Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Si fóssim diputats al Parlament hi ha una cosa que ens hagués deixat un mal regust de boca després de la famosa votació sobre la prohibició de les curses de braus. I no és ni el resultat final, ni el ressò obtingut, ni l’ús mediàtic que alguns en van fer. El que resulta preocupant és la mena de raons que es van ventilar per tal de justificar el procediment de la votació.

En primer lloc, hi ha aquesta reveladora expressió que ens parla de la "llibertat de vot". Llibertat graciosament i excepcionalment concedida per qui té el poder de fer-ho. És lamentable constatar explícitament i sense embuts que la situació parlamentària habitual és no tenir llibertat, esperem que només sigui de vot. De fet, fa poques setmanes, quan es va produir a Madrid una situació com aquesta però en sentit contrari (un diputat del PSOE va votar diferent, i per tant lliurement, de la majoria del seu grup parlamentari quan no se li havia concedit el permís de fer-ho). El cap de files del seu grup parlamentari va comentar, en sancionar-lo, que l’opinió era lliure, però la lleialtat era obligada. Dissortadament, no va aclarir quina mena de lleialtat i envers qui. Queda clar, doncs, que els electors d’un diputat no són les persones que el voten, sinó el secretari general del partit, el d’organització i les eufemistament anomenades "comissions de llistes", que són els qui decideixen l’ordre de les llistes. Lleialtat… i obediència deguda a qui decideix quan pots fer ús de la teva llibertat. No estem propugnant un funcionament caòtic i imprevisible dels partits, ens estem –simplement- preguntant què revela el fet que, d’una manera plàcida i comfortable hom parli en determinats casos de concedir l’esmentada "llibertat de vot". Pensin tan sols quin podria ser el seu antònim.

I si el terme resulta revelador, pintoresques són algunes raons adduïdes per justificar-lo. En primer lloc, l’intent de treure ferro a la situació dient que no s’havia de polititzar una qüestió que més aviat responia a raons de valors o de consciència. Per l’amor de Déu! Despolititzar una votació al Parlament? Però no s’hi va a fer política? Tot el que s’hi esdevé té una dimensió política, no caldria sinó. En el fons, quan es parla de "despolititzar" és pitjor el remei que la malaltia, perquè s’assumeix altre cop que fer política és una cosa maliciosa, de baixa volada, tèrbola, que empastifa el que toca. Polititzar el que sigui ja s’ha convertit en si mateix en una desqualificació. Quan hom pren una qualsevol iniciativa, si els seus adversaris aconsegueixen fer creure que està polititzada, pot estar ben bé segur que ja ha begut oli. Una cosa són els moviments tàctics i manipuladors que es puguin fer de vegades des del partit polític que sigui, i una altra cosa és dir-ne d’això politització. Perquè així seguim alimentant el descrèdit i la minusvaloració de la política, dit així en general, una cosa que cap societat amb dos dits de front no es pot permetre. Ho vàrem dir aquí en una altra ocasió: el que s’oposa a la mala política és la bona política, i no la no-política. Acabarem com aquella senyora que, amb una franquesa ingènua però reveladora d’un estat d’opinió que té més densitat de la desitjable, declarava davant d’un micròfon que a ella no li agradaven els partits polítics… perquè estaven massa polititzats!

...

Read More »

Fa unes setmanes va tenir lloc a Sant Petersburg la conferència anual d’EABIS. El tema d’enguany era Corporate responsibility and emerging markets. Hi vaig presentar una comunicació que portava per títol What emerges when a market emerges? El que volia plantejar i debatre és que, atès que el llenguatge afaiçona la nostra acció i configura el nostre horitzó vital, la mateixa denominació de mercat emergent ja comporta una opció valorativa de primer ordre, que ens il·lumina –i prioritza- alguns aspectes de de la realitat i ens fa cecs per a copsar-ne d’altres.

En concret, el que volia subratllar era que la mateixa denominació de mercat emergent deixava a l’ombra de la nostra atenció la societat on el mercat emergia. Fins i tot podria esdevenir-se que, en un context determinat, el mercat emergís, però que la societat (o determinats sectors d’ella), s’enfonsessin, cosa que resulta irrellevant si la nostra atenció se centra exclusivament en els mercats. Resulta, per exemple, més que simptomàtic, que quan hom fa la llista de mercats emergents el anomena és… un conjunt de països que, per la màgia del llenguatge, han deixat de ser-ho i s’han convertit en (només) mercats.

Per tal d’explorar la qüestió vaig proposar de fer-ho en diàleg amb la darrera encíclica de Benet XVI, Caritas in Veritate. He senyalat reiteradament (i així ho vaig tornar a fer allà) que la CV, des del meu punt de vista, te notables clarobscurs, i que les seves darreres pàgines són de molt difícil digestió (i no precisament perquè siguin de difícil lectura). Però en la nostra atmosfera intel·lectual, pròpia de la societat post-moderna i de la modernitat líquida, confrontar-se amb algú que té la pretensió d’oferir un plantejament sistemàtic, fonamentat i normatiu pot ajudar –ni que sigui per contrast- a bastir la pròpia visió de les coses.



Així m’ho semblava, així ho vaig dir, i així ho vaig fer. No és el moment de repetir la meva argumentació,...

Read More »

Hom ha dedicat, dedica i dedicarà molt de temps a afinar definicions d’RSE, a dicutir-les i a justificar-les. És una tasca important i necessària, però també subordinada i, fins a cert punt, secundària. Perquè el problema no és la definició de l’RSE, sinó el model d’empresa. Hauriem de començar a considerar que el que hem viscut i vivm no és simplement una crisi econòmica i financera (que ho és); ni una crisi moral i de determinats valors (que també ho és). No ens en sortirem si no acceptem que també és (potser per damunt de tot) una crisi cognitiva. Una crisi cognitiva que embolcalla i sosté totes les altres crisis. Una crisi que apunta, directament, a la nostra concepció d’allò que les coses són. I, en concret, en el nostre cas, a allò que és una empresa. El problema no és partir de determinades assumpcions sobre el que és una empresa: el problema és convertir l’assumpció en una veritat, més enllà de la qual no hi ha altra cosa que el buit i l’abisme. El problema no és tenir assumpcions: el problema és que les assumpcions ens tinguin a nosaltres. Ja fa un cert temps que U. Beck va parlar de conceptes zombis: conceptes que són autèntics « morts vivents », conceptes que van ser útils i van tenir vitalitat en el passat, però que ara només perviuen en les nostres ments, sense cap contacte amb la realitat però absorbint la nostra energia. Per això cap definició d’RSE no resoldrà per si mateixa els debats que ella mateixa engega. Perquè el debat es no es juga en el terreny de l’RSE, sinó en el terreny d’allò que hom considera que és una empresa. Totes les resistències i apologies de l’RSE i de la diversitat de les seves pràctiques no recolzen en estar més o menys convençuts d’allò que sigui l’RSE, sinó que s’expliquen en la mesura que encaixen –o no- en la comprensió prèvia que hom té d’allò que és una empresa. És veritat que una reflexió acurada sobre l’RSE i el seu sentit ha generat de vegades canvis en les concepcions empresarials. Però, en general, el discurs de...

Read More »

¿Serà possible conviure en una societat en crisi? I a partir de quins valors ho podrem fer? Aquestes van ser dues de les preguntes plantejades recentment en un col·loqui organitzat per CaixaFòrum amb la presència de destacades veus de la societat civil catalana.

El debat, ric i divers, va servir per evidenciar que el tema dels valors no és tan sols una "ocupació" d’especialistes, sinó una real preocupació dels ciutadans a l’hora d’afrontar l’apassionant repte de viure en comú. També va contribuir a presentar una visió matisada de la lectura sovint apocalíptica que se’n fa. Val a dir que en un context general saturat de soroll i fúria, sentir a gent enraonant carregada de sentit comú té un important efecte terapèutic. Voldríem comentar de manera molt resumida algunes de les contribucions que s’hi van fer.

Comencem per algunes consideracions inicials. Els valors convivencials els necessitem sempre, amb crisi i sense crisi, tot i que segurament la crisi ens fa adonar més de la seva importància. La suposada crisi de valors no ve d’ara, sinó que és prèvia a la crisi financera, l'embolcalla i la nodreix. La crisi –com direm en un proper llibre—pot servir de contrast per adonar-nos que ens toca viure "temps durs", però que seguim amb la inèrcia d’actuar amb "valors tous" (com ara el valor de la immediatesa, la incapacitat de renunciar a res o de diferir les recompenses, l’aspiració al risc cero, la projecció de responsabilitats als altres...). I malgrat tot, el passat no és millor que el present. Tenim problemes de valors, cert, però els tenim dintre també d’un cert progrés amb esferes o dimensions convivencials i socials on podem constatar clares situacions de millora. Dintre de la llista de reptes actuals en podríem destacar tres. 1) El problema avui no està en la identificació o acceptació dels valors sinó en la seva interpretació, en la seva aplicació i en la seva priorització i sistematització. Podem compartir valors universals però cada comunitat els ordena...

Read More »

 



Portem ja uns quants anys parlant d’RSE. Potser parlant-ne massa, però. Ara: atès el punt de partida, parlar, debatre i dialogar era sens dubte necessari. Però hem arribat a un punt en el que ja no hi ha gaire més a afegir. O, més ben dit, hem arribat a un punt en el que el que cal afegir ja no són més paraules, sinó pràctiques i línies d'actuació.

Per això em sembla molt important l'aparició de la Guía de responsabilidad social empresarial para el sector de tecnología sanitaria que acaba de publicar Fenin. Aquesta guia de Fenin és un pas molt rellevant i significatiu en aquesta nova etapa. I parlo conscientment de nova etapa. Considero que ja hem de donar per clausurada l'etapa dels enfocaments generalistes sobre l’RSE, en la qual sempre es repeteixen els mateixos discursos, els mateixos ponents i els mateixos casos pràctics. A partir d'ara, l’RSE no avançarà si no es planteja en clau sectorial i de manera adequada a cada sector. Perquè l'objecte de l’RSE no és una idea, sinó la pràctica empresarial. I la pràctica empresarial ve configurada pel sector en el que opera. És necessari, doncs, que els sectors empresarials es plantegin quines són les expectatives que la societat té envers la seva activitat i quina és la seva contribució a la societat. Cosa que no es pot donar per feta, ans al contrari: requereix sintonitzar amb la societat, percebre les seves demandes i desenvolupar la capacitat de reflexionar sobre la pròpia pràctica, per tal de no ser simplement reactius, i ser capaços d'indagar en cada moment quina és la contribució més positiva que es pot dur a terme. I, per tant, estar disposat, com a sector, al canvi i la innovació. Aquesta guia de Fenin s'inscriu clarament en aquesta nova etapa. I fins a cert punt representa un pas endavant que pocs sectors s'han animat a fer. Perquè qui dóna aquest pas és una organització empresarial, per tal de dirigir-se a tots els seus associats, i a partir de la realitat i les experiències dels...

Read More »

Els propers 27 i 28 de setembre ens tornarem a trobar al Monestir de Sant Benet de Bages, sota l’hospitalitat de la Fundació Caixa Manresa, un centenar de persones interessades i preocupades pel futur del nostre país. La trobada de Sant Benet aplegarà líders polítics, empresarials, acadèmics i socials amb la convicció compartida que només podrem avançar si treballem plegats, si definim conjuntament els reptes prioritaris, i si som també capaços de consensuar els plans d’acció que el país necessita. No és aquesta una tasca improvisada. La venim realitzant des de fa cinc anys. Ens ha servit per aprendre dels altres, per compartir informació i coneixement i, sobretot, per adonar-nos que els lideratges –sobretot en les esferes social, econòmica i política—o són relacionals o estan condemnats al fracàs. A alguns, dedicar tot un dia a escoltar i dialogar amb els altres els pot semblar una pèrdua de temps o un exercici més de relacions públiques. Per nosaltres, representa el moment oportú per vincular reflexió i acció, per intentar combinar la dimensió cognitiva amb la dimensió propositiva, i per aprendre a harmonitzar les preocupacions o els interessos privats amb la contribució al bé comú.

En un context institucional destructiu i maniqueu com el que sovint predomina a Catalunya i Espanya aquests espais transversals potser no aconsegueixen tenir d’immediat un impacte transformador però ajuden a focalitzar i identificar l’agenda de temes que el país hauria de tenir present i també a oferir pistes i eines sobre la manera d’abordar-los. Hi ha el convenciment que l’acció política continua sent una condició necessària per a trobar una sortida exitosa als problemes que avui tenim, però davant de la complexitat de la nostra realitat i dels reptes a què ens enfrontem també sabem que la política ja no és una condició suficient si no compta també amb les contribucions de la societat civil, del món de l’empresa i dels científics i experts. Quan diem, doncs, que "ara...

Read More »

A base de classes, reunions, seminaris i tertúlies, visc en l'etern retorn d'una de les preguntes que més vegades he sentit al llarg de la meva vida professional: però, a veure, què és l'ètica? (habitualment formulada amb el to trapella de qui et diu "t'he enxampat i d'aquí no t'escapes"). Malgrat que ja porto alguns anys en l'ofici, i després de segles d'activitat del gremi, no sempre resulta fàcil tenir disponible alguna resposta ni difusa, ni mandrosa. Però si es tracta de dialogar, m’estimo més contestar amb una altra pregunta: com estàs de salut?

Ja se sap que les respostes correctes a aquesta pregunta són frases com ara, "bé, gràcies", "vaig tirant", ja t’ho explicaré" o " de debó vols que t’ho digui?". Però a la meva manera d’entendre aquesta és una de les preguntes crucials de l'ètica, que no admet respostes de caire convencional. He de reconèixer que si fem esment del currículum de cursos i seminaris, dels índexs dels llibres, dels temes dels congressos o dels documents de les empreses, quan es parla d'ètica, de salut se’n parla ben poc. Hi ha altres temes molt més apreciats. Per exemple, els valors; i no cal dir temes tan agraïts com la crisi de valors o la gestió per valors, que serveixen per a tot i que sempre fan quedar bé. També resulta de bon veure tractar de normes o pautes de comportament reconegudes com a acceptables en un moment donat.



I el súmmum ja és parlar de pràctiques, habilitats i competències. La vida és complicada, i sovint el que ens tranquil·litza més és saber què fer, i si és possible que ens ho diguin. Tant Kant com Lenin, per exemple, van considerar "què fer?" com una pregunta crucial i indefugible, a la que van dedicar algunes pàgines (per bé que avui pocs sàpiguen qui va ser Kant i, no diguem, Lenin). Però no ens enganyem, sembla que, en aquest punt, el tarannà leninista preval sobre el kantià: caminen deixats de la mà de Déu molts més leninistes que es desconeixen a si mateixos del que no sembla. Finalment,...

Read More »

 



Deia Clint Eastwood, que les dues contribucions dels Estats Units a la cultura universal són el jazz i el western. És clar que després d'Unforgiven ja veurem si hi ha res més a afegir a la història del western. En qualsevol cas, aquesta història és, entre moltes altres coses, una proposta d'educació moral. Una proposta duta a terme de manera efectiva perquè es basa en un component fonamental de tota educació moral: les narracions exemplars, i no pas els sermons o les doctrines ètiques.

Un dels actors recurrents en els westerns és James Stewart, que a Shenandoah (doblada al castellà com El valle de la violencia) perfila un personatge arquetípic (Charlie Anderson), i protagonitza alguna escena memorable. Es tracta d'un vidu amb set fills, propietari d'una productiva extensió de terreny, que intenta romandre al marge d'una guerra civil que penetra per tots els intersticis de les seves relacions socials i familiars. I ho intenta per diverses raons, palesant altre cop que els principis només són clars, diferents i preeminents quan es tracta de proclamar-los; però que en l'ambigüitat de les actituds i decisions vitals s’aiguabarregen valors, interessos, afectes i vincles, i és aquest còctel el que configura les trajectòries i les biografies. Per bé que la guerra es desenvolupa a pocs quilòmetres de casa seva, i que tot el seu entorn el pressiona per a que hi col·labori, ell s’hi nega, per una barreja de rebuig a la violència, de no sentir-la com a pròpia (no té esclaus), i de defensa dels seus interessos (la seva vida està centrada en les seves propietats i, més que la seva autonomia, hom diria que defensa la seva autosuficiència; confusió, per cert, que avui amara el nostre líquid present). La seva vida és el seu entorn proper, nodrit per la memòria de la seva dona i de tot el que ella representava.

Davant de qualsevol intent d'involucrar-lo, la seva resposta és invariable: tal vegada això ens concerneix? I amb això...

Read More »

Durant aquest curs acadèmic hem tingut ocasió de participar en programes per a alts directius a Barcelona, Madrid, Bilbao, San Sebastián, Sevilla o Buenos Aires. En tots els casos, sense excepció, la petició que se'ns ha fet era coincident: no insisteixin en la M (de Management) i accentuïn, si us plau, la L (de Leadership). Aquest missatge no hauria de donar peu a confusions. El coneixement i domini de les competències de gestió (tant en el sector privat com en el públic) continua sent considerat un element bàsic, però per a l'exercici de les responsabilitats i complexitats de la funció directiva la gestió és una condició necessària però ja no suficient.

La formació en lideratge és un repte de primer ordre en totes les seves dimensions i per a tots els agents que hi intervenen: formadors, organitzacions i directius.

Ho és, en primer lloc, perquè al lideratge no s’hi accedeix per una simple transferència de coneixements o pel domini tècnic d'unes habilitats. La tasca del lideratge és més qualitativa que no pas quantitativa, i té més a veure amb treballar els per quès vitals que amb treballar els com operatius. Ho explica prou bé Simon Sinek, al seu llibre Start with why (2009). En el lideratge el que vull fer i com ho faré no és el factor principal, el que esdevé fonamental és per què vull fer-ho. La clau del lideratge està en actuar i comunicar-se des de dins cap a fora. "Hi ha líders i hi ha qui lidera -diu Sinek-. Els líders sostenen una posició de poder o influència. Els que lideren, ens inspiren. Seguim als que lideren no perquè hàgim de fer-ho, sinó perquè volem fer-ho. Seguim els que lideren, no per ells, sinó per nosaltres mateixos." Seguim als que lideren, diríem nosaltres, perquè som capaços de veure en ells un per què, un propòsit, perquè tenen una creença convençuda i creïble en un objecte o causa més gran que ells mateixos, que els compromet. El lideratge comença amb un què inspirador. Ara entendran la raó per la qual formar en lideratge no és fàcil; i si es planteja amb els paràmetres convencionals de formació, impossible. I no és un problema específic dels directius. La gent, i de vegades fins i tot els directius, volen que se'ls transfereixin idees i coneixements no que se'ls remoguin les seves vides (professionals, i de vegades personals) per dins. Volen espais (aules) i procediments (classes, casos, texts, etc.) segurs i coneguts. Volen respostes clares, fórmules màgiques i tècniques aparentment infal·libles i no preguntes fonamentals o sessions d'indagació interior. Prefereixen muscular-se al gimnàs que no pas meditar al monestir. El contrari és dolorós i, de vegades, perillós perquè ens obliga a mirar o explorar en llocs que l'acadèmia i l'empresa consideren tabú, i que a un mateix li provoquen vertigen. I obliga, sobretot, a indagar dimensions personals que fins ara es consideraven alienes al desenvolupament professional. Ens ho deia a ESADE fa unes setmanes Ed Freeman (l'iniciador de la teoria dels stakeholders): "quan els explico als meus estudiants les meves teories discuteixen amb mi; quan els confronto amb o els interpel·lo sobre la seva autenticitat, s'enfaden amb mi".

...

Read More »


Aquest bloc tanca per vacances. Aprofito l'ocasió per agrair a totes les persones que s'hi han apropat un moment o altre el seu interès i la seva amabilitat. Però vull agrair especialment la seva confiança a les persones que han activat la seva suscripció durant aquest curs.

Al setembre ens retrobarem tots plegats. Fins aleshores, bones vacances!

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment