Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

 



Portem ja uns quants anys parlant d’RSE. Potser parlant-ne massa, però. Ara: atès el punt de partida, parlar, debatre i dialogar era sens dubte necessari. Però hem arribat a un punt en el que ja no hi ha gaire més a afegir. O, més ben dit, hem arribat a un punt en el que el que cal afegir ja no són més paraules, sinó pràctiques i línies d'actuació.

Per això em sembla molt important l'aparició de la Guía de responsabilidad social empresarial para el sector de tecnología sanitaria que acaba de publicar Fenin. Aquesta guia de Fenin és un pas molt rellevant i significatiu en aquesta nova etapa. I parlo conscientment de nova etapa. Considero que ja hem de donar per clausurada l'etapa dels enfocaments generalistes sobre l’RSE, en la qual sempre es repeteixen els mateixos discursos, els mateixos ponents i els mateixos casos pràctics. A partir d'ara, l’RSE no avançarà si no es planteja en clau sectorial i de manera adequada a cada sector. Perquè l'objecte de l’RSE no és una idea, sinó la pràctica empresarial. I la pràctica empresarial ve configurada pel sector en el que opera. És necessari, doncs, que els sectors empresarials es plantegin quines són les expectatives que la societat té envers la seva activitat i quina és la seva contribució a la societat. Cosa que no es pot donar per feta, ans al contrari: requereix sintonitzar amb la societat, percebre les seves demandes i desenvolupar la capacitat de reflexionar sobre la pròpia pràctica, per tal de no ser simplement reactius, i ser capaços d'indagar en cada moment quina és la contribució més positiva que es pot dur a terme. I, per tant, estar disposat, com a sector, al canvi i la innovació. Aquesta guia de Fenin s'inscriu clarament en aquesta nova etapa. I fins a cert punt representa un pas endavant que pocs sectors s'han animat a fer. Perquè qui dóna aquest pas és una organització empresarial, per tal de dirigir-se a tots els seus associats, i a partir de la realitat i les experiències dels...

Read More »

Els propers 27 i 28 de setembre ens tornarem a trobar al Monestir de Sant Benet de Bages, sota l’hospitalitat de la Fundació Caixa Manresa, un centenar de persones interessades i preocupades pel futur del nostre país. La trobada de Sant Benet aplegarà líders polítics, empresarials, acadèmics i socials amb la convicció compartida que només podrem avançar si treballem plegats, si definim conjuntament els reptes prioritaris, i si som també capaços de consensuar els plans d’acció que el país necessita. No és aquesta una tasca improvisada. La venim realitzant des de fa cinc anys. Ens ha servit per aprendre dels altres, per compartir informació i coneixement i, sobretot, per adonar-nos que els lideratges –sobretot en les esferes social, econòmica i política—o són relacionals o estan condemnats al fracàs. A alguns, dedicar tot un dia a escoltar i dialogar amb els altres els pot semblar una pèrdua de temps o un exercici més de relacions públiques. Per nosaltres, representa el moment oportú per vincular reflexió i acció, per intentar combinar la dimensió cognitiva amb la dimensió propositiva, i per aprendre a harmonitzar les preocupacions o els interessos privats amb la contribució al bé comú.

En un context institucional destructiu i maniqueu com el que sovint predomina a Catalunya i Espanya aquests espais transversals potser no aconsegueixen tenir d’immediat un impacte transformador però ajuden a focalitzar i identificar l’agenda de temes que el país hauria de tenir present i també a oferir pistes i eines sobre la manera d’abordar-los. Hi ha el convenciment que l’acció política continua sent una condició necessària per a trobar una sortida exitosa als problemes que avui tenim, però davant de la complexitat de la nostra realitat i dels reptes a què ens enfrontem també sabem que la política ja no és una condició suficient si no compta també amb les contribucions de la societat civil, del món de l’empresa i dels científics i experts. Quan diem, doncs, que "ara...

Read More »

A base de classes, reunions, seminaris i tertúlies, visc en l'etern retorn d'una de les preguntes que més vegades he sentit al llarg de la meva vida professional: però, a veure, què és l'ètica? (habitualment formulada amb el to trapella de qui et diu "t'he enxampat i d'aquí no t'escapes"). Malgrat que ja porto alguns anys en l'ofici, i després de segles d'activitat del gremi, no sempre resulta fàcil tenir disponible alguna resposta ni difusa, ni mandrosa. Però si es tracta de dialogar, m’estimo més contestar amb una altra pregunta: com estàs de salut?

Ja se sap que les respostes correctes a aquesta pregunta són frases com ara, "bé, gràcies", "vaig tirant", ja t’ho explicaré" o " de debó vols que t’ho digui?". Però a la meva manera d’entendre aquesta és una de les preguntes crucials de l'ètica, que no admet respostes de caire convencional. He de reconèixer que si fem esment del currículum de cursos i seminaris, dels índexs dels llibres, dels temes dels congressos o dels documents de les empreses, quan es parla d'ètica, de salut se’n parla ben poc. Hi ha altres temes molt més apreciats. Per exemple, els valors; i no cal dir temes tan agraïts com la crisi de valors o la gestió per valors, que serveixen per a tot i que sempre fan quedar bé. També resulta de bon veure tractar de normes o pautes de comportament reconegudes com a acceptables en un moment donat.



I el súmmum ja és parlar de pràctiques, habilitats i competències. La vida és complicada, i sovint el que ens tranquil·litza més és saber què fer, i si és possible que ens ho diguin. Tant Kant com Lenin, per exemple, van considerar "què fer?" com una pregunta crucial i indefugible, a la que van dedicar algunes pàgines (per bé que avui pocs sàpiguen qui va ser Kant i, no diguem, Lenin). Però no ens enganyem, sembla que, en aquest punt, el tarannà leninista preval sobre el kantià: caminen deixats de la mà de Déu molts més leninistes que es desconeixen a si mateixos del que no sembla. Finalment,...

Read More »

 



Deia Clint Eastwood, que les dues contribucions dels Estats Units a la cultura universal són el jazz i el western. És clar que després d'Unforgiven ja veurem si hi ha res més a afegir a la història del western. En qualsevol cas, aquesta història és, entre moltes altres coses, una proposta d'educació moral. Una proposta duta a terme de manera efectiva perquè es basa en un component fonamental de tota educació moral: les narracions exemplars, i no pas els sermons o les doctrines ètiques.

Un dels actors recurrents en els westerns és James Stewart, que a Shenandoah (doblada al castellà com El valle de la violencia) perfila un personatge arquetípic (Charlie Anderson), i protagonitza alguna escena memorable. Es tracta d'un vidu amb set fills, propietari d'una productiva extensió de terreny, que intenta romandre al marge d'una guerra civil que penetra per tots els intersticis de les seves relacions socials i familiars. I ho intenta per diverses raons, palesant altre cop que els principis només són clars, diferents i preeminents quan es tracta de proclamar-los; però que en l'ambigüitat de les actituds i decisions vitals s’aiguabarregen valors, interessos, afectes i vincles, i és aquest còctel el que configura les trajectòries i les biografies. Per bé que la guerra es desenvolupa a pocs quilòmetres de casa seva, i que tot el seu entorn el pressiona per a que hi col·labori, ell s’hi nega, per una barreja de rebuig a la violència, de no sentir-la com a pròpia (no té esclaus), i de defensa dels seus interessos (la seva vida està centrada en les seves propietats i, més que la seva autonomia, hom diria que defensa la seva autosuficiència; confusió, per cert, que avui amara el nostre líquid present). La seva vida és el seu entorn proper, nodrit per la memòria de la seva dona i de tot el que ella representava.

Davant de qualsevol intent d'involucrar-lo, la seva resposta és invariable: tal vegada això ens concerneix? I amb això...

Read More »

Durant aquest curs acadèmic hem tingut ocasió de participar en programes per a alts directius a Barcelona, Madrid, Bilbao, San Sebastián, Sevilla o Buenos Aires. En tots els casos, sense excepció, la petició que se'ns ha fet era coincident: no insisteixin en la M (de Management) i accentuïn, si us plau, la L (de Leadership). Aquest missatge no hauria de donar peu a confusions. El coneixement i domini de les competències de gestió (tant en el sector privat com en el públic) continua sent considerat un element bàsic, però per a l'exercici de les responsabilitats i complexitats de la funció directiva la gestió és una condició necessària però ja no suficient.

La formació en lideratge és un repte de primer ordre en totes les seves dimensions i per a tots els agents que hi intervenen: formadors, organitzacions i directius.

Ho és, en primer lloc, perquè al lideratge no s’hi accedeix per una simple transferència de coneixements o pel domini tècnic d'unes habilitats. La tasca del lideratge és més qualitativa que no pas quantitativa, i té més a veure amb treballar els per quès vitals que amb treballar els com operatius. Ho explica prou bé Simon Sinek, al seu llibre Start with why (2009). En el lideratge el que vull fer i com ho faré no és el factor principal, el que esdevé fonamental és per què vull fer-ho. La clau del lideratge està en actuar i comunicar-se des de dins cap a fora. "Hi ha líders i hi ha qui lidera -diu Sinek-. Els líders sostenen una posició de poder o influència. Els que lideren, ens inspiren. Seguim als que lideren no perquè hàgim de fer-ho, sinó perquè volem fer-ho. Seguim els que lideren, no per ells, sinó per nosaltres mateixos." Seguim als que lideren, diríem nosaltres, perquè som capaços de veure en ells un per què, un propòsit, perquè tenen una creença convençuda i creïble en un objecte o causa més gran que ells mateixos, que els compromet. El lideratge comença amb un què inspirador. Ara entendran la raó per la qual formar en lideratge no és fàcil; i si es planteja amb els paràmetres convencionals de formació, impossible. I no és un problema específic dels directius. La gent, i de vegades fins i tot els directius, volen que se'ls transfereixin idees i coneixements no que se'ls remoguin les seves vides (professionals, i de vegades personals) per dins. Volen espais (aules) i procediments (classes, casos, texts, etc.) segurs i coneguts. Volen respostes clares, fórmules màgiques i tècniques aparentment infal·libles i no preguntes fonamentals o sessions d'indagació interior. Prefereixen muscular-se al gimnàs que no pas meditar al monestir. El contrari és dolorós i, de vegades, perillós perquè ens obliga a mirar o explorar en llocs que l'acadèmia i l'empresa consideren tabú, i que a un mateix li provoquen vertigen. I obliga, sobretot, a indagar dimensions personals que fins ara es consideraven alienes al desenvolupament professional. Ens ho deia a ESADE fa unes setmanes Ed Freeman (l'iniciador de la teoria dels stakeholders): "quan els explico als meus estudiants les meves teories discuteixen amb mi; quan els confronto amb o els interpel·lo sobre la seva autenticitat, s'enfaden amb mi".

...

Read More »


Aquest bloc tanca per vacances. Aprofito l'ocasió per agrair a totes les persones que s'hi han apropat un moment o altre el seu interès i la seva amabilitat. Però vull agrair especialment la seva confiança a les persones que han activat la seva suscripció durant aquest curs.

Al setembre ens retrobarem tots plegats. Fins aleshores, bones vacances!

 



El títol de l’article no és una afirmació pretensiosa sobre qualsevol de nosaltres dos. Força lectors hauran reconegut un popular eslògan publicitari. Però, més enllà del seu context comercial, és el retrat i el resum de tota una època. Hem estat uns quants anys vivint en l’apoteosi obscena del jo no sóc tonto. Des del que comprava un pis sobre plànol amb l’alegria de constatar que, abans que no estigués acabat, ja valia més; passant pel que suggeria fer la hipoteca per una quantitat superior a la que seria raonable i acabant per l’Amo de l’Univers (Tom Wolfe dixit) que es creia més llest que ningú fent el que abans se’n deia enganyar i estafar, i ara anomenen productes financers sofisticats. És clar que les conseqüències i el perjudicis del que han fet aquests darrers no són comparables amb els dels anteriors. Però ara no ens interessa aquest fet, sinó el crit de guerra cultural i vital subjacent que els animava a tots: jo no sóc tonto! (o, si més no, sóc més llest i espavilat que els altres, i sempre vaig una passa per davant). I no era només una dinàmica individual, sinó ben incrustada en la societat i en les organitzacions. Guardem com una petita joia que condensa el que es va viure generalitzadament la notícia que una entitat financera havia acomiadat uns directius per haver assumit uns nivells de risc que havien posat en perill el futur de la entitat… i en la mateixa nota de premsa la pròpia entitat reconeixia que els esmentats directius no n’havien tret profit personal, sinó que ho feien per poder assolir els objectius fixats per la mateixa entitat. O sigui, afegim, que –per defecte o per excés-- els haurien acomiadat igualment, oi? Deixem els adjectius qualificatius del cas a criteri del lector…

Ja que les drogues (i el terrorisme) són la personificació de tots els mals que hem de combatre avui, hem de començar a considerar una prioritat la batalla contra una nova addicció: l’addicció al curt termini, la recerca de la gratificació màxima...

Read More »

La jornada de l'Associación para el Progreso de la Dirección (APD) d’enguany va estar dedicada a Esforç, compromís i ètica. Valors de la gestió empresarial en un món en crisi. Ens sembla digne de destacar que els empresaris s'afegeixin als qui han volgut vincular la sortida de la crisi amb el tema dels valors. Perquè aquesta relació serà cada vegada més decisiva. Una manera senzilla d'entendre aquesta relació és aproximar-nos als estudis recents que relacionen la marca país amb valors com a qualitat, fiabilitat i confiança o, al revés, amb els seus contravalors. Una marca és la representació que algú té de la identitat d'una institució o d'un país. La imatge d'Alemanya, per exemple, ha anat associada a alta fiabilitat en productes industrials i d'enginyeria. En canvi, les repetides referències a l'italianització o argentinització de la nostra vida pública relaciona aquests països amb claríssims contravalors.



El cas espanyol i l'evolució recent de la seva marca pot servir-nos com a exemple. Fins fa ben bé poc, la marca Espanya anava relacionada, en positiu, amb aspectes com ara emoció, vitalitat, lleure, diversió, autenticitat, sociabilitat i democràcia. Era el país europeu respecte al qual va augmentar més la confiança dels altres ciutadans de la Unió Europea en els anys vuitanta i noranta, i on més augmentava la percepció de transparència en les pràctiques econòmiques i polítiques. Mantenia, tanmateix, pitjors valoracions en eficàcia, disciplina, treball, formació, coneixement d'idiomes, innovació tecnològica... De manera resumida i potser tòpica, era descrit com un país "bo per viure i dolent per treballar". Aquest equilibri fràgil s'ha trencat en mil trossos en els últims anys. Ho deia el novembre del 2009 Jack Trout, expert en màrqueting: "Espanya ja no ven com a marca al món". I això s'ha repetit de manera cada vegada més acusada fins a arribar a la portada de la revista Foreign Policy de maig, que li dedicava títol ("La depressió espanyola")...

Read More »

Vàrem anar fa poc amb la Pilar al darrer concert de Joan Baez a Barcelona. Als seus gairebé 70 anys la veu tal vegada ha perdut una mica de força, vigor i matisos, però la seva presència esvelta i vigorosa continua desbordant l’escenari. Tanmateix, amb el pas del temps, tal vegada aquests no són els únics canvis que s’han esdevingut. En totes les referències del concert hi destacava el patrocinador: una entitat financera. El llarg itinerari que porta de Woodstock i el Tots junts vencerem a aixoplugar-se sota un banc és un bon reflex del procés de tota una generació.

El públic perfilava aquest itinerari: molta gent amb pinta de mestre o professor d’institut a punt de jubilar-se, professors d’universitat, advocats, algun dirigent de la patronal (i algun jove que semblava acompanyar els seus pares amb cara d’estar pensant "què coi hi faig jo aquí")… Més que un concert, era una litúrgia. Res de nou, atès que la majoria de concerts no són altra cosa. La peculiaritat era que, en aquesta litúrgia, els assistents semblaven més disposats a aplaudir el seu propi passat que no pas la cantant: era una celebració de la nostalgia. Ja podia insistir Joan Baez que presentaria cançons de tota la seva trajectòria, que les úniques que feien conmoure i reaccionar l’audiència des del començament fins al final eren les que ella mateixa va qualificar com de la seva primera etapa. I és ben cert que, com diu un amic meu, el temps no passa en va ni per a les veritats eternes: escoltar avui El preso número 9 en el context de la lluita contra la violència de gènere és com escoltar una mena d’himne oficial dels maltractadors rematat per fervents aplaudiments (que no queden justificats pel supòsit que es tracta d’anar contra la pena de mort). Ja fa temps que hom va avisar que no és el mateix ser coetani que ser contemporani, i hi ha gent a la que li costa molt retornar al present.

Que hi ha hagut canvi i evolució no ho nega ningú. Per seguir amb els referents que...

Read More »

L'acció humana no la podem entendre desvinculada dels valors. Una actuació feta sense criteri valoratiu és una actuació cega, incapaç de donar raó o explicació del seu perquè. De la mateixa manera, no podem separar els valors de les pràctiques ja que els valors sense pràctiques són buits. Si parlem de valors i no ens dirigim a les pràctiques fem moralisme buit, adoctrinament.

Però si no tinc criteri valoratiu se'm fa molt difícil identificar quin és el problema i molt més avaluar-lo. Quan parlem de temes com, per exemple, la bona educació, el que fem és vincular-la amb bones pràctiques, que alhora ens remeten a normes i codis, i aquestes regles de joc, en última instància, apel·len a valors. Diguem-ho a l'inrevés: les conviccions valoratives normalment es materialitzen en normes, que alhora s'encarnen en (bones) pràctiques. Si tallem aquest fil, despullem les convencions i les pràctiques del criteri valoratiu del qual pengen i perdem el sentit profund de les nostres accions. Això els passa sovint als "activistes", que inconscientment han tallat aquest circuit constant que connecta valors i accions.

Una mala societat és la que accepta normes arbitràries no legitimades en última instància per un bon valor social compartit. Per què no acceptem la tortura o la pederàstia entre les nostres pràctiques? Perquè atempten contra la dignitat de la persona. Si desvinculem una norma de la seva legitimitat moral o professional la fem malbé. Tanmateix, de vegades s'afirma que els que tenen conviccions les volen imposar i que, en la nostra vida en comú, n'hi hauria prou de defensar convencions. Des d'aquesta perspectiva, les normes que establim no tindrien un sentit moral, sinó tan sols una dimensió pràctica.

Val la pena aturar-nos un moment a comentar aquesta visió. L'error comú de les societats pluralistes i, per extensió, una de les derivades cap a la societat líquida, prové de creure que les conviccions (i els valors) són fixes i inamovibles. Per aquest motiu,...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment