Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

En les seves memòries polítiques, Tony Blair relata el moment en què va ser nomenat primer ministre i com ho va viure. En pujar els graons fins l'estrada, intentant obligar-me a centrar la meva ment i les meves reserves d'energia en les paraules que havia de dir, finalment vaig aconseguir definir l'arrel de la por que havia anat creixent durant tot el dia: jo estava sol. Ja no hi hauria més equip, ni més camarilla amistosa, ni emocions compartides entre un grapat d'íntims. Estarien ells, i estaria jo. En un determinat punt profund, no serien capaços d'entrar en contacte amb la meva vida, ni jo amb la seva. Hi ha una infinitat de declaracions, memòries i biografies de líders que expressen alguna cosa semblant, la sensació de soledat que acompanya la seva trajectòria en l'exercici del poder. Al nostre parer, aquesta solitud només pot ser ben governada i reelaborada si la persona que assumeix un lideratge disposa i conrea bé la seva vida interior.

La vida interior no té res a veure, per cert, amb aquella caracterització que al seu dia es va fer de Leopoldo Calvo Sotelo anomenant-lo "l'esfinx" (personalitat freda i impertèrrita, parca en paraules i somriures), ni tampoc amb aquesta altra amb la qual ja anomenen Mariano Rajoy, "l'enigma" (perfil humà desconegut, basat en l'ambigüitat i l'encobriment, segons The Guardian). I, per descomptat, tampoc té res a veure amb el programa d'Albert Om "El convidat" on el periodista simula que mira pel forat del pany a la casa dels famosos.

Cultivar la vida interior és una altra cosa. Significa treballar bé la connexió i la qualitat en el pensar i en el sentir, en el desitjar, el decidir i l'actuar, en la connexió entre motivacions i propòsit. Recorden el final del poema "Invictus" de W. E. Henley? No importa com d’estret sigui el camí, com de curulla de càstig la sentència. Sóc l'amo del meu destí, sóc el capità de la meva ànima! Una part del propòsit de Nelson Mandela es va anar forjant durant aquella vida interior treballada...

Read More »

D’un temps ençà s'està insistint cada vegada més, per activa i per passiva, en què els alumnes han de ser considerats clients. Especialment a la universitat. I més especialment a les escoles de negocis. Té sentit aquesta insistència? Hauríem redefinir les institucions educatives com a empreses proveïdores de serveis educatius?

L'èmfasi en l'enfocament client té la seva raó de ser, indubtablement. No sempre ha quedat clar que els docents tinguin com a prioritat que els alumnes aprenguin. De vegades l'ensenyament ha estat tan centrat en el professor que ha fet oblidar una cosa tan fonamental com que el que importa no és que algú ensenyi, sinó que algú aprengui: de la primera afirmació no sempre se segueix la segona. De vegades s'ha reduït l'estudiant a ser un receptacle de continguts fins al punt que hom ha oblidat que aprendre és quelcom que involucra la persona en la seva totalitat, i no només alguns aspectes cognitius. De la mateixa manera que hom diu -i critica- que hi ha metges que tracten amb malalties i no amb malalts, es podria dir que hi ha docents que tracten amb continguts i no amb persones. Si a això li afegim que no totes les persones tenen el mateix estil d'aprenentatge, sembla obvi que l'exigència d'atendre a la realitat de qui aprèn (o diu que vol aprendre) és irrefutable. I, a més, estem parlant d'adults i, molt sovint, de professionals amb una elevada i sofisticada experiència professional, cosa que fa ja no tan sols inexcusable sinó imprescindible un enfocament que els faci veritablement co-responsables del seu procés d'aprenentatge. Precisament per això és tan important el canvi de registre que suposa concebre que és la institució com a tal la que educa i que, per tant, els pretesos serveis perifèrics a l'activitat explícitament educativa també eduquen i transmeten valors. Una cosa molt diferent, per cert, a creure que és comprensible i acceptable exigir (en nom de l'enfocament clientelar) una relació gairebé servil per part dels serveis de...

Read More »

Alguna cosa més que operar en diversos països, és clar. Però fins i tot alguna cosa més que tenir el món en el cap i com a horitzó quan hom parla d’estratègia. Significa també, si se’m permet l’expressió, exercir una funció educativa en els diversos contexts on actua. I no precisament pel simple fet que desenvolupi programes interns de formació. Sinó pel fet que transmet, reforça i difon una determinada cultura d’empresa arreu.

Em ballaven pel cap coses com aquesta mentre participava en el dia del voluntariat d’Abertis. Perquè la gràcia del que allà s’esdevenia era que no es tractava d’un simple acte local en la seva seu central corporativa. Era un acte (una diversitat d’actes) que es desenvolupava simultàniament en els diversos països en els quals Abertis hi té presència.

Aquestes notes no són sobre voluntariat corporatiu, doncs; ni sobre l’ambigua diversitat d’iniciatives que les empreses duen a terme sota aquesta etiqueta. Sinó sobre una cosa que em sembla més important, i que aquesta experiència concreta em suscita i crec que posa de relleu. En els debats sobre l’RSE hom escolta sovint –per tal de liquidar-la, per cert- comentaris del tipus "en temps de crisi el que hem de fer és anar a l’essencial del negoci". Res a dir, si m’aclaren què és l’essencial del negoci. Perquè possiblement l’essencial del negoci és el model d’empresa i, per tant, els valors al voltant dels quals l’empresa vol estructurar les seves pràctiques i estratègies. Per això deia que una empresa té -en un sentit ample, però radical- una funció educativa. Perquè mitjançant les seves maneres de fer i les seves pràctiques organitzatives esdevé una transmissora de valors (i molt sovint també de contravalors, és clar). Una empresa no es defineix només per la seva estructura organitzativa, sinó per les energies que movilitza i pel discurs i el sentit que genera a propòsit del que fa.

Una...

Read More »

S. Hessel és un personatge amb una biografia admirable. Però –perdoneu-me l’irreverència- els seus darrers pamflets són perfectament prescindibles. De fet, l’única cosa que té un cert interès són les portades, segons com, per un motiu estrictament sociològic. …i fonamentalment mediàtic. Amb matisos, però. L’indigneu-vos ha tingut molt més impacte que no pas el comprometeu-vos. I, per dir-ho pel broc gros, aniria bé que algun dia ens preguntéssim per què els indignats surten a la tele i els compromesos no.

Quedi clar: en el que diré no hi ha cap judici de valor ni d’intencions envers persones concretes, ans al contrari. Vol ser un debat d’idees i d’anàlisi cultural. Si algú se sent personalment ferit, vol dir que no m’explico bé… i alguna cosa (em) deu passar, quan calen tants prolegòmens. I és que considero que la indignació és fonamentalment un fenòmen reactiu. Fonamentat, però reactiu. Que connecta directament amb el que M. Lacroix va anomenar el culte a l’emoció. A falta de relacions constitutives i constituents, a falta de marcs institucionals i de projectes compartits, el dèficit de vincles socials es canalitza en sobredosis de vincles emocionals. No ens defineix el que pensem, sinó el que sentim, i la fusió emocional sovint substitueix el diàleg. Sabem el que rebutgem, però quan es tracta de fer propostes l’aiguabarreig indiscriminat de desigs, ideals, objectius i exigències es converteix en una macedònia colossal. La indignació mostra sensibilitat envers els que pateixen, atenció als dèficits socials, disponibilitat a mobilitzar-se, rebuig al que es presenta interessadament com a inevitable, és el crit dels qui ja no resignen a viure més en silenci… però també reforça i consolida alguns dels patrons culturals als que es vol oposar.

Els títols dels llibres de Hessel són els fidels retrats d’una època. Amb un petit problema: cadascun retrata una època diferent. No hi ha res més propi del segle XXI que l’indigneu-vos. No hi ha res més propi del segle...

Read More »

Si una cosa caracteritza el camí seguit els darrers anys és que com més s'ha anat parlant d’RSE menys s'ha parlat d’ètica empresarial. Des de finals del segle passat al creixement de l’RSE li ha correspost un declivi de l’ètica empresarial.

Cal reconèixer que l'enfocament RSE és molt més proper a la lògica managerial, i probablement això és a l'origen del seu èxit. El seu punt de partida sembla a primera vista molt més concret i objectivable, tant de cara a la gestió empresarial com de cara a debatre casos a l'aula. Es tracta, en definitiva, d'atendre a l'impacte i/o les conseqüències socials i ambientals de les actuacions empresarials. Una pregunta de la qual cap empresa no pot escapolir-se, atès que si alguna cosa fan les empreses és actuar, i si alguna cosa tenen les accions és conseqüències. El punt de partida és tan incontrovertible, que les discussions s'han situat en l'abast i la legitimitat de les exigències de responsabilitat, però no el fet de la responsabilitat com a tal. Davant d'això, l’ètica empresarial sembla respondre inevitablement un enfocament normatiu-deductiu. De fet, es parla simptomàticament d'ètiques "aplicades", el supòsit de les quals sembla ser la preexistència d'un discurs axiològic normatiu previ a la realitat a la que es vol aplicar, i que s'hauria de sotmetre a ell. Una cosa que, al capdavall, fa aparèixer a l'ètica com una cosa aliena i afegida a la dinàmica empresarial. No obstant això, potser ja ha arribat l'hora de preguntar-se què hem perdut amb la pràctica desaparició de qualsevol referència a l'ètica empresarial, i la seva pretesa substitució per termes com RSE, empresa i societat, valors o lideratge. Perque em temo que en aquest fet s'hi juguen qüestions molt més substantives del que estem disposats a reconéixer.

D'altra banda cal acceptar també que l'RSE ha lidiat malament amb la qüestió dels valors, i sempre ha semblat partir del supòsit que la responsabilitat (mitjançant els stakeholders) era una cosa evident per si mateixa, sense atendre excessivament als marcs axiològics, als condicionants sociològics i als propòsits i motivacions que són els que permeten, al cap i a la fi, qualificar una actuació com a exercici de (i)responsabilitat. I, a més, l’RSE ha estat sotmesa a un conflicte inacabable d'interpretacions. Entre altres raons perquè arrossega una imprecisió terminològica, deguda a la diversitat d'usos que la paraula "social" permet cobrir. Cosa que ha comportat que sota l'etiqueta RSE s'hagin proposat sense cap rubor discursos i pràctiques contradictoris entre si. I tard o d'hora es posarà de manifest que la diversitat d'aproximacions requereix la construcció d'un marc de referència que permeti, si no dirimir, si més no raonar sobre elles. Entre altres raons perquè l’RSE no és un discurs autosuficient, que es pugui sostenir sobre si mateix. L’RSE porta com a marca de fàbrica un dèficit de clarificació axiològica, i la seva gran aportació (posar el focus en la realitat organitzativa considerada en si mateixa, i no de manera subordinada a un discurs ideològic o la moral personal) algun dia haurà de connectar amb la seva major limitació (l'absència d'un model antropològic i d'un model de societat sobre els quals recolzar-se i articular-se).

...

Read More »

Amb la mort de V. Havel tots ens hem quedat més sols, i el món ha esdevingut un lloc una mica més inhòspid. Fa més fred, i hem de tornar a buscar escalf en l’únic recer que ens humanitza: la paraula.

Havel fou un home de paraula, en tots els sentits de l’expressió. En una època i uns temps ens els quals la paraula no era retòrica buida, xerrameca per anar passant l’estona. Una època i uns temps on es podia raonar i enraonar perquè encara no haviem estat empresonats per cotilles com els 140 caracters o els talls de 20 segons.

Ens ha tocat de viure temps accelerats. I l’acceleració vital és la comadrona de l’oblit. Tot va massa depressa, i hem après a viure en una atenció distreta, arrossegada pel neguit d’haver d’estar al cas de mil coses alhora, i de cap en concret. El futur sembla que es jugui sempre en les pròximes 24 hores, més enllà de les quals tot és un forat negre, ignot. I, lentament, ens anem conformant amb el que ens ha tocat de viure, resignats sota l’estúpida creença que val més no parlar-ne massa, perquè tot podria ser pitjor. Vivim entretinguts, i per això mateix desarrelats, tot fullejant tal vegada algun llibre d’autoajuda, paraula glacial que no reflecteix altra cosa que la constatació que ens endinsem en uns temps on ningú no pot esperar més ajuda que la que es pot proporcionar a si mateix. L’autoajuda, al capdevall, no és més que el certificat de defunció de la paraula.

Havel fou un home de paraula. Pura redundància, per cert, perquè els humans només ho som en la mesura que esdevenim éssers de paraula. Per això, com a inútil recerca de consol davant la seva mort i com a homenatge a la seva vida podem recuperar, per exemple, el seu discurs d’Any Nou del 1990, poc després de ser escollit president del seu país. Allà ens digué a tots –i no tan sols als seus conciutadans: "Ensenyem-nos a nosaltres mateixos i als altres que la política ha ser l’expressió d’un desig de contribuir a la felicitat de la comunitat més que no pas una necessitat...

Read More »

Recentment he insistit aquí mateix sobre la meva desafecció davant qualsevol conflicte de definicions pel que fa a l’RSE... el que no obsta, com també vaig dir, que tingui les meves pròpies preferències. Per exemple: sempre he dit que prefereixo RSE (d'empresa) a RSC (de corporació o corporation). I fins i tot que preferiria RSO (d'organització). Normalment les meves propostes tenen un èxit perfectament descriptible, i així RSC ha acabat sent, en la pràctica, la més usada. Però com que sostinc que aquí no es tracta de definicions, sinó de disposar de marcs de referència que permetin indagar, explorar i construir itineraris, em disposo a entrar en el joc, i a plantejar que l’RSC és polièdrica, i que ens convida a orientar-nos en funció de diversos vectors. Això és el que ens pot permetre, en darrer terme, integrar-los en un projecte organitzatiu. Així doncs, proposo que es tracta d'anar avançant, en una mena de procés helicoïdal, de l’RSC, a l’RSC, a l’RSC, a l’RSC...

RSC...orporativa. El debat i els plantejaments a què ens referim no es limiten a pràctiques empresarials, sinó a models i projectes empresarials. Per això de vegades l'agenda de l'RSE ens impedeix avançar en la construcció de l’RSE: perquè posa l'accent en si fas això o allò, en si és preferible fer aquesta activitat o aquella altra... i al final sumem esforços i acabem oblidant què pretenem amb ells. La qüestió central, doncs, és el projecte d'empresa en i per al qual treballem, i la seva contribució a les persones ia la societat. No estic millor en RSE pel sol fet que faci o no faci això o allò (el que sigui: memòries, productes o serveis verds o socials, acció social, conciliació ...) sinó en funció del tipus d'empresa en què m'estic convertint a través de tot el que faig. Sovint dic que el principal instrument per transmetre valors és el pressupost, perquè al final és quan s'estableix i clarifica el que realment...

Read More »

La saviesa popular ja diu que no es pot estirar més el braç que la màniga. Però això, que sembla fàcil d’entendre, no sempre s’entén prou bé. Si un mot s’ha instal·lat en el nostre imaginari col·lectiu és el de les retallades. És un mot expressiu, gràfic, que permet fer samarretes, pancartes i perfils al facebook. I té força perquè posa l’accent, simplificant, en els béns o serveis que en la realitat -o en la percepció- es deixen de rebre. No hi ha res a dir que la gent que ho pateix ho anomeni així, perquè només faltaria que, a sobre de la situació en què es troben, els diguéssim com n’han de parlar. Ara, que ho facin els professionals de la matèria ja és diferent. Perquè sovint s’oblida que el fet que s’esdevinguin les anomenades retallades és el segon pas d’un pas previ: la manca de recursos disponibles. I, si aquest és el punt de partida, no podem parlar de retallades, perquè només es pot retallar el que existeix, i partim del fet que els recursos no hi són Ara no entrem en el per què no hi són. Algun dia convindrà aclarir-ho, siguin els historiadors, els periodistes, els economistes o la Sindicatura de Comptes. Però entretenir-nos en això ens desvia del problema: quins recursos tenim i on els posem; i que hem d’ajustar el braç a la màniga.

Això vol dir que convé distingir dos debats que sovint se superposen: si cal fer ajustaments –o no-; i com i on s’han de fer. No n’hi ha prou amb dir sí o no als ajustaments. Ser merament reactiu envers els ajustaments és natural i comprensible per part dels qui en pateixen les conseqüències. Però ser només reactiu és una demagògia irresponsable en boca de segons qui. Tots (els que diuen sí als ajustaments i els que diuen no) haurien d’enunciar i explicar quina és la xifra a la que ens cal ajustar-nos. I, a partir d’aquí, presentar com i per què els concreta o els concretaria cadascú. Ja donem per suposat que no hi ha una única manera d’ajustar-nos a la realitat, és clar. Ara, dir només que s’ha de fer d’una altra manera...

Read More »

Mai no m’ha agradat gaire entrar en el debat sobre les definicions de l’RSE. No perquè no les trobi útils i necessàries, sinó perquè no em queda clar per què les volem quan discutim sobre elles. Però, sobretot, perquè mai no hem abordat amb prou claredat una de les dimensions dels debats sobre les definicions. Els debats sobre definicions són moltes coses, però també són lluites pel poder. En quin sentit? Doncs perquè tot esforç per establir el que les coses "són" comporta, en aquesta mena de temàtiques, la voluntat d’afirmar-alhora- com "han de ser". La definició de l’RSE no és mai un afer acadèmic, sinó un afer eminenment pràctic i, en un sentit ample de l’expressió, polític.

Cap definició de l’RSE és innòcua. Perquè qui estableix una definició, en el mateix moment assoleix el poder de dir –habitualment als altres, per cert- com cal actuar. I establir una definició atorga al mateix temps el poder de jutjar sobre si l’acció –habitualment la dels altres- s’ajusta o no la definició. Per això és comprensible que hi hagi tant de debat al voltant d’establir què és l’RSE, perquè no és tant una qüestió de paraules, sinó de què es vol fer amb les paraules. No ens ha d’estranyar, doncs, que hi hagi conflictes, tensions i desacords al voltant de les concepcions perquè en aquest terreny un conflicte conceptual és també un conflicte d’interessos. En aquest sentit, encara que òbviament jo també estic interessat en disposar d’una comprensió de l’RSE, mai no m’ha preocupat excessivament la batalla per les definicions i per les terminologies (que es poden multiplicar fins a l’infinit): perquè el que em preocupen són les interpretacions. El significat de l’RSE no es juga en les definicions sinó en les interpretacions. De la mateixa manera que el significat d’un valor no es troba en en el diccionari, sinó en les pràctiques que es duen a terme en nom d’aquest valor.

Així doncs, no cal apropar-se als discursos sobre l’RSE com si fos un debat sobre la seva "veritat"; sobre...

Read More »

Per a alguns catalans, diu Josep Piqué en un article recent, "si no parlem del seu tema –per exemple, el famós pacte fiscal- no som patriotes". No cal dir que a títol personal tothom té dret a opinar sobre el que cregui més oportú. La qüestió important, però, no és debatre les opinions de Josep Piqué sinó les opinions públiques d’una institució, el Cercle d’Economia, que en aquests moments ell mateix presideix. O dit d’una altra manera, la qüestió és si entre les opinions recents del Cercle en matèria econòmica calia referir-se (o no) a la situació fiscal catalana i a les vies per a sortir de la crisi a Catalunya.

En el document que va publicar el mes d’octubre passat : "A temps de sortir del túnel. L’hora de la política", el Cercle explicita les conviccions que defineixen el seu "codi genètic": una profunda aposta per Europa; una defensa de l’economia social de mercat que garanteixi la nostra competitivitat, cohesió social i Estat del Benestar; i el caràcter transcendental de l'acció política orientada a aquests objectius. Tres són, doncs, els subjectes clau explicitats en les seves preocupacions : Espanya, Europa i l’economia social de mercat. Res a dir, al contrari... si no fos que no hi ha cap referència directa a Catalunya.

Creiem que és aquest element xocant el que ha provocat la dissonància envers el darrer document del Cercle. Diversos titulars de premsa han traslladat a la llum pública aquest joc canviat de percepcions. Els catalans esperen que els seus empresaris, professionals i acadèmics contribueixin als temes que han d’estar presents en l’agenda catalana, perquè Catalunya s’hi juga el present i el futur. Però resulta que alguns d’aquests actors de la societat civil catalana escriuen documents que es podrien firmar a qualsevol altre lloc d’Espanya. S’ha insistit des de tots els fronts en la progressiva desafecció ciutadana envers els polítics, però ningú ha obert boca sobre la desafecció envers les institucions de la nostra societat civil....

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment