Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

D’un temps ençà s'està insistint cada cop més en què els alumnes, especialment a la universitat, han de ser considerats clients. Té sentit aquesta insistència? Hauríem de redefinir les institucions educatives com a empreses proveïdores de serveis educatius?

L'èmfasi en l'enfocament client té la seva raó de ser. De vegades l'ensenyament ha estat tan centrat en el professor que ha fet oblidar una cosa tan fonamental com que el que importa no és que algú ensenyi, sinó que algú aprengui. De vegades s'ha reduït l'estudiant a ser un receptacle de continguts fins al punt que hom ha oblidat que aprendre és quelcom que involucra la persona en la seva totalitat, i no només alguns aspectes cognitius. En definitiva, de vegades s’ha confós l’objecte de l’educació amb el subjecte de l’educació, sense parar esment en aquest darrer. De la mateixa manera que hom diu -i critica- que hi ha metges que tracten amb malalties i no amb malalts, es podria dir que hi ha docents que tracten amb continguts i no amb persones. Si a això li afegim que no totes les persones tenen el mateix estil d'aprenentatge, sembla obvi que l'exigència d'atendre a la realitat de qui aprèn és irrefutable. I quan parlem d'adults amb experiència professional és imprescindible un enfocament que els faci veritablement co-responsables del seu aprenentatge. Cosa molt diferent, per cert, de creure que és acceptable exigir (en nom de l’enfocament al client) una relació gairebé servil per part dels serveis de tota mena que es requereixen en el marc d’un centre educatiu... o creure que el client té la darrera paraula (sobre el contingut curricular o sobre la pròpia identitat del centre, per posar un exemple).

Res a dir per la nostra banda, a tot plegat... llevat d’expressar els nostres dubtes sobre si la millor manera de plantejar-ho és introduir el llenguatge clientelar en l'educació. Potser n’hi hauria prou si ens prenguéssim seriosament la pregunta sobre què significa educar i de què parlem quan parlem d'una...

Read More »

Són temps difícils, sens dubte. Però no són temps per quedar bloquejats en la queixa, la frustració i la depressió. Són temps difícils, repeteixo. Però per això mateix són temps per tenir coratge i empenta, i impulsar iniciatives que ajudin a tirar endavant i a transformar la realitat que ens ha tocat de viure.

Per això és important que s’hagi produit una iniciativa com #arajovesempresaris. Una lectura superficial podria ser reduccionista: la generació d’empresaris entre 30 i 45 anys constata la manca de presència de membres de la seva generació en les associacions, institucions i fórums empresarials. I demanen poder fer-s’hi presents.

Només aquest fet ja és prou rellevant. Sembla forassenyat perdre l’energia i les capacitats d’una generació. Però el que considero més rellevant no és la mera reivindicació generacional. És més: sóc escèptic davant d’aquesta mena de reivindicacions. El que em sembla rellevant és l’expressió d’una voluntat de compromís i una orientació a actuar des del món empresarial més enllà de la mera defensa dels interessos professionals corporatius. La referència, en bona part, és la constatació de la transformació social que necessitem i la contribució que s’hi pot fer des de l’empresa. No n’hi ha prou, des del meu punt de vista, amb la renovació (ni amb la renovació per la renovació) tot i ser important. El que realment val la pena és la voluntat de compromís cívic més enllà dels interessos professionals corporatius, orientat a fer aportacions sustantives al país, a partir de la propia realitat, en aquest cas empresarial. Perquè hi ha dues coses que no cal confondre: una cosa és que estigui bloquejada la renovació, i una altra és que els joves siguin renovació pel fet de ser de ser joves. La cronología és important, ni que sigui perquè genera biografíes i contextos diferents, però el que és decisiu són els valors i els projectes que vertebren la voluntat de canvi i transformació. Altrament, l’història confirma a bastament que tot...

Read More »

Necessitem individus i organitzacions emprenedors o països emprenedors? L’interès per l’emprenedoria en la teoria econòmica o en la psicologia fou tardà però al capdavall decisiu perquè avui sabem que els emprenedors són els que tenen una visió innovadora capaç de transformar l’economia. Crear quelcom propi, realitzar les nostres idees i projectes, desenvolupar una oportunitat de vegades malgrat la migradesa de recursos forma part del petit miracle impulsat pels emprenedors. Per aquest motiu, experts com H. Stevenson, professor a Harvard, han estudiat el lideratge emprenedor caracteritzant-lo com un estil directiu particular, i han intentat traslladar-lo a la formació de persones i empreses. Les escoles de negocis de més prestigi del món incorporen avui programes i cursos per a fomentar l’esperit emprenedor. I la major part de governs desenvolupen polítiques que afavoreixin la innovació i la creació d’empreses. Malgrat això, hi ha països que no han aconseguit fer créixer l’emprenedoria. Els parcs empresarials de Dubai, per exemple, tenen un port lliure d’impostos, una legislació que afavoreix la plena liberalització del comerç i una capacitat d’atracció elevadíssima d’empreses d’arreu del món. Això fa d’aquest país un important centre de negocis mundial però no un país emprenedor. Els centres d’R+D de les empreses que fan negocis a Dubai, romanen en els seus països d’origen. Dubai ofereix un lloc més barat per fer transaccions, però no té clústers innovadors. Els residents estrangers hi van a fer diners, s’hi estan transitòriament i després retornen al seu país d’origen i allà segueixen innovant. Pitjor encara és la situació de la resta de països àrabs on la iniciativa empresarial i la innovació són gaire bé inexistents. La traducció de llibres és mínima, el nombre de patents registrades pràcticament nul, l’analfabetisme té un dels percentatges més alts del món, l’educació és només memorística, no hi ha investigadors rellevants i cap universitat està entre les 500 millors del món. Igualment, en la majoria d’aquests països no hi ha llibertat d’expressió, ni llibertat acadèmica, ni transparència governamental, ni llibertat per a les dones, i es restringeixen moltíssim els permisos de residència als estrangers. Si, com ens diuen Collins i Moore, els emprenedors es mouen pel desig d’independència, per la voluntat de defugir les figures d’autoritat i les estructures jeràrquiques per anar a cercar la realització de les seves idees i projectes, hom entendrà per què en aquests països és tan difícil la innovació.

...

Read More »

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, faig publicitat.

Ha nascut Lidercat, el bloc de la Càtedra de Lideratges d’Esade. La seva raó de ser l’expressa ben clarament Àngel Castiñeira a la presentació: "Aquí trobareu tota mena de reflexions i materials sobre els estudis, les lectures i els debats de l’equip de la Càtedra en relació amb la funció, l’exercici i la formació del lideratge. Espero que ens acompanyeu en aquesta nova aventura i que els continguts del bloc us facin servei".

Des del nostre punt de vista, el que justifica l’existència de la Càtedra és la consciència que a les societats contemporànies, la cohesió social i l’assoliment del benestar i el progrés es relacionen amb la solidesa de les institucions i l’articulació harmònica de les relacions entre els diversos actors que protagonitzen l’acció col·lectiva: les empreses, els governs, les organitzacions i els moviments socials. Ara bé, tot l’anterior cal afegir també que el bon funcionament d’aquests actors i institucions depèn, en gran manera, de la qualitat dels directius, de la visió personal i de la capacitat de generar projectes que entusiasmin i la capacitat de fer-los realitat. Per això considerem fonamental analitzar les característiques del lideratge en la societat actual i les condicions que s’han de promoure per tal que sorgeixin directius amb capacitat de visió i de mobilització.

En aquest sentit, considerem imprescindible observar les característiques específiques de tres tipus de lideratges: el lideratge empresarial, el lideratge públic (polític i institucional) i el lideratge social, amb les seves similituds i diferències en competències, valors, etc. Cal analitzar i potenciar els camins de relació i articulació entre aquests tres tipus de dirigents. Cal valorar les institucions i les regles del joc com a marcs d’interacció entre els diversos tipus de lideratges, i subratllar el paper de la qualitat d’aquesta interacció en la fortalesa de les institucions....

Read More »

A propòsit d'un estudi que estic duent a terme, he llegit un interessant informe -encarregat per una institució USA de referència en la formació de directius, no per intel·lectuals marginals- que planteja quins són els principals reptes que han d'afrontar les escoles de negocis. Aborda diversos apartats (currículum, alumnat, professorat, investigació, docència, relacions ...) i en tots ells segueix la mateixa pauta: què ha passat en els darrers 25 anys, quin és l'estat de la qüestió (resultat d'un ampli conjunt d'enquestes, entrevistes i visites), quins canvis s'han produït en la societat, i què és el que les escoles de negocis haurien de prendre en consideració com a resultat de tot això.

L'informe és extens i molt complet i, per tant, d'impossible resum. Consegüentment, em limitaré a recollir alguns aspectes que assenyala en relació amb alguns temes que a mi em semblen especialment rellevants i m'interessen més directament. Però que considero que tenen valor en si mateixos, i perquè a més l'informe indica que són claus per definir el futur de les escoles de negocis.

L'educació que ofereixen les escoles de negocis té el risc de ser excessivament tècnica, quantitativa i analítica. Com a conseqüència l'aproximació a l’empresa que fomenten pot ser massa unidimensional i enfocada només a donar prioritat a aquests aspectes. La consideració de les dimensions personals i relacionals de la gestió està minimitzada o és poc rellevant.

Encara que a les escoles es parla de canvi i d'adaptació a les noves realitats, l'ambient que es respira en moltes d'elles i entre els seus responsables és d'una certa autosatisfacció, i sembla que hi ha poca percepció que calguin canvis substantius i sistèmics.

Quan es plantegen qüestions empresarials en la formació no se solen integrar les dimensions ètiques que totes tenen, per bé que el que ha passat en els últims anys ha posat de relleu la seva necessitat. Es reconeix que aquesta integració no és fàcil, però s'insisteix...

Read More »

Podríem comparar la situació actual d'Espanya i Argentina amb una anècdota apòcrifa de la Primera Guerra Mundial. Un destacament militar alemany escriu un telegrama als seus aliats austríacs: "Aquí la situació és seriosa, però no catastròfica". La resposta austríaca diu: "Aquí la situació és catastròfica, però no seriosa". Habituats a viure enmig de la catàstrofe, els argentins s'han acostumat a no prendre’s la vida massa seriosament. Mirem de fer un breu repàs del país. Argentina ha patit processos continuats d'involució i inestabilitat política amb un protagonisme accentuat de cabdills militars o polítics, oscil·lant entre ideologies progolpistes o revolucionàries. De 1900 al 1983 Argentina ha tingut 24 governs il·legals i 14 cops d'Estat reeixits, el que equival a 22 anys de governs militars i a 12 anys de governs de legalitat dubtosa. Tot i el nou procés democràtic de les últimes dècades, la cultura dels lideratges cabdillistes o de presidencialismes autoritaris amb vocació hegemònica s'ha mantingut (Yrigoyen 8 anys, Perón 11 anys, Alfonsín 5 anys, Menem 10 anys, i Néstor i Cristina Kirchner 8 anys), afeblint el sistema de partits, minvant la qualitat de l'administració pública i dels quadres de govern, danyant el bon funcionament constitucional de les institucions republicanes i federals i afavorint una cultura ciutadana demandant de proteccionisme extrem. A això s'afegeix l'estancament de la seva integració regional al Mercosur, el manteniment de conflictes permanents amb altres països i un nivell de corrupció que la situa, segons Transparència Internacional, al número 100 d'un total de 182 països. L'actual govern promou una economia subsidiada, semitancada, orientada a la substitució d'importacions (amb un clar biaix antiagropequari) i antiexportadora, caracteritzada per una alta inflació endèmica amb valors anuals superiors al 25% i per una caiguda en picat de la competitivitat. Bona part dels governs anteriors han compartit de manera transversal una política...

Read More »

Estem immersos arreu del món en un gran debat sobre la raó de ser de les Business Schools (BS) i la seva contribució a les empreses i a la societat. Però en aquest debat, de fet, hi ha dos debats superposats. En primer lloc, el debat sobre les BS com a tals, si realment estan al servei de la millora de les organitzacions, o si més aviat estan al servei d’una lògica acadèmica i corporativa tancada en ella mateixa. En segon lloc, fins a quin punt són co-responsables de la manca de responsabilitat social (RSE) que s’ha exhibit en els darrers anys en determinades pràctiques empresarials. Des del meu punt de vista, el principal error davant d’aquests dos debats és creure que són només debats sobre curriculums (que també ho són, sens dubte). Però no són només debats sobre curriculums perquè, en darrer terme, el que hi ha en joc és un repte d’identitat, de les BS en general i de cada una d’elles en particular. Ara que els rankings han posat les BS en fila índia, convé començar-se a plantejar si a tot el que pot aspirar una BS és a fer millor que les altres el mateix que fan totes elles. En les BS cada cop sembla més clara i és més gran la tensió entre tenir com a referència la missió o tenir com a referència els rankings... però, si parlem de business education, d’un ranking mai no en pot sortir un projecte educatiu.

Ara bé, si es tracta d’un repte d’identitat, com es pot plantejar aquest repte? Tota identitat té dues dimensions, cap endins i cap enfora del subjecte: com m’afirmo i com em projecto; quin lloc ocupo i com em reconeixen. Les dues dimensions són necessàries, però també és necessari un punt d’equilibri, i no sotmetre una dimensió a l’altra. La preocupació per la identitat sempre ha estat rellevant en certes BS. Però ha sovintejat una deriva a reduir la identitat a dimensions internes, a través de declaracions, programes educatius o activitats extra-acadèmiques. Des del punt de vista de la identitat, la preocupació per la diferenciació hauria de ser inseparable...

Read More »

L’RSE i la sostenibilitat avui corren el risc de quedar atrapades en la seva agenda, en la munió de temes que cobreixen. Això no és dolent ni menystenible, ans al contrari. Bona part del seu impacte en la gestió empresarial passa per desenvolupar i seguir desenvolupant eines pràctiques per afinar el tractament de tots aquests temes. Des de la rendició de comptes fins a la filantropia; des del voluntariat corporatiu fins a la conciliació; des de la gestió ambiental fins els requeriments a la cadena de proveïdors; des de les polítiques de drets humans fins les polítiques d’incentius i els criteris de les carreres professionals; des de… deixem-ho aquí. Perquè al final el que va resultant cada cop més evident és que es poden fer canvis –i canvis significatius- en molts d’aquests àmbits sense modificar ni un milímetre la mentalitat empresarial, la visió de l’empresa i el marc de referència des del que s’estableixen les seves prioritats. Dit altrament, és possible una política empresarial que parla d’RSE i sostenibilitat que no sigui en el fons més que una agenda adaptada a les noves demandes socials, però gestionada des d’una mentalitat empresarial absolutament convencional. Per això el debat de fons pendent, de vegades bloquejat per la mateixa retòrica de l’RSE i la sostenibilitat, és el debat sobre el propòsit de l’empresa, al servei de qui està, quina és la seva contribució, com es governa, com assumeix els reptes que té plantejats la societat i com hi respon. Ja no es tracta només de quins són els impactes i les pràctiques empresarials. Es tracta de quin és el lloc i la contribució de l’empresa en la nova societat emergent. Que no podrà emergir sense les empreses. Però que tampoc no podrà emergir segons quin sigui el model d’empresa dominant i triomfador.

Per això una empresa orientada a la RSE i a la sostenibilitat que només estigui centrada en l’agenda acabarà perdent pistonada. Perquè perdrà la referència de quina és la seva contribució i acabarà oblidant una...

Read More »

Els plantejaments sobre el lideratge tenen característiques cada vegada més qualitatives. Em sembla molt bé. I en aquest context ha emergit una certa atenció a l'espiritualitat. En seminaris, programes de formació o processos de coaching cada vegada es fa més ús de mètodes, pràctiques i terminologies provinents de diverses tradicions espirituals (meditació, silenci, presència, consciència lúcida, distanciament, etc.).

He de confessar que quan sento o llegeixo determinada retòrica "espiritual" en el context de la formació de directius em ve sovint a la memòria la frase d'aquell diputat de la difunta UCD quan va dir "a terra, que vénen els nostres". No hi ha dubte que si aquesta retòrica és ben rebuda és perquè es detecta un problema greu i creixent, i s'identifica una necessitat. La vida empresarial i la funció directiva avui estan sotmeses a uns nivells de pressió, exigència i incertesa que resulten difícils de suportar i d'integrar. La complexitat de les relacions i les tecnologies és també creixent. L'obsolescència dels enfocaments tradicionals del management basats en el binomi jerarquia-control es posa de manifest dia rere dia, i gestionar equips no requereix només determinades habilitats, sinó arribar a una determinada manera de procedir, que sempre és el reflex d'una manera de ser . Els punts d'ancoratge vital són mòbils, perden solidesa, no són necessàriament compartits amb qui es comparteix l'activitat professional, i els discursos institucionalitzats (morals, ideològics o religiosos) difícilment poden exercir aquesta funció. Tot això desemboca en la necessitat que tenen les persones de suport i referències per no perdre’s a si mateixes i deteriorar les altres en l'exercici de les seves responsabilitats. Qui requereix suport és la persona, no el directiu... però per raons de treball, no merament personals. Recordem un informe d'Aspen Institute: "el directiu del futur haurà de conèixer el seu treball tan bé com a si mateix". Només el del futur?

En...

Read More »

Vivim en plena apologia de la innovació i el canvi. No és tan sols que siguin una cosa políticament correcta, sinó que formen part de l'horitzó més enllà del qual no es pot pensar res. Són termes que solen arrossegar una connotació positiva prèvia a qualsevol consideració crítica sobre el que s'està plantejant o sobre el que està passant en nom de la innovació i el canvi.

Això es fa evident a qualsevol que segueixi mínimament el debat actual sobre el paper de les humanitats en la formació de professionals i a la universitat, debat del qual forma part destacada el llibre d'AT Kronman Education’s End. Why Our Colleges and Universities Have Given Up on the Meaning of Life, el títol del qual planteja directament la qüestió de fons. Una qüestió que se situa més enllà de l’habitual sobre l’educació moral i del debat sobre el lloc de l'ètica en la formació universitària, i aborda directament la provocativa qüestió sobre el lloc de les humanitats en la formació de professionals i, per extensió, a les escoles de negocis.

Ja fa bastants anys que Schön va plantejar la necessitat de formar professionals reflexius. Avui això ens sembla una obvietat: formar merament tècnics reproductors del que ja existeix és formar per al passat, i no per al futur. Però Schön es va oblidar plantejar una cosa fonamental: sobre què han de reflexionar els professionals reflexius. Crec que se’n va oblidar perquè, com ens passa a tots tantes vegades, ho donava per descomptat: els professionals reflexius han de ser capaços de reflexionar sobre la seva pràctica professional. I crec, doncs, que es va oblidar que cal alguna cosa més. O, per evitar l'anacronisme de llegir Schön des dels nostres problemes d'actuals, avui ens cal alguna cosa més. Al meu entendre, quan nosaltres diem que necessitem formar professionals reflexius, hem de tenir en compte tres dimensions: la capacitat de reflexionar sobre la seva pràctica professional, la capacitat de reflexionar sobre ells mateixos en el context de...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment