Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

A Amazon UK, el 2003, quan posaves leadership s’oferien 14.139 llibres; el 2009, 53.121; i fa dos minuts (just abans de posar-me a escriure), 165.569. Si hagués conegut Amazon, no sé que diria avui aquell meu professor de Filosofia que sovint em repetia "són tots a escriure contra jo sol a llegir". És clar que m’ho deia per alliberar-me del meu neguit de voler llegir massa i per ajudar-me a protegir-me de l’obsessió d’"estar al dia". No sé si ho va aconseguir, però navegant per Amazon més val recordar-la, aquesta dita; i una altra: més val menjar poc i pair bé.

Estem paint bé els darrers anys l’obsessió pel lideratge? No n’estic segur. Entre altres coses perquè és un terme proteic, que serveix no tan sols per cobrir diverses preguntes i respostes, sinó per projectar-hi tota mena de preocupacions i neguits en demanda de solucions. A la meva manera d’entendre, l’apoteosi contemporània del lideratge com a necessitat social i objecte d’estudi acadèmic es correpon fil per randa amb una època com la nostra, on el predomini de tota mena d’incerteses encaixa bé amb el mite arcaic del líder que ens vindrà a portar la solució. Hi ha aproximacions al lideratge que diuen més de qui s’hi aproxima que no pas del lideratge en si mateix.

Amb Àngel Castiñeira i Raimon Ribera fa temps que insistim que no cal confondre lideratge (com a procés dinàmic complex) amb líder (i menys amb la seva versió anacrònica de l’heroi salvador i solucionador). Per això, cada vegada més, quan sentim algú parlar de lideratge, ens hem de preguntar: de què parlem quan parlem de lideratge? Perquè el seu tractament acostuma a ser una intersecció de moltes i diverses temàtiques i qüestions.

Això és el que s’esdevé en la –d’altra banda suggestiva- proposta de Joseph Raelin a Creating Leaderful Organizations, un dels 165.569 llibres abans esmentats. Una de les seves tesis de fons és que, en la mesura que el lideratge comporta quatre components (establir la missió, actualitzar...

Read More »

Deia Nietzsche, i li agradava recordar-ho a Viktor Frankl, que qui té un per què pot suportar qualsevol com. Podriem estrafer-ho, i dir que sense aclarir el per què (i el per a què), ens perdrem en qualsevol discussió sobre el què i el com… i això és així també en el que pertoca a l’RSE. El gran debat obviat en l’RSE és el debat del per què i per a què, el debat del propòsit. Però compte, no el per a què de l’RSE, com tan sovint sembla, sinó el per a què de l’empresa. I és un debat obviat perquè no és explícit, no és directe, no és operatiu. És un debat sobre supòsits, sobre marcs de referència, sobre opcions fonamentals. I en aquest no s’hi ha volgut entrar, em sembla, per dues raons: perquè cal voler-ho fer expressament, i demana temps, reflexió i diàleg; però, sobretot, perquè és on es juguen les diferències de debó i les veritables confrontacions.

El debat no és sobre l’RSE, és sobre el propòsit de l’empresa. Hom pot dir que debatre sobre l’RSE ho facilita, que fins i tot hi genera canvis, o que el posa encara més de manifest. D’acord. Però arriba un punt en què, o fem un pas endavant, o ja no deixarem de donar voltes a la sínia… talment com a rucs, efectivament.

Ja sé que les simplificacions són fàcilment criticables i que no són més que això, simplificacions. Però de vegades, si som conscients de les seves limitacions, fan falta i són útils. I em sembla que tot es juga en dos per a què de les empreses: un d’ells, comptat i debatut, al final va a parar a una sola pregunta: què en puc treure; l’altre va parar a una altra pregunta: quina contribució faig.

Cadascun d’aquests dos per a quès de les empreses té en el seu si, una gran diversitat de realitzacions, i fins i tot estic disposat a acceptar que aquests dos grans conjunts tenen espais d’intersecció. Però al final, en el seu nucli, són diferents. Radicalment diferents.

Les empreses del què en puc treure, tractin el tema que tractin, al final la única pregunta que interessa i...

Read More »

La biografia d’Allen White fins a data d’avui és, com passa tan sovint, més que una història personal. Es pot afirmar sense gaire marge d’error que representa i condensa el fil conductor bàsic de l’RSE en els darrers 30 anys. Només a tall d’exemple, n’hi ha prou amb recordar que va ser co-fundador i director del GRI. Actualment, des de la vice-presidència del Tellus Institute impulsa el projecte Corporation 20/20, activament vinculat i involucrat en la Great Transition Initiative.

Com que totes aquestes propostes són totalment accessibles, seria redundant que jo les expliqués aquí però, no obstant això, no deixo de recomanar-les ferventment. Perquè ara, sobretot, el que m’interessa és subratllar que la seva trajectòria compromesa i emprenedora és, si se’m permet dir-ho així, una metàfora del que hauriem d’entendre avui com a principal repte de l’RSE: anar més enllà de l’RSE.

L’RSE avui corre el risc de quedar atrapada en la seva agenda, en la munió de temes que cobreix. Anem a pams, això no és dolent ni menystenible, ans al contrari. Bona part del seu impacte en la gestió empresarial passa per desenvolupar i seguir desenvolupant eines pràctiques per afinar el tractament de tots aquests temes. Des de la rendició de comptes fins a l’acció social; des del voluntariat corporatiu fins a la conciliació; des de la gestió ambiental fins els requeriments als proveïdors; des de les polítiques de drets humans fins les polítiques d’incentius i els criteris de les carreres professionals; des de… deixem-ho aquí. Perquè al final el que va resultant cada cop més evident és que es poden fer canvis –i canvis significatius- en molts d’aquests àmbits sense modificar ni un milímetre la mentalitat empresarial, la visió de l’empresa i el marc de referència des del que s’estableixen les seves prioritats. Dit altrament, és possible una política d’RSE que no sigui més que una agenda adaptada a les noves demandes socials però gestionada des d’una mentalitat empresarial absolutament convencional. Per això el debat pendent, de vegades bloquejat per la mateixa retòrica de l’RSE, és el debat sobre el propòsit de l’empresa, al servei de qui està, quina és la seva contribució, com es governa, com assumeix els reptes que té plantejats la societat i com hi respon. Ja no es tracta només de quins són els impactes i les pràctiques empresarials. Es tracta de quin és el lloc i la contribució de l’empresa en la nova societat emergent. Que no podrà emergir sense les empreses. Però que tampoc no podrà emergir segons quin sigui el model d’empresa dominant i triomfador.

...

Read More »

He retardat força temps aquest comentari, en primer lloc, perquè volia tenir una certa perspectiva i, en segon lloc, perquè no el volia barrejar amb eventuals debats conjunturals. L’origen del que plantejo es troba en un document que des del grup Cristianos Socialistas del PSOE es va publicar arran del debat sobre la llei de l’avortament i en un moment en el que la dreta catòlica (…catòlica?) es mobilitzava contra l’esmentada llei i actuava com a punta de llança de la dreta pura i simple. Quedi clar d’entrada que considero aquest document un molt bon document, i que no tindria cap inconvenient en subscriure’l. No és aquest el motiu del meu comentari, doncs.

La pregunta és una altra: quina és la raó de ser i l’impacte d’aquesta mena de documents? No hi ha dubte que la resposta políticament correcta és la de preservar el pluralisme i evitar el monopoli dels símbols religiosos cristians. Però podriem reformular la mateixa pregunta anterior en uns altres termes: a qui l’importa o l’interessa el que puguin dir? I, a més, qui o què avança a base de documents i notes de premsa? En el nostre context l’Església –i potser el cristianisme- han patit en molts pocs anys dos desplaçaments molts importants però diferents, i que cal no confondre. En primer lloc, del centre a la perifèria social; del centre a la perifèria en l’ordenació i la transmissió de valors. En segon lloc, de l’exclusivitat en l’oferta religiosa i de sentit a una situació de (lliure?) competència. I la meva opinió és que el segon desplaçament és viscut en el fons com a molt més amenaçador i desestabilitzador que el primer… simplement perquè, des dels seus paràmetres de partida, efectivament, ho és. Però, en canvi, el debat públic encara es planteja per part de tothom com si ens trobéssim en el primer registre (sobre si l’Església vol tornar al centre o no… si és que encara hi ha centre on tornar, per cert). Paradoxalment l’Església, en totes les seves variants, prefereix mantenir fictíciament el debat...

Read More »

A qualsevol persona més o menys vinculada al club de l’RSE li resulten més o menys familiars organitzacions (i sigles) com és ara GRI, Business in the Community, Global Compact, SAI, Caux Round Table, Domini Social Index, Business for Social Responsibility…, i molts d’altres, és clar. Tots ells són –alhora- fites i resultats d’un procés que en els darrers 30 anys ha influït decisivament en l’agenda empresarial. Una influència feta a base de creativitat, compromís, iniciativa i innovació social, i que s’ha aixoplugat fins avui sota l’etiqueta de l’RSE, per bé que la desborda.

Aquest és un procés en el que ja comença a ser hora de fer-ne un cert balanç, i de resseguir-ne l’ordit. Convé ja adreçar una certa mirada a l’itinerari seguit perquè ens trobem en un tombant que no podrem fer bé sinó incorporem una perspectiva que ens permeti destriar el gra de la palla i identificar el que poden ser els punts de suport per seguir avançant. Això és el que ha fet, en el món anglosaxó (per cert: a veure quan ho fem al nostre país) Sandra Waddock, en el seu llibre The Difference Makers, on explora el camí que s’ha seguit per a anar construint l’entrellat d’organitzacions, marcs institucionals i xarxes que configuren el que ella anomena la infraestructura de l’RSE.

Fins aquí, pot pensar el lector, res de nou: interessant, però convencional. Però el treball de Sandra Waddock no ho és gens, de convencional. Per què ha fet una aproximació a la qüestió que ens ocupa de la manera que, potser, ens pot resultar més suggestiva a tots els lectors. Podriem dir que la seva proposta és passar dels logos als rostres. És a dir: el que ens interessa no és només saber i analitzar com va néixer i créixer la infraestructura de l’RSE. Sinó, sobretot, què va moure i inspirar a les persones que van impulsar les iniciatives més rellevants que la configuren, com no van perdre l’alè en les diverses dificultats que van anar trobant, i com segueixen innovant sense quedar presoners dels resultats institucionalitzats de la seva acció. Nosaltres, avui, veiem aquestes iniciatives més o menys consolidades, però com i per què determinades persones les van impulsar, més enllà del que estava convencionalment establert? És d’això, sobretot, que avui podem aprendre. I Sandra Waddock no ha substituït la seva veu, sinó que les ha deixat parlar.

...

Read More »

He dubtat força abans de posar aquest títol. He pensat en d’altres formulacions com ara "nous reptes", "la següent etapa", "cap a on va" o "què cal que ens plantegem ara". Totes aquestes formulacions –no gaire originals, la veritat sigui dita- assenyalen el que vull plantejar, i suggereixen la necessitat d’obrir nous camins. Però al final m’he decidit pel títol que encapçala aquestes ratlles perquè el que vull subratllar encara és poc habitual –certament- però no és en si mateix una novetat, ans al contrari. Ha estat sempre present, però de manera sovint tàcita i, sobretot, malgrat aquesta presència constant, gairebé mai no s’ha plantejat com una cosa que s’ha d’abordar i treballar de manera explícita i deliberada. Som-hi, doncs.

Quan es pensa el lideratge hom para esment en els resultats: sinó passen coses, si no es genera una acció transformadora, no hi ha lideratge. Quan ens confrontem amb el fet del lideratge, la pregunta que se’ns planteja és què fas emergir amb la teva acció, i no només que diguem què ha de passar o cap a on cal anar: de bufanúvols ja n’hi ha per donar i per vendre. Resultats, doncs. L’altre gran qüestió que s’aborda són els processos; de tota mena, personals, organitzatius, socials… però processos al cap i a la fi. La pregunta que se’ns planteja és com fas emergir el que fas emergir, quines dinàmiques es generen. Sobre resultats i processos es pot discutir tot el que calgui i se’ls pot sofisticar tant com calgui però, comptat i debatut, no deixen de ser resultats i processos. Però hi ha una tercera dimensió, tan rellevant, si més no, com les anteriors, oculta, molt menys analitzada i, no cal dir-ho, treballada. És la pregunta per la font personal de l’acció (que no es redueix al tòpic de la motivació, sinó que va més enllà). La pregunta és quina és la font de la teva acció i què la nodreix. No hi pot haver lideratge si hom no treballa la qüestió amb què (i/o amb qui) estic compromès, i quina és la naturalesa d’aquest compromís. Perquè –explícit...

Read More »

En diversos moments de la campanya electoral i fins i tot en una entrevista en La Vanguardia (21 de novembre), Artur Mas es va referir a la necessitat de formar govern amb els millors. Per bé que és molt important conèixer el nom dels nous consellers (i no tan sols dels consellers) hi ha una cosa encara més important: situar l’esmentada denominació en l’eix central de l’espai públic. Govern dels millors comporta si més no tres problemes pràctics: trobar-los, convèncer-los i fitxar-los. Però també comporta un problema previ, crucial en l'exercici de la política i motiu d'enorme confusió: saber de què parlem quan ens referim a "els millors". Aquest ha estat un tema de llarga discussió en la nostra Càtedra de Lideratges d'ESADE amb el professor Manuel Zafra, estudiós del tema.

Un error que es comet sovint (podríem denominar-lo l'error platònic) és identificar els millors per a la política amb els posseïdors del coneixement teòric. Els grecs feien la distinció entre doxa i episteme, és a dir, entre simple opinió i coneixement científic. Avui la podríem actualitzar diferenciant entre opinadors o tertulians i experts. L'error platònic consistiria a creure que la bona política prové de l'anàlisi del coneixement expert.

El coneixement expert és útil i necessari, fins i tot imprescindible en la política, però només per aplicar les decisions que prèviament s'han pres o per incorporar-lo al procés de presa de decisions, però no per prendre les decisions, que no poden ser el simple resultat d'una deducció a partir de les dades disponibles. La política com a funció i com a activitat no pot ser identificada amb el coneixement expert ni tan sols estar sotmesa a ell. Si fos així, avui ens governarien, tal vegada no els filòsofs, però sí enginyers, catedràtics de dret administratiu, economistes, etc. La política no aborda problemes tècnics (per a això compta amb el rigor científic dels experts) sinó reptes adaptatius que afecten a la societat, a la seva millora...

Read More »

Alfred Vernis i María Iglesias acaben de publicar, en el marc de l'Institut d'Innovació Social, Empresas que inspiran futuro. Ocho casos de emprendedores sociales. Manuel Castells ha fet amb precisió la valoració del llibre, cosa que m’eximeix d’insistir més en aquest punt: "es tracta d'un estudi exemplar, tant en el seu contingut i metodologia com en els objectius socials i intel.lectuals que persegueix". Manuel Castells, com en tantes coses, té en aquest punt tota la raó.

Jo em permeto, doncs, moure'm en un altre registre. Jo crec que ens hauriem de prendre aquest llibre no tan sols com un toc d'atenció, sinó com una crida que hauria de convocar a molta gent: es tracta d'estar a favor dels emprenedors socials. Perquè es tracta, com diu el títol del llibre, d'empreses que inspiren futurs. Repeteixo: es tracta d'empreses, perquè entre nosaltres parlar d'emprenedors socials encara genera o incomprensió, o confusió, o -directament- granellades. Perquè es tracta d'emprenedors ... socials, i el tòpic i el patrons mentals heretats ens diuen que aquestes paraules no poden anar juntes: o empreses, o socials; però les dues coses alhora, no. Doncs si. Es tracta d'empreses, no d'obres de caritat, d'acció social o d'ONG, que actuen en el mercat amb criteri i lògica empresarials, és a dir, per evitar subterfugis: buscant beneficis. Però aquest no és el fi últim de l'empresa, sinó que el seu objectiu és social. Aquest és el motor últim de les diverses iniciatives.

Però són empreses que inspiren futurs perquè competeixen en el mercat per generar valor econòmic i social alhora. Aquest, com tants altres, pot ser -i és- un equilibri difícil, de vegades inestable, però en el qual es juga la raó de ser d'aquestes iniciatives: aconseguir al mateix temps valor econòmic i valor social. En aquest sentit, és important subratllar que quan es parla de o es valora a aquestes empreses cal considerar-les en la seva globalitat i en el conjunt del procés que catalitzen....

Read More »

Cal tornar una i altra vegada a Chillida-Leku. Com tornem a les olors de la infància, als petons de la persona estimada, a la fosca lluminositat de la pròpia intimitat, a la nostàlgia del futur. S'ha de tornar a Chillida-Leku, on és possible veure amb les mans i tocar amb els ulls. S'ha de tornar a aquest espai obert, com una ermita buida i sense parets, on és possible eixamplar la mirada i recollir l'esperit. Aquest espai on arriba un moment en què els roures esdevenen escultures i les escultures bateguen, plenes de vida. On l'ocre de l'acer i la pal.lidesa impura de l'alabastre es fonen amb la turgència del verd. En aquest museu -si és que podem seguir anomenant-lo museu- l'obra és el tot i, alhora, cada peça crea misteriosament el seu propi espai, com cada visitant crea el seu propi itinerari: al cap ia la fi, el que fa viure a escultura és l'itinerari de qui s'hi acosta respectuosament, i es mou al seu voltant, i penetra en ella.

Contemplem escultures de 20 tones que meravellen per la seva levitat, sòlidamente assentades i lleugeres a la vegada. Ja ho va dir Chillida: parece una contradicción terrible la lucha contra la gravedad desde el peso. Però aquesta lluita és la matèria de la qual està feta la vida. La nostra vida. D'aquí les seves reiterades, gairebé obsessives -i alhora singulars- ingràvides gravitaciones. No escapem del pes i del que ens pesa, però no deixem d'aspirar a lluitar contra la gravetat, una lluita que no és més que acceptar-la plenament, totalment, més enllà d'ella mateixa. El que és dur, pesat, rígid pot transmutar-se (sense deixar de ser-ho) en allò que és flexible, gràcil, lleuger. Chillida és un arquitecte del buit, que ens recorda constantment que l'arquitectura és una resposta, i l'escultura una pregunta. Creador d'espais no funcionals, ells són l'estatge de l'esperit. Crear un espai és crear i acceptar un límit, i habitar-lo, i no surar en la indeterminació (el límite es el verdadero protagonista del espacio como el presente,...

Read More »

Som enmig d'una crisi de proporcions gegantines i d'enorme gravetat a nivell mundial. No, no em refereixo a la crisi econòmica global que va començar a principis de l'any 2008. Almenys en aquest moment, tothom sabia el que s'acostava i diversos líders mundials van reaccionar immediatament, desesperats per trobar solucions. En efecte, el desenllaç per als seus governs seria ardu si no les trobaven, i a la llarga molts d'ells van ser reemplaçats per causa de la crisi. No, en realitat em refereixo a una crisi que passa pràcticament inadvertida, com un càncer. Em refereixo a una crisi que, amb el temps, pot arribar a ser molt més perjudicial per al futur de la democràcia: la crisi mundial en matèria d'educació.

Aquestes paraules no són meves (encara que les faig meves): són l'inici d'un llibre recent de Martha C. Nussbaum, que porta per títol Sin fines de lucro. Por qué la democracia necesita de las humanidades. El punt de partida de la seva preocupació és la constatació que, arreu del món, s'estan eradicant progressivament les humanitats dels plans d'estudi i de les prioritats de l'educació. Però aquesta preocupació no és una preocupació gremial o corporativa. És una preocupació per la raó de ser de l'educació. Sosté Nussbaum que l'educació ha de preparar per al treball, per a l'exercici de la ciutadania i per donar sentit a la vida. I que cada vegada més el primer objectiu absorbeix tots els recursos i energies, i enfosqueix els altres dos. Ho formula mitjançant contraposicions que, amb el risc d'adquirir un regust maniqueu, delimiten amb claredat la tensió: educació per a l'obtenció de rendes o educació per a la democràcia i la ciutadania (o sense ànim de lucre); educació per promoure la rendibilitat o per promoure el civisme.

Aquestes contraposicions, que pel seu to falsament antagònic llasten sovint el seu fil argumental, no són tals contraposicions, sinó el crit d'alarma davant una tendència que en, diversos països, va en la mateixa direcció:...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment