Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

L'acció humana no la podem entendre desvinculada dels valors. Una actuació feta sense criteri valoratiu és una actuació cega, incapaç de donar raó o explicació del seu perquè. De la mateixa manera, no podem separar els valors de les pràctiques ja que els valors sense pràctiques són buits. Si parlem de valors i no ens dirigim a les pràctiques fem moralisme buit, adoctrinament.

Però si no tinc criteri valoratiu se'm fa molt difícil identificar quin és el problema i molt més avaluar-lo. Quan parlem de temes com, per exemple, la bona educació, el que fem és vincular-la amb bones pràctiques, que alhora ens remeten a normes i codis, i aquestes regles de joc, en última instància, apel·len a valors. Diguem-ho a l'inrevés: les conviccions valoratives normalment es materialitzen en normes, que alhora s'encarnen en (bones) pràctiques. Si tallem aquest fil, despullem les convencions i les pràctiques del criteri valoratiu del qual pengen i perdem el sentit profund de les nostres accions. Això els passa sovint als "activistes", que inconscientment han tallat aquest circuit constant que connecta valors i accions.

Una mala societat és la que accepta normes arbitràries no legitimades en última instància per un bon valor social compartit. Per què no acceptem la tortura o la pederàstia entre les nostres pràctiques? Perquè atempten contra la dignitat de la persona. Si desvinculem una norma de la seva legitimitat moral o professional la fem malbé. Tanmateix, de vegades s'afirma que els que tenen conviccions les volen imposar i que, en la nostra vida en comú, n'hi hauria prou de defensar convencions. Des d'aquesta perspectiva, les normes que establim no tindrien un sentit moral, sinó tan sols una dimensió pràctica.

Val la pena aturar-nos un moment a comentar aquesta visió. L'error comú de les societats pluralistes i, per extensió, una de les derivades cap a la societat líquida, prové de creure que les conviccions (i els valors) són fixes i inamovibles. Per aquest motiu,...

Read More »

 



Josep Serra, mitjançant el grup de Linkedin Barcelona Professionals, m'envia un missatge a propòsit de la meva entrada sobre polítiques públiques en què em planteja el següent: "m'agradaria entendre què és exactament l’RSE i per què ens plantegem una RSE pública, i no privada". La pregunta és complexa, i no es pot respondre en la seva totalitat. Però pot ser una bona ocasió per contestar la pregunta amb una altra pregunta, a la qui li faig tombs des de fa temps: quina és la diferència entre l’RSE del segle XX i la del segle XXI? He arribat a la conclusió que la resposta és la següent: l’RSE del segle XX té com a referència al govern; l’RSE del segle XXI té com a referència la governança. Aventurem una elaboració temptativa. L’RSE convencional té com a referència mental (encara que no en sigui conscient) l'estat-nació. Per això són tan inacabables - com empipadors i tediosos - debats com és ara voluntarietat / regulació; públic / privat; RSE interna / RSE externa; etc. De fet, una cosa que els friedmanites ignoren o no afronten és que el mantra "la responsabilitat social de l'empresa és augmentar els seus beneficis" és una afirmació construída en un context en què la globalització no existia ni en els diccionaris. El repte del debat amb els friedmanites no es situa en els seus arguments (molts d'ells més plausibles del que els agents comercials de l’RSE estaran mai disposats a acceptar). El repte es situa en la seva agenda i el seu marc de referència mental, presoners de la separació d'esferes entre economia i política heretada dels processos de modernització i de la construcció dels estats-nació. En la seva substància, el debat sobre polítiques públiques i RSE es situa habitualment en el paradigma cultural, legal, polític i econòmic propi del segle XX i que, per al que ara ens ocupa, simbolitzo en l'estat-nació… mentre que la realitat de les actuacions empresarials - especialment de les grans corporacions - ha desbordat aquest marc. Però...

Read More »

Fa poc em referia a la necessitat de polítiques públiques d'RSE , a propòsit d'un acte que es va dur a terme a ESADE. Gràcies a compromiso RSE, disposem d'un reportatge sobre l'esmentat acte.
 

We Have Met the Enemy and He Is PowerPoint. Aquest era el títol d'un reportatge de The New York Times. Tractava sobre el temps que dediquen quotidianament els militars usamericans a elaborar presentacions en PowerPoint. Una de les transparències més famoses és aquesta, que posa de relleu la complexitat de l'estratègia usamericana a Afganistan... i no hi ha dubte que ho aconsegueix, si del que es tracta és simplement de mostrar la complexitat.

Però, com diu un general en l'esmentat reportatge, el problema de fons que es planteja és que el PowerPoint ens torna estúpids. Per què? Perquè com comenta un altre general, ens crea la il·lusió d'haver entès i de controlar; perquè descoratja la discussió, el pensament crític i la presa de decisions reflexiva. És clar que la culpa, probablement, no és del pobre PowerPoint. El problema és no haver caigut en el compte que els formats no són innocus; el problema és que els formats ens formategen. Com li va dir una vegada un col·lega a un estudiant que presentava una tesina: la presentació és preciosa, però el que vostè ha dit no té cap interès. I, si se'm permet una petita confessió personal, he de dir que tinc prohibit el PowerPoint en determinades sessions i seminaris.

El problema, insisteixo, no és l’esmentat programa; el problema és que s'ha convertit en la metàfora de la nostra manera de pensar. Un pensar simple, lineal, predeterminat, suma de fragments, acumulador d'enunciats successius, visualment impactant i reflexivament anèmic. Em corregeixo: últimament dubto entre si la metàfora de la nostra manera de pensar és el PowerPoint o el programa de televisió 59 segundos, un programa que genera, transmet a l'audiència i multiplica la confusió que creure que problemes o debats seriosos i complexos es poden i s’han...

Read More »

Va tenir lloc a ESADE la jornada RSE i competitivitat al segle XXI. Les bones pràctiques de les polítiques públiques a Europa, organitzada conjuntament amb la Generalitat de Catalunya. Un dels objectius de la Jornada era presentar en societat RSGencat, el pla de mesures de Responsabilitat Social de la Generalitat de Catalunya. Ja m’he referit en una ocasió a aquest pla, que considero una iniciativa altament innovadora en el que pertoca a polítiques públiques d’RSE.

La jornada va fer emergir algunes qüestions que, en la meva opinió, avui caldria donar, si no per assumides, almenys com una referència d’allò que hauriem de tenir com a punt de partida. Sobretot si es tracta de parlar de polítiques públiques i RSE.

Polítiques públiques d’RSE? Doncs, sí: calen aquestes polítiques, i més en temps com els actuals. Perquè el que hi ha en joc no és tan sols el sortir de la crisi sinó el com sortir-ne i els aprenentatges sobre les males pràctiques que ens hi han portat. Ara, cal afinar el màxim posible: com deia el títol de la jornada, cal posar l’accent en la relació entre RSE i competitivitat. Els enfocaments que no vinculin RSE i competitivitat reduiran l’RSE a una mena d’embellidor que pot esperar temps millors o a un darrer recurs de cirurgia estètica que pot fer més estralls que el botox. Els països i les empreses ens hem d’enfocar en el desenvolupament d’una competitivitat responsable i sostenible, i el debat de l’RSE no és més que una variant del debat sobre el model de competitivitat. I aquí la prioritat l’han de tenir les polítiques d’incentius i suport: el que cal evitar –i més ara!- és que l’impuls de l’RSE sigui percebut per part de les empreses com una nova font de problemas, com si ara ja no en tinguessin prous. Fins i tot la necessitat –cada cop més evident- de regular mínimament el marc de referencia que faci creïble la informació que es dóna en la diversitat de memòries de responsabilitat (o com les vulgui anomenar cada empresa) hauria...

Read More »

Acabem de celebrar una trobada dedicada al tema del lideratge amb les càmeres de comerç nòrdiques, amb la participació d’empreses finlandeses, sueques, daneses i noruegues que estan implantades a l’Estat espanyol. Els països nòrdics són demogràficament "petits" (com ara Catalunya) però amb algunes empreses grans i exitoses disseminades per tot el món. Ikea, Kone, Flexa i Másmovil han explicat la seva trajectòria i la seva manera d’entendre i exercir el lideratge. A nosaltres ens ha tocat presentar algunes tendències emergents que comencem a detectar en aquest àmbit. Les hem resumit en cinc punts.

1. Vivim temps de canvi no aptes per a directius i organitzacions acostumats a treballar amb el pilot automàtic. En el millor dels casos, ens caldrà tanta gestió com lideratge. Amb la gestió sols no hi haurà prou. Ens sentim segurs gestionant plans i pressupostos, és a dir, coneixent les instruccions concretes i els calendaris previstos per assolir objectius i quantificar els resultats. Però els contextos de canvi ens demanen també elaborar una nova visió i definir noves estratègies, és a dir, exercir a fons el lideratge i no limitar-nos a recórrer als models mentals i hàbits de comportament adquirits i verificats en el passat. I això que diem és igualment vàlid avui per a les empreses, per al nostre país i per a Europa. La paràlisi, l’immobilisme tindrà un preu (de fet ja ho està tenint). En el cas de les empreses, quedar fora del mercat. En el cas dels països, fer fallida col·lectiva o recular una dècada.

2. Vivim també temps d’internet 2.0 protagonitzats per la gent de la generació Y.  Es tracta d’un col·lectiu peculiar: la seva col·laboració en xarxa els permet ser altament creatius i innovadors, però alhora són profundament al·lèrgics a la visió tradicional de l’autoritat. No els agrada el formalisme ni les jerarquies, són impacients i curterministes i valoren per damunt de tot l’ambient de treball i la conciliació. La seva incorporació a les organitzacions...

Read More »

 



Quan Harry va trobar Sally és una comèdia que, malgrat els 20 anys transcorreguts des de la seva estrena, resisteix raonablement bé el pas del temps. Narra la relació entre una parella que l'espectador, des de la primera seqüència, ja "veu" que estan fets l'un per a l'altra. Però ells són els últims a assabentar-se'n, mentre cadascun dedica les seves energies a una successió de relacions i a compartir amb l'altre com li han anat. Alguna cosa semblant ha succeït amb l’RSE i la gestió de persones: sorprèn que fins molt recentment no s'hagin plantejat –tant conceptualment com organitzativament- les seves relacions, i que la seva història sigui més aviat de la d'una ignorància mútua.

Sosté l’RSE que es tracta d'un discurs global sobre l'empresa, però venim d'una cultura empresarial en què social i laboral es presentaven pràcticament com a sinònims, cosa que per inversió ha comportat, en la pràctica, que les qüestions laborals i les de l’RSE hagin avançat pràcticament en paral·lel. Més encara: sovint aquesta darrera s'ha vist fent el paperet de limitar-se a emplenar els informes d’RSE, a fer memòries, i a tractar amb els stakeholders que no estaven assignats prèviament a cap altre departament de l'empresa (és a dir: organitzacions i iniciatives socials de tot tipus).

No hi ha dubte que un dels problemes consisteix en com n’és de confús el significat de la S (social) en el discurs i la gestió de l’RSE. Però no hi ha dubte que hi ha una sèrie de qüestions que han de plantejar-se ja sense més dilació. Preguntes que tenen, cadascuna d'elles, la seva pròpia lògica, però que estan profundament entrellaçades. Per exemple: quin és l'agenda de l’RSE en l'àmbit laboral (i viceversa)?; i fins i tot, té sentit aquesta pregunta? Els agents socials han arribat tarda a l’RSE o, simplement, no forma part de...

Read More »

Daniel Arenas, Pablo Sánchez i Matthew Murphy acaben d'elaborar un excel·lent informe que porta per títol Relaciones empresariales con comunidades locales y ONG. Comunicación, diálogo y participación. L'estudi combina de manera molt equilibrada la clarificació conceptual amb l'anàlisi de casos, cosa que li permet al lector no tan sols accedir a informació rellevant, sinó també construir la seva pròpia comprensió de la qüestió.

Sabem que es tracta d'un repte complex, resultat de la intersecció entre el poder creixent de les grans empreses i la influència creixent de les ONG. En aquesta intersecció fa temps que s'ha abandonat la dicotomia captació de fons versus denúncia i confrontació. L'estudi ja en el seu mateix títol palesa la complexitat de relacions possibles que caben entre la confrontació i la col·laboració: comunicació, diàleg i participació. I si projectem la diversitat de variables que conflueixen sobre cada un d'elles, tenim un mapa de possibilitats que requereixen una afinada capacitat d'anàlisi i de gestió per ambdues parts.

A risc de simplificar -i amb ànim d'incitar a la lectura- assenyalo algunes conclusions rellevants que poden extreure's de l'esmentat estudi.

1. Empreses i ONG mantenen visions diferents, però això no és obstacle per a la col·laboració. Sembla una obvietat, però no ho és tant, i té conseqüències pràctiques: no es tracta de plantejar les relacions des d'un judici global mutu, ni des de la pretensió que una part convencerà de o aproparà l'altra a les seves posicions. Es poden donar aprenentatges mutus, però cada part té la seva visió i la seva raó de ser. Nogensmenys, això no és obstacle per a col·laboracions concretes molt valuoses per a ambdues parts. Fins i tot el fet d'identificar àmbits de col·laboració no és obstacle perquè es mantinguin discrepàncies sobre altres aspectes de l'actuació de qualsevol dels dos actors. Cosa que, per cert, obliga a una tasca intensa d'explicació cap a l'interior de la pròpia organització per part de les persones responsables de gestionar les esmentades relacions.

...

Read More »

El fet d’acabar de publicar un llibre sobre tot el procés de creació de Món Sant Benet per part de Caixa Manresa ens ha obligat a reflexionar no tan sols sobre la construcció de projectes i els processos de lideratge social-empresarial, sinó també sobre el món de les caixes i la diversitat dels seus models. Hi hem retornat sovint, aquests dies, en assistir a tota la informació que generen les caixes, les seves fusions, les seves no-fusions, i la seva organització sectorial (tant a Catalunya com a Espanya). Vagi per endavant que només parlem com a espectadors, i que en absolut som experts ni en entitats financeres ni en el sector. Però no ens sentim espectadors distants i asèptics, perquè les caixes són entitats molt importants i, fins a dia d’avui, són un element clau i molt valorat per al desenvolupament econòmic, social i cultural del nostre país.

Diem això perquè ens resulta molt significatiu que en la informació que arriba ara a la premsa gairebé mai arriba informació sobre el que suposa la nova situació per a l’obra social. Entenem-nos: si hi ha en joc la viabilitat econòmica present o futura de les entitats, cal començar per aquí. Sense viabilitat econòmica no hi ha obra social, solidaritat ni res que s’hi assembli. Però transmetre a l’opinió pública la qüestió del repte del futur de les caixes inclou també parlar de l’obra social i del seu compromís amb el territori, més enllà de l’assignació de percentatges de gestió o de la circumstacial i comprensible retallada de pressupost. Creiem que una caixa no és simplement un banc sense accionistes i amb obra social, com ens va dir una vegada una persona que en tenia responsabilitats. Aquesta afirmació fins i tot podria ser plausible si el que vol és posar de relleu –potser de manera maldestra- que gestionar una caixa no es pot confondre amb una mena de paternalisme poc eficient i poc rigorós. Ara, afirmacions d’aquesta mena són un àcid dissolvent per a una de les grans raons de ser de les caixes –si més...

Read More »

En les anteriors notes he posat de relleu algunes contribucions que, des de la CV, es fan a l'anàlisi de la realitat empresarial i que es podrien prendre en consideració des d'una aproximació a l’RSE que no visqui entotsolada. Però, per concloure, cal reconèixer també que, de vegades, la principal dificultat perquè s’esdevingui una recepció de la DS prové d'ella mateixa. I no em refereixo només al fet que de vegades la pràctica eclesiàstica sembla incapaç de mirar-se al mirall de la seva pròpia doctrina. D'això ja n’he parlat i, amb ser un seriós problema de coherència i consistència, no ho explica tot. Les resistències o la indiferència davant del discurs de la DS no sempre (ni només) són deguts a l'entossudiment o a la poca substància dels seus potencials oients, sinó que es troben en limitacions estructurals de la pròpia DS. Vegem-ne algunes, particularment presents en la CV.

4. Des d'on es parla i per a qui?

Aquesta pregunta és, finalment, una pregunta indefugible per a la CV, en la mesura que pretengui no tan sols explotar i disseminar els seus plantejaments, sinó també fer possible la seva recepció. Què pretén (o què busca) amb el seu discurs? En aquest sentit, crec que se li poden plantejar a la CV tres tipus de qüestions.

4.1 En primer lloc, a la CV s'accentua una tensió que, des del meu punt de vista, ha acompanyat sempre la DS. D’una banda, un discurs ètic en el que predomina el que podríem denominar l'universalisme per abstracció: la creença en què quant més abstracte i més generalista és un discurs moral, més universal és... sense considerar que, potser, això és el que el converteix en més insuls i irrellevant. D'altra banda, el fet de voler preservar incontaminat aquest universalisme per abstracció sovint permet que, a l'hora de la veritat, se'l pugui vincular a pràctiques concretes d’allò més divers, i de vegades incompatibles entre si. La creença en l'universalisme per abstracció els permet a molts discursos eclesiàstics, alhora,...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment