Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Si una cosa caracteritza el camí seguit els darrers anys és que com més s'ha anat parlant d’RSE menys s'ha parlat d’ètica empresarial. Des de finals del segle passat al creixement de l’RSE li ha correspost un declivi de l’ètica empresarial.

Cal reconèixer que l'enfocament RSE és molt més proper a la lògica managerial, i probablement això és a l'origen del seu èxit. El seu punt de partida sembla a primera vista molt més concret i objectivable, tant de cara a la gestió empresarial com de cara a debatre casos a l'aula. Es tracta, en definitiva, d'atendre a l'impacte i/o les conseqüències socials i ambientals de les actuacions empresarials. Una pregunta de la qual cap empresa no pot escapolir-se, atès que si alguna cosa fan les empreses és actuar, i si alguna cosa tenen les accions és conseqüències. El punt de partida és tan incontrovertible, que les discussions s'han situat en l'abast i la legitimitat de les exigències de responsabilitat, però no el fet de la responsabilitat com a tal. Davant d'això, l’ètica empresarial sembla respondre inevitablement un enfocament normatiu-deductiu. De fet, es parla simptomàticament d'ètiques "aplicades", el supòsit de les quals sembla ser la preexistència d'un discurs axiològic normatiu previ a la realitat a la que es vol aplicar, i que s'hauria de sotmetre a ell. Una cosa que, al capdavall, fa aparèixer a l'ètica com una cosa aliena i afegida a la dinàmica empresarial. No obstant això, potser ja ha arribat l'hora de preguntar-se què hem perdut amb la pràctica desaparició de qualsevol referència a l'ètica empresarial, i la seva pretesa substitució per termes com RSE, empresa i societat, valors o lideratge. Perque em temo que en aquest fet s'hi juguen qüestions molt més substantives del que estem disposats a reconéixer.

D'altra banda cal acceptar també que l'RSE ha lidiat malament amb la qüestió dels valors, i sempre ha semblat partir del supòsit que la responsabilitat (mitjançant els stakeholders) era una cosa evident per si mateixa, sense atendre excessivament als marcs axiològics, als condicionants sociològics i als propòsits i motivacions que són els que permeten, al cap i a la fi, qualificar una actuació com a exercici de (i)responsabilitat. I, a més, l’RSE ha estat sotmesa a un conflicte inacabable d'interpretacions. Entre altres raons perquè arrossega una imprecisió terminològica, deguda a la diversitat d'usos que la paraula "social" permet cobrir. Cosa que ha comportat que sota l'etiqueta RSE s'hagin proposat sense cap rubor discursos i pràctiques contradictoris entre si. I tard o d'hora es posarà de manifest que la diversitat d'aproximacions requereix la construcció d'un marc de referència que permeti, si no dirimir, si més no raonar sobre elles. Entre altres raons perquè l’RSE no és un discurs autosuficient, que es pugui sostenir sobre si mateix. L’RSE porta com a marca de fàbrica un dèficit de clarificació axiològica, i la seva gran aportació (posar el focus en la realitat organitzativa considerada en si mateixa, i no de manera subordinada a un discurs ideològic o la moral personal) algun dia haurà de connectar amb la seva major limitació (l'absència d'un model antropològic i d'un model de societat sobre els quals recolzar-se i articular-se).

...

Read More »

Amb la mort de V. Havel tots ens hem quedat més sols, i el món ha esdevingut un lloc una mica més inhòspid. Fa més fred, i hem de tornar a buscar escalf en l’únic recer que ens humanitza: la paraula.

Havel fou un home de paraula, en tots els sentits de l’expressió. En una època i uns temps ens els quals la paraula no era retòrica buida, xerrameca per anar passant l’estona. Una època i uns temps on es podia raonar i enraonar perquè encara no haviem estat empresonats per cotilles com els 140 caracters o els talls de 20 segons.

Ens ha tocat de viure temps accelerats. I l’acceleració vital és la comadrona de l’oblit. Tot va massa depressa, i hem après a viure en una atenció distreta, arrossegada pel neguit d’haver d’estar al cas de mil coses alhora, i de cap en concret. El futur sembla que es jugui sempre en les pròximes 24 hores, més enllà de les quals tot és un forat negre, ignot. I, lentament, ens anem conformant amb el que ens ha tocat de viure, resignats sota l’estúpida creença que val més no parlar-ne massa, perquè tot podria ser pitjor. Vivim entretinguts, i per això mateix desarrelats, tot fullejant tal vegada algun llibre d’autoajuda, paraula glacial que no reflecteix altra cosa que la constatació que ens endinsem en uns temps on ningú no pot esperar més ajuda que la que es pot proporcionar a si mateix. L’autoajuda, al capdevall, no és més que el certificat de defunció de la paraula.

Havel fou un home de paraula. Pura redundància, per cert, perquè els humans només ho som en la mesura que esdevenim éssers de paraula. Per això, com a inútil recerca de consol davant la seva mort i com a homenatge a la seva vida podem recuperar, per exemple, el seu discurs d’Any Nou del 1990, poc després de ser escollit president del seu país. Allà ens digué a tots –i no tan sols als seus conciutadans: "Ensenyem-nos a nosaltres mateixos i als altres que la política ha ser l’expressió d’un desig de contribuir a la felicitat de la comunitat més que no pas una necessitat...

Read More »

Recentment he insistit aquí mateix sobre la meva desafecció davant qualsevol conflicte de definicions pel que fa a l’RSE... el que no obsta, com també vaig dir, que tingui les meves pròpies preferències. Per exemple: sempre he dit que prefereixo RSE (d'empresa) a RSC (de corporació o corporation). I fins i tot que preferiria RSO (d'organització). Normalment les meves propostes tenen un èxit perfectament descriptible, i així RSC ha acabat sent, en la pràctica, la més usada. Però com que sostinc que aquí no es tracta de definicions, sinó de disposar de marcs de referència que permetin indagar, explorar i construir itineraris, em disposo a entrar en el joc, i a plantejar que l’RSC és polièdrica, i que ens convida a orientar-nos en funció de diversos vectors. Això és el que ens pot permetre, en darrer terme, integrar-los en un projecte organitzatiu. Així doncs, proposo que es tracta d'anar avançant, en una mena de procés helicoïdal, de l’RSC, a l’RSC, a l’RSC, a l’RSC...

RSC...orporativa. El debat i els plantejaments a què ens referim no es limiten a pràctiques empresarials, sinó a models i projectes empresarials. Per això de vegades l'agenda de l'RSE ens impedeix avançar en la construcció de l’RSE: perquè posa l'accent en si fas això o allò, en si és preferible fer aquesta activitat o aquella altra... i al final sumem esforços i acabem oblidant què pretenem amb ells. La qüestió central, doncs, és el projecte d'empresa en i per al qual treballem, i la seva contribució a les persones ia la societat. No estic millor en RSE pel sol fet que faci o no faci això o allò (el que sigui: memòries, productes o serveis verds o socials, acció social, conciliació ...) sinó en funció del tipus d'empresa en què m'estic convertint a través de tot el que faig. Sovint dic que el principal instrument per transmetre valors és el pressupost, perquè al final és quan s'estableix i clarifica el que realment...

Read More »

La saviesa popular ja diu que no es pot estirar més el braç que la màniga. Però això, que sembla fàcil d’entendre, no sempre s’entén prou bé. Si un mot s’ha instal·lat en el nostre imaginari col·lectiu és el de les retallades. És un mot expressiu, gràfic, que permet fer samarretes, pancartes i perfils al facebook. I té força perquè posa l’accent, simplificant, en els béns o serveis que en la realitat -o en la percepció- es deixen de rebre. No hi ha res a dir que la gent que ho pateix ho anomeni així, perquè només faltaria que, a sobre de la situació en què es troben, els diguéssim com n’han de parlar. Ara, que ho facin els professionals de la matèria ja és diferent. Perquè sovint s’oblida que el fet que s’esdevinguin les anomenades retallades és el segon pas d’un pas previ: la manca de recursos disponibles. I, si aquest és el punt de partida, no podem parlar de retallades, perquè només es pot retallar el que existeix, i partim del fet que els recursos no hi són Ara no entrem en el per què no hi són. Algun dia convindrà aclarir-ho, siguin els historiadors, els periodistes, els economistes o la Sindicatura de Comptes. Però entretenir-nos en això ens desvia del problema: quins recursos tenim i on els posem; i que hem d’ajustar el braç a la màniga.

Això vol dir que convé distingir dos debats que sovint se superposen: si cal fer ajustaments –o no-; i com i on s’han de fer. No n’hi ha prou amb dir sí o no als ajustaments. Ser merament reactiu envers els ajustaments és natural i comprensible per part dels qui en pateixen les conseqüències. Però ser només reactiu és una demagògia irresponsable en boca de segons qui. Tots (els que diuen sí als ajustaments i els que diuen no) haurien d’enunciar i explicar quina és la xifra a la que ens cal ajustar-nos. I, a partir d’aquí, presentar com i per què els concreta o els concretaria cadascú. Ja donem per suposat que no hi ha una única manera d’ajustar-nos a la realitat, és clar. Ara, dir només que s’ha de fer d’una altra manera...

Read More »

Mai no m’ha agradat gaire entrar en el debat sobre les definicions de l’RSE. No perquè no les trobi útils i necessàries, sinó perquè no em queda clar per què les volem quan discutim sobre elles. Però, sobretot, perquè mai no hem abordat amb prou claredat una de les dimensions dels debats sobre les definicions. Els debats sobre definicions són moltes coses, però també són lluites pel poder. En quin sentit? Doncs perquè tot esforç per establir el que les coses "són" comporta, en aquesta mena de temàtiques, la voluntat d’afirmar-alhora- com "han de ser". La definició de l’RSE no és mai un afer acadèmic, sinó un afer eminenment pràctic i, en un sentit ample de l’expressió, polític.

Cap definició de l’RSE és innòcua. Perquè qui estableix una definició, en el mateix moment assoleix el poder de dir –habitualment als altres, per cert- com cal actuar. I establir una definició atorga al mateix temps el poder de jutjar sobre si l’acció –habitualment la dels altres- s’ajusta o no la definició. Per això és comprensible que hi hagi tant de debat al voltant d’establir què és l’RSE, perquè no és tant una qüestió de paraules, sinó de què es vol fer amb les paraules. No ens ha d’estranyar, doncs, que hi hagi conflictes, tensions i desacords al voltant de les concepcions perquè en aquest terreny un conflicte conceptual és també un conflicte d’interessos. En aquest sentit, encara que òbviament jo també estic interessat en disposar d’una comprensió de l’RSE, mai no m’ha preocupat excessivament la batalla per les definicions i per les terminologies (que es poden multiplicar fins a l’infinit): perquè el que em preocupen són les interpretacions. El significat de l’RSE no es juga en les definicions sinó en les interpretacions. De la mateixa manera que el significat d’un valor no es troba en en el diccionari, sinó en les pràctiques que es duen a terme en nom d’aquest valor.

Així doncs, no cal apropar-se als discursos sobre l’RSE com si fos un debat sobre la seva "veritat"; sobre...

Read More »

Per a alguns catalans, diu Josep Piqué en un article recent, "si no parlem del seu tema –per exemple, el famós pacte fiscal- no som patriotes". No cal dir que a títol personal tothom té dret a opinar sobre el que cregui més oportú. La qüestió important, però, no és debatre les opinions de Josep Piqué sinó les opinions públiques d’una institució, el Cercle d’Economia, que en aquests moments ell mateix presideix. O dit d’una altra manera, la qüestió és si entre les opinions recents del Cercle en matèria econòmica calia referir-se (o no) a la situació fiscal catalana i a les vies per a sortir de la crisi a Catalunya.

En el document que va publicar el mes d’octubre passat : "A temps de sortir del túnel. L’hora de la política", el Cercle explicita les conviccions que defineixen el seu "codi genètic": una profunda aposta per Europa; una defensa de l’economia social de mercat que garanteixi la nostra competitivitat, cohesió social i Estat del Benestar; i el caràcter transcendental de l'acció política orientada a aquests objectius. Tres són, doncs, els subjectes clau explicitats en les seves preocupacions : Espanya, Europa i l’economia social de mercat. Res a dir, al contrari... si no fos que no hi ha cap referència directa a Catalunya.

Creiem que és aquest element xocant el que ha provocat la dissonància envers el darrer document del Cercle. Diversos titulars de premsa han traslladat a la llum pública aquest joc canviat de percepcions. Els catalans esperen que els seus empresaris, professionals i acadèmics contribueixin als temes que han d’estar presents en l’agenda catalana, perquè Catalunya s’hi juga el present i el futur. Però resulta que alguns d’aquests actors de la societat civil catalana escriuen documents que es podrien firmar a qualsevol altre lloc d’Espanya. S’ha insistit des de tots els fronts en la progressiva desafecció ciutadana envers els polítics, però ningú ha obert boca sobre la desafecció envers les institucions de la nostra societat civil....

Read More »

Avui en dia, si una cosa ens repetim els uns altres és que tenim problemes. Molts. Problemes de tota mena. Personals, no cal dir-ho. Però també organitzatius, polítics, socials. I quin és el problema que tenim amb els problemes? Doncs que davant dels problemes de tota mena que se’ns van multiplicant vertiginosament el que volem és… solucionar-los.

I què hem de voler, si no, em direu. Poc a poc i bona lletra, perquè la qüestió connecta directament amb un dels subtils aprenentatges que arrosseguem de manera profundament (i, sovint, inconscientment) arrelada des dels nostres temps escolars. Que quin és aquest aprenentatge? Doncs la creença que davant d’un problema del que es tracta és de donar-hi solució. Com obteniem bones notes a l’escola i felicitacions a casa? Doncs quan resoliem un problema o quan, fent servir un llenguatge de cap manera innocent, "trobàvem" la solució o, fins i tot, l’"endevinàvem".

Quins són els supòsits d’aquest plantejament? Quines són les creences i els patrons mentals que reforça? En primer lloc, que la definició del problema no depèn de nosaltres, sinó que ens ve donada. En segon lloc, que el problema té una solució, i, sobretot, que aquesta solució ja la sap o la pot saber algú amb autoritat i/o coneixements suficients sobre la matèria. En tercer lloc, que els problemes poden ser senzills o complexos, fàcils o difícils, però que el que és rellevant per poder-los resoldre és disposar prèviament de totes les dades necessàries. I, en quart lloc, que trobar la solució és acabar amb el problema.

Què és el que ens passa avui? Que els problemes organitzatius, polítics i socials que abordem no es poden afrontar des d’aquests supòsits. Anem a pams.

Avui en dia els veritables conflictes no se situen en la solución dels problemes, sinó en la mateixa...

Read More »

Arrosseguem hores i hores discutint per activa i per passiva sobre la importància i la necessitat de la responsabilitat. Amb resultats sovint perfectament descriptibles, per cert. I potser ha arribat el moment d’insistir que per a ser responsable no n’hi ha prou amb la responsabilitat.

Entenguem-nos bé. Parlar de responsabilitats –i fins i tot començar parlant de responsabilitats- és sà, i sovint té un efecte depuratiu. Portem tant de temps parlant de valors, de la seva crisi, de les seves pujades i baixades, que posar la responsabilitat en el centre dels debats i les preocupacions ens ajuda a focalitzar-nos. Ens fa parlar de l’acció, del que hom fa, de la seva activitat. I, sobretot, de les conseqüències –presents o absents- d’aquesta acció. L’accent en la responsabilitat és el triomf pòstum de Goethe: en el principi era l’acció. Parlem de l’acció, i no dels principis generals amb els que és gairebé impossible no estar-hi d’acord perquè, al capdavall, fins i tot quan es tracta de principis el que realment importa són els finals: on es va a parar en nom dels principis més excelsos.

La responsabilitat, d’altra banda, és més fàcil: parla de fets, perquè les conseqüències són el paradís dels fets. Fàcil, dic? Anem a pams. Tots estem entrenats des de petits a manegar-nos amb un conseqüencialisme de pati de col·legi; el que funciona segons l’esquema causa-efecte: senyoreta, aquest nen m’ha pegat...; o... no marxarà ningú de classe fins que se sàpiga qui ha estat. I com que ens hem acostumat a la dissortada vinculació entre responsabilitat i culpabilitat (com si fóssim sinònims!), hem assumit que l’aclariment de responsabilitats correlaciona directament amb el binomi premi-càstig. Una gran part del debat de l’RSE, per exemple, no deixa de ser un debat de pati de col·legi: hi pot haver milions i/o vides en joc, però el tipus de debat és de pati de col·legi, és a dir, què li passarà a l’empresa que no faci el deures

I això fa que oblidem el que mai no hauríem d’haver oblidat: que el debat sobre les accions és sempre un debat sobre interpretacions. Perquè de vegades –no sempre!- la senyoreta preguntava: i per què ho has fet, això? Si fem el sa exercici de mirar diverses cadenes de televisió narrant els mateixos fets, constatarem que ens ofereixen les mateixes imatges, però que unes parlen de terrorisme i unes altres de martiri o d’heroïcitat, per exemple. O, si volem atendre a altres formes més sublimades de violència, només hem de tafanejar, després d’un partit de màxima rivalitat, les informacions i els comentaris dels mitjans de comunicació vinculats a cada equip. No hi ha responsabilitat sense fets, però no hi ha responsabilitat sense narració dels fets. I això vol dir que la cosa ja se’ns complica una mica: som tan responsables del que passa com de la narració que en fem.

...

Read More »

Abans i després del 20N tenim diversos assumptes pendents, i de gran calat, que haurem de ventilar públicament, alliberats del que és políticament correcte. Voldríem, per la nostra banda, assenyalar-ne quatre. N’hi pot haver més, i poden ser diferents, però des del nostre punt de vista aquests són necessaris.

1. Cal dir la veritat. Portem massa temps amagant-la, conformant-nos amb mitges veritats o instal·lats en la falsedat. La veritat sobre els recursos disponibles, sobre la situació de les empreses i les administracions públiques, sobre les pràctiques econòmiques, polítiques i socials que ens han portat a la situació actual. Sembla que els polítics només sàpiguen moure’s entre el nou conservadorisme que només entona l'elegia reivindicativa per l'Estat del Benestar (i que confon totes les seves prestacions actuals amb drets) i la severa adustesa de qui aplica sacrificis sense més horitzó que la reiteració de la seva necessitat . Què poden oferir avui els polítics? Ara com ara, la veritat. Intel·ligible, creïble, i sense córrer un espès vel sobre alguns actors de la comèdia convenientment entrenats en l'art de fugir d'estudi. Si és amarga la veritat, què hi farem. Però no es tracta d'instal·lar-nos en una gran depressió emocional. Només des de la veritat podrem donar nom a les nostres possibilitats, a les nostres capacitats, al nostre potencial: perquè també formen part de la veritat. Però cal donar, tant als sacrificis com a les potencialitats, un horitzó de transformació i canvi amb sentit. No podem seguir amb l'implícit que es tracta de tornar a com estàvem abans. Res no tornarà a ser com abans. Dir que allò va ser una festa insensata forma part de la veritat. I cal dir-ho, entre altres raons, perquè els que ara desacrediten els mercats callaven pudorosament quan els mateixos mercats ens/els pagaven la festa.

2. Cal saber qui carregarà amb els costos i a canvi de què. Si res serà com abans, això implica que hem de debatre sobre com anem a encarar el...

Read More »

He tingut l'oportunitat -convidat per Comfandi i Icesi- de participar a Cali en diverses trobades emmarcades en el projecte de Sistema de Responsabilidad Social del Valle del Cauca. Aquest sistema pretén mobilitzar i articular les empreses de la vall (sigui quina sigui la seva activitat i la seva mida) per facilitar l'avanç de cadascuna d'elles en el camí de la responsabilitat social i la sostenibilitat; per contribuir a millorar les condicions de desenvolupament humà sostenible de la vall; i per generar opinió i participar en les decisions de l’àmbit públic que afectin el desenvolupament de la regió.

El projecte, impulsat per una energètica barreja de compromís, voluntat i interès va avançant a través d'una dinàmica d'indagació i aprenentatge compartits, en la qual inevitablement cal manegar, simultàniament, avenços, innovacions, tensions i discrepàncies. Aquestes dinàmiques són tan estimulants com complexes, i de l'única cosa de la que podem estar segurs és que no tots els involucrats avancen a la mateixa velocitat. Respectar la diversitat de ritmes sense amenaçar el dinamisme del projecte exigeix una finor de gestió i un lideratge distribuït no fàcils d'aconseguir però que són un ingredient fonamental per l'èxit d'un projecte d'aquest calibre.

L'experiència del Valle del Cauca ens mostra i confirma de manera fefaent una cosa que, al meu entendre, marcarà decisivament el futur del desenvolupament de l’RSE: la construcció d’aliances. En més d'una ocasió he sostingut que va ser una il·lusió la creença que el moviment de l’RSE, després l'impuls inicial en el que s’hi van incorporar moltes empreses -algunes d'elles molt rellevants-, desembocaria en un creixement sostingut i imparable. Això no és així, no podia ser així, i seria un error com una casa de pagès atribuir-ho a la crisi. L’RSE no pot seguir creixent a base que les empreses se sumin a ella d’una en una. La següent fase del desenvolupament de l’RSE es basarà -s'està basant- en aliances....

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment