Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

A la sèrie Els Borja que emetia TV3 un dels personatges li comenta a un altre que entre la mort d’un papa i l’elecció del següent hi havia "un buit de lideratge". Això és el que s’esdevé quan projectem en el passat les nostres concepcions: que no resulta creïble sentir aquella gent parlar de lideratge. Però això no vol dir que qui estigui preocupat avui pel lideratge no es pugui apropar amb profit als clàssics.

L’antiga religió del maniqueisme presentava una divisió primordial del món entre dos principis, el Bé i el Mal, que dualitzaven alhora les nostres vides. El maniqueisme negava la responsabilitat humana pels mals comesos, perquè creia que no eren producte de la lliure voluntat sinó del domini del principi del mal en les nostres vides.

El maniqueisme fou combatut pel cristianisme, però l’estructura bàsica d’aquesta doctrina ha perdurat en la nostra cultura; la podem veure palesa en molts guions cinematogràfics de Hollywood. En aquestes històries el bé lluita contra el mal i tots dos són diferenciables, com dues posicions extremes. Aquest esquema simple ha contribuït a enfortir el supòsit que els (líders) bons només poden fer el bé i els (líders) dolents estan condemnats a fer el mal, perquè bondat i maldat depenen de principis diferents. Moltes decepcions o crítiques davant certs lideratges són més aviat el resultat d’haver interioritzat aquest esquema, i d’haver-lo donat per bo.

La dinàmica del lideratge ens ensenya que el mal no és allà fora, sinó que tothom té els seus dimonis interiors. Llums i ombres, humilitat i vanitat, senzillesa i arrogància són parelles de contraris que ens acompanyen en la nostra vida. La frontera entre el bé i el mal és difusa i acostumem a vorejar-la en moltes de les nostres decisions i accions.

George Lucas va traslladar a la pantalla, a través de la saga Star Wars, aquesta ambigüitat entre el bé i el mal, i va trencar el vell esquema maniqueu. En les seves pel·lícules, els personatges Jedi són guerrers...

Read More »

En una investigació realitzada per Àngel Castiñeira es van estudiar les característiques del lideratge social a partir d'entrevistes en profunditat amb líders socials als quals es va demanar que fessin l'exercici de reconstruir la seva trajectòria vital.

Per als líders socials la seva tasca té una important component axiològica i una orientació ètica. La seva activitat quotidiana té sentit perquè remet a una causa noble, i aquesta es tradueix des d'un punt de vista molt genèric en la defensa de principis fonamentals i de valors que orienten i impregnen no només les accions individuals sinó també tota l'organització. Quan això passa, quan els principis i valors esdevenen el combustible que orienta l'acció, el resultat pot ser formidable. Cosa que sovint s'oblida, com sovint s'oblida que no tot es resol en les organitzacions a partir d'un sistema d'incentius.

Principis i valors es converteixen en combustible per a l'acció quan no estan presents només com grans principis orientadors de la missió social de cada entitat o grup sinó també en l'exemplaritat dels seus actors i líders. Això apunta, d'una banda, a la qüestió de l'exemplaritat personal i a la consciència dels valors que configuren la missió; però, d'altra banda, també és fonamental el compartir un mateix esperit, una manera de fer les coses. Més enllà del compromís moral personal i missional, hi ha també la possibilitat de desenvolupar una ètica organitzativa amb efectes col·lectius transformadors: "Quan comences a fer les coses ben fetes, quan vols tractar la gent bé, quan vols ser respectuós, quan vols ser honest... l'univers t'acompanya i acabes fent-ho bé. I què els passa als integrants d'aquestes organitzacions? Doncs que són una mica més feliços. L'organització és la que cura ", deia un dels entrevistats. Curiosa i sorprenent afirmació en un context com l'actual, en què les organitzacions insanes emmalalteixen a tanta gent.

Però això significa també que el lideratge impacta en la quotidianitat....

Read More »

"A conseqüència dels Fets de Setembre, Catalunya serà molt diferent. Ja és molt diferent, perquè abans no havia emprès cap camí i ara sí. Sabem cap a on va, aquest camí, però ni tan sols podrem dir on arribarà o si les coses es torçaran", escrivia fa poc Xavier Bru de Sala. En la vigília de l’11S, recordem-ho, l’objectiu fonamental d’Artur Mas encara era el pacte fiscal. En el missatge institucional de la Diada afirmava: "No hi ha batalla més urgent ni repte més important que la sobirania fiscal del nostre país. I més en aquests moments." Llavors l’ordre de prelació de les idees del President era aquest: hem començat la transició nacional, aquesta passa pel dret a decidir com a poble i, el primer pas és l’assoliment del pacte fiscal. Però encara no havia explicitat transició cap a on.

La manifestació de l’11S, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana, trasllada al President un missatge potent: hi ha una nació dempeus que reclama un Estat per poder seguir progressant. Un missatge potent però que, potser, no permetia saber del cert el grau d’adhesió/identificació dels que el seguien.

La força del sobiranisme cívic i la seva tasca continuada semblaven haver calat en la majoria d’espais de l’esfera pública: el mediàtic, el simbòlic, el de les idees i el de les mobilitzacions al carrer, però encara no era predominant en l’espai institucional. L’11S marca, segons Mas, un punt d’inflexió en el procés de transició nacional que empetiteix (o desborda) la fita del pacte fiscal i que l’anima a fer un pas més enllà. El recorregut frustrant de trenta anys d’Estat de les autonomies arriba ara definitivament a la seva fi. "Actuarem en conseqüència i a més amb coherència amb aquest procés de transició nacional que hem començat. Un procés que lliga estretament amb el que va passar ahir". El "moment" de lideratge del President Mas comença aquí, quan acull com a seu el sentir de la gent al carrer. És doncs la importància de la manifestació i el missatge que la convocava...

Read More »

Encara que mai en va parlar, és clar, Leibniz està més present del que sembla en el marc mental de la RSE. I convindria, en primer lloc, detectar més explícitament la seva presència i, en segon lloc, començar a oferir-li alguna porta de sortida.

Recordem una de les aportacions emblemàtiques del pensament de Leibniz. L'univers està compost d'infinitat de mònades que sembla que interactuen, però cadascuna d'elles segueix la seva pròpia dinàmica. Cosa que resol també l'inacabable problema de la relació entre ànima i cos: sembla que intereactuen, però només ho sembla. El que passa és que Déu, en la seva infinita saviesa, ha disposat d'una harmonia preestablerta que permet que, tot i que cada mònada va al seu aire (per dir-ho col·loquialment) al final sembla que tot encaixa i està entrellaçat.

Doncs aquesta és justament una de les assumpcions mai explicitades en el discurs des de i/o sobre la RSE: l'harmonia preestablerta (no és debades que es parla de l'ànima d'algunes empreses, per cert). La retòrica pro RSE sempre ha suggerit -quan no ho ha dit explícitament- que si s'assumia seu enfocament el resultat, encara que fos a llarg termini, seria l'harmonia, s’anomeni multistakeholder, sostenibilitat, empresa-i-societat, shared value o com més li agradi el proponent.

Això és el que, al meu entendre, explica que l'RSE mai hagi pensat ni plantejat la realitat del conflicte. Em temo que el conflicte és un tabú de l'RSE perquè sembla donar per suposada la creença que, si l'RSE es desenvolupa plenament, els conflictes s'esvairan. Com que per definició es tracta de tenir en compte a tots els stakeholders, es dóna per fet que si això es fa bé, al final tots contents. No voldria estar jo a la pell d'aquells directius que, com nous Sísifs, han empènyer eternament muntanya amunt el diàleg amb tots els grups d'interès.

És exactament al contrari: el conflicte es presenta com la propedèutica o la llevadora de la RSE. Abans de la RSE, hi ha molts riscos de conflicte: amb la societat, amb la comunitat local, en els mitjans de comunicació, amb les ONG, amb les administracions ... D'aquí es dedueix i s'argumenta la necessitat de la RSE. Per això sovint s'acaba argumentant que assumir a fons i de debò (no tan sols cosmèticament) l'RSE ens portaria a una espècie de arcàdia feliç on els riscos i el conflicte desapareixen (cosa diferent a dir que s'afronten des d'una altra perspectiva).

...

Read More »

És lleig autocitar-se, però per una vegada ho faré. L'any 2006 vaig escriure un estudi a Papeles de Economía Española (recollit després en el meu llibre sobre l'empresa ciutadana) en què davant de la sopa de lletres que hi havia en aquell moment al voltant de la RSE pronosticava dues coses: que els finalistes de la competició serien la RSE i la sostenibilitat; i que cap de les dues denominacions seria la vencedora sinó que, probablement, si la cosa avançava amb bon criteri, al final emergiria una altra denominació. I, afegia, ambdues són conceptualment complementàries i cap de les dues cobreix tot el que cobreix l'altra. És a dir, que jo mai no he estat casat amb la RSE (i, si ho hagués estat, amb el que duren avui els matrimonis...). Més encara, sempre he defensat que cal diferenciar el debat conceptual d’allò que és convenient per a cada cultura organitzativa. A les empreses concretes, mentre estigui clar a quines pràctiques es refereix cada empresa, sempre he dit que la denominació correcta era la que millor encaixava en la cultura i la història de l'empresa. El debat conceptual, en canvi, s'ha de moure en el seu propi registre.

Ve aquesta llarga introducció a tomb perquè en els últims temps s'ha posat de moda un pim-pam-pum sobre la RSE, amb diverses raons i justificacions (i també intencions, encara que en aquestes no hi entro tot i que algunes me les imagino). Davant d’això, crec que encara té sentit defensar la RSE. Entre altres raons, i no és la menor, perquè quan assisteixo a aquest pim-pam-pum sempre recordo Machado: "



Los que están siempre de vuelta de todo son los que no han ido nunca a ninguna parte". És a dir molt em temo que el funeral per la RSE, en aquest moment, contribueixi a alleugerir moltes estratègies i els permeti estar de tornada a molts que no hi han anat mai. Una cosa és el sa i necessari distanciament...

Read More »

Em demanen en una publicació que escrigui sobre "l’RSE en el context de la crisi actual", i aquesta és la meva resposta. És una pregunta molt ben plantejada, i que encara que a algú li pugui semblar una obvietat no ho és en absolut. Perquè l’RSE només té sentit en un context. No existeix l’RSE com a idea platònica que busca com encarnar-se. Amb perdó per la referència: S. Ignasi deia que les decisions adequades es prenien quan es tenien en compte "personas, tiempos y lugares". Doncs d’això parla l’RSE: de què fan les empreses tenint en compte "personas, tiempos y lugares", i no de definicions. I per tant, el tema de l’RSE no és l’RSE, sinó prendre decisions adequades atenent a "personas, tiempos y lugares".

El problema és que en la cultura empresarial espanyola (no tant en la catalana, però la diferència s’ha notat poc), s’ha associat RSE a fer "bones obres" (sic). S’ha confós –de vegades deliberadament- amb l’acció social. Amb fer una despesa lloable, però prescindible i, en qualsevol cas, perifèrica al nucli de l’activitat empresarial. I l’RSE no pregunta per com una empresa gasta els diners, sinó per com els guanya. Es pot ser una empresa 100% socialment responsable sense donar ni un euro a ningú (per bé que, com és obvi, no tinc res a dir si es fa, ans al contrari). És a dir, parlar d’RSE és parlar de model de negoci i de model de gestió. És parlar de bona gestió. I, per tant, de què entenem per "bona" gestió.

Quan es diu això sempre hi ha qui reacciona dient que res de nou sota la capa del cel, que, si és això, és el que han fet sempre les empreses. Tanmateix, és molt curiós que gairebé ningú no se n’hagi adonat, i hàgim hagut de passar a parlar tant d’RSE. Se n’haurà parlat millor o pitjor, però algun motiu hi deu haver que expliqui l’èxit de la parauleta. I una de les claus del seu èxit rau, justament, en el que déiem al començament: en posar el focus en prendre decisions adequades. L’RSE –com l’ètica- parla de la presa de decisions i parteix d’ella....

Read More »

Avui en dia, si no parles sovint de valors (i, sobretot, de la seva crisi) no ets ningú. Fora convenient començar a reconèixer que és impossible parlar de valors parlant només de valors; o mirant definicions en el diccionari. Els valors remeten a formes de vida: només entendrem els valors atenent a les formes de vida que emparen, i no a què en diu el diccionari. Només així podrem dir que els valors emmarquen, orienten i potencien la nostra pròpia vida.

Vivim en un context de canvi, innovació, mobilitat i interdependència. Les nostres coordenades han esdevingut flonges com els rellotges d'en Dalí. El nostre temps ha deixat de ser analògic i ha passat a ser digital. La nostra atenció s’ha dispersat en diverses pantalles alhora. I, és clar, al final ja no sabem on som.

Transmetre valors és transmetre formes de vida (maneres de fer, maneres de sentir i d’interpretar, maneres de veure i de viure). Però que els valors situïn i orientin no vol dir que ens hem de dedicar a anar-los enunciant i repetint. El que ens permetrà situar-nos i orientar-nos en el món creïblement és la nostra qualitat personal que és la que acull i engendra valors. Per això, formar en valors avui vol dir afavorir una experiència de creixement personal en qualitat humana. Abans el nostre compromís i la nostra responsabilitat consistien en l’acceptació o el rebuig d’un paquet normatiu que la societat i les seves institucions ens presentava en nom d’uns valors, que ens donava identitat. Avui el nostre compromís i la nostra responsabilitat consisteixen a anar recreant i discernint formes de vida des de la nostra llibertat responsable, des de la qual ens identifiquem i amb la qual identifiquem els nostres valors de referència.

Per això, en el context actual, la pregunta clau no és quins valors s’han de transmetre, sinó com s’aprenen els valors. Hem de passar de centrar-nos només en la transferència de continguts a la generació de processos de creixement i maduració. I aquests processos...

Read More »

Rothko digué de la seva pintura que si hi voliem trobar experiències sagrades, les hi trobariem; i que si hi voliem trobar experiències profanes, també les hi trobariem. Ell no triava, i ja li semblava bé. Però, de què ens parla quan diu que està bé? Què és el que està bé? Quina és l’alquímia que uneix la mirada de l’espectador i l’experiència del pintor a través dels seus quadres, els quadres d’algú que digué que un quadre no és la imatge d’una experiència, sinó una experiència?

Rothko és conegut sobretot pels quadres que va fer en la tercera etapa de la seva producció. Tots aquells quadres que, a primera vista, diriem que consisteixen simplement en rectangles de color surant sobre color. Aquells quadres que, com he sentit comentar tantes vegades mentre en contemplava algun, no representen res. Uns rectangles que, progressivament, es van anar simplificant, fins a arribar a la lluminosa foscor dels seus darrers quadres. Rothko mostra com pocs que una cosa és pintar bé i una altra transmetre i expressar alguna cosa. I, altre cop, què seria pintar bé sense transmetre i expressar res? Quan hom substitueix l’experiència viscuda per les etiquetes resulta fácil dir que era un pintor abstracte, si no fos que ells mateix deixà dit que no es considerava abstracte i que no l’interessava la relació color-forma, sinó les emocions humanes més elementals. Perquè –ens avisà- si només ens atrauen les relacions de colors se’ns escapa el que és decisiu. Rothko, tan preocupat per l’educació en alguns dels seus escrits, ens convida, si ens confrontem a fons amb la seva pintura, a una gran exploració d’aprenentatge. Ens convida a educar la mirada. A fer-la més fina, més subtil, més atenta, més profunda. Ens convida a una mirada que ja no separa qui mira i el que és mirat. Rothko en convida a més vida i a millor vida. A fer de la seva pintura una experiència personal d’indagació vital.

Vivim metrallats per imatges, impactes que s’esgoten en ells mateixos i que ens esgoten a nosaltres mateixos. I la multiplicitat de pantalles no ha fet més que portar-nos a un punt de no retorn per saturació: avui l’ansietat apareix quan se’ns demana una atenció no dispersa, perquè vivim en una creixent i paradoxal impotència per atendre només a una cosa. Per això només l’art "abstracte" pot acompanyar-nos fins al llindar del silenci, perquè en suspendre la sobre-estimulació suspèn la voracitat amb la que ens anem consumint. El que Rothko ens pregunta és què veiem quan sembla que no hi ha res a veure, què relliga la nostra vida més enllà i més ençà de la nostra dispersió quotidiana.

...

Read More »

La història de la filosofia, de la literatura i de la teologia és plena de frases més o menys enginyoses en què es parla del nou i el vell de molt diverses maneres, sempre jugant amb la seva contraposició. Els estalvio començar amb una d'aquestes cites i vaig al gra.

La meva impressió és que el problema de l'RSE no resideix en el nom ni en res que s'hi assembli. El problema central és que, majoritàriament, ha consistit en introduir un nou llenguatge i unes noves pràctiques sense modificar substancialment la comprensió convencional de l'empresa. Això es constata quan s'analitzen els plantejaments de l'RSE no en base al que es diu ni al que es fa, sinó en base a com s'argumenta. Llavors, l'argument es resumeix gairebé sempre en el següent: l’RSE és avui la manera més adequada (o més intel·ligent, o més racional, o més avançada, o més oportuna, o més...) d'aconseguir el que ja sabem des de sempre que ha de fer l'empresa. De vegades penso que Lampedusa estaria content amb l’RSE: cal que tot canviï per tal que tot segueixi igual.

Hauria corregir-me i objectar-me a mi mateix, és clar. De vegades una suma constant de petits canvis convertits en una dinàmica sostinguda en el temps donen com a resultat una realitat substancialment diferent de la que teníem al començament encara que al llarg del procés, pas a pas, els canvis semblin poc significatius. Bé, doncs en aquests temps de paradoxes acceptem que les dues afirmacions poden ser plausibles alhora. I prenem-nos-les les dues igualment seriosament.

Però tornem a la primera de les afirmacions: no es tracta de canviar perquè tot segueixi igual, sinó de decidir quin lloc volen ocupar les empreses en els canvis socials que s'estan produint i com volen contribuir-hi. De fet, cal tornar a A. Smith: la pregunta que es feia Smith -la que trobem en el títol del seu llibre- era sobre la naturalesa i la causa de la riquesa de les nacions... no de la riquesa de les empreses. La primera potser requereix la segona, però...

Read More »

Al club de l'RSE de vegades ens passem una mica de frenada. En un sentit o un altre. Hi va haver una època -alhora il·lusionant i il·lusòria- en què semblava que l’RSE avançava al ritme de la marxa triomfal. I ara estem en un moment depressiu, en què mirem el doctor preguntant-li si el pacient se’n sortirà. M'agradaria contribuir a la confusió regnant amb algunes consideracions que permetin augmentar-la.

Crec que no hem pait bé una barreja letal entre un miratge i la rutina. El miratge va ser causat per l'arrencada espectacular de l'onada de l’RSE. Com partíem d'un nivell suposadament baix, l'eufòria de veure com s'anaven sumant iniciatives a l’RSE potser va fer creure que aquest era un procés de creixement imparable. I, és clar, quan es va veure que tenia els seus límits i que no necessàriament continuaven els increments, el to vital va baixar. Cosa a la que cal afegir, d'altra banda, que els que es van sumar a l’RSE, després de la primera fase d'endinsar-se en territori desconegut amb molt esforç i sortejant molts obstacles (interns i externs) però també amb gran entusiasme i creativitat, es troben en una fase de certa normalització o, dit en l'argot sociològic, de rutinització, i això ja és menys nou i genera menys notícies.

I, parlant de notícies, l’RSE no estava equipada per enfrontar-se a una situació de crisi com la que estem vivint (algun dia caldrà pensar una mica sobre el per què d'aquesta manca d'equipament, dit sigui de passada). Però compte. El tòpic seria dir que això ha permès resoldre per un camí imprevist la confusió entre RSE i acció social: la crisi, per raons òbvies, retalla o elimina l'acció social, però no modifica les polítiques de RSE integrades en el negoci; com a màxim les ajusta, com cal ajustar-ho tot. I encara que això pot ser cert en molts casos, en aquesta lectura hi ha un dèficit que ha emergit amb claredat. Fins i tot quan estava integrada en el negoci, l’RSE es situava a la banda de les bones notícies: era una relació de...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment