Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Fa poc comentàvem aquí que estem sent transformats per la crisi. Però aquest enunciat es converteix també per a tots nosaltres en una pregunta: som subjectes actius o passius d'aquesta transformació?

Decidir si volem ser subjectes actius o passius requereix que deixem de parlar només en tercera persona i passem a parlar també en primera persona. Que deixem de parlar només el llenguatge de l'observador que analitza, diagnostica i recepta, i passem a parlar (i a actuar) també des de la nostra pròpia implicació.

S'atribueix a Einstein la següent afirmació: un problema no es pot resoldre en el mateix nivell de consciència en què va ser creat. De la mateixa manera, la crisi no es pot afrontar ni resoldre bé si ens mantenim en el mateix nivell de consciència en el qual va ser creada. Perquè la transformació que està generant la crisi ens interpel·la també sobre el nostre nivell de consciència personal i col·lectiva; sobre els nostres valors, les nostres motivacions i les nostres prioritats; i sobre les nostres intencions i els nostres propòsits. La crisi no és una cosa que està "allà fora" i l’hem de manegar. En un món interdependent ningú no hi és fora, tots formem part del problema que se'ns planteja i del repte que hem de resoldre.

Transformats per la crisi significa doncs que la pregunta no és només què cal canviar, sinó també què hem de canviar i qui hem de canviar. Perquè no hi ha res més lamentable que determinades retòriques generalistes sobre la necessitat i la gestió del canvi en les que el supòsit implícit és que ha de canviar tot i tothom, menys els que pretenen teoritzar o gestionar el canvi. Nosaltres formem part de la definició del problema, i no el solucionarem només a base de coneixement expert. Algunes dimensions dels problemes que enfrontem no es poden eliminar perquè van amb nosaltres, formen part de la condició humana. Enfrontem problemes, doncs, la solució dels quals requereix que ens solucionem també a nosaltres mateixos.

...

Read More »

 

 [[Aquest és el meu pròleg al llibre Dar voz a los valores (ed. Proteus) que, amb la presència de Mary Gentile –autora del libre- presentarem a:

Barcelona: 29 de octubre a las 19 h. a ESADE (Av. Pedralbes 60-62)

Madrid: 30 de octubre a las 19 h. en el Centro de Innovación del BBVA (Pl. Santa Bárbara, 1)]]

És coneguda l'anècdota del directiu que assisteix a un curs d'ètica empresarial i, en acabar, li agraeix al professor seva contribució perquè gràcies al curs podrà escollir la teoria ètica que resulti més adequada per justificar la decisió que prèviament ja haurà pres. Aquesta anècdota reflecteix la deriva que -amb independència de la voluntat i la intenció dels professors d'ètica- sovint afavoreixen els cursos d'ètica empresarial. Simplificant, seria com: a) hi ha diverses aproximacions a l'ètica, totes elles amb un cert nombre de raons plausibles a favor, b) com ha diversos punts de vista i tots són respectables en algun grau i cap concloent, el més adequat és respectar els diversos punts de vista i no pretendre "imposar"-ne cap; c) cosa que suposa que el propi punt de vista, d'acord amb l'anterior, és per si mateix respectable, el que acaba eximint de majors esforços sobre això; d) les doctrines ètiques discuteixen entre si sense majors contactes amb la realitat que preocupa o ocupa a qui assisteix a les seves cuites: són molt abstractes (sic) i llunyanes a la realitat, per la qual cosa ha de ser aquesta la que ha de delimitar l'àmbit de actuació possible en relació amb els diversos punts de vista que s'ofereixen des de l'ètica. Corol·lari: cal ser ètic -és clar- però és impossible saber del cert en què consisteix; si s'arriba a saber, saber-ho no suposa que se sàpiga com fer-ho; i, en qualsevol cas, una cosa i l'altra requereixen d'un temps del qual no se sol disposar excepte en el asèptic entorn d'una aula, que per això estan.

Potser recordin la vella pel·lícula d'Anthony Mann, Cimarrón. El protagonista (Glenn Ford) és un home...

Read More »

Si alguna cosa he constatat després de molts anys en l'ofici és que quan preguntes sobre els problemes ètics que s'identifiquen en un àmbit qualsevol el que apareix és un llistat complet de males pràctiques. Quan en seminaris amb directius proposo com a qüestió oberta que presentin un cas pràctic que considerin rellevant des del punt de vista ètic, en gairebé la totalitat de les situacions el que es presenta és un comportament criticable o rebutjable. Si un extraterrestre fes una indagació sobre la qualitat ètica de la nostra societat escoltant als que parlen d'ètica no tinc cap dubte de la conclusió a la qual arribaria: tot va malament. Molt malament.

Adoptem un altre punt de vista, que també sempre m'ha resultat sorprenent: quan constatem una conducta censurable o inacceptable en algú de qui s'esperava una mica més, molt sovint sorgeix el comentari resignat: és clar, és la condició humana. El que és curiós és que quan el que es produeix és un comportament excel·lent i exemplar crec que mai no he sentit dir: és clar, és la condició humana... quan el que és obvi és que és justament la condició humana la que permet i possibilita els dos comportaments. Sembla doncs que el més normal en ètica sigui dir que tot va malament.

L'ètica sempre fa de bon veure. Sobretot com a arma de combat, que s'incorpora al discurs per assenyalar la suposada immoralitat dels altres. Perquè la inflació d'apel·lacions a la moral i els valors que estem patint des de fa un temps té un comú denominador: la dissociació entre ètica i responsabilitat. Resulta curiós constatar que només se sol parlar de la moral i els valors (amb la sabuda introducció "crisi o manca de") per referir-se a problemes sobre els quals no té responsabilitat directa qui en parla. Esglésies, intel·lectuals, polítics, periodistes, sindicalistes, líders socials o educadors solen ser summament lúcids en la denúncia de les febleses morals que detecten en àmbits de la vida social amb els que tenen molts contactes, però cap responsabilitat. I, per descomptat, sempre la gran condemnada pel judici moral de tots ells és "la societat". Considereu-ho un acudit: encara no he vist cap reflexió ètica d'algun professional de l'ètica sobre el funcionament dels departaments d'ètica, els processos de provisió de càtedres d'ètica o les línies d'investigació dominants entre els especialistes en ètica.

...

Read More »

Servidor és de l’opinió que preguntar-se pel futur de la democràcia no és qüestió només de saber si sovintegen poc o molt les votacions, sinó també de saber si, habitualment, hi ha possibilitats i estímuls per fer una reflexió sobre el nostre procés social que vagi més enllà les tècniques de comunicació política i de persuassió publicitària.

Darrerament se’n parla molt, de la tolerància. (O, més ben dit, de les amenaces que l’encerclen i dels corresponents perills de divisions irreversibles). Ara bé, no hi ha res més pintoresc que aquesta tendència que tenen alguns a definir-se com a tolerants, sobretot si de passada poden assegurar-nos que sort en tenim d’ells per a defensar el principi de tolerància perquè els "altres" (és clar) no en són gens ni mica, de tolerants.

Jo més aviat desconfio dels qui prediquen la tolerància com una forma de convèncer-nos que cal que ells assoleixin el poder per tal d’assegurar-la, o com una defènsa pròpia quan hom qüestiona els seus plantejaments (quantes vegades no s’ha acusat d’intolerants els qui critiquen una qualsevol idea o opinió… pel simple fet de criticar?). Al capdaval, es pot ser ateu o agnòstic sense deixar de ser confessional: la confessionalització del poder polític (o, ras i curt, del poder) no es fa només mitjançant una legitimació religiosa, sinó sempre que s’identifica els qui l’ocupen amb la realització d’un valor –que pot ser laic- que grans sectors de la societat viuen en un moment donat com a absolut, irrenunciable o fonamental. Se sembra també intolerància quan se satisfà un cert desig de certeses o seguretats (ves per on, quina tautologia) amb eslògans i tríptics, o quan s’ajuda a confondre tendències emocionals més o menys viscerals amb raonaments, polítics o no.

En els debats televisat em fa molta gràcia quan sento que algú comença a adreçar-se a algun intelocutor dient-li "jo respecto la seva opinió…" perquè el que em sembla que li està dient és simplement "ja pots parlar i dir el que vulguis...

Read More »

Vivim en plena apologia de la innovació i el canvi. Són allò políticament correcte, i formen part de l'horitzó més enllà del qual no es pot pensar res. Són termes que arrosseguen una connotació positiva prèvia a qualsevol consideració crítica sobre el que passa en nom de la innovació i el canvi.

Això es palesa en el debat actual sobre el paper de les humanitats en la formació de professionals. Ja fa bastants anys que Schön va plantejar la necessitat de formar professionals reflexius. Avui això és una obvietat: formar merament tècnics reproductors del que ja existeix és formar per al passat, i no per al futur. Però Schön es va oblidar de plantejar sobre què han de reflexionar els professionals reflexius. Crec que se’n va oblidar perquè, com ens passa a tots tantes vegades, ho donava per descomptat: els professionals reflexius han de ser capaços de reflexionar sobre la seva pràctica professional. Però avui ens cal alguna cosa més. Al nostre entendre, quan nosaltres diem que necessitem formar professionals reflexius, hem de tenir en compte tres dimensions: la capacitat de reflexionar sobre la seva pràctica professional, la capacitat de reflexionar sobre ells mateixos en el context de la seva pràctica professional, i la capacitat de reflexionar sobre la seva pràctica professional en el context de la seva societat. I això significa una visió àmplia de la reflexió, que inclou què es pensa, sobre què es pensa, com es pensa i des d'on es pensa.

I en aquest procés és clau incorporar les humanitats a la formació de professionals. No com a complement o decoració, sinó com un camí d'accés privilegiat a la comprensió del propi lloc en el món. Per això déiem que la submissió a la innovació i el canvi com a valors absoluts arrossega en moltes persones la mentalitat que no hi ha res rellevant que es pugui aprendre o considerar de les grans produccions canòniques de la humanitat (si és que la idea de cànon té avui alguna credibilitat, cosa que dubtem). En qualsevol cas,...

Read More »

 



El proper dia 27 de setembre ens retrobarem al monestir de Sant Benet amb prop d'un centenar de líders empresarials polítics i socials per renovar plegats el nostre compromís de millora en l'exercici del lideratge i de servei al país. Encara que alguns creguin el contrari, el lideratge no és com el llegendari bàlsam de Fierabrás, una poció sanadora amb la qual, com relata el Quixot, "no hay que tener temor a la muerte, ni pensar morir de ferida alguna", ja que "con una sola gota se ahorraran tiempo y medicinas". Aquesta visió màgica del lideratge pot ser avui tan nefasta com les actituds derrotistes o resignades. El lideratge -exercit en tots els sectors i en tots els nivells- si el sabem comprendre, promoure i exercir pot ser un procés catalitzador de la nostra energia creativa, fins i tot de la que desconeixem tenir. Però no té un efecte miraculós que eviti el nostre sacrifici, esforç, dedicació i esforç o que modifiqui com per art de màgia la realitat que ens ha tocat de viure.

I la realitat que ara mateixa tenim no és la de la "sortida del túnel" o la de "brots verds" en l'horitzó. Per primera vegada en molts anys, àmples capes mitjanes de la població senten en la seva pròpia carn la desocupació, la reducció del salari i l'increment de la desigualtat i la inseguretat. Les nostres condicions de vida han empitjorat i les nostres perspectives vitals (somnis, promeses, plans, il·lusions) s'han vist frustrades. Emergeix una nova classe social, el "precariat", un ampli col·lectiu del que la precarietat s'ha apoderat en múltiples aspectes de la seva vida. Noten aquesta precarietat en la seva ocupació, en els seus recursos, en la seva formació, en el seu habitatge, en la seva pensió, en la seva identitat professional... (Convé recordar aquella pancarta del 15M: "Sense casa, sense feina, sense pensió, sense por". ) I responen a les apel·lacions dels seus líders polítics amb desconfiança, desafecció, insatisfacció, descontent, malestar i indignació....

Read More »

Fa poc, entre les comentaris que explicaven el rebuig a un projecte de recerca, hom digué que els investigadors involucrats publicaven molt a journals d’ètica empresarial i que això anticipava que difícilment els resultats de la recerca es publicarien en journals de management. Fa gairebé un any, el departament de Filosofia d’una universitat catalana va rebutjar un projecte de tesi doctoral sobre ètica empresarial i RSE adduint que no era un tema seriós, atès que tot plegat no era més que fum i màrketing.

No cal exagerar a l’hora de fer inferències, és clar. Però aquestes dues anècdotes dibuixen perfectament els supòsits de fons que arrosseguem des de fa anys, i que configuren les assumpcions des de les quals es produeixen molts debats. I explicitar assumpcions de vegades és tant o més important que construir arguments, perquè, com sabem prou bé, el mateix argument (i les mateixes dades) desemboquen en plantejaments que poden ser diferents –i àdhuc oposats- en funció de les assumpcions i els marcs mentals on s’insereixen.

Des del meu punt de vista, la gràcia d’aquestes dues anècdotes és que expressen amb una immediatesa i una ingenuïtat transparents els límits del terreny de joc on encara, per a molta gent, es juga el partit. D’una banda, l’ètica empresarial no és pròpiament gestió; la gestió és una altra cosa i l’ètica només és un afegit que, quan es posa en joc, només aparta o distreu de la gestió pròpiament dita (com a màxim la complementa). És a dir: els journals d’ètica empresarial no són journals de management. Per una altra banda, l’empresa i la gestió són àmbits de perversió, que contaminen tot el que toquen, sigui manipulant-ho, sigui trivialitzant-ho; i no cal dir que quan es tracta de l’ètica tot el que fan és o aigualir o emmerdar la grandesa dels seus ideals. És a dir: l’ètica empresarial i l’RSE no tenen ni la dignitat ni la seriositat mínimes per poder aspirar a ser tema de tesi doctoral.

Són anècdotes…, o no? Perquè aquí trobem reflectides...

Read More »

El terme (i de vegades fins i tot l’exercici) de l’RSE ha tingut un gran èxit en els darrers anys. Ara, no negarem que part del seu èxit rau en la seva ambigüitat. Això no és necessàriament dolent, ans al contrari: permet que s’hi aixopluguin aproximacions plurals, permet que no se la faci seva només una minoria, i pot inspirar iniciatives innovadores justament perquè el seu significat no està rígidament predeterminat. Això tampoc no és cap novetat en el món de la gestió, per molts escarafalls que es facin: si busquéssim la mateixa precisió terminològica que s’exigeix a l’RSE a molts dels termes més repetits a la cultura empresarial (començant, per cert, per "cultura empresarial") ens fariem un tip de riure. No cal oblidar ni menystenir que la paraula "social" ha posat de relleu la presa de consciència que les empreses viuen en societats i no en mercats, i que, per tant, tot el que fan té una dimensió alhora econòmica i social. Però, ho sabem prou bé, també s’ha estirat fins al límit i s’ha fet servir per cobrir les més diverses pràctiques, algunes d’elles contradictòries entre si. En el nostre context un dels resultats més generadors de confusió ha estat la barreja de l’RSE amb l’acció social. Una barreja letal, d’una toxicitat inmune qualsevol argument o raonament.

Encara que no sempre ha estat prou clar ni s’ha donat per descomptat, la qüestió ambiental ha quedat inclosa en la dinàmica de l’RSE. De fet, ja ha quedat prou assumit que, quan hom parla d’RSE, parla del mantra anomenat triple compte de resultats: els impactes econòmics, socials i ambientals del que fan les empreses. De tota manera, dir-ne RSE, d’això, no gaudeix de consens absolut. De vegades els noms varien en funció dels països o de les cultures empresarials. Una de les resistències envers dir-ne RSE és, justament, evitar la seva confusió amb l’acció social. De manera que hom insisteix que és millor dir-ne sostenibilitat, amb l’esperança que així s’entendrà millor que parlem de la totalitat de...

Read More »

Continua imparable l’efervescent apel·lació a la necessitat de lideratge que s’ha instal·lat entre nosaltres. Sembla que en els contes laics del nostre temps, les fades en lloc de portar varetes màgiques hagin de portar líders. Hi ha qui parla de la manca i la necessitat de lideratge com qui fa rogatives implorant la pluja que tanta falta ens fa i que ens ho resoldrà tot.

Comença a ser hora de dir que, de la mateixa manera que no hi ha líders si no hi ha seguidors, no pot haver-hi bon lideratge si no hi ha bons seguidors. I que, per tant, els que es preocupen tant per la manca de lideratge i/o per la seva qualitat, potser farien bé de dedicar una mica d’energia a preguntar-se per la manca de bons seguidors.

Diu el diccionari que seguidor és qui va darrere d’algú acompanyant-lo. És una definició molt pobre que dona a entendre un cert ordre jeràrquic (anar al darrere) i un acompanyament passiu, de ramat (es tracta de deixar-se portar, com fan les vaques amb la cap de la vacada que duu l’esquella). També és veritat que hi ha caracteritzacions dels líders no gaire lluïdes, com aquesta de El Roto referint-se als polítics: "Els líders utilitzen les enquestes per seguir els seus seguidors". Doncs hauriem de començar a dir que avui, en les circumstàncies que vivim, és impossible que hi hagi bons lideratges si només aspirem –correlativament- a ser seguidors de ramat, i líders demoscòpics que decideixen i actuen a cop d’enquesta. També ens equivocarem de cap a peus si encara mantenim en el nostre imaginari la idea del lideratge heroic, la nostàlgia del líder omniscient, l’herència davaluada del mite platònic del filòsof-rei. És curiós com ens omplim la boca d’interdependències i de xarxes i seguim pensant el lideratge en clau jeràrquica i vertical, confonent seguiment i seguidisme cec.

No neguem que calguin líders. El que...

Read More »

Fins aquí hem arribat. Torno al setembre. Com que crec que ningú no pot preveure què i com ens trobarem passat l’agost, potser és recomable que ens acomiadem amb el compromís de mantenir ben viu l’escalf dels versos de Màrius Torres: 

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

 

 

Bon Estiu!

 

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment