Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Cal tornar una i altra vegada a Chillida-Leku. Com tornem a les olors de la infància, als petons de la persona estimada, a la fosca lluminositat de la pròpia intimitat, a la nostàlgia del futur. S'ha de tornar a Chillida-Leku, on és possible veure amb les mans i tocar amb els ulls. S'ha de tornar a aquest espai obert, com una ermita buida i sense parets, on és possible eixamplar la mirada i recollir l'esperit. Aquest espai on arriba un moment en què els roures esdevenen escultures i les escultures bateguen, plenes de vida. On l'ocre de l'acer i la pal.lidesa impura de l'alabastre es fonen amb la turgència del verd. En aquest museu -si és que podem seguir anomenant-lo museu- l'obra és el tot i, alhora, cada peça crea misteriosament el seu propi espai, com cada visitant crea el seu propi itinerari: al cap ia la fi, el que fa viure a escultura és l'itinerari de qui s'hi acosta respectuosament, i es mou al seu voltant, i penetra en ella.

Contemplem escultures de 20 tones que meravellen per la seva levitat, sòlidamente assentades i lleugeres a la vegada. Ja ho va dir Chillida: parece una contradicción terrible la lucha contra la gravedad desde el peso. Però aquesta lluita és la matèria de la qual està feta la vida. La nostra vida. D'aquí les seves reiterades, gairebé obsessives -i alhora singulars- ingràvides gravitaciones. No escapem del pes i del que ens pesa, però no deixem d'aspirar a lluitar contra la gravetat, una lluita que no és més que acceptar-la plenament, totalment, més enllà d'ella mateixa. El que és dur, pesat, rígid pot transmutar-se (sense deixar de ser-ho) en allò que és flexible, gràcil, lleuger. Chillida és un arquitecte del buit, que ens recorda constantment que l'arquitectura és una resposta, i l'escultura una pregunta. Creador d'espais no funcionals, ells són l'estatge de l'esperit. Crear un espai és crear i acceptar un límit, i habitar-lo, i no surar en la indeterminació (el límite es el verdadero protagonista del espacio como el presente,...

Read More »

Som enmig d'una crisi de proporcions gegantines i d'enorme gravetat a nivell mundial. No, no em refereixo a la crisi econòmica global que va començar a principis de l'any 2008. Almenys en aquest moment, tothom sabia el que s'acostava i diversos líders mundials van reaccionar immediatament, desesperats per trobar solucions. En efecte, el desenllaç per als seus governs seria ardu si no les trobaven, i a la llarga molts d'ells van ser reemplaçats per causa de la crisi. No, en realitat em refereixo a una crisi que passa pràcticament inadvertida, com un càncer. Em refereixo a una crisi que, amb el temps, pot arribar a ser molt més perjudicial per al futur de la democràcia: la crisi mundial en matèria d'educació.

Aquestes paraules no són meves (encara que les faig meves): són l'inici d'un llibre recent de Martha C. Nussbaum, que porta per títol Sin fines de lucro. Por qué la democracia necesita de las humanidades. El punt de partida de la seva preocupació és la constatació que, arreu del món, s'estan eradicant progressivament les humanitats dels plans d'estudi i de les prioritats de l'educació. Però aquesta preocupació no és una preocupació gremial o corporativa. És una preocupació per la raó de ser de l'educació. Sosté Nussbaum que l'educació ha de preparar per al treball, per a l'exercici de la ciutadania i per donar sentit a la vida. I que cada vegada més el primer objectiu absorbeix tots els recursos i energies, i enfosqueix els altres dos. Ho formula mitjançant contraposicions que, amb el risc d'adquirir un regust maniqueu, delimiten amb claredat la tensió: educació per a l'obtenció de rendes o educació per a la democràcia i la ciutadania (o sense ànim de lucre); educació per promoure la rendibilitat o per promoure el civisme.

Aquestes contraposicions, que pel seu to falsament antagònic llasten sovint el seu fil argumental, no són tals contraposicions, sinó el crit d'alarma davant una tendència que en, diversos països, va en la mateixa direcció:...

Read More »

Acaben d'aparèixer publicats dos llibres de trajectòries biogràfiques i de contingut molt diferents, però amb un mateix punt en comú que queda reflectit en els seus respectius títols. Ens referim al llibre de Joan Rigol Política. Les meves conviccions i al llibre de Javier Solana, Reivindicación de la política.

El lector interessat farà la seva pròpia valoració, i no pretenem aquí substituir-la. Però voldríem fer ressaltar una cosa que el llibre de Rigol planteja ja en el títol, i que en els temps que corren grinyola perquè gairebé sembla una extravagància: afirmar tenir conviccions. I el mateix ocorre amb el llibre de Solana. "Jo crec en la política", diu tot just arrencar.

Conviccions? En política? Vagi per davant que la nostra cultura política sol manegar malament el terme. Hi ha qui confon tenir conviccions amb ser tossut i inflexible. Hi ha qui confon les conviccions amb la carta als Reis Mags o els bons desigs d'Any Nou. Hi ha qui les considera un bell embolcall per a quan parla de Política però una mica inútil quan parla de polítiques. I hi ha qui les associa, com un acte reflex, al sociòleg Max Weber, i deixa anar una perorata sobre l'ètica de les conviccions i l'ètica de les responsabilitats que l'únic que posa de manifest és que cita Weber sense haver-lo llegit.

El que plantegen Rigol i Solana és que parlar de conviccions és parlar inevitablement en primera persona: "les meves conviccions" (Rigol), "jo crec en la política" (Solana). I això suposa que només la pròpia trajectòria personal marca la frontera entre la credibilitat i el ridícul, entre l'autoritat moral i l'absurda notorietat televisiva. Ja ningú no parla -ni pregunta- per les conviccions, i això reflecteix de manera precisa on hem arribat. Però parlar de conviccions no és parlar de principis generals, és donar raó de les decisions que es prenen i dels projectes que es proposen. Per això és arriscat. Perquè ningú no és el propietari exclusiu de les seves pròpies conviccions, i perquè cap decisió no es correspon de manera transparent amb les conviccions que l'animen. Però cal córrer el risc de l'única cosa que té interès: ser capaç d'explicar per què, en una circumstància concreta, una decisió determinada -una decisió possible- es correspon millor amb allò en que es creu i amb què hom està compromès. Bo i i sabent que hi ha el risc, pel cap baix, de ser criticat en aquesta decisió en nom de les mateixes conviccions que hom pretén defensar. Diguem-ho a l'estil kantià: les conviccions sense decisions ni projectes són buides; però les decisions i els projectes sense conviccions són cecs. La bona política ha de conjugar forçosament convicció, decisió i acció.

...

Read More »

Som en temps difícils. La incertesa engrandeix els problemes amb els quals ens enfrontem o empetiteix la nostra empenta per a escometre'ls.

Però en aquests temps difícils és molt important distingir entre dos tipus de problemes: aquells que requereixen solució, i aquells que requereixen que ens solucionem a nosaltres mateixos.

Quins són els problemes que requereixen solució? Ho sabem perfectament, perquè són el tipus de problemes en els quals estem habitualment instal·lats. Potser la solució és molt difícil, i és lluny del nostre abast, de les nostres capacitats o dels nostres recursos. Però, en qualsevol cas, la solució se situa en l'horitzó del que sabem fer (o hauriem de saber fer, o podriem saber fer). Són problemes que requereixen un major i millor saber tècnic o operatiu. I fins i tot un major i millor saber pràctic.

Però hi ha un altre tipus de problemes. Aquells problemes que el que requereixen és que ens solucionem a nosaltres mateixos. És a dir, problemes que no es poden afrontar simplement millorant i incrementant el que ja sabem fer. Sinó que el que requereixen és que ens solucionem a nostros mateixos: és a dir, que transformem o canviem els nostres hàbits, les nostres pautes de conducta, les nostres maneres de pensar i de percebre… Són problemes que requereixen una major i millor consciència. Que requereixen transformar i reordenar els nostres sistemes de valors i els nostres criteris de referència.

Òbviament, aquests dos tipus de problemes no estan contraposats, no se separen de manera clara i distinta amb un ganivet. Però, en el límit i en el fons, convé diferenciar-los clarament, perquè confondre'ls ens duu ineludiblement al bloqueig i al fracàs. I, per tant, saber destriar davant de quin tipus de problemes estem és decisiu per a tenir èxit a l'hora d'afrontar-los.

He dit sovint que no estem en una època de canvis sinó en un canvi d'època. I en un canvi d'època sobreabunden els problemes del segon tipus. I, per descomptat,...

Read More »

 

A Catalunya tenim diverses qüestions pendents. Una d’elles, ho sentim a dir constantment, és un debat sobre els valors. Però no el tenim pendent simplement perquè ens hàgim endarrerit. El tenim pendent perquè ens trobem en una cruïlla històrica que no encarrilarem bé si no hi ha també un treball conscient sobre els valors.

Compte, però. No millorarem les nostres vides parlant només de valors, i fins i tot hi ha el perill d'empitjorar-les. Els valors han d’anar inseparablement units a les pràctiques. Parlar de valors sense parlar de pràctiques (personals, polítiques, empresarials, etc.) ens portaria a engrandir la suma dels bufanúvols.

Hem de vincular els valors al sentiment de pertinença. Podrem avançar com a nació quan creguem, compartim i practiquem plegats determinats valors. Sense un sistema de valors compartit no serem un col·lectiu capaç d'avançar cap a un projecte ni de poder aportar res al món. Només a partir d'aquí ens podrem obrir als altres i integrar nous valors. Podem voler ser millors, i fins i tot podem tenir la il·lusió de ser els millors. Però on hem de posar de debò l'accent és en allò que ho fa possible. El que ens ha d'identificar i en el que ens hem de reconèixer és en unes pràctiques, en unes maneres de fer compartides, en una autoexigència col·lectiva que val per ella mateixa i que no es defineix en funció del que facin els altres. La identitat no se situa en allò que és exclusiu nostre, sinó en la reafirmació d'allò que ha de ser irrenunciable per a nosaltres, en els valors de referència i en les maneres de fer.

La crisi ens pot servir de contrast per adonar-nos que ens toca viure "temps durs", però que seguim amb la inèrcia d'actuar amb "valors tous" (com ara el valor de la immediatesa, la incapacitat de renunciar a res o de diferir les recompenses, l'aspiració al risc zero, la projecció de responsabilitats als altres...). Els nostres avis s'havien educat en els valors de la restricció. Els nostres fills ho han estat...

Read More »

Hi ha dues coses que serien nefastes demà a la nit. La primera, que a les 8 dels vespre, des de les primeres declaracions, es donés per inaugurada la campanya electoral de les municipals. La segona, que el desfici per començar una nova etapa, tingui la forma que tingui, ens faci donar el passat per oblidat o superat. No es pot conduir mirant el retrovisor, però no es pot conduir sense mirar el retrovisor. Els directament afectats, per raons òbvies, però també tot el país en tots els seus registres (polítics, econòmics, socials, culturals...) en algun moment dels propers mesos s’hauria de preguntar amb calma què hem après d’aquests anys de tripartit i de tot el que s’hi ha esdevingut, tant Catalunya endins com Catalunya enfora. Avui no toca fer aquest exercici, però serà imprescindible fer-lo... si som capaços no convertir-lo en un ball de bastons o en l’apoteosi del ressentiment.

A qui governi li tocarà reforçar la secció de Bombers perquè tenim focs encesos per totes bandes: crisi econòmica i unes xifres d’atur que porten latent una crisi social; crisi institucional que afecta al distanciament o insatisfacció dels catalans amb relació a la manera com es desenvolupa la democràcia a Catalunya, amb una baixíssima valoració dels partits polítics i una pèrdua brusca i substancial de la valoració i el protagonisme del Parlament; crisi política en les relacions entre Catalunya-Espanya simbolitzada per la pèrdua de legitimitat atorgada al Tribunal Constitucional i concretada en el futur incert que li espera a l’Estatut de Catalunya, tant en el seu contingut concret com en la seva consideració de símbol d’una etapa... superada?; crisi del model de benestar, que inclou el repte de saber quines són les possibilitats financeres reals de la Generalitat, però que se situa en un context que desborda a la pròpia Generalitat, i en el que fatxenderia ideològica no té costos, però la bona gestió sí. Les urgències (i fins i tot l’apagar focs), com sol passar, es menjaran la major...

Read More »

L’RSE en contextos de conflicte i postconflicte: de la gestió del risc a la creació de valor, aquest és el títol del llibre que acabem de publicar amb Maria Prandi. De fet, la primera persona del plural és un eufemisme, perquè Maria és l'ànima, la impulsora i la inspiradora del projecte. I, sens dubte, la millor experta que tenim a Catalunya i a Espanya sobre aquestes qüestions.

El llibre tanca una trilogia que busca identificar, avaluar i promoure el paper de l'empresa respecte els tres pilars fundacionals de Nacions Unides: els drets humans, el desenvolupament i la construcció de pau. En aquest sentit, vàrem publiquar l'any 2006 la Guia pràctica de drets humans per a empreses i, posteriorment, l'any 2009 una reflexió sobre el potencial de les empreses per lluitar contra la pobresa a escala mundial a través del títol Poden contribuir les empreses als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni? Claus per comprendre i actuar. Ara s'ofereix, a través d'aquest volum, un recorregut per les diferents aproximacions del sector privat a la construcció de la pau en països en conflicte i post-conflicte. Aquesta reflexió té que veure directament amb una qüestió tan rellevant avui en dia com és la del paper dels actors no estatals en la governança mundial. Si aquest paper és un risc o una oportunitat, i per a qui, és una cosa sobre la qual pretén debatre aquesta publicació.

La primera idea que sorgeix d'aquesta reflexió conjunta és que els tres àmbits -drets humans, desenvolupament i pau- es troben interconnectats entre si, especialment, en els anomenats entorns complexos. I que, per tant, aquesta connexió ha de veure's reflectida intrínsecament en les polítiques d’RSE, però no solament en el seu contingut sinó també en la manera com es construeix. Efectivament, en un país en reconstrucció postbèl·lica amb una important destrucció física però també greus fractures socials, és la suma de cada un d'aquests elements el que li dóna a la política d’RSE...

Read More »

Com restaurar la grandesa de la política a Catalunya? Aquesta va ser la pregunta que ens va decidir a dirigir i editar fa poc una investigació que, amb el títol Política i valors, vàrem encarregar al nostre col·lega Daniel Ortiz. Avui, a les portes d'unes eleccions que tots coincideixen a caracteritzar com "una cruïlla històrica", el tema dels valors en la política torna a posar-se damunt la taula.

Convé, tanmateix, ser cauts. Com ens recorda Daniel Innerarity, el que va en contra de la política no és la immoralitat sinó la mala política. I el que necessitem a Catalunya és molta política política i bona política. Política catalana i en clau catalana. Bona política cap endins i bona política cap enfora. I sempre es dóna una interpenetració entre bona política i bons valors. No és el moment dels "discursos" sobre valors, de la retòrica electoral descompromesa i buida, sinó de l'acció creïble, de les bones pràctiques. No és, per tant, el moment de parlar dels valors en la política, sinó d'explicar i practicar la política dels valors, de comprometre's amb un tipus d'accions que, per la seva intencionalitat, direccionalidad i criteri, tothom comprendrà que estan inspirades en valors.

La bona política, la política dels valors a Catalunya, ha d'anar associada amb acabar amb el tacticisme, amb posar fi a la manipulació, a l'inmediatisme i la improvisació, amb enterrar l'astúcia de l'oportunista. La bona política tindrà que veure amb la qualitat humana dels candidats, amb el compromís ferm dels partits en encarar reformes (en el seu funcionament intern; en el seu sistema de finançament; en l'ús de la veritat, la mentida i l'insult a les campanyes; en la competència dels càrrecs polítics seleccionats; en la necessària nova llei electoral). També tindrà que veure amb assumir responsabilitats i, si cal, acceptar dimissions; i amb que tots -tots!- sàpiguen explicar de manera clara què voldrà dir, en els propers quatre anys, actuar en clau de política catalana.

...

Read More »

Si hi ha un mot recurrent en els debats dels darrers temps, aquest mot és lideratge: la seva necessitat, el seu dèficit, els seus requeriments. Fins al punt que de vegades es planteja com si fos la nova poció màgica. És un dels (suposats) diagnòstics més freqüents: aquí falta lideratge. Substituïu aquí per país, govern, món, empresa, associació, equip... el que calgui.

I cal començar a considerar si és possible pensar els lideratges sense pensar les seves finalitats. Perquè de vegades sembla que pensar el lideratge és pensar una funció sense finalitats (o al marge i independent d’elles). Estem tan excessivament obsedits per la confusió pràctica en líder i lideratge, que ens limitem a reduir-ho tot –de fet- a la pregunta pel líder, fins el punt que sovint negligim la qüestió sobre la visió global del lideratge. Si reduïm la pregunta pel lideratge a la pregunta pel líder, caurem inevitablement en el que amb Àngel Castiñeira hem gosat anomenar la paradoxa Hitler-Gandhi, que és la perplexitat que produeix constatar que moltes –però moltes!- de les definicions o conceptualitzacions que es fan sobre el lideratge encaixen perfectament de manera indistinta en aquestes dues personalitats. I, és clar, si les podem aplicar a dues personalitats que representen perfils i trajectòries tan diverses (o fins i tot oposades), aleshores la pregunta és: què se’ns escapa o què hi fa falta en el debat i a la reflexió sobre els lideratges, atès que dóna com a resultat precisament aquesta possibilitat? El sentit comú ens diria que hem d’afegir quelcom més a la nostra reflexió quan tantes descripcions, teoritzacions o plantejaments sobre els lideratges permeten perfectament posar sota la mateixa definició personatges tan dispars i maneres de fer tan diferents. I el que em sembla que no hem de fer és tractar de millorar les definicions: moltes d’elles resulten prou adequades. El que hem de canviar és l’aproximació que en fem.

En un text gairebé oblidat dels orígens del management...

Read More »

L'última pedrada verbal que ens va deixar l'inefable Ibra abans de traslladar els seus tatuatges a Itàlia va ser la de qualificar reiteradament Guardiola de filòsof. No hi ha dubte que l'esmentada qualificació, en boca d'algú que pensa amb els peus, pretén ser pejorativa: se suposa que qui és qualificat així exhibeix una bella xerrameca que entabana els oients i els aparta d'atendre el concret i d'agafar el toro per les banyes. Però en el seu comiat ens va deixar un interrogant digne de ser considerat. Ser un filòsof és un descrèdit per a algú que assumeix responsabilitats directives, ha d'acompanyar i liderar un equip en el camí vers l'excel·lència, i ha de ser avaluat pels resultats tangibles que aconsegueix?

Res més lluny de la nostra intenció, per cert, que contribuir al botafumeiro que els més diversos experts en lideratge mouen últimament a major honor i glòria de l'entrenador culer. Hom diria que ells ha abduït fins al punt que avui no hi ha debat o text amb pretensions sobre lideratge que no el citi immediatament com a exemple... sovint amb la incapacitat d'afegir-ne qualsevol altre a continuació. La fascinació que el món de l'esport -i alguns esportistes- desperten últimament en la variada nòmina d'experts en lideratge i coaching retrata amb més precisió la nostra societat i els esmentats experts que als propis esportistes.

Tornem, doncs, a l'ús pejoratiu de filòsof per qualificar un directiu. Reflecteix probablement l'herència d'una mentalitat per a la qual els resultats, l'eficàcia, l'activisme i els missatges simples i directes són sinònim de bona gestió. Per a aquesta mentalitat, ser un filòsof és una pèrdua de temps que aparta de la immediatesa de l'acció, retarda i complica la presa de decisions, i condueix a perdre's entre les boires de l'abstracció i l'embolic mental. Però no es pot suposar, almenys per la nostra part, que a l'esmentada mentalitat se li contraposi el desig de retornar a la platònica idea del rei-filòsof. Perquè existeix...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment