Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Encara que mai en va parlar, és clar, Leibniz està més present del que sembla en el marc mental de la RSE. I convindria, en primer lloc, detectar més explícitament la seva presència i, en segon lloc, començar a oferir-li alguna porta de sortida.

Recordem una de les aportacions emblemàtiques del pensament de Leibniz. L'univers està compost d'infinitat de mònades que sembla que interactuen, però cadascuna d'elles segueix la seva pròpia dinàmica. Cosa que resol també l'inacabable problema de la relació entre ànima i cos: sembla que intereactuen, però només ho sembla. El que passa és que Déu, en la seva infinita saviesa, ha disposat d'una harmonia preestablerta que permet que, tot i que cada mònada va al seu aire (per dir-ho col·loquialment) al final sembla que tot encaixa i està entrellaçat.

Doncs aquesta és justament una de les assumpcions mai explicitades en el discurs des de i/o sobre la RSE: l'harmonia preestablerta (no és debades que es parla de l'ànima d'algunes empreses, per cert). La retòrica pro RSE sempre ha suggerit -quan no ho ha dit explícitament- que si s'assumia seu enfocament el resultat, encara que fos a llarg termini, seria l'harmonia, s’anomeni multistakeholder, sostenibilitat, empresa-i-societat, shared value o com més li agradi el proponent.

Això és el que, al meu entendre, explica que l'RSE mai hagi pensat ni plantejat la realitat del conflicte. Em temo que el conflicte és un tabú de l'RSE perquè sembla donar per suposada la creença que, si l'RSE es desenvolupa plenament, els conflictes s'esvairan. Com que per definició es tracta de tenir en compte a tots els stakeholders, es dóna per fet que si això es fa bé, al final tots contents. No voldria estar jo a la pell d'aquells directius que, com nous Sísifs, han empènyer eternament muntanya amunt el diàleg amb tots els grups d'interès.

És exactament al contrari: el conflicte es presenta com la propedèutica o la llevadora de la RSE. Abans de la RSE, hi ha molts riscos de conflicte: amb la societat, amb la comunitat local, en els mitjans de comunicació, amb les ONG, amb les administracions ... D'aquí es dedueix i s'argumenta la necessitat de la RSE. Per això sovint s'acaba argumentant que assumir a fons i de debò (no tan sols cosmèticament) l'RSE ens portaria a una espècie de arcàdia feliç on els riscos i el conflicte desapareixen (cosa diferent a dir que s'afronten des d'una altra perspectiva).

...

Read More »

És lleig autocitar-se, però per una vegada ho faré. L'any 2006 vaig escriure un estudi a Papeles de Economía Española (recollit després en el meu llibre sobre l'empresa ciutadana) en què davant de la sopa de lletres que hi havia en aquell moment al voltant de la RSE pronosticava dues coses: que els finalistes de la competició serien la RSE i la sostenibilitat; i que cap de les dues denominacions seria la vencedora sinó que, probablement, si la cosa avançava amb bon criteri, al final emergiria una altra denominació. I, afegia, ambdues són conceptualment complementàries i cap de les dues cobreix tot el que cobreix l'altra. És a dir, que jo mai no he estat casat amb la RSE (i, si ho hagués estat, amb el que duren avui els matrimonis...). Més encara, sempre he defensat que cal diferenciar el debat conceptual d’allò que és convenient per a cada cultura organitzativa. A les empreses concretes, mentre estigui clar a quines pràctiques es refereix cada empresa, sempre he dit que la denominació correcta era la que millor encaixava en la cultura i la història de l'empresa. El debat conceptual, en canvi, s'ha de moure en el seu propi registre.

Ve aquesta llarga introducció a tomb perquè en els últims temps s'ha posat de moda un pim-pam-pum sobre la RSE, amb diverses raons i justificacions (i també intencions, encara que en aquestes no hi entro tot i que algunes me les imagino). Davant d’això, crec que encara té sentit defensar la RSE. Entre altres raons, i no és la menor, perquè quan assisteixo a aquest pim-pam-pum sempre recordo Machado: "



Los que están siempre de vuelta de todo son los que no han ido nunca a ninguna parte". És a dir molt em temo que el funeral per la RSE, en aquest moment, contribueixi a alleugerir moltes estratègies i els permeti estar de tornada a molts que no hi han anat mai. Una cosa és el sa i necessari distanciament...

Read More »

Em demanen en una publicació que escrigui sobre "l’RSE en el context de la crisi actual", i aquesta és la meva resposta. És una pregunta molt ben plantejada, i que encara que a algú li pugui semblar una obvietat no ho és en absolut. Perquè l’RSE només té sentit en un context. No existeix l’RSE com a idea platònica que busca com encarnar-se. Amb perdó per la referència: S. Ignasi deia que les decisions adequades es prenien quan es tenien en compte "personas, tiempos y lugares". Doncs d’això parla l’RSE: de què fan les empreses tenint en compte "personas, tiempos y lugares", i no de definicions. I per tant, el tema de l’RSE no és l’RSE, sinó prendre decisions adequades atenent a "personas, tiempos y lugares".

El problema és que en la cultura empresarial espanyola (no tant en la catalana, però la diferència s’ha notat poc), s’ha associat RSE a fer "bones obres" (sic). S’ha confós –de vegades deliberadament- amb l’acció social. Amb fer una despesa lloable, però prescindible i, en qualsevol cas, perifèrica al nucli de l’activitat empresarial. I l’RSE no pregunta per com una empresa gasta els diners, sinó per com els guanya. Es pot ser una empresa 100% socialment responsable sense donar ni un euro a ningú (per bé que, com és obvi, no tinc res a dir si es fa, ans al contrari). És a dir, parlar d’RSE és parlar de model de negoci i de model de gestió. És parlar de bona gestió. I, per tant, de què entenem per "bona" gestió.

Quan es diu això sempre hi ha qui reacciona dient que res de nou sota la capa del cel, que, si és això, és el que han fet sempre les empreses. Tanmateix, és molt curiós que gairebé ningú no se n’hagi adonat, i hàgim hagut de passar a parlar tant d’RSE. Se n’haurà parlat millor o pitjor, però algun motiu hi deu haver que expliqui l’èxit de la parauleta. I una de les claus del seu èxit rau, justament, en el que déiem al començament: en posar el focus en prendre decisions adequades. L’RSE –com l’ètica- parla de la presa de decisions i parteix d’ella....

Read More »

Avui en dia, si no parles sovint de valors (i, sobretot, de la seva crisi) no ets ningú. Fora convenient començar a reconèixer que és impossible parlar de valors parlant només de valors; o mirant definicions en el diccionari. Els valors remeten a formes de vida: només entendrem els valors atenent a les formes de vida que emparen, i no a què en diu el diccionari. Només així podrem dir que els valors emmarquen, orienten i potencien la nostra pròpia vida.

Vivim en un context de canvi, innovació, mobilitat i interdependència. Les nostres coordenades han esdevingut flonges com els rellotges d'en Dalí. El nostre temps ha deixat de ser analògic i ha passat a ser digital. La nostra atenció s’ha dispersat en diverses pantalles alhora. I, és clar, al final ja no sabem on som.

Transmetre valors és transmetre formes de vida (maneres de fer, maneres de sentir i d’interpretar, maneres de veure i de viure). Però que els valors situïn i orientin no vol dir que ens hem de dedicar a anar-los enunciant i repetint. El que ens permetrà situar-nos i orientar-nos en el món creïblement és la nostra qualitat personal que és la que acull i engendra valors. Per això, formar en valors avui vol dir afavorir una experiència de creixement personal en qualitat humana. Abans el nostre compromís i la nostra responsabilitat consistien en l’acceptació o el rebuig d’un paquet normatiu que la societat i les seves institucions ens presentava en nom d’uns valors, que ens donava identitat. Avui el nostre compromís i la nostra responsabilitat consisteixen a anar recreant i discernint formes de vida des de la nostra llibertat responsable, des de la qual ens identifiquem i amb la qual identifiquem els nostres valors de referència.

Per això, en el context actual, la pregunta clau no és quins valors s’han de transmetre, sinó com s’aprenen els valors. Hem de passar de centrar-nos només en la transferència de continguts a la generació de processos de creixement i maduració. I aquests processos...

Read More »

Rothko digué de la seva pintura que si hi voliem trobar experiències sagrades, les hi trobariem; i que si hi voliem trobar experiències profanes, també les hi trobariem. Ell no triava, i ja li semblava bé. Però, de què ens parla quan diu que està bé? Què és el que està bé? Quina és l’alquímia que uneix la mirada de l’espectador i l’experiència del pintor a través dels seus quadres, els quadres d’algú que digué que un quadre no és la imatge d’una experiència, sinó una experiència?

Rothko és conegut sobretot pels quadres que va fer en la tercera etapa de la seva producció. Tots aquells quadres que, a primera vista, diriem que consisteixen simplement en rectangles de color surant sobre color. Aquells quadres que, com he sentit comentar tantes vegades mentre en contemplava algun, no representen res. Uns rectangles que, progressivament, es van anar simplificant, fins a arribar a la lluminosa foscor dels seus darrers quadres. Rothko mostra com pocs que una cosa és pintar bé i una altra transmetre i expressar alguna cosa. I, altre cop, què seria pintar bé sense transmetre i expressar res? Quan hom substitueix l’experiència viscuda per les etiquetes resulta fácil dir que era un pintor abstracte, si no fos que ells mateix deixà dit que no es considerava abstracte i que no l’interessava la relació color-forma, sinó les emocions humanes més elementals. Perquè –ens avisà- si només ens atrauen les relacions de colors se’ns escapa el que és decisiu. Rothko, tan preocupat per l’educació en alguns dels seus escrits, ens convida, si ens confrontem a fons amb la seva pintura, a una gran exploració d’aprenentatge. Ens convida a educar la mirada. A fer-la més fina, més subtil, més atenta, més profunda. Ens convida a una mirada que ja no separa qui mira i el que és mirat. Rothko en convida a més vida i a millor vida. A fer de la seva pintura una experiència personal d’indagació vital.

Vivim metrallats per imatges, impactes que s’esgoten en ells mateixos i que ens esgoten a nosaltres mateixos. I la multiplicitat de pantalles no ha fet més que portar-nos a un punt de no retorn per saturació: avui l’ansietat apareix quan se’ns demana una atenció no dispersa, perquè vivim en una creixent i paradoxal impotència per atendre només a una cosa. Per això només l’art "abstracte" pot acompanyar-nos fins al llindar del silenci, perquè en suspendre la sobre-estimulació suspèn la voracitat amb la que ens anem consumint. El que Rothko ens pregunta és què veiem quan sembla que no hi ha res a veure, què relliga la nostra vida més enllà i més ençà de la nostra dispersió quotidiana.

...

Read More »

La història de la filosofia, de la literatura i de la teologia és plena de frases més o menys enginyoses en què es parla del nou i el vell de molt diverses maneres, sempre jugant amb la seva contraposició. Els estalvio començar amb una d'aquestes cites i vaig al gra.

La meva impressió és que el problema de l'RSE no resideix en el nom ni en res que s'hi assembli. El problema central és que, majoritàriament, ha consistit en introduir un nou llenguatge i unes noves pràctiques sense modificar substancialment la comprensió convencional de l'empresa. Això es constata quan s'analitzen els plantejaments de l'RSE no en base al que es diu ni al que es fa, sinó en base a com s'argumenta. Llavors, l'argument es resumeix gairebé sempre en el següent: l’RSE és avui la manera més adequada (o més intel·ligent, o més racional, o més avançada, o més oportuna, o més...) d'aconseguir el que ja sabem des de sempre que ha de fer l'empresa. De vegades penso que Lampedusa estaria content amb l’RSE: cal que tot canviï per tal que tot segueixi igual.

Hauria corregir-me i objectar-me a mi mateix, és clar. De vegades una suma constant de petits canvis convertits en una dinàmica sostinguda en el temps donen com a resultat una realitat substancialment diferent de la que teníem al començament encara que al llarg del procés, pas a pas, els canvis semblin poc significatius. Bé, doncs en aquests temps de paradoxes acceptem que les dues afirmacions poden ser plausibles alhora. I prenem-nos-les les dues igualment seriosament.

Però tornem a la primera de les afirmacions: no es tracta de canviar perquè tot segueixi igual, sinó de decidir quin lloc volen ocupar les empreses en els canvis socials que s'estan produint i com volen contribuir-hi. De fet, cal tornar a A. Smith: la pregunta que es feia Smith -la que trobem en el títol del seu llibre- era sobre la naturalesa i la causa de la riquesa de les nacions... no de la riquesa de les empreses. La primera potser requereix la segona, però...

Read More »

Al club de l'RSE de vegades ens passem una mica de frenada. En un sentit o un altre. Hi va haver una època -alhora il·lusionant i il·lusòria- en què semblava que l’RSE avançava al ritme de la marxa triomfal. I ara estem en un moment depressiu, en què mirem el doctor preguntant-li si el pacient se’n sortirà. M'agradaria contribuir a la confusió regnant amb algunes consideracions que permetin augmentar-la.

Crec que no hem pait bé una barreja letal entre un miratge i la rutina. El miratge va ser causat per l'arrencada espectacular de l'onada de l’RSE. Com partíem d'un nivell suposadament baix, l'eufòria de veure com s'anaven sumant iniciatives a l’RSE potser va fer creure que aquest era un procés de creixement imparable. I, és clar, quan es va veure que tenia els seus límits i que no necessàriament continuaven els increments, el to vital va baixar. Cosa a la que cal afegir, d'altra banda, que els que es van sumar a l’RSE, després de la primera fase d'endinsar-se en territori desconegut amb molt esforç i sortejant molts obstacles (interns i externs) però també amb gran entusiasme i creativitat, es troben en una fase de certa normalització o, dit en l'argot sociològic, de rutinització, i això ja és menys nou i genera menys notícies.

I, parlant de notícies, l’RSE no estava equipada per enfrontar-se a una situació de crisi com la que estem vivint (algun dia caldrà pensar una mica sobre el per què d'aquesta manca d'equipament, dit sigui de passada). Però compte. El tòpic seria dir que això ha permès resoldre per un camí imprevist la confusió entre RSE i acció social: la crisi, per raons òbvies, retalla o elimina l'acció social, però no modifica les polítiques de RSE integrades en el negoci; com a màxim les ajusta, com cal ajustar-ho tot. I encara que això pot ser cert en molts casos, en aquesta lectura hi ha un dèficit que ha emergit amb claredat. Fins i tot quan estava integrada en el negoci, l’RSE es situava a la banda de les bones notícies: era una relació de...

Read More »

((Aquest és el pròleg del llibre El Poliedre del Lideratge (escrit amb Àngel Castiñeira), que presentarem a Esade -Av. Pedralbes, 60, BCN- el proper 10 de desembre a les 19h.

Hi intervindran Artur Carulla, Rafel Nadal, Irene Rigau, Joan Rigol i Mònica Terribas)).

Durant els últims sis anys els autors hem tingut el privilegi de treballar en un autèntic laboratori d'aprenentatge, el que ens ha ofert ESADE amb la creació de la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica i amb la confiança institucional que ens han donat per poder realitzar la direcció acadèmica.

Una càtedra universitària és una unitat acadèmica d'excel·lència que permet la realització de tasques de recerca, la formació d'alt nivell, l'elaboració de pensament, la facilitació del diàleg entre experts i actors implicats en la temàtica, la difusió d'idees i la promoció del debat social a través de l'organització d'actes públics i de la publicació de documents, les tasques aplicades o de consultoria, la combinació de recerca i acció en el seguiment personalitzat de casos, l'elaboració d'informes, etc.

La col·laboració que hem tingut amb col·legues experts en el camp del lideratge i la presència i participació de líders de tot tipus (empresarials, polítics, socials, científics, etc.) en les activitats de la Càtedra ens ha ofert una oportunitat immillorable per aprendre i per anar elaborant un conjunt de reflexions i consideracions al voltant d'aquest tema.

En el context que vivim necessitem més que mai persones capaces de conduir i construir el futur i, alhora, de crear en aquest futur les condicions de governança que permetin garantir el bon desenvolupament humà, social i econòmic. Aquest repte requereix incorporar a la formació tradicional en lideratge elements que en alguns casos són inèdits.

Abordem el lideratge, doncs, d'una manera integral, fixant-nos no només en les competències tècniques o cognitives sinó que volem posar l'èmfasi en la maduració emocional i axiològica de les persones, tant intra com inter personal; aportant una dimensió humanista i ètica en la comprensió i l'exercici del lideratge com dimensions inherents al desenvolupament de la qualitat i la sensibilitat humanes.

...

Read More »

El món de la gestió, quan esdevé un llenguatge tancat sobre si mateix, s'omple de tòpics que es repeteixen mecànicament amb l’agradable la sensació que qui els profereix diu alguna cosa. De vegades fins i tot sembla que diu alguna cosa concreta i tangible i, així, gràcies als automatismes, es van omplint enormes buits de pensament.

Un d'aquests infaustos tòpics és "orientació a resultats". Cal pronunciar-ho amb una entonació emfàtica i contundent i, si és possible, no s'ha d'afegir res més. És una perfecta frase conclusiva, que transmet de manera molt més elegant la simple idea que ja no hi ha res més a afegir. Sempre queda més professional dir aquí el que necessitem és gent orientada a resultats que no pas dir per què no calles. Comptat y debatut, ve a ser el mateix.

A primera vista semblaria que l'orientació a resultats retrata algú treballador, eficient, rigorós, competitiu i exemplar. Tant de bo! Perquè molt sovint l'orientació a resultats el que reflecteix són actituds per a les quals pensar en sentit global i tenir visió de conjunt són una complicació o un destorb. El discurs que absolutitza l'orientació a resultats és la cara productivista i benpensant del groller "aquí es ve a treballar; pensar, ja pensen d’altres" (cosa que sovint, per cert, és molt suposar). El risc de l'orientació a resultats és desenvolupar una actitud miop, que pensa poc i -sobretot- que no fa preguntes incòmodes i que no qüestiona el que està convencionalment establert. Ni, per descomptat, la jerarquia de qui estableix quins han de ser els resultats. Es tracta de ser pràctic, obsessionar per allò que és tangible i quantificable, i tenir al·lèrgia al que sembla teòric i abstracte (que, des dels resultats, és gairebé tota la resta). Orientació a resultats, la resta, com deia el clàssic, no és el meu problema. Dit altrament: en la manca de RSE o en el menyspreu cap a la RSE sol haver-hi molta orientació a resultats.

En una de les campanyes electorals de José Montilla...

Read More »

[Aquesta carta, retocada en alguns punts per raons òbvies i amb subtítols afegits per facilitar-ne la lectura, forma part d'un intercanvi amb una persona amb nom i cognoms: no és una figura retòrica. Malgrat la seva longitud -per la qual demano disculpes- reflecteix qüestions que van més enllà d'una conversa privada, que vull compartir].

Benvolgut ...,

Tens raó: hi ha hagut reaccions a Twitter al manifest pro-federalisme dels 300 que mereixen que ens preguntem a què responen. Comparteixo algunes de les qüestions que planteges sobre les xarxes socials, entre altres coses perquè representen canvis que no sabem encara com hem de manegar. Em temo -no sóc futuròleg- que la política després de l'aparició de les xarxes socials mai no serà el que va ser. O, dit amb altres paraules, mai no podrà ser pensada i plantejada de la mateixa manera que en el passat ... i ja anomenem passat a una cosa que arrenca només a 5-6 anys enrere. D'altra banda, per bé i per mal, no se li poden demanar a 140 caràcters el que se li pot exigir al ponent d'un seminari. Com diria el clàssic, això és el que hi ha.

Jo no sóc ni politòleg ni sociòleg, i per tant les meves apreciacions són més intuïtives que fundades, però en el que puguin valer et proposo una interpretació complementària la teva interpretació sobre la reacció davant el manifest dels 300. I en nom de l'agilitat em permetràs dues simplificacions que faré servir amb plena consciència que són simplificacions: parlaré dels "federalistes" i de "Madrid".

1. Diu alguna cosa, "federalisme"?

Els federalistes han d'entendre que avui afirmar que el federalisme és la millor solució per a la relació Catalunya-Espanya ja no és dir res. En un congrés de ciència política és una afirmació que podria subscriure raonablement en abstracte, però en el context actual ja és un mantra buit, al qual cal afegir alguna cosa més -força més- perquè pugui ser percebut com una proposta que va de debò . I a això cal afegir el que, des...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment