Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

 

A Catalunya tenim diverses qüestions pendents. Una d’elles, ho sentim a dir constantment, és un debat sobre els valors. Però no el tenim pendent simplement perquè ens hàgim endarrerit. El tenim pendent perquè ens trobem en una cruïlla històrica que no encarrilarem bé si no hi ha també un treball conscient sobre els valors.

Compte, però. No millorarem les nostres vides parlant només de valors, i fins i tot hi ha el perill d'empitjorar-les. Els valors han d’anar inseparablement units a les pràctiques. Parlar de valors sense parlar de pràctiques (personals, polítiques, empresarials, etc.) ens portaria a engrandir la suma dels bufanúvols.

Hem de vincular els valors al sentiment de pertinença. Podrem avançar com a nació quan creguem, compartim i practiquem plegats determinats valors. Sense un sistema de valors compartit no serem un col·lectiu capaç d'avançar cap a un projecte ni de poder aportar res al món. Només a partir d'aquí ens podrem obrir als altres i integrar nous valors. Podem voler ser millors, i fins i tot podem tenir la il·lusió de ser els millors. Però on hem de posar de debò l'accent és en allò que ho fa possible. El que ens ha d'identificar i en el que ens hem de reconèixer és en unes pràctiques, en unes maneres de fer compartides, en una autoexigència col·lectiva que val per ella mateixa i que no es defineix en funció del que facin els altres. La identitat no se situa en allò que és exclusiu nostre, sinó en la reafirmació d'allò que ha de ser irrenunciable per a nosaltres, en els valors de referència i en les maneres de fer.

La crisi ens pot servir de contrast per adonar-nos que ens toca viure "temps durs", però que seguim amb la inèrcia d'actuar amb "valors tous" (com ara el valor de la immediatesa, la incapacitat de renunciar a res o de diferir les recompenses, l'aspiració al risc zero, la projecció de responsabilitats als altres...). Els nostres avis s'havien educat en els valors de la restricció. Els nostres fills ho han estat...

Read More »

Hi ha dues coses que serien nefastes demà a la nit. La primera, que a les 8 dels vespre, des de les primeres declaracions, es donés per inaugurada la campanya electoral de les municipals. La segona, que el desfici per començar una nova etapa, tingui la forma que tingui, ens faci donar el passat per oblidat o superat. No es pot conduir mirant el retrovisor, però no es pot conduir sense mirar el retrovisor. Els directament afectats, per raons òbvies, però també tot el país en tots els seus registres (polítics, econòmics, socials, culturals...) en algun moment dels propers mesos s’hauria de preguntar amb calma què hem après d’aquests anys de tripartit i de tot el que s’hi ha esdevingut, tant Catalunya endins com Catalunya enfora. Avui no toca fer aquest exercici, però serà imprescindible fer-lo... si som capaços no convertir-lo en un ball de bastons o en l’apoteosi del ressentiment.

A qui governi li tocarà reforçar la secció de Bombers perquè tenim focs encesos per totes bandes: crisi econòmica i unes xifres d’atur que porten latent una crisi social; crisi institucional que afecta al distanciament o insatisfacció dels catalans amb relació a la manera com es desenvolupa la democràcia a Catalunya, amb una baixíssima valoració dels partits polítics i una pèrdua brusca i substancial de la valoració i el protagonisme del Parlament; crisi política en les relacions entre Catalunya-Espanya simbolitzada per la pèrdua de legitimitat atorgada al Tribunal Constitucional i concretada en el futur incert que li espera a l’Estatut de Catalunya, tant en el seu contingut concret com en la seva consideració de símbol d’una etapa... superada?; crisi del model de benestar, que inclou el repte de saber quines són les possibilitats financeres reals de la Generalitat, però que se situa en un context que desborda a la pròpia Generalitat, i en el que fatxenderia ideològica no té costos, però la bona gestió sí. Les urgències (i fins i tot l’apagar focs), com sol passar, es menjaran la major...

Read More »

L’RSE en contextos de conflicte i postconflicte: de la gestió del risc a la creació de valor, aquest és el títol del llibre que acabem de publicar amb Maria Prandi. De fet, la primera persona del plural és un eufemisme, perquè Maria és l'ànima, la impulsora i la inspiradora del projecte. I, sens dubte, la millor experta que tenim a Catalunya i a Espanya sobre aquestes qüestions.

El llibre tanca una trilogia que busca identificar, avaluar i promoure el paper de l'empresa respecte els tres pilars fundacionals de Nacions Unides: els drets humans, el desenvolupament i la construcció de pau. En aquest sentit, vàrem publiquar l'any 2006 la Guia pràctica de drets humans per a empreses i, posteriorment, l'any 2009 una reflexió sobre el potencial de les empreses per lluitar contra la pobresa a escala mundial a través del títol Poden contribuir les empreses als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni? Claus per comprendre i actuar. Ara s'ofereix, a través d'aquest volum, un recorregut per les diferents aproximacions del sector privat a la construcció de la pau en països en conflicte i post-conflicte. Aquesta reflexió té que veure directament amb una qüestió tan rellevant avui en dia com és la del paper dels actors no estatals en la governança mundial. Si aquest paper és un risc o una oportunitat, i per a qui, és una cosa sobre la qual pretén debatre aquesta publicació.

La primera idea que sorgeix d'aquesta reflexió conjunta és que els tres àmbits -drets humans, desenvolupament i pau- es troben interconnectats entre si, especialment, en els anomenats entorns complexos. I que, per tant, aquesta connexió ha de veure's reflectida intrínsecament en les polítiques d’RSE, però no solament en el seu contingut sinó també en la manera com es construeix. Efectivament, en un país en reconstrucció postbèl·lica amb una important destrucció física però també greus fractures socials, és la suma de cada un d'aquests elements el que li dóna a la política d’RSE...

Read More »

Com restaurar la grandesa de la política a Catalunya? Aquesta va ser la pregunta que ens va decidir a dirigir i editar fa poc una investigació que, amb el títol Política i valors, vàrem encarregar al nostre col·lega Daniel Ortiz. Avui, a les portes d'unes eleccions que tots coincideixen a caracteritzar com "una cruïlla històrica", el tema dels valors en la política torna a posar-se damunt la taula.

Convé, tanmateix, ser cauts. Com ens recorda Daniel Innerarity, el que va en contra de la política no és la immoralitat sinó la mala política. I el que necessitem a Catalunya és molta política política i bona política. Política catalana i en clau catalana. Bona política cap endins i bona política cap enfora. I sempre es dóna una interpenetració entre bona política i bons valors. No és el moment dels "discursos" sobre valors, de la retòrica electoral descompromesa i buida, sinó de l'acció creïble, de les bones pràctiques. No és, per tant, el moment de parlar dels valors en la política, sinó d'explicar i practicar la política dels valors, de comprometre's amb un tipus d'accions que, per la seva intencionalitat, direccionalidad i criteri, tothom comprendrà que estan inspirades en valors.

La bona política, la política dels valors a Catalunya, ha d'anar associada amb acabar amb el tacticisme, amb posar fi a la manipulació, a l'inmediatisme i la improvisació, amb enterrar l'astúcia de l'oportunista. La bona política tindrà que veure amb la qualitat humana dels candidats, amb el compromís ferm dels partits en encarar reformes (en el seu funcionament intern; en el seu sistema de finançament; en l'ús de la veritat, la mentida i l'insult a les campanyes; en la competència dels càrrecs polítics seleccionats; en la necessària nova llei electoral). També tindrà que veure amb assumir responsabilitats i, si cal, acceptar dimissions; i amb que tots -tots!- sàpiguen explicar de manera clara què voldrà dir, en els propers quatre anys, actuar en clau de política catalana.

...

Read More »

Si hi ha un mot recurrent en els debats dels darrers temps, aquest mot és lideratge: la seva necessitat, el seu dèficit, els seus requeriments. Fins al punt que de vegades es planteja com si fos la nova poció màgica. És un dels (suposats) diagnòstics més freqüents: aquí falta lideratge. Substituïu aquí per país, govern, món, empresa, associació, equip... el que calgui.

I cal començar a considerar si és possible pensar els lideratges sense pensar les seves finalitats. Perquè de vegades sembla que pensar el lideratge és pensar una funció sense finalitats (o al marge i independent d’elles). Estem tan excessivament obsedits per la confusió pràctica en líder i lideratge, que ens limitem a reduir-ho tot –de fet- a la pregunta pel líder, fins el punt que sovint negligim la qüestió sobre la visió global del lideratge. Si reduïm la pregunta pel lideratge a la pregunta pel líder, caurem inevitablement en el que amb Àngel Castiñeira hem gosat anomenar la paradoxa Hitler-Gandhi, que és la perplexitat que produeix constatar que moltes –però moltes!- de les definicions o conceptualitzacions que es fan sobre el lideratge encaixen perfectament de manera indistinta en aquestes dues personalitats. I, és clar, si les podem aplicar a dues personalitats que representen perfils i trajectòries tan diverses (o fins i tot oposades), aleshores la pregunta és: què se’ns escapa o què hi fa falta en el debat i a la reflexió sobre els lideratges, atès que dóna com a resultat precisament aquesta possibilitat? El sentit comú ens diria que hem d’afegir quelcom més a la nostra reflexió quan tantes descripcions, teoritzacions o plantejaments sobre els lideratges permeten perfectament posar sota la mateixa definició personatges tan dispars i maneres de fer tan diferents. I el que em sembla que no hem de fer és tractar de millorar les definicions: moltes d’elles resulten prou adequades. El que hem de canviar és l’aproximació que en fem.

En un text gairebé oblidat dels orígens del management...

Read More »

L'última pedrada verbal que ens va deixar l'inefable Ibra abans de traslladar els seus tatuatges a Itàlia va ser la de qualificar reiteradament Guardiola de filòsof. No hi ha dubte que l'esmentada qualificació, en boca d'algú que pensa amb els peus, pretén ser pejorativa: se suposa que qui és qualificat així exhibeix una bella xerrameca que entabana els oients i els aparta d'atendre el concret i d'agafar el toro per les banyes. Però en el seu comiat ens va deixar un interrogant digne de ser considerat. Ser un filòsof és un descrèdit per a algú que assumeix responsabilitats directives, ha d'acompanyar i liderar un equip en el camí vers l'excel·lència, i ha de ser avaluat pels resultats tangibles que aconsegueix?

Res més lluny de la nostra intenció, per cert, que contribuir al botafumeiro que els més diversos experts en lideratge mouen últimament a major honor i glòria de l'entrenador culer. Hom diria que ells ha abduït fins al punt que avui no hi ha debat o text amb pretensions sobre lideratge que no el citi immediatament com a exemple... sovint amb la incapacitat d'afegir-ne qualsevol altre a continuació. La fascinació que el món de l'esport -i alguns esportistes- desperten últimament en la variada nòmina d'experts en lideratge i coaching retrata amb més precisió la nostra societat i els esmentats experts que als propis esportistes.

Tornem, doncs, a l'ús pejoratiu de filòsof per qualificar un directiu. Reflecteix probablement l'herència d'una mentalitat per a la qual els resultats, l'eficàcia, l'activisme i els missatges simples i directes són sinònim de bona gestió. Per a aquesta mentalitat, ser un filòsof és una pèrdua de temps que aparta de la immediatesa de l'acció, retarda i complica la presa de decisions, i condueix a perdre's entre les boires de l'abstracció i l'embolic mental. Però no es pot suposar, almenys per la nostra part, que a l'esmentada mentalitat se li contraposi el desig de retornar a la platònica idea del rei-filòsof. Perquè existeix...

Read More »

Si fóssim diputats al Parlament hi ha una cosa que ens hagués deixat un mal regust de boca després de la famosa votació sobre la prohibició de les curses de braus. I no és ni el resultat final, ni el ressò obtingut, ni l’ús mediàtic que alguns en van fer. El que resulta preocupant és la mena de raons que es van ventilar per tal de justificar el procediment de la votació.

En primer lloc, hi ha aquesta reveladora expressió que ens parla de la "llibertat de vot". Llibertat graciosament i excepcionalment concedida per qui té el poder de fer-ho. És lamentable constatar explícitament i sense embuts que la situació parlamentària habitual és no tenir llibertat, esperem que només sigui de vot. De fet, fa poques setmanes, quan es va produir a Madrid una situació com aquesta però en sentit contrari (un diputat del PSOE va votar diferent, i per tant lliurement, de la majoria del seu grup parlamentari quan no se li havia concedit el permís de fer-ho). El cap de files del seu grup parlamentari va comentar, en sancionar-lo, que l’opinió era lliure, però la lleialtat era obligada. Dissortadament, no va aclarir quina mena de lleialtat i envers qui. Queda clar, doncs, que els electors d’un diputat no són les persones que el voten, sinó el secretari general del partit, el d’organització i les eufemistament anomenades "comissions de llistes", que són els qui decideixen l’ordre de les llistes. Lleialtat… i obediència deguda a qui decideix quan pots fer ús de la teva llibertat. No estem propugnant un funcionament caòtic i imprevisible dels partits, ens estem –simplement- preguntant què revela el fet que, d’una manera plàcida i comfortable hom parli en determinats casos de concedir l’esmentada "llibertat de vot". Pensin tan sols quin podria ser el seu antònim.

I si el terme resulta revelador, pintoresques són algunes raons adduïdes per justificar-lo. En primer lloc, l’intent de treure ferro a la situació dient que no s’havia de polititzar una qüestió que més aviat responia a raons de valors o de consciència. Per l’amor de Déu! Despolititzar una votació al Parlament? Però no s’hi va a fer política? Tot el que s’hi esdevé té una dimensió política, no caldria sinó. En el fons, quan es parla de "despolititzar" és pitjor el remei que la malaltia, perquè s’assumeix altre cop que fer política és una cosa maliciosa, de baixa volada, tèrbola, que empastifa el que toca. Polititzar el que sigui ja s’ha convertit en si mateix en una desqualificació. Quan hom pren una qualsevol iniciativa, si els seus adversaris aconsegueixen fer creure que està polititzada, pot estar ben bé segur que ja ha begut oli. Una cosa són els moviments tàctics i manipuladors que es puguin fer de vegades des del partit polític que sigui, i una altra cosa és dir-ne d’això politització. Perquè així seguim alimentant el descrèdit i la minusvaloració de la política, dit així en general, una cosa que cap societat amb dos dits de front no es pot permetre. Ho vàrem dir aquí en una altra ocasió: el que s’oposa a la mala política és la bona política, i no la no-política. Acabarem com aquella senyora que, amb una franquesa ingènua però reveladora d’un estat d’opinió que té més densitat de la desitjable, declarava davant d’un micròfon que a ella no li agradaven els partits polítics… perquè estaven massa polititzats!

...

Read More »

Fa unes setmanes va tenir lloc a Sant Petersburg la conferència anual d’EABIS. El tema d’enguany era Corporate responsibility and emerging markets. Hi vaig presentar una comunicació que portava per títol What emerges when a market emerges? El que volia plantejar i debatre és que, atès que el llenguatge afaiçona la nostra acció i configura el nostre horitzó vital, la mateixa denominació de mercat emergent ja comporta una opció valorativa de primer ordre, que ens il·lumina –i prioritza- alguns aspectes de de la realitat i ens fa cecs per a copsar-ne d’altres.

En concret, el que volia subratllar era que la mateixa denominació de mercat emergent deixava a l’ombra de la nostra atenció la societat on el mercat emergia. Fins i tot podria esdevenir-se que, en un context determinat, el mercat emergís, però que la societat (o determinats sectors d’ella), s’enfonsessin, cosa que resulta irrellevant si la nostra atenció se centra exclusivament en els mercats. Resulta, per exemple, més que simptomàtic, que quan hom fa la llista de mercats emergents el anomena és… un conjunt de països que, per la màgia del llenguatge, han deixat de ser-ho i s’han convertit en (només) mercats.

Per tal d’explorar la qüestió vaig proposar de fer-ho en diàleg amb la darrera encíclica de Benet XVI, Caritas in Veritate. He senyalat reiteradament (i així ho vaig tornar a fer allà) que la CV, des del meu punt de vista, te notables clarobscurs, i que les seves darreres pàgines són de molt difícil digestió (i no precisament perquè siguin de difícil lectura). Però en la nostra atmosfera intel·lectual, pròpia de la societat post-moderna i de la modernitat líquida, confrontar-se amb algú que té la pretensió d’oferir un plantejament sistemàtic, fonamentat i normatiu pot ajudar –ni que sigui per contrast- a bastir la pròpia visió de les coses.



Així m’ho semblava, així ho vaig dir, i així ho vaig fer. No és el moment de repetir la meva argumentació,...

Read More »

Hom ha dedicat, dedica i dedicarà molt de temps a afinar definicions d’RSE, a dicutir-les i a justificar-les. És una tasca important i necessària, però també subordinada i, fins a cert punt, secundària. Perquè el problema no és la definició de l’RSE, sinó el model d’empresa. Hauriem de començar a considerar que el que hem viscut i vivm no és simplement una crisi econòmica i financera (que ho és); ni una crisi moral i de determinats valors (que també ho és). No ens en sortirem si no acceptem que també és (potser per damunt de tot) una crisi cognitiva. Una crisi cognitiva que embolcalla i sosté totes les altres crisis. Una crisi que apunta, directament, a la nostra concepció d’allò que les coses són. I, en concret, en el nostre cas, a allò que és una empresa. El problema no és partir de determinades assumpcions sobre el que és una empresa: el problema és convertir l’assumpció en una veritat, més enllà de la qual no hi ha altra cosa que el buit i l’abisme. El problema no és tenir assumpcions: el problema és que les assumpcions ens tinguin a nosaltres. Ja fa un cert temps que U. Beck va parlar de conceptes zombis: conceptes que són autèntics « morts vivents », conceptes que van ser útils i van tenir vitalitat en el passat, però que ara només perviuen en les nostres ments, sense cap contacte amb la realitat però absorbint la nostra energia. Per això cap definició d’RSE no resoldrà per si mateixa els debats que ella mateixa engega. Perquè el debat es no es juga en el terreny de l’RSE, sinó en el terreny d’allò que hom considera que és una empresa. Totes les resistències i apologies de l’RSE i de la diversitat de les seves pràctiques no recolzen en estar més o menys convençuts d’allò que sigui l’RSE, sinó que s’expliquen en la mesura que encaixen –o no- en la comprensió prèvia que hom té d’allò que és una empresa. És veritat que una reflexió acurada sobre l’RSE i el seu sentit ha generat de vegades canvis en les concepcions empresarials. Però, en general, el discurs de...

Read More »

¿Serà possible conviure en una societat en crisi? I a partir de quins valors ho podrem fer? Aquestes van ser dues de les preguntes plantejades recentment en un col·loqui organitzat per CaixaFòrum amb la presència de destacades veus de la societat civil catalana.

El debat, ric i divers, va servir per evidenciar que el tema dels valors no és tan sols una "ocupació" d’especialistes, sinó una real preocupació dels ciutadans a l’hora d’afrontar l’apassionant repte de viure en comú. També va contribuir a presentar una visió matisada de la lectura sovint apocalíptica que se’n fa. Val a dir que en un context general saturat de soroll i fúria, sentir a gent enraonant carregada de sentit comú té un important efecte terapèutic. Voldríem comentar de manera molt resumida algunes de les contribucions que s’hi van fer.

Comencem per algunes consideracions inicials. Els valors convivencials els necessitem sempre, amb crisi i sense crisi, tot i que segurament la crisi ens fa adonar més de la seva importància. La suposada crisi de valors no ve d’ara, sinó que és prèvia a la crisi financera, l'embolcalla i la nodreix. La crisi –com direm en un proper llibre—pot servir de contrast per adonar-nos que ens toca viure "temps durs", però que seguim amb la inèrcia d’actuar amb "valors tous" (com ara el valor de la immediatesa, la incapacitat de renunciar a res o de diferir les recompenses, l’aspiració al risc cero, la projecció de responsabilitats als altres...). I malgrat tot, el passat no és millor que el present. Tenim problemes de valors, cert, però els tenim dintre també d’un cert progrés amb esferes o dimensions convivencials i socials on podem constatar clares situacions de millora. Dintre de la llista de reptes actuals en podríem destacar tres. 1) El problema avui no està en la identificació o acceptació dels valors sinó en la seva interpretació, en la seva aplicació i en la seva priorització i sistematització. Podem compartir valors universals però cada comunitat els ordena...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment