Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

A qualsevol persona més o menys vinculada al club de l’RSE li resulten més o menys familiars organitzacions (i sigles) com és ara GRI, Business in the Community, Global Compact, SAI, Caux Round Table, Domini Social Index, Business for Social Responsibility…, i molts d’altres, és clar. Tots ells són –alhora- fites i resultats d’un procés que en els darrers 30 anys ha influït decisivament en l’agenda empresarial. Una influència feta a base de creativitat, compromís, iniciativa i innovació social, i que s’ha aixoplugat fins avui sota l’etiqueta de l’RSE, per bé que la desborda.

Aquest és un procés en el que ja comença a ser hora de fer-ne un cert balanç, i de resseguir-ne l’ordit. Convé ja adreçar una certa mirada a l’itinerari seguit perquè ens trobem en un tombant que no podrem fer bé sinó incorporem una perspectiva que ens permeti destriar el gra de la palla i identificar el que poden ser els punts de suport per seguir avançant. Això és el que ha fet, en el món anglosaxó (per cert: a veure quan ho fem al nostre país) Sandra Waddock, en el seu llibre The Difference Makers, on explora el camí que s’ha seguit per a anar construint l’entrellat d’organitzacions, marcs institucionals i xarxes que configuren el que ella anomena la infraestructura de l’RSE.

Fins aquí, pot pensar el lector, res de nou: interessant, però convencional. Però el treball de Sandra Waddock no ho és gens, de convencional. Per què ha fet una aproximació a la qüestió que ens ocupa de la manera que, potser, ens pot resultar més suggestiva a tots els lectors. Podriem dir que la seva proposta és passar dels logos als rostres. És a dir: el que ens interessa no és només saber i analitzar com va néixer i créixer la infraestructura de l’RSE. Sinó, sobretot, què va moure i inspirar a les persones que van impulsar les iniciatives més rellevants que la configuren, com no van perdre l’alè en les diverses dificultats que van anar trobant, i com segueixen innovant sense quedar presoners dels resultats institucionalitzats de la seva acció. Nosaltres, avui, veiem aquestes iniciatives més o menys consolidades, però com i per què determinades persones les van impulsar, més enllà del que estava convencionalment establert? És d’això, sobretot, que avui podem aprendre. I Sandra Waddock no ha substituït la seva veu, sinó que les ha deixat parlar.

...

Read More »

He dubtat força abans de posar aquest títol. He pensat en d’altres formulacions com ara "nous reptes", "la següent etapa", "cap a on va" o "què cal que ens plantegem ara". Totes aquestes formulacions –no gaire originals, la veritat sigui dita- assenyalen el que vull plantejar, i suggereixen la necessitat d’obrir nous camins. Però al final m’he decidit pel títol que encapçala aquestes ratlles perquè el que vull subratllar encara és poc habitual –certament- però no és en si mateix una novetat, ans al contrari. Ha estat sempre present, però de manera sovint tàcita i, sobretot, malgrat aquesta presència constant, gairebé mai no s’ha plantejat com una cosa que s’ha d’abordar i treballar de manera explícita i deliberada. Som-hi, doncs.

Quan es pensa el lideratge hom para esment en els resultats: sinó passen coses, si no es genera una acció transformadora, no hi ha lideratge. Quan ens confrontem amb el fet del lideratge, la pregunta que se’ns planteja és què fas emergir amb la teva acció, i no només que diguem què ha de passar o cap a on cal anar: de bufanúvols ja n’hi ha per donar i per vendre. Resultats, doncs. L’altre gran qüestió que s’aborda són els processos; de tota mena, personals, organitzatius, socials… però processos al cap i a la fi. La pregunta que se’ns planteja és com fas emergir el que fas emergir, quines dinàmiques es generen. Sobre resultats i processos es pot discutir tot el que calgui i se’ls pot sofisticar tant com calgui però, comptat i debatut, no deixen de ser resultats i processos. Però hi ha una tercera dimensió, tan rellevant, si més no, com les anteriors, oculta, molt menys analitzada i, no cal dir-ho, treballada. És la pregunta per la font personal de l’acció (que no es redueix al tòpic de la motivació, sinó que va més enllà). La pregunta és quina és la font de la teva acció i què la nodreix. No hi pot haver lideratge si hom no treballa la qüestió amb què (i/o amb qui) estic compromès, i quina és la naturalesa d’aquest compromís. Perquè –explícit...

Read More »

En diversos moments de la campanya electoral i fins i tot en una entrevista en La Vanguardia (21 de novembre), Artur Mas es va referir a la necessitat de formar govern amb els millors. Per bé que és molt important conèixer el nom dels nous consellers (i no tan sols dels consellers) hi ha una cosa encara més important: situar l’esmentada denominació en l’eix central de l’espai públic. Govern dels millors comporta si més no tres problemes pràctics: trobar-los, convèncer-los i fitxar-los. Però també comporta un problema previ, crucial en l'exercici de la política i motiu d'enorme confusió: saber de què parlem quan ens referim a "els millors". Aquest ha estat un tema de llarga discussió en la nostra Càtedra de Lideratges d'ESADE amb el professor Manuel Zafra, estudiós del tema.

Un error que es comet sovint (podríem denominar-lo l'error platònic) és identificar els millors per a la política amb els posseïdors del coneixement teòric. Els grecs feien la distinció entre doxa i episteme, és a dir, entre simple opinió i coneixement científic. Avui la podríem actualitzar diferenciant entre opinadors o tertulians i experts. L'error platònic consistiria a creure que la bona política prové de l'anàlisi del coneixement expert.

El coneixement expert és útil i necessari, fins i tot imprescindible en la política, però només per aplicar les decisions que prèviament s'han pres o per incorporar-lo al procés de presa de decisions, però no per prendre les decisions, que no poden ser el simple resultat d'una deducció a partir de les dades disponibles. La política com a funció i com a activitat no pot ser identificada amb el coneixement expert ni tan sols estar sotmesa a ell. Si fos així, avui ens governarien, tal vegada no els filòsofs, però sí enginyers, catedràtics de dret administratiu, economistes, etc. La política no aborda problemes tècnics (per a això compta amb el rigor científic dels experts) sinó reptes adaptatius que afecten a la societat, a la seva millora...

Read More »

Alfred Vernis i María Iglesias acaben de publicar, en el marc de l'Institut d'Innovació Social, Empresas que inspiran futuro. Ocho casos de emprendedores sociales. Manuel Castells ha fet amb precisió la valoració del llibre, cosa que m’eximeix d’insistir més en aquest punt: "es tracta d'un estudi exemplar, tant en el seu contingut i metodologia com en els objectius socials i intel.lectuals que persegueix". Manuel Castells, com en tantes coses, té en aquest punt tota la raó.

Jo em permeto, doncs, moure'm en un altre registre. Jo crec que ens hauriem de prendre aquest llibre no tan sols com un toc d'atenció, sinó com una crida que hauria de convocar a molta gent: es tracta d'estar a favor dels emprenedors socials. Perquè es tracta, com diu el títol del llibre, d'empreses que inspiren futurs. Repeteixo: es tracta d'empreses, perquè entre nosaltres parlar d'emprenedors socials encara genera o incomprensió, o confusió, o -directament- granellades. Perquè es tracta d'emprenedors ... socials, i el tòpic i el patrons mentals heretats ens diuen que aquestes paraules no poden anar juntes: o empreses, o socials; però les dues coses alhora, no. Doncs si. Es tracta d'empreses, no d'obres de caritat, d'acció social o d'ONG, que actuen en el mercat amb criteri i lògica empresarials, és a dir, per evitar subterfugis: buscant beneficis. Però aquest no és el fi últim de l'empresa, sinó que el seu objectiu és social. Aquest és el motor últim de les diverses iniciatives.

Però són empreses que inspiren futurs perquè competeixen en el mercat per generar valor econòmic i social alhora. Aquest, com tants altres, pot ser -i és- un equilibri difícil, de vegades inestable, però en el qual es juga la raó de ser d'aquestes iniciatives: aconseguir al mateix temps valor econòmic i valor social. En aquest sentit, és important subratllar que quan es parla de o es valora a aquestes empreses cal considerar-les en la seva globalitat i en el conjunt del procés que catalitzen....

Read More »

Cal tornar una i altra vegada a Chillida-Leku. Com tornem a les olors de la infància, als petons de la persona estimada, a la fosca lluminositat de la pròpia intimitat, a la nostàlgia del futur. S'ha de tornar a Chillida-Leku, on és possible veure amb les mans i tocar amb els ulls. S'ha de tornar a aquest espai obert, com una ermita buida i sense parets, on és possible eixamplar la mirada i recollir l'esperit. Aquest espai on arriba un moment en què els roures esdevenen escultures i les escultures bateguen, plenes de vida. On l'ocre de l'acer i la pal.lidesa impura de l'alabastre es fonen amb la turgència del verd. En aquest museu -si és que podem seguir anomenant-lo museu- l'obra és el tot i, alhora, cada peça crea misteriosament el seu propi espai, com cada visitant crea el seu propi itinerari: al cap ia la fi, el que fa viure a escultura és l'itinerari de qui s'hi acosta respectuosament, i es mou al seu voltant, i penetra en ella.

Contemplem escultures de 20 tones que meravellen per la seva levitat, sòlidamente assentades i lleugeres a la vegada. Ja ho va dir Chillida: parece una contradicción terrible la lucha contra la gravedad desde el peso. Però aquesta lluita és la matèria de la qual està feta la vida. La nostra vida. D'aquí les seves reiterades, gairebé obsessives -i alhora singulars- ingràvides gravitaciones. No escapem del pes i del que ens pesa, però no deixem d'aspirar a lluitar contra la gravetat, una lluita que no és més que acceptar-la plenament, totalment, més enllà d'ella mateixa. El que és dur, pesat, rígid pot transmutar-se (sense deixar de ser-ho) en allò que és flexible, gràcil, lleuger. Chillida és un arquitecte del buit, que ens recorda constantment que l'arquitectura és una resposta, i l'escultura una pregunta. Creador d'espais no funcionals, ells són l'estatge de l'esperit. Crear un espai és crear i acceptar un límit, i habitar-lo, i no surar en la indeterminació (el límite es el verdadero protagonista del espacio como el presente,...

Read More »

Som enmig d'una crisi de proporcions gegantines i d'enorme gravetat a nivell mundial. No, no em refereixo a la crisi econòmica global que va començar a principis de l'any 2008. Almenys en aquest moment, tothom sabia el que s'acostava i diversos líders mundials van reaccionar immediatament, desesperats per trobar solucions. En efecte, el desenllaç per als seus governs seria ardu si no les trobaven, i a la llarga molts d'ells van ser reemplaçats per causa de la crisi. No, en realitat em refereixo a una crisi que passa pràcticament inadvertida, com un càncer. Em refereixo a una crisi que, amb el temps, pot arribar a ser molt més perjudicial per al futur de la democràcia: la crisi mundial en matèria d'educació.

Aquestes paraules no són meves (encara que les faig meves): són l'inici d'un llibre recent de Martha C. Nussbaum, que porta per títol Sin fines de lucro. Por qué la democracia necesita de las humanidades. El punt de partida de la seva preocupació és la constatació que, arreu del món, s'estan eradicant progressivament les humanitats dels plans d'estudi i de les prioritats de l'educació. Però aquesta preocupació no és una preocupació gremial o corporativa. És una preocupació per la raó de ser de l'educació. Sosté Nussbaum que l'educació ha de preparar per al treball, per a l'exercici de la ciutadania i per donar sentit a la vida. I que cada vegada més el primer objectiu absorbeix tots els recursos i energies, i enfosqueix els altres dos. Ho formula mitjançant contraposicions que, amb el risc d'adquirir un regust maniqueu, delimiten amb claredat la tensió: educació per a l'obtenció de rendes o educació per a la democràcia i la ciutadania (o sense ànim de lucre); educació per promoure la rendibilitat o per promoure el civisme.

Aquestes contraposicions, que pel seu to falsament antagònic llasten sovint el seu fil argumental, no són tals contraposicions, sinó el crit d'alarma davant una tendència que en, diversos països, va en la mateixa direcció:...

Read More »

Acaben d'aparèixer publicats dos llibres de trajectòries biogràfiques i de contingut molt diferents, però amb un mateix punt en comú que queda reflectit en els seus respectius títols. Ens referim al llibre de Joan Rigol Política. Les meves conviccions i al llibre de Javier Solana, Reivindicación de la política.

El lector interessat farà la seva pròpia valoració, i no pretenem aquí substituir-la. Però voldríem fer ressaltar una cosa que el llibre de Rigol planteja ja en el títol, i que en els temps que corren grinyola perquè gairebé sembla una extravagància: afirmar tenir conviccions. I el mateix ocorre amb el llibre de Solana. "Jo crec en la política", diu tot just arrencar.

Conviccions? En política? Vagi per davant que la nostra cultura política sol manegar malament el terme. Hi ha qui confon tenir conviccions amb ser tossut i inflexible. Hi ha qui confon les conviccions amb la carta als Reis Mags o els bons desigs d'Any Nou. Hi ha qui les considera un bell embolcall per a quan parla de Política però una mica inútil quan parla de polítiques. I hi ha qui les associa, com un acte reflex, al sociòleg Max Weber, i deixa anar una perorata sobre l'ètica de les conviccions i l'ètica de les responsabilitats que l'únic que posa de manifest és que cita Weber sense haver-lo llegit.

El que plantegen Rigol i Solana és que parlar de conviccions és parlar inevitablement en primera persona: "les meves conviccions" (Rigol), "jo crec en la política" (Solana). I això suposa que només la pròpia trajectòria personal marca la frontera entre la credibilitat i el ridícul, entre l'autoritat moral i l'absurda notorietat televisiva. Ja ningú no parla -ni pregunta- per les conviccions, i això reflecteix de manera precisa on hem arribat. Però parlar de conviccions no és parlar de principis generals, és donar raó de les decisions que es prenen i dels projectes que es proposen. Per això és arriscat. Perquè ningú no és el propietari exclusiu de les seves pròpies conviccions, i perquè cap decisió no es correspon de manera transparent amb les conviccions que l'animen. Però cal córrer el risc de l'única cosa que té interès: ser capaç d'explicar per què, en una circumstància concreta, una decisió determinada -una decisió possible- es correspon millor amb allò en que es creu i amb què hom està compromès. Bo i i sabent que hi ha el risc, pel cap baix, de ser criticat en aquesta decisió en nom de les mateixes conviccions que hom pretén defensar. Diguem-ho a l'estil kantià: les conviccions sense decisions ni projectes són buides; però les decisions i els projectes sense conviccions són cecs. La bona política ha de conjugar forçosament convicció, decisió i acció.

...

Read More »

Som en temps difícils. La incertesa engrandeix els problemes amb els quals ens enfrontem o empetiteix la nostra empenta per a escometre'ls.

Però en aquests temps difícils és molt important distingir entre dos tipus de problemes: aquells que requereixen solució, i aquells que requereixen que ens solucionem a nosaltres mateixos.

Quins són els problemes que requereixen solució? Ho sabem perfectament, perquè són el tipus de problemes en els quals estem habitualment instal·lats. Potser la solució és molt difícil, i és lluny del nostre abast, de les nostres capacitats o dels nostres recursos. Però, en qualsevol cas, la solució se situa en l'horitzó del que sabem fer (o hauriem de saber fer, o podriem saber fer). Són problemes que requereixen un major i millor saber tècnic o operatiu. I fins i tot un major i millor saber pràctic.

Però hi ha un altre tipus de problemes. Aquells problemes que el que requereixen és que ens solucionem a nosaltres mateixos. És a dir, problemes que no es poden afrontar simplement millorant i incrementant el que ja sabem fer. Sinó que el que requereixen és que ens solucionem a nostros mateixos: és a dir, que transformem o canviem els nostres hàbits, les nostres pautes de conducta, les nostres maneres de pensar i de percebre… Són problemes que requereixen una major i millor consciència. Que requereixen transformar i reordenar els nostres sistemes de valors i els nostres criteris de referència.

Òbviament, aquests dos tipus de problemes no estan contraposats, no se separen de manera clara i distinta amb un ganivet. Però, en el límit i en el fons, convé diferenciar-los clarament, perquè confondre'ls ens duu ineludiblement al bloqueig i al fracàs. I, per tant, saber destriar davant de quin tipus de problemes estem és decisiu per a tenir èxit a l'hora d'afrontar-los.

He dit sovint que no estem en una època de canvis sinó en un canvi d'època. I en un canvi d'època sobreabunden els problemes del segon tipus. I, per descomptat,...

Read More »

 

A Catalunya tenim diverses qüestions pendents. Una d’elles, ho sentim a dir constantment, és un debat sobre els valors. Però no el tenim pendent simplement perquè ens hàgim endarrerit. El tenim pendent perquè ens trobem en una cruïlla històrica que no encarrilarem bé si no hi ha també un treball conscient sobre els valors.

Compte, però. No millorarem les nostres vides parlant només de valors, i fins i tot hi ha el perill d'empitjorar-les. Els valors han d’anar inseparablement units a les pràctiques. Parlar de valors sense parlar de pràctiques (personals, polítiques, empresarials, etc.) ens portaria a engrandir la suma dels bufanúvols.

Hem de vincular els valors al sentiment de pertinença. Podrem avançar com a nació quan creguem, compartim i practiquem plegats determinats valors. Sense un sistema de valors compartit no serem un col·lectiu capaç d'avançar cap a un projecte ni de poder aportar res al món. Només a partir d'aquí ens podrem obrir als altres i integrar nous valors. Podem voler ser millors, i fins i tot podem tenir la il·lusió de ser els millors. Però on hem de posar de debò l'accent és en allò que ho fa possible. El que ens ha d'identificar i en el que ens hem de reconèixer és en unes pràctiques, en unes maneres de fer compartides, en una autoexigència col·lectiva que val per ella mateixa i que no es defineix en funció del que facin els altres. La identitat no se situa en allò que és exclusiu nostre, sinó en la reafirmació d'allò que ha de ser irrenunciable per a nosaltres, en els valors de referència i en les maneres de fer.

La crisi ens pot servir de contrast per adonar-nos que ens toca viure "temps durs", però que seguim amb la inèrcia d'actuar amb "valors tous" (com ara el valor de la immediatesa, la incapacitat de renunciar a res o de diferir les recompenses, l'aspiració al risc zero, la projecció de responsabilitats als altres...). Els nostres avis s'havien educat en els valors de la restricció. Els nostres fills ho han estat...

Read More »

Hi ha dues coses que serien nefastes demà a la nit. La primera, que a les 8 dels vespre, des de les primeres declaracions, es donés per inaugurada la campanya electoral de les municipals. La segona, que el desfici per començar una nova etapa, tingui la forma que tingui, ens faci donar el passat per oblidat o superat. No es pot conduir mirant el retrovisor, però no es pot conduir sense mirar el retrovisor. Els directament afectats, per raons òbvies, però també tot el país en tots els seus registres (polítics, econòmics, socials, culturals...) en algun moment dels propers mesos s’hauria de preguntar amb calma què hem après d’aquests anys de tripartit i de tot el que s’hi ha esdevingut, tant Catalunya endins com Catalunya enfora. Avui no toca fer aquest exercici, però serà imprescindible fer-lo... si som capaços no convertir-lo en un ball de bastons o en l’apoteosi del ressentiment.

A qui governi li tocarà reforçar la secció de Bombers perquè tenim focs encesos per totes bandes: crisi econòmica i unes xifres d’atur que porten latent una crisi social; crisi institucional que afecta al distanciament o insatisfacció dels catalans amb relació a la manera com es desenvolupa la democràcia a Catalunya, amb una baixíssima valoració dels partits polítics i una pèrdua brusca i substancial de la valoració i el protagonisme del Parlament; crisi política en les relacions entre Catalunya-Espanya simbolitzada per la pèrdua de legitimitat atorgada al Tribunal Constitucional i concretada en el futur incert que li espera a l’Estatut de Catalunya, tant en el seu contingut concret com en la seva consideració de símbol d’una etapa... superada?; crisi del model de benestar, que inclou el repte de saber quines són les possibilitats financeres reals de la Generalitat, però que se situa en un context que desborda a la pròpia Generalitat, i en el que fatxenderia ideològica no té costos, però la bona gestió sí. Les urgències (i fins i tot l’apagar focs), com sol passar, es menjaran la major...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment