Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Rothko digué de la seva pintura que si hi voliem trobar experiències sagrades, les hi trobariem; i que si hi voliem trobar experiències profanes, també les hi trobariem. Ell no triava, i ja li semblava bé. Però, de què ens parla quan diu que està bé? Què és el que està bé? Quina és l’alquímia que uneix la mirada de l’espectador i l’experiència del pintor a través dels seus quadres, els quadres d’algú que digué que un quadre no és la imatge d’una experiència, sinó una experiència?

Rothko és conegut sobretot pels quadres que va fer en la tercera etapa de la seva producció. Tots aquells quadres que, a primera vista, diriem que consisteixen simplement en rectangles de color surant sobre color. Aquells quadres que, com he sentit comentar tantes vegades mentre en contemplava algun, no representen res. Uns rectangles que, progressivament, es van anar simplificant, fins a arribar a la lluminosa foscor dels seus darrers quadres. Rothko mostra com pocs que una cosa és pintar bé i una altra transmetre i expressar alguna cosa. I, altre cop, què seria pintar bé sense transmetre i expressar res? Quan hom substitueix l’experiència viscuda per les etiquetes resulta fácil dir que era un pintor abstracte, si no fos que ells mateix deixà dit que no es considerava abstracte i que no l’interessava la relació color-forma, sinó les emocions humanes més elementals. Perquè –ens avisà- si només ens atrauen les relacions de colors se’ns escapa el que és decisiu. Rothko, tan preocupat per l’educació en alguns dels seus escrits, ens convida, si ens confrontem a fons amb la seva pintura, a una gran exploració d’aprenentatge. Ens convida a educar la mirada. A fer-la més fina, més subtil, més atenta, més profunda. Ens convida a una mirada que ja no separa qui mira i el que és mirat. Rothko en convida a més vida i a millor vida. A fer de la seva pintura una experiència personal d’indagació vital.

Vivim metrallats per imatges, impactes que s’esgoten en ells mateixos i que ens esgoten a nosaltres mateixos. I la multiplicitat de pantalles no ha fet més que portar-nos a un punt de no retorn per saturació: avui l’ansietat apareix quan se’ns demana una atenció no dispersa, perquè vivim en una creixent i paradoxal impotència per atendre només a una cosa. Per això només l’art "abstracte" pot acompanyar-nos fins al llindar del silenci, perquè en suspendre la sobre-estimulació suspèn la voracitat amb la que ens anem consumint. El que Rothko ens pregunta és què veiem quan sembla que no hi ha res a veure, què relliga la nostra vida més enllà i més ençà de la nostra dispersió quotidiana.

...

Read More »

La història de la filosofia, de la literatura i de la teologia és plena de frases més o menys enginyoses en què es parla del nou i el vell de molt diverses maneres, sempre jugant amb la seva contraposició. Els estalvio començar amb una d'aquestes cites i vaig al gra.

La meva impressió és que el problema de l'RSE no resideix en el nom ni en res que s'hi assembli. El problema central és que, majoritàriament, ha consistit en introduir un nou llenguatge i unes noves pràctiques sense modificar substancialment la comprensió convencional de l'empresa. Això es constata quan s'analitzen els plantejaments de l'RSE no en base al que es diu ni al que es fa, sinó en base a com s'argumenta. Llavors, l'argument es resumeix gairebé sempre en el següent: l’RSE és avui la manera més adequada (o més intel·ligent, o més racional, o més avançada, o més oportuna, o més...) d'aconseguir el que ja sabem des de sempre que ha de fer l'empresa. De vegades penso que Lampedusa estaria content amb l’RSE: cal que tot canviï per tal que tot segueixi igual.

Hauria corregir-me i objectar-me a mi mateix, és clar. De vegades una suma constant de petits canvis convertits en una dinàmica sostinguda en el temps donen com a resultat una realitat substancialment diferent de la que teníem al començament encara que al llarg del procés, pas a pas, els canvis semblin poc significatius. Bé, doncs en aquests temps de paradoxes acceptem que les dues afirmacions poden ser plausibles alhora. I prenem-nos-les les dues igualment seriosament.

Però tornem a la primera de les afirmacions: no es tracta de canviar perquè tot segueixi igual, sinó de decidir quin lloc volen ocupar les empreses en els canvis socials que s'estan produint i com volen contribuir-hi. De fet, cal tornar a A. Smith: la pregunta que es feia Smith -la que trobem en el títol del seu llibre- era sobre la naturalesa i la causa de la riquesa de les nacions... no de la riquesa de les empreses. La primera potser requereix la segona, però...

Read More »

Al club de l'RSE de vegades ens passem una mica de frenada. En un sentit o un altre. Hi va haver una època -alhora il·lusionant i il·lusòria- en què semblava que l’RSE avançava al ritme de la marxa triomfal. I ara estem en un moment depressiu, en què mirem el doctor preguntant-li si el pacient se’n sortirà. M'agradaria contribuir a la confusió regnant amb algunes consideracions que permetin augmentar-la.

Crec que no hem pait bé una barreja letal entre un miratge i la rutina. El miratge va ser causat per l'arrencada espectacular de l'onada de l’RSE. Com partíem d'un nivell suposadament baix, l'eufòria de veure com s'anaven sumant iniciatives a l’RSE potser va fer creure que aquest era un procés de creixement imparable. I, és clar, quan es va veure que tenia els seus límits i que no necessàriament continuaven els increments, el to vital va baixar. Cosa a la que cal afegir, d'altra banda, que els que es van sumar a l’RSE, després de la primera fase d'endinsar-se en territori desconegut amb molt esforç i sortejant molts obstacles (interns i externs) però també amb gran entusiasme i creativitat, es troben en una fase de certa normalització o, dit en l'argot sociològic, de rutinització, i això ja és menys nou i genera menys notícies.

I, parlant de notícies, l’RSE no estava equipada per enfrontar-se a una situació de crisi com la que estem vivint (algun dia caldrà pensar una mica sobre el per què d'aquesta manca d'equipament, dit sigui de passada). Però compte. El tòpic seria dir que això ha permès resoldre per un camí imprevist la confusió entre RSE i acció social: la crisi, per raons òbvies, retalla o elimina l'acció social, però no modifica les polítiques de RSE integrades en el negoci; com a màxim les ajusta, com cal ajustar-ho tot. I encara que això pot ser cert en molts casos, en aquesta lectura hi ha un dèficit que ha emergit amb claredat. Fins i tot quan estava integrada en el negoci, l’RSE es situava a la banda de les bones notícies: era una relació de...

Read More »

((Aquest és el pròleg del llibre El Poliedre del Lideratge (escrit amb Àngel Castiñeira), que presentarem a Esade -Av. Pedralbes, 60, BCN- el proper 10 de desembre a les 19h.

Hi intervindran Artur Carulla, Rafel Nadal, Irene Rigau, Joan Rigol i Mònica Terribas)).

Durant els últims sis anys els autors hem tingut el privilegi de treballar en un autèntic laboratori d'aprenentatge, el que ens ha ofert ESADE amb la creació de la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica i amb la confiança institucional que ens han donat per poder realitzar la direcció acadèmica.

Una càtedra universitària és una unitat acadèmica d'excel·lència que permet la realització de tasques de recerca, la formació d'alt nivell, l'elaboració de pensament, la facilitació del diàleg entre experts i actors implicats en la temàtica, la difusió d'idees i la promoció del debat social a través de l'organització d'actes públics i de la publicació de documents, les tasques aplicades o de consultoria, la combinació de recerca i acció en el seguiment personalitzat de casos, l'elaboració d'informes, etc.

La col·laboració que hem tingut amb col·legues experts en el camp del lideratge i la presència i participació de líders de tot tipus (empresarials, polítics, socials, científics, etc.) en les activitats de la Càtedra ens ha ofert una oportunitat immillorable per aprendre i per anar elaborant un conjunt de reflexions i consideracions al voltant d'aquest tema.

En el context que vivim necessitem més que mai persones capaces de conduir i construir el futur i, alhora, de crear en aquest futur les condicions de governança que permetin garantir el bon desenvolupament humà, social i econòmic. Aquest repte requereix incorporar a la formació tradicional en lideratge elements que en alguns casos són inèdits.

Abordem el lideratge, doncs, d'una manera integral, fixant-nos no només en les competències tècniques o cognitives sinó que volem posar l'èmfasi en la maduració emocional i axiològica de les persones, tant intra com inter personal; aportant una dimensió humanista i ètica en la comprensió i l'exercici del lideratge com dimensions inherents al desenvolupament de la qualitat i la sensibilitat humanes.

...

Read More »

El món de la gestió, quan esdevé un llenguatge tancat sobre si mateix, s'omple de tòpics que es repeteixen mecànicament amb l’agradable la sensació que qui els profereix diu alguna cosa. De vegades fins i tot sembla que diu alguna cosa concreta i tangible i, així, gràcies als automatismes, es van omplint enormes buits de pensament.

Un d'aquests infaustos tòpics és "orientació a resultats". Cal pronunciar-ho amb una entonació emfàtica i contundent i, si és possible, no s'ha d'afegir res més. És una perfecta frase conclusiva, que transmet de manera molt més elegant la simple idea que ja no hi ha res més a afegir. Sempre queda més professional dir aquí el que necessitem és gent orientada a resultats que no pas dir per què no calles. Comptat y debatut, ve a ser el mateix.

A primera vista semblaria que l'orientació a resultats retrata algú treballador, eficient, rigorós, competitiu i exemplar. Tant de bo! Perquè molt sovint l'orientació a resultats el que reflecteix són actituds per a les quals pensar en sentit global i tenir visió de conjunt són una complicació o un destorb. El discurs que absolutitza l'orientació a resultats és la cara productivista i benpensant del groller "aquí es ve a treballar; pensar, ja pensen d’altres" (cosa que sovint, per cert, és molt suposar). El risc de l'orientació a resultats és desenvolupar una actitud miop, que pensa poc i -sobretot- que no fa preguntes incòmodes i que no qüestiona el que està convencionalment establert. Ni, per descomptat, la jerarquia de qui estableix quins han de ser els resultats. Es tracta de ser pràctic, obsessionar per allò que és tangible i quantificable, i tenir al·lèrgia al que sembla teòric i abstracte (que, des dels resultats, és gairebé tota la resta). Orientació a resultats, la resta, com deia el clàssic, no és el meu problema. Dit altrament: en la manca de RSE o en el menyspreu cap a la RSE sol haver-hi molta orientació a resultats.

En una de les campanyes electorals de José Montilla...

Read More »

[Aquesta carta, retocada en alguns punts per raons òbvies i amb subtítols afegits per facilitar-ne la lectura, forma part d'un intercanvi amb una persona amb nom i cognoms: no és una figura retòrica. Malgrat la seva longitud -per la qual demano disculpes- reflecteix qüestions que van més enllà d'una conversa privada, que vull compartir].

Benvolgut ...,

Tens raó: hi ha hagut reaccions a Twitter al manifest pro-federalisme dels 300 que mereixen que ens preguntem a què responen. Comparteixo algunes de les qüestions que planteges sobre les xarxes socials, entre altres coses perquè representen canvis que no sabem encara com hem de manegar. Em temo -no sóc futuròleg- que la política després de l'aparició de les xarxes socials mai no serà el que va ser. O, dit amb altres paraules, mai no podrà ser pensada i plantejada de la mateixa manera que en el passat ... i ja anomenem passat a una cosa que arrenca només a 5-6 anys enrere. D'altra banda, per bé i per mal, no se li poden demanar a 140 caràcters el que se li pot exigir al ponent d'un seminari. Com diria el clàssic, això és el que hi ha.

Jo no sóc ni politòleg ni sociòleg, i per tant les meves apreciacions són més intuïtives que fundades, però en el que puguin valer et proposo una interpretació complementària la teva interpretació sobre la reacció davant el manifest dels 300. I en nom de l'agilitat em permetràs dues simplificacions que faré servir amb plena consciència que són simplificacions: parlaré dels "federalistes" i de "Madrid".

1. Diu alguna cosa, "federalisme"?

Els federalistes han d'entendre que avui afirmar que el federalisme és la millor solució per a la relació Catalunya-Espanya ja no és dir res. En un congrés de ciència política és una afirmació que podria subscriure raonablement en abstracte, però en el context actual ja és un mantra buit, al qual cal afegir alguna cosa més -força més- perquè pugui ser percebut com una proposta que va de debò . I a això cal afegir el que, des...

Read More »

Arran de la Diada de l'11 de setembre a Barcelona i de les mobilitzacions socials de protesta per envoltar el Congrés dels Diputats, han aparegut, tant a Espanya com a Catalunya, comentaris diversos comparant la representativitat dels manifestants amb la d'una suposada "majoria silenciosa" que no es manifesta (Rajoy). Alícia Sánchez Camacho s'ha referit, per exemple, a "la majoria dels catalans -una majoria silenciosa, que no surt al carrer a manifestar-se, i a la qual el Govern de la Generalitat sembla menysprear". En ambdos casos, els líders del PP semblen voler comparar "els crits d'una minoria sorollosa" amb les idees, sentiments i accions suposadament homogenis i constructius de tots "els altres". Aquest argument fa almenys tres trampes. La primera, considerar una "minoria" al milió i mig de catalans que es van manifestar pacíficament pels carrers. La segona, atribuir veu, cos i voluntat únics a milers de ciutadans anònims i fragmentats. I tercera, identificar aquesta falsa majoria amb el credo ideològic dels qui l’evoquen. No obstant això, els líders del PP potser encertin en veure que el futur de Catalunya dependrà en bona mesura del que decideixin aquests milions de catalans.

Hi ha almenys dues vies possibles d'aproximar-se a l'anàlisi d'aquesta massa de possibles votants. Una procedeix de les teories sobre el paper dels seguidors en el lideratge (B. Kellerman, 2008). L'altra, una mica més clàssica, prové de la sociologia de la difusió i adopció d'innovacions (E. Rogers, 1962). Ambdues es plantegen com es transmeten noves idees entre els membres d'un sistema social i s'aconsegueix que s'imposin. I totes dues tenen punts de coincidència notables. Kellerman distingeix cinc tipus de seguidors. Els aïllats: desinformats, desinteressats i desmotivats. No tenen cap relació amb els seus líders. Guarden silenci perquè estan separats, i ja que guarden silenci són ignorats. Els tafaners, que observen però no participen. Aquesta posició retirada equival, en realitat,...

Read More »

He participat un altre cop en la TransAtlantic Business Ethics Conference, una interessant trobada a porta tancada en el qual ens trobem per reflexionar i dialogar cada dos anys professors d'ambdues bandes de l'Atlàntic... nord, és clar.

Aquest any el debat es va tancar amb una sessió de format obert en què se'ns va convidar a cada un a contestar en cinc minuts la pregunta que reflecteix el títol. Aquí va la meva resposta.

La Business Ethics (BE) hauria d'anar... endins les escoles de negocis. Hem confós tenir assignatures de BE amb la formació en clau de BE. Les assignatures hi són, la BE no (o no suficientment). No es tracta simplement d'integració i transversalitat, com se sol dir. Es tracta que majoritàriament el discurs del management i les seves diverses disciplines s'han construït autosuficientment sense considerar les seves dimensions ètiques i valoratives i, un cop construïts, es debat fins a l’esgotament sobre com incorporar-les, afegir-les o inocular-les. I si no hi són intrínsecament presents d'entrada no hi seran mai plenament.

La BE s’ha d'enfocar molt més als processos d'aprenentatge i al desenvolupament personal. Les escoles de negocis estan plenes de programes on posa development, i sovint no és gens clar que hi hagi una consciència clara de què és el que es vol desenvolupar. La BE està tan preocupada pels continguts que sovint només aconsegueix -si ho aconsegueix- que canviï el discurs políticament correcte i augmentar la complexitat de les anàlisis. Però difícilment acompanya processos de transformació i/o aprofundiment personal. Entre altres coses perquè això últim no remet a una assignatura sinó al projecte educatiu de les respectives institucions, que és un tema que, curiosament, gairebé mai ha preocupat la BE com a disciplina. En el debat actual sobre la contribució de les escoles de negocis es parla (per parlar que no quedi) d'ètica i de la seva necessitat o no. Però poca cosa trobarem sobre contribucions des de la BE sobre...

Read More »

Fa poc comentàvem aquí que estem sent transformats per la crisi. Però aquest enunciat es converteix també per a tots nosaltres en una pregunta: som subjectes actius o passius d'aquesta transformació?

Decidir si volem ser subjectes actius o passius requereix que deixem de parlar només en tercera persona i passem a parlar també en primera persona. Que deixem de parlar només el llenguatge de l'observador que analitza, diagnostica i recepta, i passem a parlar (i a actuar) també des de la nostra pròpia implicació.

S'atribueix a Einstein la següent afirmació: un problema no es pot resoldre en el mateix nivell de consciència en què va ser creat. De la mateixa manera, la crisi no es pot afrontar ni resoldre bé si ens mantenim en el mateix nivell de consciència en el qual va ser creada. Perquè la transformació que està generant la crisi ens interpel·la també sobre el nostre nivell de consciència personal i col·lectiva; sobre els nostres valors, les nostres motivacions i les nostres prioritats; i sobre les nostres intencions i els nostres propòsits. La crisi no és una cosa que està "allà fora" i l’hem de manegar. En un món interdependent ningú no hi és fora, tots formem part del problema que se'ns planteja i del repte que hem de resoldre.

Transformats per la crisi significa doncs que la pregunta no és només què cal canviar, sinó també què hem de canviar i qui hem de canviar. Perquè no hi ha res més lamentable que determinades retòriques generalistes sobre la necessitat i la gestió del canvi en les que el supòsit implícit és que ha de canviar tot i tothom, menys els que pretenen teoritzar o gestionar el canvi. Nosaltres formem part de la definició del problema, i no el solucionarem només a base de coneixement expert. Algunes dimensions dels problemes que enfrontem no es poden eliminar perquè van amb nosaltres, formen part de la condició humana. Enfrontem problemes, doncs, la solució dels quals requereix que ens solucionem també a nosaltres mateixos.

...

Read More »

 

 [[Aquest és el meu pròleg al llibre Dar voz a los valores (ed. Proteus) que, amb la presència de Mary Gentile –autora del libre- presentarem a:

Barcelona: 29 de octubre a las 19 h. a ESADE (Av. Pedralbes 60-62)

Madrid: 30 de octubre a las 19 h. en el Centro de Innovación del BBVA (Pl. Santa Bárbara, 1)]]

És coneguda l'anècdota del directiu que assisteix a un curs d'ètica empresarial i, en acabar, li agraeix al professor seva contribució perquè gràcies al curs podrà escollir la teoria ètica que resulti més adequada per justificar la decisió que prèviament ja haurà pres. Aquesta anècdota reflecteix la deriva que -amb independència de la voluntat i la intenció dels professors d'ètica- sovint afavoreixen els cursos d'ètica empresarial. Simplificant, seria com: a) hi ha diverses aproximacions a l'ètica, totes elles amb un cert nombre de raons plausibles a favor, b) com ha diversos punts de vista i tots són respectables en algun grau i cap concloent, el més adequat és respectar els diversos punts de vista i no pretendre "imposar"-ne cap; c) cosa que suposa que el propi punt de vista, d'acord amb l'anterior, és per si mateix respectable, el que acaba eximint de majors esforços sobre això; d) les doctrines ètiques discuteixen entre si sense majors contactes amb la realitat que preocupa o ocupa a qui assisteix a les seves cuites: són molt abstractes (sic) i llunyanes a la realitat, per la qual cosa ha de ser aquesta la que ha de delimitar l'àmbit de actuació possible en relació amb els diversos punts de vista que s'ofereixen des de l'ètica. Corol·lari: cal ser ètic -és clar- però és impossible saber del cert en què consisteix; si s'arriba a saber, saber-ho no suposa que se sàpiga com fer-ho; i, en qualsevol cas, una cosa i l'altra requereixen d'un temps del qual no se sol disposar excepte en el asèptic entorn d'una aula, que per això estan.

Potser recordin la vella pel·lícula d'Anthony Mann, Cimarrón. El protagonista (Glenn Ford) és un home...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment