ONG. Comunicación, diálogo y participación. L'estudi combina de manera molt equilibrada la clarificació conceptual amb l'anàlisi de casos, cosa que li permet al lector no tan sols accedir a informació rellevant, sinó també construir la seva pròpia comprensió de la qüestió.

Sabem que es tracta d'un repte complex, resultat de la intersecció entre el poder creixent de les grans empreses i la influència creixent de les ONG. En aquesta intersecció fa temps que s'ha abandonat la dicotomia captació de fons versus denúncia i confrontació. L'estudi ja en el seu mateix títol palesa la complexitat de relacions possibles que caben entre la confrontació i la col·laboració: comunicació, diàleg i participació. I si projectem la diversitat de variables que conflueixen sobre cada un d'elles, tenim un mapa de possibilitats que requereixen una afinada capacitat d'anàlisi i de gestió per ambdues parts.

A risc de simplificar -i amb ànim d'incitar a la lectura- assenyalo algunes conclusions rellevants que poden extreure's de l'esmentat estudi.

1. Empreses i ONG mantenen visions diferents, però això no és obstacle per a la col·laboració. Sembla una obvietat, però no ho és tant, i té conseqüències pràctiques: no es tracta de plantejar les relacions des d'un judici global mutu, ni des de la pretensió que una part convencerà de o aproparà l'altra a les seves posicions. Es poden donar aprenentatges mutus, però cada part té la seva visió i la seva raó de ser. Nogensmenys, això no és obstacle per a col·laboracions concretes molt valuoses per a ambdues parts. Fins i tot el fet d'identificar àmbits de col·laboració no és obstacle perquè es mantinguin discrepàncies sobre altres aspectes de l'actuació de qualsevol dels dos actors. Cosa que, per cert, obliga a una tasca intensa d'explicació cap a l'interior de la pròpia organització per part de les persones responsables de gestionar les esmentades relacions.

...

Read More »

El fet d’acabar de publicar un llibre sobre tot el procés de creació de Món Sant Benet per part de Caixa Manresa ens ha obligat a reflexionar no tan sols sobre la construcció de projectes i els processos de lideratge social-empresarial, sinó també sobre el món de les caixes i la diversitat dels seus models. Hi hem retornat sovint, aquests dies, en assistir a tota la informació que generen les caixes, les seves fusions, les seves no-fusions, i la seva organització sectorial (tant a Catalunya com a Espanya). Vagi per endavant que només parlem com a espectadors, i que en absolut som experts ni en entitats financeres ni en el sector. Però no ens sentim espectadors distants i asèptics, perquè les caixes són entitats molt importants i, fins a dia d’avui, són un element clau i molt valorat per al desenvolupament econòmic, social i cultural del nostre país.

Diem això perquè ens resulta molt significatiu que en la informació que arriba ara a la premsa gairebé mai arriba informació sobre el que suposa la nova situació per a l’obra social. Entenem-nos: si hi ha en joc la viabilitat econòmica present o futura de les entitats, cal començar per aquí. Sense viabilitat econòmica no hi ha obra social, solidaritat ni res que s’hi assembli. Però transmetre a l’opinió pública la qüestió del repte del futur de les caixes inclou també parlar de l’obra social i del seu compromís amb el territori, més enllà de l’assignació de percentatges de gestió o de la circumstacial i comprensible retallada de pressupost. Creiem que una caixa no és simplement un banc sense accionistes i amb obra social, com ens va dir una vegada una persona que en tenia responsabilitats. Aquesta afirmació fins i tot podria ser plausible si el que vol és posar de relleu –potser de manera maldestra- que gestionar una caixa no es pot confondre amb una mena de paternalisme poc eficient i poc rigorós. Ara, afirmacions d’aquesta mena són un àcid dissolvent per a una de les grans raons de ser de les caixes –si més...

Read More »

En les anteriors notes he posat de relleu algunes contribucions que, des de la CV, es fan a l'anàlisi de la realitat empresarial i que es podrien prendre en consideració des d'una aproximació a l’RSE que no visqui entotsolada. Però, per concloure, cal reconèixer també que, de vegades, la principal dificultat perquè s’esdevingui una recepció de la DS prové d'ella mateixa. I no em refereixo només al fet que de vegades la pràctica eclesiàstica sembla incapaç de mirar-se al mirall de la seva pròpia doctrina. D'això ja n’he parlat i, amb ser un seriós problema de coherència i consistència, no ho explica tot. Les resistències o la indiferència davant del discurs de la DS no sempre (ni només) són deguts a l'entossudiment o a la poca substància dels seus potencials oients, sinó que es troben en limitacions estructurals de la pròpia DS. Vegem-ne algunes, particularment presents en la CV.

4. Des d'on es parla i per a qui?

Aquesta pregunta és, finalment, una pregunta indefugible per a la CV, en la mesura que pretengui no tan sols explotar i disseminar els seus plantejaments, sinó també fer possible la seva recepció. Què pretén (o què busca) amb el seu discurs? En aquest sentit, crec que se li poden plantejar a la CV tres tipus de qüestions.

4.1 En primer lloc, a la CV s'accentua una tensió que, des del meu punt de vista, ha acompanyat sempre la DS. D’una banda, un discurs ètic en el que predomina el que podríem denominar l'universalisme per abstracció: la creença en què quant més abstracte i més generalista és un discurs moral, més universal és... sense considerar que, potser, això és el que el converteix en més insuls i irrellevant. D'altra banda, el fet de voler preservar incontaminat aquest universalisme per abstracció sovint permet que, a l'hora de la veritat, se'l pugui vincular a pràctiques concretes d’allò més divers, i de vegades incompatibles entre si. La creença en l'universalisme per abstracció els permet a molts discursos eclesiàstics, alhora,...

Read More »

En els meus dos anteriors comentaris assenyalava algunes de les contribucions que, a parer meu, fa la CV al debat sobre l'empresa. Bàsicament posava de relleu la interpel·lació que suposa la crida a noves maneres d'entendre l'empresa, la invitació a expressar clarament preferències entre diversos models d'empresa possibles, i la insistència en tenir el bé comú com a marc de referència. També apuntava que la CV realitzava una aproximació pobra i limitada a l’RSE. En aquesta nota subratllaré que com la CV pren nota, de manera desigual, del nou context econòmic i social, i com aquesta constatació hauria de fer replantejar molt més a fons algun dels seus plantejaments més generalistes, perquè en el seu discurs sembla donar per descomptat que sobreviuen sense problemes sigui quin sigui el context en el que es presentin. I deixo per a una entrada posterior algunes notes sobre les limitacions -algunes de notables- que em sembla que arrossega la CV. 3. L'empresa i el bé comú en un context de globalització.

La referència de la CV per valorar l'empresa i les pràctiques empresarials és, ja ho hem dit, el bé comú. Però aquesta referència, constant en la història de la DS, requereix una revisió substantiva en el context actual. El curiós és que la CV és conscient de l'impacte que suposa en tots els sentits el context actual, però sense arribar a explorar a fons les conseqüències que això té per al seu propi discurs.

Efectivament, la CV planteja amb tota claredat el repte del bé comú, i ho fa en el context de la realitat actual, que té com referencia la globalització. Però, en contra del que sembla suposar la CV, afirmar la referència al bé comú no sempre arrossega de manera òbvia el seu significat. Parlar de bé comú requereix sempre aclarir-se sobre els seus dos components: quina és la comunitat del bé, i quin és el bé d'aquesta comunitat. La qüestió no és fútil, perquè aclarir aquests dos punts és crucial per a l'assignació de responsabilitats: qui es fa responsable,...

Read More »

A la meva anterior entrada explorava alguns elements de la CV que podien ser un espai de diàleg per al club de l’RSE. I posava èmfasi en la preeminència del bé comú, en la necessitat de canvis profunds en la manera d'entendre l'empresa i en l'afirmació que pensar bé l'empresa només és possible si aquesta es pensa en totes les seves dimensions (incloent-hi les ètiques i socials). Això ens porta a la segona qüestió que suscita la CV: pensar l'empresa inclou arriscar-se a dir per quin model d'empresa apostem.

2. Per quina empresa apostem?

La ja citada apel·lació a impulsar canvis profunds en la manera d'entendre l'empresa es vincula a la CV a una visió més complexa i diversa sobre els models d'empresa possibles. De manera que podríem dir que la CV ens condueix a parlar menys de l'empresa en abstracte i a centrar la nostra atenció en les empreses, en plural i més en el concret. Cal començar a assumir que, en les nostres societats complexes, parlar de l'empresa en abstracte cada vegada aclareix menys coses... i que parlar de -o defensar a- l'empresa en abstracte cada vegada més és una coartada per no haver de definir-se sobre pràctiques i models concrets d'empresa.

Aquesta aproximació condueix a la CV a uns equilibris, no sempre ben resolts a la meva manera d’entendre, en els plantejaments de la CV: per una part, la constatació d'una major pluralitat de tipus d'empresa; per una altra, l'afirmació -o la conveniència- de l'esmentada pluralitat; i, com a conseqüència de l'anterior, la preferència per alguns tipus d'empresa. És clar que tampoc no s'ha de demanar a una encíclica que resolgui tot el que planteja, però aquesta tensió entre constatar, valorar i preferir (sense confondre els verbs entre si, però sense renunciar a cap d'ells) és una bona mostra del que avui és necessari quan es tracta de pensar l'empresa... i de debatre sobre ella. I, per bé que la CV no sempre assoleix amb claredat l'equilibri entre aquests tres paràmetres que planteja, en canvi crec que situa els canvis profunds en la manera d'entendre l'empresa precisament en el marc d'aquestes tres referències, que val la pena ressaltar (i, el més important, la pròpia CV s’hi situa, cosa que obligarà a repensar moltes coses tant als apologetas com als detractors de la DS).

...

Read More »

Ja han passat alguns mesos des de la publicació de l'última encíclica, Caritas in Veritate (CV). D’antuvi, dir que considero a la CV un text molt rellevant, que aporta novetats importants en el desenvolupament de la Doctrina Social Pontifícia (DS), i que lamento que no se li hagi parat prou esment o que –dit sense embuts- hagi estat ignorada per l'opinió pública, i també en el club de l’RSE (amb honroses excepcions, com la d'Antonio Vives). La CV planteja una sèrie de qüestions que no pot defugir ningú que es preocupi mínimament per la realitat econòmica i social del nostre món. I, alhora, considero que ella mateixa se situa davant d'uns interrogants que em sembla que no sempre resol prou bé. En aquesta entrada, i en algunes més, anotaré alguns dels punts que em semblen més significatius en relació amb el tema de les noves responsabilitats de l'empresa, i que crec que val la pena prendre en consideració sigui quina sigui la identificació religiosa que cadascú pugui tenir.

1. La preeminència del bé comú.

Hi ha una clau de lectura molt important per al tema que ens ocupa que és l'afirmació que es requereixen "canvis profunds en la manera d'entendre l'empresa" (CV, 40; cursiva a l'original). Això suposa un canvi de tendència molt significatiu en l'abordatge de l'empresa per part de la DS, que ja es va iniciar en el seu dia amb la idea de l'empresa com a comunitat de persones (encara que aquesta és una formulació encara captiva del que més endavant denominaré el dèficit per abstracció). És un canvi considerable perquè apunta a la voluntat per part de la CV de pensar directament sobre l'empresa com a tal.

Per usar una distinció convencional, la DS sempre s'ha sentit més còmoda parlant del nivell macro (els sistemes econòmics i socials) i del nivell micro (la persona) des d'una clau fonamentalment teològica, ètica i antropològica. I, en canvi, molt rarament ha plantejat la necessitat d'una reflexió explícita i directa sobre el nivell meso (les...

Read More »

Amb Àngel Castiñeira i Raimon Ribera hem publicat aquest article a la revista VIA. Sota la forma concisa de 22 tesis hem volgut proposar una aproximació al compromís, una qüestió que ens preocupa i que considerem que avui és un repte cultural de primera magnitud. Potser les formulacions poden semblar en algun moment excessivament abstractes, però és un material pensat amb pretensió pràctica i que ha acompanyat el treballque hem dut a terme en àmbits com és ara el Programa Vicens Vives.

1. El compromís és fruit d'una decisió personal, és a dir, d'una elecció conscient de la voluntat, presa en un marc de llibertat i basada en conviccions arrelades.

2. A diferència de les decisions immediates que prenem quotidianament, aquesta decisió és intencional. És a dir, genera en la persona la intenció de mantenir o perllongar en el temps l'obligatorietat autoimposada de realització d'una acció o d'un conjunt d'accions. Aquesta intenció pot ser íntima (hom fa un propòsit, una promesa) o bé públicament manifesta (hom dóna una paraula, es com-promet). Donar la paraula és establir vincles: ens vinculen les paraules que donem i els actes que compartim.

3. Es tracta d'una decisió que, assumida en el present, (em comprometo a partir d'ara), condicionarà, consumirà i ens complicarà part del nostre temps futur (afectarà al meu demà). És, per tant, una opció lliure però que, un cop presa, limitarà o impedirà de manera significativa la realització d'altres de les nostres possibles oportunitats vitals. Per això, sovintens fa por assumir compromisos, perquè l'acceptació d'un compromís és també l'acceptació d'una renúncia. 4. El compromís ens potencia com a persones perquè fa miques la nostra fantasia d’omnipotència. El poeta diu que "tot està per fer i tot és possible", però si no ens concretem en alguna de les possibilitats, tot esdevé definitivament impossible.

5. L’acció derivada del compromís es caracteritza per la promesa i la determinació...

Read More »

Amb l'Àngel Castiñeira hem publicat a l'AVUI un article a propòsit del llibre Consum i valors. Com que l'AVUI no em permet publicar els articles al bloc, si tens interès en llegir-lo fes clik aquí.

He pogut participar en la Conferència Europea d’RSE de la Presidència Espanyola de la Unió Europea que va tenir lloc a Palma de Mallorca els passats dies 25 i 26 de març. A grans trets, no es pot dir que la conferència hagi generat grans novetats. Però aquest tipus de litúrgies rares vegades ho permeten, per la seva mateixa dinàmica i per la seva estructura, llevat que estiguin cuinades d’antuvi. En canvi, permeten prendre el pols al que circula per sota dels formats establerts i atalaiar per on poden anar algunes tendències. La meva percepció en aquests moments és que es va avançant -en part com a resultat de la inèrcia dels darrers anys- i que no deixen d'alçar-se veus que afirmen una voluntat de voler continuar avançant. Però - i aquesta és la qüestió- les mateixes veus transmeten la sensació que voler no sempre és poder... amb la qual cosa existeix el risc, a mitjà termini, que aquest clima desemboqui, ras i curt, en un no voler, com a conseqüència de la reiterada constatació del no poder.

Visualitza la imatge a mida completaCom que vaig estar directament involucrat en el grup de treball que tractava sobre l'Informe d’RSE, crec que alguns dels temes reiterats en l'esmentat grup són un excel·lent reflex d'aquest clima general.

No ens enganyem: cada cop més la qüestió dels informes d’RSE es planteja amb la pregunta pel grau d'obligatorietat i regulació que haurien de tenir. I en aquest punt les tendències que van reflectir els debats...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment