Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

El món de la gestió, quan esdevé un llenguatge tancat sobre si mateix, s'omple de tòpics que es repeteixen mecànicament amb l’agradable la sensació que qui els profereix diu alguna cosa. De vegades fins i tot sembla que diu alguna cosa concreta i tangible i, així, gràcies als automatismes, es van omplint enormes buits de pensament.

Un d'aquests infaustos tòpics és "orientació a resultats". Cal pronunciar-ho amb una entonació emfàtica i contundent i, si és possible, no s'ha d'afegir res més. És una perfecta frase conclusiva, que transmet de manera molt més elegant la simple idea que ja no hi ha res més a afegir. Sempre queda més professional dir aquí el que necessitem és gent orientada a resultats que no pas dir per què no calles. Comptat y debatut, ve a ser el mateix.

A primera vista semblaria que l'orientació a resultats retrata algú treballador, eficient, rigorós, competitiu i exemplar. Tant de bo! Perquè molt sovint l'orientació a resultats el que reflecteix són actituds per a les quals pensar en sentit global i tenir visió de conjunt són una complicació o un destorb. El discurs que absolutitza l'orientació a resultats és la cara productivista i benpensant del groller "aquí es ve a treballar; pensar, ja pensen d’altres" (cosa que sovint, per cert, és molt suposar). El risc de l'orientació a resultats és desenvolupar una actitud miop, que pensa poc i -sobretot- que no fa preguntes incòmodes i que no qüestiona el que està convencionalment establert. Ni, per descomptat, la jerarquia de qui estableix quins han de ser els resultats. Es tracta de ser pràctic, obsessionar per allò que és tangible i quantificable, i tenir al·lèrgia al que sembla teòric i abstracte (que, des dels resultats, és gairebé tota la resta). Orientació a resultats, la resta, com deia el clàssic, no és el meu problema. Dit altrament: en la manca de RSE o en el menyspreu cap a la RSE sol haver-hi molta orientació a resultats.

En una de les campanyes electorals de José Montilla...

Read More »

[Aquesta carta, retocada en alguns punts per raons òbvies i amb subtítols afegits per facilitar-ne la lectura, forma part d'un intercanvi amb una persona amb nom i cognoms: no és una figura retòrica. Malgrat la seva longitud -per la qual demano disculpes- reflecteix qüestions que van més enllà d'una conversa privada, que vull compartir].

Benvolgut ...,

Tens raó: hi ha hagut reaccions a Twitter al manifest pro-federalisme dels 300 que mereixen que ens preguntem a què responen. Comparteixo algunes de les qüestions que planteges sobre les xarxes socials, entre altres coses perquè representen canvis que no sabem encara com hem de manegar. Em temo -no sóc futuròleg- que la política després de l'aparició de les xarxes socials mai no serà el que va ser. O, dit amb altres paraules, mai no podrà ser pensada i plantejada de la mateixa manera que en el passat ... i ja anomenem passat a una cosa que arrenca només a 5-6 anys enrere. D'altra banda, per bé i per mal, no se li poden demanar a 140 caràcters el que se li pot exigir al ponent d'un seminari. Com diria el clàssic, això és el que hi ha.

Jo no sóc ni politòleg ni sociòleg, i per tant les meves apreciacions són més intuïtives que fundades, però en el que puguin valer et proposo una interpretació complementària la teva interpretació sobre la reacció davant el manifest dels 300. I en nom de l'agilitat em permetràs dues simplificacions que faré servir amb plena consciència que són simplificacions: parlaré dels "federalistes" i de "Madrid".

1. Diu alguna cosa, "federalisme"?

Els federalistes han d'entendre que avui afirmar que el federalisme és la millor solució per a la relació Catalunya-Espanya ja no és dir res. En un congrés de ciència política és una afirmació que podria subscriure raonablement en abstracte, però en el context actual ja és un mantra buit, al qual cal afegir alguna cosa més -força més- perquè pugui ser percebut com una proposta que va de debò . I a això cal afegir el que, des...

Read More »

Arran de la Diada de l'11 de setembre a Barcelona i de les mobilitzacions socials de protesta per envoltar el Congrés dels Diputats, han aparegut, tant a Espanya com a Catalunya, comentaris diversos comparant la representativitat dels manifestants amb la d'una suposada "majoria silenciosa" que no es manifesta (Rajoy). Alícia Sánchez Camacho s'ha referit, per exemple, a "la majoria dels catalans -una majoria silenciosa, que no surt al carrer a manifestar-se, i a la qual el Govern de la Generalitat sembla menysprear". En ambdos casos, els líders del PP semblen voler comparar "els crits d'una minoria sorollosa" amb les idees, sentiments i accions suposadament homogenis i constructius de tots "els altres". Aquest argument fa almenys tres trampes. La primera, considerar una "minoria" al milió i mig de catalans que es van manifestar pacíficament pels carrers. La segona, atribuir veu, cos i voluntat únics a milers de ciutadans anònims i fragmentats. I tercera, identificar aquesta falsa majoria amb el credo ideològic dels qui l’evoquen. No obstant això, els líders del PP potser encertin en veure que el futur de Catalunya dependrà en bona mesura del que decideixin aquests milions de catalans.

Hi ha almenys dues vies possibles d'aproximar-se a l'anàlisi d'aquesta massa de possibles votants. Una procedeix de les teories sobre el paper dels seguidors en el lideratge (B. Kellerman, 2008). L'altra, una mica més clàssica, prové de la sociologia de la difusió i adopció d'innovacions (E. Rogers, 1962). Ambdues es plantegen com es transmeten noves idees entre els membres d'un sistema social i s'aconsegueix que s'imposin. I totes dues tenen punts de coincidència notables. Kellerman distingeix cinc tipus de seguidors. Els aïllats: desinformats, desinteressats i desmotivats. No tenen cap relació amb els seus líders. Guarden silenci perquè estan separats, i ja que guarden silenci són ignorats. Els tafaners, que observen però no participen. Aquesta posició retirada equival, en realitat,...

Read More »

He participat un altre cop en la TransAtlantic Business Ethics Conference, una interessant trobada a porta tancada en el qual ens trobem per reflexionar i dialogar cada dos anys professors d'ambdues bandes de l'Atlàntic... nord, és clar.

Aquest any el debat es va tancar amb una sessió de format obert en què se'ns va convidar a cada un a contestar en cinc minuts la pregunta que reflecteix el títol. Aquí va la meva resposta.

La Business Ethics (BE) hauria d'anar... endins les escoles de negocis. Hem confós tenir assignatures de BE amb la formació en clau de BE. Les assignatures hi són, la BE no (o no suficientment). No es tracta simplement d'integració i transversalitat, com se sol dir. Es tracta que majoritàriament el discurs del management i les seves diverses disciplines s'han construït autosuficientment sense considerar les seves dimensions ètiques i valoratives i, un cop construïts, es debat fins a l’esgotament sobre com incorporar-les, afegir-les o inocular-les. I si no hi són intrínsecament presents d'entrada no hi seran mai plenament.

La BE s’ha d'enfocar molt més als processos d'aprenentatge i al desenvolupament personal. Les escoles de negocis estan plenes de programes on posa development, i sovint no és gens clar que hi hagi una consciència clara de què és el que es vol desenvolupar. La BE està tan preocupada pels continguts que sovint només aconsegueix -si ho aconsegueix- que canviï el discurs políticament correcte i augmentar la complexitat de les anàlisis. Però difícilment acompanya processos de transformació i/o aprofundiment personal. Entre altres coses perquè això últim no remet a una assignatura sinó al projecte educatiu de les respectives institucions, que és un tema que, curiosament, gairebé mai ha preocupat la BE com a disciplina. En el debat actual sobre la contribució de les escoles de negocis es parla (per parlar que no quedi) d'ètica i de la seva necessitat o no. Però poca cosa trobarem sobre contribucions des de la BE sobre...

Read More »

Fa poc comentàvem aquí que estem sent transformats per la crisi. Però aquest enunciat es converteix també per a tots nosaltres en una pregunta: som subjectes actius o passius d'aquesta transformació?

Decidir si volem ser subjectes actius o passius requereix que deixem de parlar només en tercera persona i passem a parlar també en primera persona. Que deixem de parlar només el llenguatge de l'observador que analitza, diagnostica i recepta, i passem a parlar (i a actuar) també des de la nostra pròpia implicació.

S'atribueix a Einstein la següent afirmació: un problema no es pot resoldre en el mateix nivell de consciència en què va ser creat. De la mateixa manera, la crisi no es pot afrontar ni resoldre bé si ens mantenim en el mateix nivell de consciència en el qual va ser creada. Perquè la transformació que està generant la crisi ens interpel·la també sobre el nostre nivell de consciència personal i col·lectiva; sobre els nostres valors, les nostres motivacions i les nostres prioritats; i sobre les nostres intencions i els nostres propòsits. La crisi no és una cosa que està "allà fora" i l’hem de manegar. En un món interdependent ningú no hi és fora, tots formem part del problema que se'ns planteja i del repte que hem de resoldre.

Transformats per la crisi significa doncs que la pregunta no és només què cal canviar, sinó també què hem de canviar i qui hem de canviar. Perquè no hi ha res més lamentable que determinades retòriques generalistes sobre la necessitat i la gestió del canvi en les que el supòsit implícit és que ha de canviar tot i tothom, menys els que pretenen teoritzar o gestionar el canvi. Nosaltres formem part de la definició del problema, i no el solucionarem només a base de coneixement expert. Algunes dimensions dels problemes que enfrontem no es poden eliminar perquè van amb nosaltres, formen part de la condició humana. Enfrontem problemes, doncs, la solució dels quals requereix que ens solucionem també a nosaltres mateixos.

...

Read More »

 

 [[Aquest és el meu pròleg al llibre Dar voz a los valores (ed. Proteus) que, amb la presència de Mary Gentile –autora del libre- presentarem a:

Barcelona: 29 de octubre a las 19 h. a ESADE (Av. Pedralbes 60-62)

Madrid: 30 de octubre a las 19 h. en el Centro de Innovación del BBVA (Pl. Santa Bárbara, 1)]]

És coneguda l'anècdota del directiu que assisteix a un curs d'ètica empresarial i, en acabar, li agraeix al professor seva contribució perquè gràcies al curs podrà escollir la teoria ètica que resulti més adequada per justificar la decisió que prèviament ja haurà pres. Aquesta anècdota reflecteix la deriva que -amb independència de la voluntat i la intenció dels professors d'ètica- sovint afavoreixen els cursos d'ètica empresarial. Simplificant, seria com: a) hi ha diverses aproximacions a l'ètica, totes elles amb un cert nombre de raons plausibles a favor, b) com ha diversos punts de vista i tots són respectables en algun grau i cap concloent, el més adequat és respectar els diversos punts de vista i no pretendre "imposar"-ne cap; c) cosa que suposa que el propi punt de vista, d'acord amb l'anterior, és per si mateix respectable, el que acaba eximint de majors esforços sobre això; d) les doctrines ètiques discuteixen entre si sense majors contactes amb la realitat que preocupa o ocupa a qui assisteix a les seves cuites: són molt abstractes (sic) i llunyanes a la realitat, per la qual cosa ha de ser aquesta la que ha de delimitar l'àmbit de actuació possible en relació amb els diversos punts de vista que s'ofereixen des de l'ètica. Corol·lari: cal ser ètic -és clar- però és impossible saber del cert en què consisteix; si s'arriba a saber, saber-ho no suposa que se sàpiga com fer-ho; i, en qualsevol cas, una cosa i l'altra requereixen d'un temps del qual no se sol disposar excepte en el asèptic entorn d'una aula, que per això estan.

Potser recordin la vella pel·lícula d'Anthony Mann, Cimarrón. El protagonista (Glenn Ford) és un home...

Read More »

Si alguna cosa he constatat després de molts anys en l'ofici és que quan preguntes sobre els problemes ètics que s'identifiquen en un àmbit qualsevol el que apareix és un llistat complet de males pràctiques. Quan en seminaris amb directius proposo com a qüestió oberta que presentin un cas pràctic que considerin rellevant des del punt de vista ètic, en gairebé la totalitat de les situacions el que es presenta és un comportament criticable o rebutjable. Si un extraterrestre fes una indagació sobre la qualitat ètica de la nostra societat escoltant als que parlen d'ètica no tinc cap dubte de la conclusió a la qual arribaria: tot va malament. Molt malament.

Adoptem un altre punt de vista, que també sempre m'ha resultat sorprenent: quan constatem una conducta censurable o inacceptable en algú de qui s'esperava una mica més, molt sovint sorgeix el comentari resignat: és clar, és la condició humana. El que és curiós és que quan el que es produeix és un comportament excel·lent i exemplar crec que mai no he sentit dir: és clar, és la condició humana... quan el que és obvi és que és justament la condició humana la que permet i possibilita els dos comportaments. Sembla doncs que el més normal en ètica sigui dir que tot va malament.

L'ètica sempre fa de bon veure. Sobretot com a arma de combat, que s'incorpora al discurs per assenyalar la suposada immoralitat dels altres. Perquè la inflació d'apel·lacions a la moral i els valors que estem patint des de fa un temps té un comú denominador: la dissociació entre ètica i responsabilitat. Resulta curiós constatar que només se sol parlar de la moral i els valors (amb la sabuda introducció "crisi o manca de") per referir-se a problemes sobre els quals no té responsabilitat directa qui en parla. Esglésies, intel·lectuals, polítics, periodistes, sindicalistes, líders socials o educadors solen ser summament lúcids en la denúncia de les febleses morals que detecten en àmbits de la vida social amb els que tenen molts contactes, però cap responsabilitat. I, per descomptat, sempre la gran condemnada pel judici moral de tots ells és "la societat". Considereu-ho un acudit: encara no he vist cap reflexió ètica d'algun professional de l'ètica sobre el funcionament dels departaments d'ètica, els processos de provisió de càtedres d'ètica o les línies d'investigació dominants entre els especialistes en ètica.

...

Read More »

Servidor és de l’opinió que preguntar-se pel futur de la democràcia no és qüestió només de saber si sovintegen poc o molt les votacions, sinó també de saber si, habitualment, hi ha possibilitats i estímuls per fer una reflexió sobre el nostre procés social que vagi més enllà les tècniques de comunicació política i de persuassió publicitària.

Darrerament se’n parla molt, de la tolerància. (O, més ben dit, de les amenaces que l’encerclen i dels corresponents perills de divisions irreversibles). Ara bé, no hi ha res més pintoresc que aquesta tendència que tenen alguns a definir-se com a tolerants, sobretot si de passada poden assegurar-nos que sort en tenim d’ells per a defensar el principi de tolerància perquè els "altres" (és clar) no en són gens ni mica, de tolerants.

Jo més aviat desconfio dels qui prediquen la tolerància com una forma de convèncer-nos que cal que ells assoleixin el poder per tal d’assegurar-la, o com una defènsa pròpia quan hom qüestiona els seus plantejaments (quantes vegades no s’ha acusat d’intolerants els qui critiquen una qualsevol idea o opinió… pel simple fet de criticar?). Al capdaval, es pot ser ateu o agnòstic sense deixar de ser confessional: la confessionalització del poder polític (o, ras i curt, del poder) no es fa només mitjançant una legitimació religiosa, sinó sempre que s’identifica els qui l’ocupen amb la realització d’un valor –que pot ser laic- que grans sectors de la societat viuen en un moment donat com a absolut, irrenunciable o fonamental. Se sembra també intolerància quan se satisfà un cert desig de certeses o seguretats (ves per on, quina tautologia) amb eslògans i tríptics, o quan s’ajuda a confondre tendències emocionals més o menys viscerals amb raonaments, polítics o no.

En els debats televisat em fa molta gràcia quan sento que algú comença a adreçar-se a algun intelocutor dient-li "jo respecto la seva opinió…" perquè el que em sembla que li està dient és simplement "ja pots parlar i dir el que vulguis...

Read More »

Vivim en plena apologia de la innovació i el canvi. Són allò políticament correcte, i formen part de l'horitzó més enllà del qual no es pot pensar res. Són termes que arrosseguen una connotació positiva prèvia a qualsevol consideració crítica sobre el que passa en nom de la innovació i el canvi.

Això es palesa en el debat actual sobre el paper de les humanitats en la formació de professionals. Ja fa bastants anys que Schön va plantejar la necessitat de formar professionals reflexius. Avui això és una obvietat: formar merament tècnics reproductors del que ja existeix és formar per al passat, i no per al futur. Però Schön es va oblidar de plantejar sobre què han de reflexionar els professionals reflexius. Crec que se’n va oblidar perquè, com ens passa a tots tantes vegades, ho donava per descomptat: els professionals reflexius han de ser capaços de reflexionar sobre la seva pràctica professional. Però avui ens cal alguna cosa més. Al nostre entendre, quan nosaltres diem que necessitem formar professionals reflexius, hem de tenir en compte tres dimensions: la capacitat de reflexionar sobre la seva pràctica professional, la capacitat de reflexionar sobre ells mateixos en el context de la seva pràctica professional, i la capacitat de reflexionar sobre la seva pràctica professional en el context de la seva societat. I això significa una visió àmplia de la reflexió, que inclou què es pensa, sobre què es pensa, com es pensa i des d'on es pensa.

I en aquest procés és clau incorporar les humanitats a la formació de professionals. No com a complement o decoració, sinó com un camí d'accés privilegiat a la comprensió del propi lloc en el món. Per això déiem que la submissió a la innovació i el canvi com a valors absoluts arrossega en moltes persones la mentalitat que no hi ha res rellevant que es pugui aprendre o considerar de les grans produccions canòniques de la humanitat (si és que la idea de cànon té avui alguna credibilitat, cosa que dubtem). En qualsevol cas,...

Read More »

 



El proper dia 27 de setembre ens retrobarem al monestir de Sant Benet amb prop d'un centenar de líders empresarials polítics i socials per renovar plegats el nostre compromís de millora en l'exercici del lideratge i de servei al país. Encara que alguns creguin el contrari, el lideratge no és com el llegendari bàlsam de Fierabrás, una poció sanadora amb la qual, com relata el Quixot, "no hay que tener temor a la muerte, ni pensar morir de ferida alguna", ja que "con una sola gota se ahorraran tiempo y medicinas". Aquesta visió màgica del lideratge pot ser avui tan nefasta com les actituds derrotistes o resignades. El lideratge -exercit en tots els sectors i en tots els nivells- si el sabem comprendre, promoure i exercir pot ser un procés catalitzador de la nostra energia creativa, fins i tot de la que desconeixem tenir. Però no té un efecte miraculós que eviti el nostre sacrifici, esforç, dedicació i esforç o que modifiqui com per art de màgia la realitat que ens ha tocat de viure.

I la realitat que ara mateixa tenim no és la de la "sortida del túnel" o la de "brots verds" en l'horitzó. Per primera vegada en molts anys, àmples capes mitjanes de la població senten en la seva pròpia carn la desocupació, la reducció del salari i l'increment de la desigualtat i la inseguretat. Les nostres condicions de vida han empitjorat i les nostres perspectives vitals (somnis, promeses, plans, il·lusions) s'han vist frustrades. Emergeix una nova classe social, el "precariat", un ampli col·lectiu del que la precarietat s'ha apoderat en múltiples aspectes de la seva vida. Noten aquesta precarietat en la seva ocupació, en els seus recursos, en la seva formació, en el seu habitatge, en la seva pensió, en la seva identitat professional... (Convé recordar aquella pancarta del 15M: "Sense casa, sense feina, sense pensió, sense por". ) I responen a les apel·lacions dels seus líders polítics amb desconfiança, desafecció, insatisfacció, descontent, malestar i indignació....

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment