Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Com cada mes d’agost, aquest bloc tanca la paradeta. No són temps fàcils: el present és curull d’inquietuds i, en alguns casos, de patiment. I el futur immediat s’albira ple d’interrogants. Ja ens va avisar Shakespeare: "és el flagell dels temps, que els folls guiïn els cecs". Probablement, a tots se’ns exigirà –siguem on siguem- estar a l’alçada dels temps a venir i dels seus reptes, i servar amb dignitat una mínima qualitat humana. Aquest àmbit de relativa aturada que és, en les meves latituds, l’agost pot ser una bona oportunitat per connectar a fons amb tot el que pot sostenir la nostra endurança i el nostre compromís. Aquí ens retrobarem. Gràcies a totes les persones que s’han apropat a aquest racó virtual en algun moment, i especialment a les 684 que hi estan subscrites per diversos canals; y también als diversos webs que, per la seva banda, el reprodueixen.

Per acomiadar-me, atès que l’estiu ens ofereix múltiples oportunitats d’assaborir la nit, us deixo amb les paraules que Màrius Torres ens adreçà en el seu nom, infinitament per sobre de qualsevol cosa que pogués dir jo... Bon estiu, i fins setembre.

PARAULES DE LA NIT

Home, sigues prudent. Amb la teva mesura, ni et pots mesurar tu, ni estrènyer l'Univers. Fusta en la meva mar, ombra en el meu esmerç, limita't a la llei de la teva natura.

Alça, si et plau, els ulls en la tenebra, vers els estels que clivellen la meva carn obscura. Compara't al seu brill, i pensa, criatura, què val una ideal, una llàgrima, un vers.

Mes no et torbi l'esclat de la meva grandesa. Cada flor té un perfum, i cada ànima pesa en el fons del meu cor on l'etern és present.

Que la meva amplitud et doni confiança en el braç que ens sosté, en la roda que avança i en el Sol que veuries si jo fos transparent.

...

Read More »

 



Voldríem suggerir tres aproximacions diferents i complementàries a la manera d’entendre el lideratge i el seu aprenentatge. La primera i més acadèmica és la que es fa des de la teoria; la segona es fa des de l’acció, i la tercera es fa des de la persona. Podem parlar d’un procés descriptiu-cognitiu, que explica en què consisteix el lideratge, quines teories hi ha i què aporten al tema les diverses disciplines que l’estudien. Hi ha també un procés generatiu, on planifiquem i executem exercicis i situacions desafiants de lideratge i mirem què fem i com ho fem quan liderem. I, per últim, hi ha un procés reflexiu adreçat a la persona, que ens interpel·la sobre per què ho fem i quin sentit donem a les nostres actuacions. Des del primer s’observa i estudia la realitat del lideratge. Des del segon s’actua sobre la realitat i s’aprèn des de la pràctica. Des del tercer es contempla l’acció, el jo i la realitat, s’elaboren els propòsits que ens guien, els valors que ens orienten i les nostres fonts d’energia vital.

Amb la primera aproximació (la del coneixement) treballem idees, conceptes, observacions, interpretacions i teories sobre el lideratge. Des de la segona (la de l’acció), aprenem mètodes i tècniques des de l’experimentació i l’actuació en incidents crítics, en desafiaments i reptes organitzatius i en el treball amb equips que posen en joc aspectes del lideratge. Per últim, des de la tercera (la de la persona), intentem aprofundir en el creixement com a persones, en qualitat humana, treballant els nostres propòsits i els sentits últims que guiaran les nostres accions. Amb el benentès que el talent personal també redundarà en la millora del nostre talent professional.

De vegades, s’han fet servir diverses metàfores per referir-se a aquestes tres vies d’aprenentatge i desenvolupament. Al conèixer se l’ha anomenat "mirar des del balcó", "observar des de les grades", fins i tot "anar a l’escola". A la via de l’acció s’hi refereixen expressions...

Read More »

…cantava La Trinca fa uns quants anys. Tot torna, i cap a pitjor. Ara s’ha posat de moda comparar contínuament –ni que sigui com a possibilitat o com a risc- la situació de Grècia i la de Catalunya. Greu, gravíssim error, perquè no hi tenim res a veure, perquè només falta que nosaltres reforcem la campanya antiautonòmica que recolza sobre aquest fil argumental… i perquè nosaltres ja som perfectament capaços d’estimbar-nos solets pel nostre compte sense necessitat de copiar ningú. Però, sobretot, perquè dilueix l’anàlisi –i les solucions- de la situació que patim apel·lant a generalitats sobre "el sistema", "la crisi" i "els mercats". I així fem passar bou per bèstia grossa, i oblidem que la nostra situació no s’explica només per la crisi sistèmica (que també, com és obvi), sinó per decisions polítiques i econòmiques que són específiques de Catalunya. La crisi pot ser sistèmica, però no hi han entrat ni l’estant manegant de la mateixa manera Alemanya, Dinamarca, Grècia, Brasil… o Catalunya.

Fa exactament dos anys vàrem escriure un article que portava per títol "El coratge de dir la veritat". El seu fil argumental era explicar que ens sorprenia la quantitat de gent de tots els àmbits que en privat ens deia alguna cosa sobre la situació econòmica i política del país i després afegia: "però comprendreu que això no ho puc dir en públic, perquè em deixarien verd". No ens vàrem atrevir a dir –a dir-nos- col·lectivament la veritat, i ara la veritat ens ha petat als nassos. Molta gent es va dir els uns als altres: "jo no sóc tonto", i hom va viure com a nous rics, però algun dia havia d’acabar l’encanteri i havíem de descobrir que no ho érem i que res no és gratis

En el nostre país estem vivint dinàmiques on se superposen estrats molt diferents. Hi ha gent, surti al carrer o no, que pateix, i molt; que es troba en situació d’exclusió; que veu el seu futur amenaçat o, directament, fos, inexistent. Una societat que no atèn ni escolta aquest dolor, ni li dóna resposta...

Read More »

De vegades em pregunto si el que explica la inquietud i el neguit en què vivim, sobretot pel que fa a projectar el futur, no és altra cosa que la mostra de la nostra enorme, infinita, inesgotable capacitat d'oblit. Ho pensava quan reprenia el que la UNESCO anomenava els quatre pilars de l'educació en el seu informe Learning: The Treasure Within, i que no són altres que aprendre a conèixer, a fer, a conviure i a ser. Qui se'n recorda avui d'aquest marc de referència?

Com a proposta i projecte educatius no estan malament, certament. I avui que tots parlem i repetim que l'aprenentatge no es redueix a l'escolarització, que és tan important desenvolupar la capacitat de convertir qualsevol situació en una oportunitat d'aprenentatge i, sobretot, que aprendre és el gran repte de les nostres societats i organitzacions, ens queda sempre la pregunta pendent: aprendre què? No estaria malament que sempre que escoltéssim la gran apologia de l'aprendre (o del learning, que queda més fi) preguntéssim a aquests apologetes: aprendre, sí, però què?

A conèixer, fer, conviure, ser. Potser no soni a molt original. Però, com en tantes coses de la vida, aquí el que està en joc no és l'originalitat, sinó la veritat. I si tots anem repetint, amb més o menys convicció, que un dels nostres reptes principals és aprendre a aprendre (i desaprendre), també és bo que alguna vegada ens preguntem què.

Fins i tot podria ser que estiguéssim d'acord amb la importància que cal atorgar als quatre pilars. Però em temo que serà un acord fictici, perquè solem llegir aquest tipus de propostes sota la lògica de l'especialista. Els quatre pilars són molt importants, ho són tant... que el millor és que les institucions i els diversos àmbits d'aprenentatge s'especialitzin en cada un d'ells. I així tenim intensificacions en el conèixer, en el fer, potser en el conviure ... i començo a dubtar que en l'ésser.

Tal vegada hauríem partir de l'assumpció que aprendre i viure són sinònims....

Read More »

El debat sobre la situació que vivim ens demanarà abordar públicament diversos debats, sense pors. Entre ells seran especialment rellevants els que donin resposta a la necessitat de revisar algunes de les nostres assumpcions, especialment aquelles que no considerem com a tals assumpcions, sinó veritats o realitats evidents per si mateixes.

Marjorie Kelly ha mostrat com es pot avançar en aquest procés en el seu llibre The Divine Right of Capital. Kelly va ser una de les impulsores, des dels seus orígens, del moviment de l’RSE. Ara, com tants d’altres que van emprendre aquest camí, ha arribat a la consciència dels seus límits, límits si més no en els termes dominants en els que està plantejat. Ho diu ben clarament: Fourteen years ago, I cofounded the publication Business Ethics to support this rise in corporate social responsibility, believing that voluntary change by progressive businesspeople would transform capitalism. I no longer believe that. Cada vegada em trobo amb més gent que subscriuria aquesta afirmació, simplement substituïnt la fundació d’aquesta publicació per part de Kelly per la seva pròpia iniciativa corresponent.

No fa gaire vaig plantejar aquí mateix que convidria tenir clara la diferència (tant conceptual com pràctica) entre les empreses que, deia jo, es defineixen pel principi de què en puc treure, i les que es defineixen pel principi quina contribució faig. Amb RSE o sense, aquestes dues menes d’empresa responen a lògiques ben diferents, i comença a ser hora de no parlar de metodologies i polítiques d’RSE en general, com si aquesta diferència no existís i fos indiferent aplicar-ho a unes o altres. Però en el llenguatge de Kelly això mateix és més cru. Parla de les empreses que són extractives i les que no. Però no es refereix a les mineres o les petroleres. Parla de les empreses extractives de capital. De les que, amb el discurs que sigui i les maneres de fer que siguin, tenen com a primer i real objectiu de la seva activitat...

Read More »

Per una série de circumstàncies que no venen al cas, he tingut ocasió les darreres setmanes de parlar molt a fons amb professors i responsables de perfils molt diferents de diverses escoles de negocis nordamericanes. Em ballen pel cap molt diverses sensacions i idees, algunes d’elles, com no podia ser d’altra manera, contradictòries entre si. Com resumir-ho, tot plegat? O molt m’equivoco, o venen canvis, i a més hi ha ganes de canvis. Ara, com seran aquests canvis? Ningú no es veu en cor d’anticipar-ho. I no n’he vist cap que s’estigui congriant, més aviat he constatat algunes qüestions que segur que formaran part dels canvis, quan es produeixin. I compte, sempre tenim l’inèrcia de llegir la paraula "canvi" en positiu, a favor del que nosaltres ens agradaria, segons les pròpies opcions o gustos. Que venen canvis no exclou que vagin en direccions més que sospitoses o discutibles. Però, en qualsevol cas, aquests canvis, que posaran en joc moltes variables, crec que hauran d’afrontar alguns dels temes que vull apuntar. I tots ells giren al voltant de la pregunta que em faig en l’encapçalament d’aquesta entrada: la business education els darrers anys no ha caigut en el parany de ser més business que no pas education?

Ho plantejo amb una dicotomia, i ja se sap que les dicotomies tenen l’avantatge de ser clares i l’inconvenient de ser simplificadores. Per una banda, hi ha l’agenda dels que manen i tenen responsabilitats a les escoles de negocis, que estan molt collats (molt!) per les pressions del mercat, les regles del joc de la indústria i l’encalç de la competència. Poca broma amb tot això: hi ha un entorn extremadament competitiu que, com a mínim, demana que no es facin plantejaments amb suposades pretensions alternatives que caiguin en la ingenuïtat d’afirmar-se com si aquest entorn no existís. Ara, hi ha responsables de les escoles de negocis –i no són pocs- que ja els està bé que les coses siguin així, i utilitzen la realitat d’aquest entorn no tan sols per justificar-se,...

Read More »

Sabem prou bé que la inversió socialment responsable (ISR) no acaba de tirar endavant a Espanya, a diferència d’altres països. A l’Institut d’Innovació Social ho hem documentat any rere any. En d’altres països les coses han anat millor i, si més no, han configurat un cert espai. També en l’opinió pública: hem vist reiteradament com a les juntes d’accionistes s’han plantejat qüestions de gestió social i ambiental, i que hi ha hagut fons (especialment institucionals) que han desinvertit en empreses, i fins i tot en països, a causa de pràctiques que des d’aquests fons es consideraven inacceptables.

El que sí que s’ha consolidat és la percepció que la ISR ofereix una rendabilitat que resisteix perfectament –i amb bona nota- la comparació amb la inversió que no té en compte criteris socials i de sostenibilitat. Sobre això ha calgut insistir especialment a Espanya perquè el lamentable (i comparativament excepcional) invent dels fons solidaris va contribuir des de l’origen a la percepció que la ISR oferia menys rendabilidad, precisament, a causa de les contribucions socials que feia. Encara que s’expliqués per davant i per darrera que els fons solidaris no ho eren a causa d’aquesta contribució, perquè no es feia en detriment de la rendabilitat sinó que solia sortir de les comissions de gestió, això no resultava obvi i demanava massa explicacions. Des del primer moment he considerat que l’existència de fons solidaris no aportava res a la ISR (i no sé si aporta tant a les ONG beneficiàries), a part de confusió en el missatge. Però en fi, sobre això hi ha molt a dir, les opinions són diverses, i no trobo arguments concloents per a cap d’elles, incloses les meves.

Però sí que, en canvi, em sembla que tot plegat ha portat la ISR en una direcció que, en la meva opinió convindria revisar. La ISR ha buscat legitimar-se insistint en la seva rendabilitat entre altres raons, com ja he dit, perquè havia de fer-se un lloc en el món dels fons d’inversió, i perque estava...

Read More »

 



Preocupats per la tan esbombada manca d'ètica en el món de l'empresa, fa uns quants anys un grup d'investigadors canadencs va dur a terme una investigació entre directius del seu país per verificar si era cert que no els preocupava en absolut. Però van adoptar una perspectiva peculiar: en lloc de fer una enquesta o de proposar la seva adhesió o rebuig a una determinada llista de valors, es van limitar a analitzar com i quan aquests directius utilitzaven el llenguatge moral en la seva pràctica quotidiana. Sorpresa: en contra del tòpic, es referien sovint a l'ètica i els valors. Atenent a les seves converses, semblava una preocupació força rellevant. Els investigadors van analitzar també què feien aquests directius quan parlaven d'ètica i de valors. Amb diversos percentatges, van catalogar uns quants usos: expressar frustració a causa de com anaven les coses a l'empresa, acusar els altres de manca d'ètica, remetre's a principis generals com a resposta davant d'un problema concret, lloar determinades accions conegudes, justificar actuacions una vegada ja realitzades, apel·lar retòricament a valors com a introducció o cloenda de determinats discursos, etc. Però només en un 9 per cent dels casos, parlar d'ètica i de valors afectava les situacions i decisions de qui parlava. Només en aquests casos parlar d'ètica i de valors era un factor rellevant i diferenciador per a identificar problemes, considerar alternatives, calibrar conseqüències i definir compromisos i responsabilitats. En definitiva, un discurs directament vinculat a la manera d'actuar i de decidir de qui l’utilitzava. No sé si Canadà ens queda molt lluny. En qualsevol cas, potser el que ens resulti més familiar d'aquest estudi, més enllà de les distàncies geogràfiques, és aquesta constatació que només en un cas de cada deu el discurs moral està directament vinculat amb la presa de decisions de qui l'usa. Perquè, ara per ara, reconeguem-ho, el més insòlit no és parlar de moral i de valors,...

Read More »

El passat 2 de desembre, La Vanguardia informava d'un conflicte a la Facultat d'Economia de la UB per una capella dedicada al culte catòlic. Ignorem com ha seguit el conflicte, però creiem que va més enllà de l'anècdota. Cal dir, per començar, que si l'Església catòlica disposa, com diu la notícia, d'"un espai exclusiu i privat" a la Universitat, resulta inconcebible que, en els temps que corren, no hagi renunciat per iniciativa pròpia a aquesta exclusivitat. És una paradoxa que en molts col·legis religiosos les capelles s'hagin reconvertit en sales d'actes, sales polivalents o, simplement, desaparegut i, en canvi, a la universitat gaudeixi d'un espai exclusiu i privat. Però això vol dir que ha de desaparèixer la capella? No necessàriament. És possible concebre-la com un espai obert, de caràcter ecumènic, per bé que això aquí encara ens soni a xinès o a subtileses excessives. Passejant pels campus de les universitats nord-americanes (tant d'adscripció catòlica com sense adscripció religiosa) es poden trobar en un passadís, successivament, els diferents despatxos d'atenció als estudiants segons creences religioses, i els anuncis dels diversos cultes. Però, tot i ser important, el problema no es redueix a aquesta qüestió. La pregunta és si és possible una defensa laica de la capella, és a dir, justificar la seva existència -més enllà de qualsevol tipus de exclusivitats- en nom de valors laics.

Per dir-ho a la manera d'Ortega, aquest conflicte connecta directament amb la pregunta per la missió de la universitat. En la mesura que se la consideri -encara!- una institució educativa, sembla que la universitat hauria d'ajudar a construir experiències integradores (que incloguin el què, -els coneixements- el com, -les habilitats- i els per què -valors i sentit). I a articular la capacitació professional i la difusió del coneixement amb el desenvolupament d'una certa qualitat humana i de la capacitat per a la indagació i l'exploració intel·lectual i vital. Se suposa...

Read More »

Sembla que ens cau a sobre una nova onada d'enquestes sobre l’RSE. Consultores, universitats, ONG, premsa, sindicats, empreses públiques ... tothom n’exhibeix alguna. Però no es creguin que els seus responsables són grups antiglobalització o activistes, en molts casos els realitzen organitzacions importants dins del món dels negocis com McKinsey, IBM o PricewaterhouseCoopers. Les enquestes concorden en dues coses: (1) l’RSE és un tema central en l'agenda corporativa, i (2) l’RSE segueix creixent en importància. Per exemple, l'associació nord-americana de directius considera que el 2015 l’RSE serà un dels tres temes prioritaris per a la gestió de qualsevol empresa.

La guerra ha acabat, i l’RSE ha guanyat. O no? Des que el 1970 Milton Friedman va afirmar que la responsabilitat social de l'empresa és augmentar els seus beneficis, s'ha generat un debat als mitjans, a les empreses, a les universitats i a la societat civil sobre l'abast conceptual i pràctic de l’RSE. Alguns es preguntaven si era una moda, d’altres si era una solució cosmètica, d’altres si consistia en una nova forma de denominar a la filantropia de tota la vida. Hi havia qui defensava que l’RSE era la forma que tenien les empreses d'evitar canvis legislatius, i en canvi altres argumentaven que en realitat era un tema estratègic. No queda clar qui ha guanyat cada una de les batalles i, per tant, si l’RSE és un tema estratègic o cosmètic. Tot i això queda clar que l’RSE s'ha convertit en un dels temes centrals per a la gestió d'algunes empreses.

L’RSE va emergir amb força a Espanya a partir de l'any 2000, per abordar tots aquells temes d'impacte social dels que no ocupaven les polítiques de sostenibilitat, més centrades en temes ambientals. Van començar a sorgir productes i serveis per ajudar les empreses a desenvolupar polítiques d’RSE. Així doncs l’RSE a vegades era un complement a la sostenibilitat. En moltes empreses ambdues funcions es dirigien des de departaments diferents. L’RSE tractava...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment