Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

 



El proper dia 27 de setembre ens retrobarem al monestir de Sant Benet amb prop d'un centenar de líders empresarials polítics i socials per renovar plegats el nostre compromís de millora en l'exercici del lideratge i de servei al país. Encara que alguns creguin el contrari, el lideratge no és com el llegendari bàlsam de Fierabrás, una poció sanadora amb la qual, com relata el Quixot, "no hay que tener temor a la muerte, ni pensar morir de ferida alguna", ja que "con una sola gota se ahorraran tiempo y medicinas". Aquesta visió màgica del lideratge pot ser avui tan nefasta com les actituds derrotistes o resignades. El lideratge -exercit en tots els sectors i en tots els nivells- si el sabem comprendre, promoure i exercir pot ser un procés catalitzador de la nostra energia creativa, fins i tot de la que desconeixem tenir. Però no té un efecte miraculós que eviti el nostre sacrifici, esforç, dedicació i esforç o que modifiqui com per art de màgia la realitat que ens ha tocat de viure.

I la realitat que ara mateixa tenim no és la de la "sortida del túnel" o la de "brots verds" en l'horitzó. Per primera vegada en molts anys, àmples capes mitjanes de la població senten en la seva pròpia carn la desocupació, la reducció del salari i l'increment de la desigualtat i la inseguretat. Les nostres condicions de vida han empitjorat i les nostres perspectives vitals (somnis, promeses, plans, il·lusions) s'han vist frustrades. Emergeix una nova classe social, el "precariat", un ampli col·lectiu del que la precarietat s'ha apoderat en múltiples aspectes de la seva vida. Noten aquesta precarietat en la seva ocupació, en els seus recursos, en la seva formació, en el seu habitatge, en la seva pensió, en la seva identitat professional... (Convé recordar aquella pancarta del 15M: "Sense casa, sense feina, sense pensió, sense por". ) I responen a les apel·lacions dels seus líders polítics amb desconfiança, desafecció, insatisfacció, descontent, malestar i indignació....

Read More »

Fa poc, entre les comentaris que explicaven el rebuig a un projecte de recerca, hom digué que els investigadors involucrats publicaven molt a journals d’ètica empresarial i que això anticipava que difícilment els resultats de la recerca es publicarien en journals de management. Fa gairebé un any, el departament de Filosofia d’una universitat catalana va rebutjar un projecte de tesi doctoral sobre ètica empresarial i RSE adduint que no era un tema seriós, atès que tot plegat no era més que fum i màrketing.

No cal exagerar a l’hora de fer inferències, és clar. Però aquestes dues anècdotes dibuixen perfectament els supòsits de fons que arrosseguem des de fa anys, i que configuren les assumpcions des de les quals es produeixen molts debats. I explicitar assumpcions de vegades és tant o més important que construir arguments, perquè, com sabem prou bé, el mateix argument (i les mateixes dades) desemboquen en plantejaments que poden ser diferents –i àdhuc oposats- en funció de les assumpcions i els marcs mentals on s’insereixen.

Des del meu punt de vista, la gràcia d’aquestes dues anècdotes és que expressen amb una immediatesa i una ingenuïtat transparents els límits del terreny de joc on encara, per a molta gent, es juga el partit. D’una banda, l’ètica empresarial no és pròpiament gestió; la gestió és una altra cosa i l’ètica només és un afegit que, quan es posa en joc, només aparta o distreu de la gestió pròpiament dita (com a màxim la complementa). És a dir: els journals d’ètica empresarial no són journals de management. Per una altra banda, l’empresa i la gestió són àmbits de perversió, que contaminen tot el que toquen, sigui manipulant-ho, sigui trivialitzant-ho; i no cal dir que quan es tracta de l’ètica tot el que fan és o aigualir o emmerdar la grandesa dels seus ideals. És a dir: l’ètica empresarial i l’RSE no tenen ni la dignitat ni la seriositat mínimes per poder aspirar a ser tema de tesi doctoral.

Són anècdotes…, o no? Perquè aquí trobem reflectides...

Read More »

El terme (i de vegades fins i tot l’exercici) de l’RSE ha tingut un gran èxit en els darrers anys. Ara, no negarem que part del seu èxit rau en la seva ambigüitat. Això no és necessàriament dolent, ans al contrari: permet que s’hi aixopluguin aproximacions plurals, permet que no se la faci seva només una minoria, i pot inspirar iniciatives innovadores justament perquè el seu significat no està rígidament predeterminat. Això tampoc no és cap novetat en el món de la gestió, per molts escarafalls que es facin: si busquéssim la mateixa precisió terminològica que s’exigeix a l’RSE a molts dels termes més repetits a la cultura empresarial (començant, per cert, per "cultura empresarial") ens fariem un tip de riure. No cal oblidar ni menystenir que la paraula "social" ha posat de relleu la presa de consciència que les empreses viuen en societats i no en mercats, i que, per tant, tot el que fan té una dimensió alhora econòmica i social. Però, ho sabem prou bé, també s’ha estirat fins al límit i s’ha fet servir per cobrir les més diverses pràctiques, algunes d’elles contradictòries entre si. En el nostre context un dels resultats més generadors de confusió ha estat la barreja de l’RSE amb l’acció social. Una barreja letal, d’una toxicitat inmune qualsevol argument o raonament.

Encara que no sempre ha estat prou clar ni s’ha donat per descomptat, la qüestió ambiental ha quedat inclosa en la dinàmica de l’RSE. De fet, ja ha quedat prou assumit que, quan hom parla d’RSE, parla del mantra anomenat triple compte de resultats: els impactes econòmics, socials i ambientals del que fan les empreses. De tota manera, dir-ne RSE, d’això, no gaudeix de consens absolut. De vegades els noms varien en funció dels països o de les cultures empresarials. Una de les resistències envers dir-ne RSE és, justament, evitar la seva confusió amb l’acció social. De manera que hom insisteix que és millor dir-ne sostenibilitat, amb l’esperança que així s’entendrà millor que parlem de la totalitat de...

Read More »

Continua imparable l’efervescent apel·lació a la necessitat de lideratge que s’ha instal·lat entre nosaltres. Sembla que en els contes laics del nostre temps, les fades en lloc de portar varetes màgiques hagin de portar líders. Hi ha qui parla de la manca i la necessitat de lideratge com qui fa rogatives implorant la pluja que tanta falta ens fa i que ens ho resoldrà tot.

Comença a ser hora de dir que, de la mateixa manera que no hi ha líders si no hi ha seguidors, no pot haver-hi bon lideratge si no hi ha bons seguidors. I que, per tant, els que es preocupen tant per la manca de lideratge i/o per la seva qualitat, potser farien bé de dedicar una mica d’energia a preguntar-se per la manca de bons seguidors.

Diu el diccionari que seguidor és qui va darrere d’algú acompanyant-lo. És una definició molt pobre que dona a entendre un cert ordre jeràrquic (anar al darrere) i un acompanyament passiu, de ramat (es tracta de deixar-se portar, com fan les vaques amb la cap de la vacada que duu l’esquella). També és veritat que hi ha caracteritzacions dels líders no gaire lluïdes, com aquesta de El Roto referint-se als polítics: "Els líders utilitzen les enquestes per seguir els seus seguidors". Doncs hauriem de començar a dir que avui, en les circumstàncies que vivim, és impossible que hi hagi bons lideratges si només aspirem –correlativament- a ser seguidors de ramat, i líders demoscòpics que decideixen i actuen a cop d’enquesta. També ens equivocarem de cap a peus si encara mantenim en el nostre imaginari la idea del lideratge heroic, la nostàlgia del líder omniscient, l’herència davaluada del mite platònic del filòsof-rei. És curiós com ens omplim la boca d’interdependències i de xarxes i seguim pensant el lideratge en clau jeràrquica i vertical, confonent seguiment i seguidisme cec.

No neguem que calguin líders. El que...

Read More »

Fins aquí hem arribat. Torno al setembre. Com que crec que ningú no pot preveure què i com ens trobarem passat l’agost, potser és recomable que ens acomiadem amb el compromís de mantenir ben viu l’escalf dels versos de Màrius Torres: 

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

 

 

Bon Estiu!

 

Hem mantingut durant les darreres setmanes reunions amb joves professionals socialment compromesos (organitzats al voltant de l'Espai Jaume Vicens Vives) i amb intel·lectuals convocats pel conseller F. Mascarell i J. Rigol. Han estat reunions reflexives, organitzades amb la finalitat d'entendre la crisi i les seves conseqüències i de consensuar una certa posició sobre el tipus de respostes més adients que podem donar els ciutadans.

Hi ha una necessitat imperiosa d'entendre la realitat on som i la sensació que la manca de la veu catalana davant la crisi és més el resultat del desconcert i la foscor del moment que no pas de la manca de ganes de fer alguna cosa. Veiem fragments de la realitat, analitzem notícies de caire econòmic i financer però tenim la sensació que no arribem a copsar la complexitat de la situació.

Els joves professionals coincidien a dir que s'acaba aquest món, el nostre món occidental, tal i com l'hem conegut i que la famosa combinatòria d'austeritat i creixement pactada entre Merkel i Hollande no és més que un pedaç provisional a una deriva més fonda que lliga problemes locals i globals i desequilibris entre l’ambiciós bloc de les societats emergents i el progressiu declivi de les societats benestants occidentals. Arribem a la fi d'un model, el nostre, però ens costa d’acceptar-ho.

El diàleg dels intel·lectuals transcorregué més per camins fets de vivències i impressions personals. "Aquesta és una crisi sense rostre humà, basada tan sols en dades macroeconòmiques i construïda sobre l'argot dels experts: restricció del crèdit, increment del dèficit públic, la prima de risc, etc." "Tornem a desenvolupar hàbits de la postguerra". "Aquest només és un país per a vells". "Hem extraviat aquell destí comú que ens prometia la Unió Europea". "Tenim un problema d'elits i no hem resolt bé el seu relleu". "Els catalans practiquem un cert pessimisme actiu. És la tendència a veure sempre el got mig buit el que ens fa activar les nostres millors...

Read More »

He rebut un correu d'un antic participant en un programa en què, entre d’altres coses, em diu: "De vegades em descobreixo mirant al passat, aquelles tardes d'institut en què somiava què faria de gran. Sempre vaig pensar que en algun moment faria coses importants, accions amb les quals bolcar el coneixement que anava acumulant a ajudar a la gent que ho necessités. Quan ens vas presentar [...] vaig recordar aquells temps, i també tots els dies que em llevo pensant: un altre dia a treballar al mateix lloc, sense rumb i sense pensar en els altres, només per un sou. El dia a dia et va absorbint, l'energia es difumina, i el focus deixa d'il·luminar. Cal un projecte il·lusionant que et permeti anar cada dia a la feina amb més ganes que l'anterior" (per cert: es tracta d'un professional que està aconseguint millorar substantivament els resultats de l'empresa).

Més d'un pensarà: això és el que hi ha, res de nou sota el sol, benvingut al club. Això és el que hi ha, certament, però ni és l'única cosa que hi ha, ni enlloc està escrit que estiguem condemnats a que hi hagi (només) això. Aquestes poques línies que he recollit mereixerien sens dubte una lectura matisada. Però ara vull prendre-les com a base per plantejar una qüestió que em sembla més rellevant del que habitualment estem disposats a reconèixer. El que podríem anomenar l'esquizofrènia entre talent professional i talent personal.

Tots, professionals i empreses, tenim una percepció intuïtiva del que sigui el talent professional: disposar d'una sèrie de capacitats, habilitats i coneixements de tota mena que poden posar-se al servei de qui estigui disposat a pagar per això. En més d'una ocasió he insistit que aquest és un concepte limitat, parcial i reduccionista de la professionalitat, però ara podem considerar-lo com un punt de partida. El talent personal es refereix a les actituds, valors, ideals, motivacions i anhels que ens constitueixen com a persones. Fins ara, ha predominat l’idea que a les organitzacions...

Read More »

D’un temps ençà s'està insistint cada cop més en què els alumnes, especialment a la universitat, han de ser considerats clients. Té sentit aquesta insistència? Hauríem de redefinir les institucions educatives com a empreses proveïdores de serveis educatius?

L'èmfasi en l'enfocament client té la seva raó de ser. De vegades l'ensenyament ha estat tan centrat en el professor que ha fet oblidar una cosa tan fonamental com que el que importa no és que algú ensenyi, sinó que algú aprengui. De vegades s'ha reduït l'estudiant a ser un receptacle de continguts fins al punt que hom ha oblidat que aprendre és quelcom que involucra la persona en la seva totalitat, i no només alguns aspectes cognitius. En definitiva, de vegades s’ha confós l’objecte de l’educació amb el subjecte de l’educació, sense parar esment en aquest darrer. De la mateixa manera que hom diu -i critica- que hi ha metges que tracten amb malalties i no amb malalts, es podria dir que hi ha docents que tracten amb continguts i no amb persones. Si a això li afegim que no totes les persones tenen el mateix estil d'aprenentatge, sembla obvi que l'exigència d'atendre a la realitat de qui aprèn és irrefutable. I quan parlem d'adults amb experiència professional és imprescindible un enfocament que els faci veritablement co-responsables del seu aprenentatge. Cosa molt diferent, per cert, de creure que és acceptable exigir (en nom de l’enfocament al client) una relació gairebé servil per part dels serveis de tota mena que es requereixen en el marc d’un centre educatiu... o creure que el client té la darrera paraula (sobre el contingut curricular o sobre la pròpia identitat del centre, per posar un exemple).

Res a dir per la nostra banda, a tot plegat... llevat d’expressar els nostres dubtes sobre si la millor manera de plantejar-ho és introduir el llenguatge clientelar en l'educació. Potser n’hi hauria prou si ens prenguéssim seriosament la pregunta sobre què significa educar i de què parlem quan parlem d'una...

Read More »

Són temps difícils, sens dubte. Però no són temps per quedar bloquejats en la queixa, la frustració i la depressió. Són temps difícils, repeteixo. Però per això mateix són temps per tenir coratge i empenta, i impulsar iniciatives que ajudin a tirar endavant i a transformar la realitat que ens ha tocat de viure.

Per això és important que s’hagi produit una iniciativa com #arajovesempresaris. Una lectura superficial podria ser reduccionista: la generació d’empresaris entre 30 i 45 anys constata la manca de presència de membres de la seva generació en les associacions, institucions i fórums empresarials. I demanen poder fer-s’hi presents.

Només aquest fet ja és prou rellevant. Sembla forassenyat perdre l’energia i les capacitats d’una generació. Però el que considero més rellevant no és la mera reivindicació generacional. És més: sóc escèptic davant d’aquesta mena de reivindicacions. El que em sembla rellevant és l’expressió d’una voluntat de compromís i una orientació a actuar des del món empresarial més enllà de la mera defensa dels interessos professionals corporatius. La referència, en bona part, és la constatació de la transformació social que necessitem i la contribució que s’hi pot fer des de l’empresa. No n’hi ha prou, des del meu punt de vista, amb la renovació (ni amb la renovació per la renovació) tot i ser important. El que realment val la pena és la voluntat de compromís cívic més enllà dels interessos professionals corporatius, orientat a fer aportacions sustantives al país, a partir de la propia realitat, en aquest cas empresarial. Perquè hi ha dues coses que no cal confondre: una cosa és que estigui bloquejada la renovació, i una altra és que els joves siguin renovació pel fet de ser de ser joves. La cronología és important, ni que sigui perquè genera biografíes i contextos diferents, però el que és decisiu són els valors i els projectes que vertebren la voluntat de canvi i transformació. Altrament, l’història confirma a bastament que tot...

Read More »

Necessitem individus i organitzacions emprenedors o països emprenedors? L’interès per l’emprenedoria en la teoria econòmica o en la psicologia fou tardà però al capdavall decisiu perquè avui sabem que els emprenedors són els que tenen una visió innovadora capaç de transformar l’economia. Crear quelcom propi, realitzar les nostres idees i projectes, desenvolupar una oportunitat de vegades malgrat la migradesa de recursos forma part del petit miracle impulsat pels emprenedors. Per aquest motiu, experts com H. Stevenson, professor a Harvard, han estudiat el lideratge emprenedor caracteritzant-lo com un estil directiu particular, i han intentat traslladar-lo a la formació de persones i empreses. Les escoles de negocis de més prestigi del món incorporen avui programes i cursos per a fomentar l’esperit emprenedor. I la major part de governs desenvolupen polítiques que afavoreixin la innovació i la creació d’empreses. Malgrat això, hi ha països que no han aconseguit fer créixer l’emprenedoria. Els parcs empresarials de Dubai, per exemple, tenen un port lliure d’impostos, una legislació que afavoreix la plena liberalització del comerç i una capacitat d’atracció elevadíssima d’empreses d’arreu del món. Això fa d’aquest país un important centre de negocis mundial però no un país emprenedor. Els centres d’R+D de les empreses que fan negocis a Dubai, romanen en els seus països d’origen. Dubai ofereix un lloc més barat per fer transaccions, però no té clústers innovadors. Els residents estrangers hi van a fer diners, s’hi estan transitòriament i després retornen al seu país d’origen i allà segueixen innovant. Pitjor encara és la situació de la resta de països àrabs on la iniciativa empresarial i la innovació són gaire bé inexistents. La traducció de llibres és mínima, el nombre de patents registrades pràcticament nul, l’analfabetisme té un dels percentatges més alts del món, l’educació és només memorística, no hi ha investigadors rellevants i cap universitat està entre les 500 millors del món. Igualment, en la majoria d’aquests països no hi ha llibertat d’expressió, ni llibertat acadèmica, ni transparència governamental, ni llibertat per a les dones, i es restringeixen moltíssim els permisos de residència als estrangers. Si, com ens diuen Collins i Moore, els emprenedors es mouen pel desig d’independència, per la voluntat de defugir les figures d’autoritat i les estructures jeràrquiques per anar a cercar la realització de les seves idees i projectes, hom entendrà per què en aquests països és tan difícil la innovació.

...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment