Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....


Aquest bloc tanca per vacances. Aprofito l'ocasió per agrair a totes les persones que s'hi han apropat un moment o altre el seu interès i la seva amabilitat. Però vull agrair especialment la seva confiança a les persones que han activat la seva suscripció durant aquest curs.

Al setembre ens retrobarem tots plegats. Fins aleshores, bones vacances!

 



El títol de l’article no és una afirmació pretensiosa sobre qualsevol de nosaltres dos. Força lectors hauran reconegut un popular eslògan publicitari. Però, més enllà del seu context comercial, és el retrat i el resum de tota una època. Hem estat uns quants anys vivint en l’apoteosi obscena del jo no sóc tonto. Des del que comprava un pis sobre plànol amb l’alegria de constatar que, abans que no estigués acabat, ja valia més; passant pel que suggeria fer la hipoteca per una quantitat superior a la que seria raonable i acabant per l’Amo de l’Univers (Tom Wolfe dixit) que es creia més llest que ningú fent el que abans se’n deia enganyar i estafar, i ara anomenen productes financers sofisticats. És clar que les conseqüències i el perjudicis del que han fet aquests darrers no són comparables amb els dels anteriors. Però ara no ens interessa aquest fet, sinó el crit de guerra cultural i vital subjacent que els animava a tots: jo no sóc tonto! (o, si més no, sóc més llest i espavilat que els altres, i sempre vaig una passa per davant). I no era només una dinàmica individual, sinó ben incrustada en la societat i en les organitzacions. Guardem com una petita joia que condensa el que es va viure generalitzadament la notícia que una entitat financera havia acomiadat uns directius per haver assumit uns nivells de risc que havien posat en perill el futur de la entitat… i en la mateixa nota de premsa la pròpia entitat reconeixia que els esmentats directius no n’havien tret profit personal, sinó que ho feien per poder assolir els objectius fixats per la mateixa entitat. O sigui, afegim, que –per defecte o per excés-- els haurien acomiadat igualment, oi? Deixem els adjectius qualificatius del cas a criteri del lector…

Ja que les drogues (i el terrorisme) són la personificació de tots els mals que hem de combatre avui, hem de començar a considerar una prioritat la batalla contra una nova addicció: l’addicció al curt termini, la recerca de la gratificació màxima...

Read More »

La jornada de l'Associación para el Progreso de la Dirección (APD) d’enguany va estar dedicada a Esforç, compromís i ètica. Valors de la gestió empresarial en un món en crisi. Ens sembla digne de destacar que els empresaris s'afegeixin als qui han volgut vincular la sortida de la crisi amb el tema dels valors. Perquè aquesta relació serà cada vegada més decisiva. Una manera senzilla d'entendre aquesta relació és aproximar-nos als estudis recents que relacionen la marca país amb valors com a qualitat, fiabilitat i confiança o, al revés, amb els seus contravalors. Una marca és la representació que algú té de la identitat d'una institució o d'un país. La imatge d'Alemanya, per exemple, ha anat associada a alta fiabilitat en productes industrials i d'enginyeria. En canvi, les repetides referències a l'italianització o argentinització de la nostra vida pública relaciona aquests països amb claríssims contravalors.



El cas espanyol i l'evolució recent de la seva marca pot servir-nos com a exemple. Fins fa ben bé poc, la marca Espanya anava relacionada, en positiu, amb aspectes com ara emoció, vitalitat, lleure, diversió, autenticitat, sociabilitat i democràcia. Era el país europeu respecte al qual va augmentar més la confiança dels altres ciutadans de la Unió Europea en els anys vuitanta i noranta, i on més augmentava la percepció de transparència en les pràctiques econòmiques i polítiques. Mantenia, tanmateix, pitjors valoracions en eficàcia, disciplina, treball, formació, coneixement d'idiomes, innovació tecnològica... De manera resumida i potser tòpica, era descrit com un país "bo per viure i dolent per treballar". Aquest equilibri fràgil s'ha trencat en mil trossos en els últims anys. Ho deia el novembre del 2009 Jack Trout, expert en màrqueting: "Espanya ja no ven com a marca al món". I això s'ha repetit de manera cada vegada més acusada fins a arribar a la portada de la revista Foreign Policy de maig, que li dedicava títol ("La depressió espanyola")...

Read More »

Vàrem anar fa poc amb la Pilar al darrer concert de Joan Baez a Barcelona. Als seus gairebé 70 anys la veu tal vegada ha perdut una mica de força, vigor i matisos, però la seva presència esvelta i vigorosa continua desbordant l’escenari. Tanmateix, amb el pas del temps, tal vegada aquests no són els únics canvis que s’han esdevingut. En totes les referències del concert hi destacava el patrocinador: una entitat financera. El llarg itinerari que porta de Woodstock i el Tots junts vencerem a aixoplugar-se sota un banc és un bon reflex del procés de tota una generació.

El públic perfilava aquest itinerari: molta gent amb pinta de mestre o professor d’institut a punt de jubilar-se, professors d’universitat, advocats, algun dirigent de la patronal (i algun jove que semblava acompanyar els seus pares amb cara d’estar pensant "què coi hi faig jo aquí")… Més que un concert, era una litúrgia. Res de nou, atès que la majoria de concerts no són altra cosa. La peculiaritat era que, en aquesta litúrgia, els assistents semblaven més disposats a aplaudir el seu propi passat que no pas la cantant: era una celebració de la nostalgia. Ja podia insistir Joan Baez que presentaria cançons de tota la seva trajectòria, que les úniques que feien conmoure i reaccionar l’audiència des del començament fins al final eren les que ella mateixa va qualificar com de la seva primera etapa. I és ben cert que, com diu un amic meu, el temps no passa en va ni per a les veritats eternes: escoltar avui El preso número 9 en el context de la lluita contra la violència de gènere és com escoltar una mena d’himne oficial dels maltractadors rematat per fervents aplaudiments (que no queden justificats pel supòsit que es tracta d’anar contra la pena de mort). Ja fa temps que hom va avisar que no és el mateix ser coetani que ser contemporani, i hi ha gent a la que li costa molt retornar al present.

Que hi ha hagut canvi i evolució no ho nega ningú. Per seguir amb els referents que...

Read More »

L'acció humana no la podem entendre desvinculada dels valors. Una actuació feta sense criteri valoratiu és una actuació cega, incapaç de donar raó o explicació del seu perquè. De la mateixa manera, no podem separar els valors de les pràctiques ja que els valors sense pràctiques són buits. Si parlem de valors i no ens dirigim a les pràctiques fem moralisme buit, adoctrinament.

Però si no tinc criteri valoratiu se'm fa molt difícil identificar quin és el problema i molt més avaluar-lo. Quan parlem de temes com, per exemple, la bona educació, el que fem és vincular-la amb bones pràctiques, que alhora ens remeten a normes i codis, i aquestes regles de joc, en última instància, apel·len a valors. Diguem-ho a l'inrevés: les conviccions valoratives normalment es materialitzen en normes, que alhora s'encarnen en (bones) pràctiques. Si tallem aquest fil, despullem les convencions i les pràctiques del criteri valoratiu del qual pengen i perdem el sentit profund de les nostres accions. Això els passa sovint als "activistes", que inconscientment han tallat aquest circuit constant que connecta valors i accions.

Una mala societat és la que accepta normes arbitràries no legitimades en última instància per un bon valor social compartit. Per què no acceptem la tortura o la pederàstia entre les nostres pràctiques? Perquè atempten contra la dignitat de la persona. Si desvinculem una norma de la seva legitimitat moral o professional la fem malbé. Tanmateix, de vegades s'afirma que els que tenen conviccions les volen imposar i que, en la nostra vida en comú, n'hi hauria prou de defensar convencions. Des d'aquesta perspectiva, les normes que establim no tindrien un sentit moral, sinó tan sols una dimensió pràctica.

Val la pena aturar-nos un moment a comentar aquesta visió. L'error comú de les societats pluralistes i, per extensió, una de les derivades cap a la societat líquida, prové de creure que les conviccions (i els valors) són fixes i inamovibles. Per aquest motiu,...

Read More »

 



Josep Serra, mitjançant el grup de Linkedin Barcelona Professionals, m'envia un missatge a propòsit de la meva entrada sobre polítiques públiques en què em planteja el següent: "m'agradaria entendre què és exactament l’RSE i per què ens plantegem una RSE pública, i no privada". La pregunta és complexa, i no es pot respondre en la seva totalitat. Però pot ser una bona ocasió per contestar la pregunta amb una altra pregunta, a la qui li faig tombs des de fa temps: quina és la diferència entre l’RSE del segle XX i la del segle XXI? He arribat a la conclusió que la resposta és la següent: l’RSE del segle XX té com a referència al govern; l’RSE del segle XXI té com a referència la governança. Aventurem una elaboració temptativa. L’RSE convencional té com a referència mental (encara que no en sigui conscient) l'estat-nació. Per això són tan inacabables - com empipadors i tediosos - debats com és ara voluntarietat / regulació; públic / privat; RSE interna / RSE externa; etc. De fet, una cosa que els friedmanites ignoren o no afronten és que el mantra "la responsabilitat social de l'empresa és augmentar els seus beneficis" és una afirmació construída en un context en què la globalització no existia ni en els diccionaris. El repte del debat amb els friedmanites no es situa en els seus arguments (molts d'ells més plausibles del que els agents comercials de l’RSE estaran mai disposats a acceptar). El repte es situa en la seva agenda i el seu marc de referència mental, presoners de la separació d'esferes entre economia i política heretada dels processos de modernització i de la construcció dels estats-nació. En la seva substància, el debat sobre polítiques públiques i RSE es situa habitualment en el paradigma cultural, legal, polític i econòmic propi del segle XX i que, per al que ara ens ocupa, simbolitzo en l'estat-nació… mentre que la realitat de les actuacions empresarials - especialment de les grans corporacions - ha desbordat aquest marc. Però...

Read More »

Fa poc em referia a la necessitat de polítiques públiques d'RSE , a propòsit d'un acte que es va dur a terme a ESADE. Gràcies a compromiso RSE, disposem d'un reportatge sobre l'esmentat acte.
 

We Have Met the Enemy and He Is PowerPoint. Aquest era el títol d'un reportatge de The New York Times. Tractava sobre el temps que dediquen quotidianament els militars usamericans a elaborar presentacions en PowerPoint. Una de les transparències més famoses és aquesta, que posa de relleu la complexitat de l'estratègia usamericana a Afganistan... i no hi ha dubte que ho aconsegueix, si del que es tracta és simplement de mostrar la complexitat.

Però, com diu un general en l'esmentat reportatge, el problema de fons que es planteja és que el PowerPoint ens torna estúpids. Per què? Perquè com comenta un altre general, ens crea la il·lusió d'haver entès i de controlar; perquè descoratja la discussió, el pensament crític i la presa de decisions reflexiva. És clar que la culpa, probablement, no és del pobre PowerPoint. El problema és no haver caigut en el compte que els formats no són innocus; el problema és que els formats ens formategen. Com li va dir una vegada un col·lega a un estudiant que presentava una tesina: la presentació és preciosa, però el que vostè ha dit no té cap interès. I, si se'm permet una petita confessió personal, he de dir que tinc prohibit el PowerPoint en determinades sessions i seminaris.

El problema, insisteixo, no és l’esmentat programa; el problema és que s'ha convertit en la metàfora de la nostra manera de pensar. Un pensar simple, lineal, predeterminat, suma de fragments, acumulador d'enunciats successius, visualment impactant i reflexivament anèmic. Em corregeixo: últimament dubto entre si la metàfora de la nostra manera de pensar és el PowerPoint o el programa de televisió 59 segundos, un programa que genera, transmet a l'audiència i multiplica la confusió que creure que problemes o debats seriosos i complexos es poden i s’han...

Read More »

Va tenir lloc a ESADE la jornada RSE i competitivitat al segle XXI. Les bones pràctiques de les polítiques públiques a Europa, organitzada conjuntament amb la Generalitat de Catalunya. Un dels objectius de la Jornada era presentar en societat RSGencat, el pla de mesures de Responsabilitat Social de la Generalitat de Catalunya. Ja m’he referit en una ocasió a aquest pla, que considero una iniciativa altament innovadora en el que pertoca a polítiques públiques d’RSE.

La jornada va fer emergir algunes qüestions que, en la meva opinió, avui caldria donar, si no per assumides, almenys com una referència d’allò que hauriem de tenir com a punt de partida. Sobretot si es tracta de parlar de polítiques públiques i RSE.

Polítiques públiques d’RSE? Doncs, sí: calen aquestes polítiques, i més en temps com els actuals. Perquè el que hi ha en joc no és tan sols el sortir de la crisi sinó el com sortir-ne i els aprenentatges sobre les males pràctiques que ens hi han portat. Ara, cal afinar el màxim posible: com deia el títol de la jornada, cal posar l’accent en la relació entre RSE i competitivitat. Els enfocaments que no vinculin RSE i competitivitat reduiran l’RSE a una mena d’embellidor que pot esperar temps millors o a un darrer recurs de cirurgia estètica que pot fer més estralls que el botox. Els països i les empreses ens hem d’enfocar en el desenvolupament d’una competitivitat responsable i sostenible, i el debat de l’RSE no és més que una variant del debat sobre el model de competitivitat. I aquí la prioritat l’han de tenir les polítiques d’incentius i suport: el que cal evitar –i més ara!- és que l’impuls de l’RSE sigui percebut per part de les empreses com una nova font de problemas, com si ara ja no en tinguessin prous. Fins i tot la necessitat –cada cop més evident- de regular mínimament el marc de referencia que faci creïble la informació que es dóna en la diversitat de memòries de responsabilitat (o com les vulgui anomenar cada empresa) hauria...

Read More »

Acabem de celebrar una trobada dedicada al tema del lideratge amb les càmeres de comerç nòrdiques, amb la participació d’empreses finlandeses, sueques, daneses i noruegues que estan implantades a l’Estat espanyol. Els països nòrdics són demogràficament "petits" (com ara Catalunya) però amb algunes empreses grans i exitoses disseminades per tot el món. Ikea, Kone, Flexa i Másmovil han explicat la seva trajectòria i la seva manera d’entendre i exercir el lideratge. A nosaltres ens ha tocat presentar algunes tendències emergents que comencem a detectar en aquest àmbit. Les hem resumit en cinc punts.

1. Vivim temps de canvi no aptes per a directius i organitzacions acostumats a treballar amb el pilot automàtic. En el millor dels casos, ens caldrà tanta gestió com lideratge. Amb la gestió sols no hi haurà prou. Ens sentim segurs gestionant plans i pressupostos, és a dir, coneixent les instruccions concretes i els calendaris previstos per assolir objectius i quantificar els resultats. Però els contextos de canvi ens demanen també elaborar una nova visió i definir noves estratègies, és a dir, exercir a fons el lideratge i no limitar-nos a recórrer als models mentals i hàbits de comportament adquirits i verificats en el passat. I això que diem és igualment vàlid avui per a les empreses, per al nostre país i per a Europa. La paràlisi, l’immobilisme tindrà un preu (de fet ja ho està tenint). En el cas de les empreses, quedar fora del mercat. En el cas dels països, fer fallida col·lectiva o recular una dècada.

2. Vivim també temps d’internet 2.0 protagonitzats per la gent de la generació Y.  Es tracta d’un col·lectiu peculiar: la seva col·laboració en xarxa els permet ser altament creatius i innovadors, però alhora són profundament al·lèrgics a la visió tradicional de l’autoritat. No els agrada el formalisme ni les jerarquies, són impacients i curterministes i valoren per damunt de tot l’ambient de treball i la conciliació. La seva incorporació a les organitzacions...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment