Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

 

 

 

(Escrit en ocasió del cinquè aniversari de Diario Responsable)

...caldria inventar-lo, com se sol dir. Quan algú faci la història de la RSE a Espanya (esperem que no sigui una necrològica) no podrà fer-la sense dedicar un capítol significatiu a Diario Responsable (DR), i a tots els que després d'ell han impulsat iniciatives rellevants d'informació en l'àmbit de la RSE.

Ara bé, l'existència i el recorregut que ha seguit DR no és només una contribució de primer ordre al desenvolupament de la RSE, sinó que les seves fortaleses i les seves debilitats no són més que el reflex de la potencialitat i, alhora, les contradiccions del desenvolupament de la pròpia RSE. I crec que aquest és un bon moment per prendre-les en consideració.

La RSE necessita una mentalitat d'àgora. I, consegüentment, necessita espais que ho siguin. Sense espais de trobada les persones que es dediquen a la RSE tenen un risc altíssim de trobar-se relativament aïllades en les seves organitzacions, siguin del tipus que siguin. En RSE no es pot copiar, però es pot aprendre, i molt. I per aprendre necessitem espais en què no predomini allò políticament correcte, sinó espais en els quals sigui possible dialogar (cosa que inclou qüestionar i criticar) i compartir informació. Estar al servei d'aquesta actitud i crear les condicions per a ella és potser la màxima contribució de DR. I, si més no, DR és un mirall que ens reflecteix a tots i, per descomptat, reflecteix la qualitat del diàleg que mantenim i de la informació que compartim. Qualitat que s'ha incrementat amb els anys, però a la que encara li queda bastant recorregut. Perquè una àgora no és un simple contenidor de discursos i informacions, sinó un espai en el qual es construeix un discurs compartit o, almenys, un marc de referència compartit. En aquest sentit, seria una investigació interessant recórrer retrospectivament aquests anys per constatar si hi ha hagut (o no) alguns fils conductors tant pel que fa a l'agenda de la RSE com als seus continguts, i l'itinerari que han seguit.

...

Read More »

Bé, és a dir: acabar amb la pesadesa de discutir si és voluntària o no. És la reacció que em va suscitar fa uns dies una trobada que va tenir lloc a la CEOE. En aquesta trobada s’hi van plantejar qüestions realment interessants sobre les que convindria aprofundir. Però va tornar a aparèixer la cançó de l’enfadós de la voluntarietat.

Vagi a l’avançada que entenc perfectament la dificultat a què es refereix. Però considero que és una dificultat aparent, resultat de, simplement, un mal plantejament de la qüestió. O si més no m'ho sembla. Un mal plantejament que considero que a tots ens aniria bé de liquidar, però això no deixa de ser un inútil desig personal. En qualsevol cas, un mal plantejament que respon a tres errors d'enfocament, que voldria apuntar a continuació.

En primer lloc, el que jo anomeno el platonisme de la RSE. Sempre m'ha fascinat constatar com persones i entitats suposadament pragmàtiques i realistes, quan es tracta de parlar de valors, adopten un enfocament i pensen des d'un paradigma decididament platònics. En aquest cas, se segueix parlant de la RSE com si fos una idea pura preexistent, que només requereix debatre sobre com aplicar-la. Per descomptat, per seguir amb el símil platònic, ningú no veu ni recorda amb claredat aquesta idea pura, d'aquí tants debats al respecte, però que paradoxalment tenen en comú la creença que hi ha un contingut establert del que és i no és la RSE, i d'aquí la discussió de com portar-la a la concreció i per quines vies. Em pregunto si la solució consisteix a seguir debatent o en deixar de banda aquest platonisme casolà.

Hi ha diverses vies per fer-ho, i aquest és el segon punt que volia plantejar. Per fer-ho més paradoxal, faré servir com a camí de sortida les paraules de qui ha estat el major culpable del debat sobre la voluntarietat: la Comissió Europea. No repetiré aquí la primera definició per evitar que algun lector em tiri algun trasto al capdavant, farts com estem tots de presentacions que comencen amb aquesta definició. Simplement recordar que la voluntarietat era la consideració conclusiva de tot el que proposava la Comissió. Però a la definició del 2011 l'arrencada era molt diferent: les empreses són responsables dels seus impactes en la societat, i "societat" es desglossa en tots els stakeholders. Aquí desapareix "la" RSE, i el focus es concreta en els impactes amb relació als stakeholders. ¿Conseqüència? Que del que es tracta és de plantejar-ho cas per cas, stakeholder per stakeholder i impacte per impacte. I per tant... descobrim que ja hi ha molta regulació en aquest àmbit perquè ¿què són si no la regulacions laborals i ambientals? El focus, doncs, ja no és regular "la" RSE o que sigui voluntària, sinó, a partir del binomi stakeholder-impacte, analitzar i debatre què ha de ser regulat i què no ho ha de ser (i què ha de deixar de ser-ho). És un tema d'agenda i de graus dins de l'agenda. Els drets humans o el reporting són dos clars exemples actuals d'aquest tipus d'aproximació. Parem doncs de discutir si "la" RSE ha de ser regulada o no, i enfoquem el debat en els temes concrets que emergeixen en clau d'RSE, en els quals caldrà deliberar en cada cas per què és o no és pertinent un tipus d'enfocament o un altre. Però llavors ja no parlarem de regular "la" RSE o no, sinó que parlarem de relacions laborals, impactes ambientals, drets humans, reporting, etc. I per a cada un dels temes haurem de valorar i decidir si algun tipus de regulació és convenient o és el més contraproduent que ens podria passar pel cap.

...

Read More »

Marjorie Kelly insisteix des de fa temps en un terme que, més enllà de la seva major o menor precisió, és summament gràfic i expressiu: les empreses extractives, a les que contraposa les empreses generatives.

Parlar d'empreses extractives no és, des del meu punt de vista, una descripció sinó una metàfora. No es refereix a les empreses de determinats sectors, sinó que és una qualificació que pot aplicar-se a qualsevol empresa, en funció de com actuï i de com orienti la seva gestió. Des d'aquesta perspectiva, seran extractives totes les empreses la finalitat -absolutizada- de les quals de fet sigui extreure el màxim de recursos i, al cap i a la fi, de diners d'aquells amb els quals es relaciona. El sector financer, doncs, en els últims anys ha estat una autèntica apoteosi d'empreses extractives, però la metàfora no és exclusiva de cap sector. Consegüentment, el problema i el risc per al sistema i per a les societats, no són "les empreses", "els beneficis", "els incentius" o "els bancs", sinó la mentalitat extractiva quan es fa present en qualsevol d'ells. I, per descomptat, el repte de la sortida de la crisi no és que ara s'hagin reduït les possibilitats extractives i estiguem explorant quan i com podem tornar-hi. El repte és acabar amb la mentalitat i les pràctiques extractives.

Amb més o menys fortuna, Kelly contraposa a les empreses extractives les empreses generatives. Empreses, també, amb beneficis i incentius, però la finalitat de les quals s'orienta a generar més vida (econòmica, social, relacional, productiva...). La meva opinió personal és que aquesta contraposició entre el que Kelly anomena empreses extractives i generatives connecta amb una confusió molt arrelada al món organitzatiu: la confusió entre objectius i propòsit. Molts dels problemes que patim no és per falta d'objectius o perquè no siguin clars i fins i tot raonables. El problema és la manca de transparència i reflexió pel que fa al propòsit, i de vegades -simplement- a l'existència de propòsits inconfessables i injustificables.

...

Read More »

Ja ha esdevingut “normal” tenir obert el mòbil a les reunions i/o a les converses o entrevistes, sense ni tan sols posar-lo en silenci.

 

Ja ha esdevingut “normal” contestar les trucades de mòbil enmig d’una reunió i/o durant una conversa, sovint sense ni sortir de la sala. De vegades ho fa fins i tot la persona que està parlant en el moment que la truquen, i deixa tothom penjat (menys a qui li ha fet la trucada, és clar).

 

Ja ha esdevingut “normal” trucar o rebre trucades durant les reunions tapant la boca amb l’altra mà, com si algú tingués el més mínim interès en llegir els llavis de qui parla.

 

Ja ha esdevingut “normal” consultar i contestar el correu electrònic enmig de les reunions.

 

Ja ha esdevingut “normal” teclejar en el mòbil durant les reunions, sigui correu, sms, twitter o whatsapp.

 

Ja ha esdevingut “normal” que quan hom despenja el mòbil l’interlocutor es posi a parlar sense preguntar-li a qui despenja se li va bé parlar en aquell moment; i sense que qui despenja pregunti –si està enmig d’una conversa- a l’altre si li molesta que l’agafi.

 

Ja ha esdevingut “normal” que la gent es queixi si no li respons inmediatament a una trucada.

 

Ja ha esdevingut “normal” haver d’escoltar converses privades (íntimes o professionals) amb un volum de veu que gairebé faria innecessari el mòbil en llocs públics, que poden anar des del metro fins l’ave.

 

La pregunta és: hem de considerar inexorable i irreversible aquesta “normalitat”? Dit amb altres paraules: té sentit parlar en aquest context d’urbanitat i bona educació? No és debades que d’urbs (ciutat) deriva tant la referència física a la ciutat (urbà) com la referencia a urbanitat entesa com a bons costums i civilitat: determinats usos del mòbil mostren, paradoxalment,...

Read More »

Des de la Càtedra de LideratgeS d'Esade iniciem aquesta proposta que anomenem Taller d'humanitat(s), obert a tota persona que hi pugui estar interessada. Com diu el subtítol es tracta de "conviure amb els clàssics per viure el present". Per participar només es demana haver llegit els llibres proposats i voler compartir l'eco que li ha despertat a cadascú la seva lectura.

 

 

ESADE Business School | Executive Education

TALLER D’HUMANITAT(S)

 

La Càtedra LideratgeS d’ESADE ha dissenyat uns tallers de reflexió a partir de la lectura compartida de texts bàsics de la cultura universal per a dialogar en un espai de llibertat intel·lectual i vital per a directius i professionals:



...

Read More »

Avui corre la brama que «tots els polítics són iguals». Una visió superficial d'aquesta afirmació ve a dir que tots es mouen en conxorxes o lluites pel poder pur i simple, que les qüestions bàsiques es resolen al marge de la societat (i al marge de la majoria de polítics) i que el Parlament només en ve a ser el teatre. Ja un autor tan poc sospitós com R. Milliband recollia la dita que "s'assemblen més dos diputats, un dels quals és comunista, que dos comunistes, un dels quals és diputat". En definitiva, la política ha esdevingut una missa en llatí (ara que el llatí torna a ser notícia), i concelebrada d'esquena al públic. A mi em sembla que aquesta impressió és fonamentada però inexacta, que encara hi ha qualitats diverses en tot l'espectre de la nostra vida política, especialment en el que pertoca a honestedat i coherència moral. Si quan diem "tots els polítics" li féssim dir a la gent la llista dels que té al cap en dir això, quants en sortirien? 40? 140? M’és igual. I els milers que hi són per convicció, ganes de contribuir a la societat i en base a determinats ideals? Tenim dret a ser tant injustos amb ells i a bescantar-los d’aquesta manera? Quin preu pagarem col·lectivament per aquest disbarat?

En canvi, l'afirmació que tots són iguals apunta a una altra qüestió. Hom diria que la dinàmica política fa –més enllà de moltes voluntats individuals- que els polítics semblin tenir com a objectiu l'estat o l'administració, mentre els ciutadans, en canvi, aspiren a millorar o a fer més suportable la seva vida quotidiana. Davant d'aquest fet, els partits apareixen cada cop més com a simples gestors (millors o pitjors); com a instruments més aviat incapaços, per si mateixos, de ser els portadors raonables d'alguna esperança de transformació social.

L’emergència de grups socials que expressen demandes i propostes concretes i definides, o retòriques generalistes sobrecarregades d’intensitat emocional, o les dues coses alhora, posa de relleu la magnitud del problema,...

Read More »

 



La revista Valors ha arribat al número 100 i per a celebrar-ho publicarà un llibre d'entrevistes, juntament amb Editorial Proteus, en el que es reflexiona sobre l'èxit i l'ètica. És una excel·lent iniciativa. El volum apunta la tesi de que  tenir valors, actuar amb una certa ètica, no té perquè estar renyit amb aconseguir l’èxit en els projectes que un intenta assolir; és a dir, tenir valors també pot conduir a l’èxit. Entre els entrevistats que figuraran al llibre hi ha personalitats destacades com l'expolític Federico Mayor Zaragoza, la model Judith Mascó, el periodista Iñaki Gabilondo, la il·lustradora Roser Capdevila, l'escriptora Ana María Matute, l'empresari Pau García-Milà, el cuiner Joan Roca o el publicitari Lluís Bassat, entre altres. Totes elles, persones que han conegut l’èxit.

Amb l’excusa d’aquest futur llibre, volem aportar un parell de reflexions sobre el tema que tractarà. Hi ha dues tesis que creiem que serveixen de davantal a aquest projecte.

Valors ètics i èxit no són incompatibles. Està bé recordar-ho en els temps actuals on sembla que l’èxit és inseparable del dopatge (en l’esport), de l’accessibilitat als governs o a persones influents (per part de determinades empreses), de les trampes o opacitat fiscal (per part d’alguns professionals) o de la corrupció, la mentida i l’espionatge (en la política). Si Diògenes aparegués avui amb un fanal enmig de la Plaça Catalunya cercant homes/dones virtuosos creiem que, sens dubte, els trobaria. L’extraordinari, però, rau en el fet d’haver de recordar avui el que hauria de formar part des de fa segles d’un projecte civilitzatori. La tesi a recordar, doncs, hauria de ser la contrària: la manera d’entendre l’èxit hauria de continuar sent incompatible amb la manca d’ètica. Si això no es té prou clar, en el futur haurem d’acostumbrar-nos a viure situacions on sembli que combinar valors i èxit és com córrer una cursa de cent metres tanques mentre altres corren els cent metres llisos.

...

Read More »

A la sèrie Els Borja que emetia TV3 un dels personatges li comenta a un altre que entre la mort d’un papa i l’elecció del següent hi havia "un buit de lideratge". Això és el que s’esdevé quan projectem en el passat les nostres concepcions: que no resulta creïble sentir aquella gent parlar de lideratge. Però això no vol dir que qui estigui preocupat avui pel lideratge no es pugui apropar amb profit als clàssics.

L’antiga religió del maniqueisme presentava una divisió primordial del món entre dos principis, el Bé i el Mal, que dualitzaven alhora les nostres vides. El maniqueisme negava la responsabilitat humana pels mals comesos, perquè creia que no eren producte de la lliure voluntat sinó del domini del principi del mal en les nostres vides.

El maniqueisme fou combatut pel cristianisme, però l’estructura bàsica d’aquesta doctrina ha perdurat en la nostra cultura; la podem veure palesa en molts guions cinematogràfics de Hollywood. En aquestes històries el bé lluita contra el mal i tots dos són diferenciables, com dues posicions extremes. Aquest esquema simple ha contribuït a enfortir el supòsit que els (líders) bons només poden fer el bé i els (líders) dolents estan condemnats a fer el mal, perquè bondat i maldat depenen de principis diferents. Moltes decepcions o crítiques davant certs lideratges són més aviat el resultat d’haver interioritzat aquest esquema, i d’haver-lo donat per bo.

La dinàmica del lideratge ens ensenya que el mal no és allà fora, sinó que tothom té els seus dimonis interiors. Llums i ombres, humilitat i vanitat, senzillesa i arrogància són parelles de contraris que ens acompanyen en la nostra vida. La frontera entre el bé i el mal és difusa i acostumem a vorejar-la en moltes de les nostres decisions i accions.

George Lucas va traslladar a la pantalla, a través de la saga Star Wars, aquesta ambigüitat entre el bé i el mal, i va trencar el vell esquema maniqueu. En les seves pel·lícules, els personatges Jedi són guerrers...

Read More »

En una investigació realitzada per Àngel Castiñeira es van estudiar les característiques del lideratge social a partir d'entrevistes en profunditat amb líders socials als quals es va demanar que fessin l'exercici de reconstruir la seva trajectòria vital.

Per als líders socials la seva tasca té una important component axiològica i una orientació ètica. La seva activitat quotidiana té sentit perquè remet a una causa noble, i aquesta es tradueix des d'un punt de vista molt genèric en la defensa de principis fonamentals i de valors que orienten i impregnen no només les accions individuals sinó també tota l'organització. Quan això passa, quan els principis i valors esdevenen el combustible que orienta l'acció, el resultat pot ser formidable. Cosa que sovint s'oblida, com sovint s'oblida que no tot es resol en les organitzacions a partir d'un sistema d'incentius.

Principis i valors es converteixen en combustible per a l'acció quan no estan presents només com grans principis orientadors de la missió social de cada entitat o grup sinó també en l'exemplaritat dels seus actors i líders. Això apunta, d'una banda, a la qüestió de l'exemplaritat personal i a la consciència dels valors que configuren la missió; però, d'altra banda, també és fonamental el compartir un mateix esperit, una manera de fer les coses. Més enllà del compromís moral personal i missional, hi ha també la possibilitat de desenvolupar una ètica organitzativa amb efectes col·lectius transformadors: "Quan comences a fer les coses ben fetes, quan vols tractar la gent bé, quan vols ser respectuós, quan vols ser honest... l'univers t'acompanya i acabes fent-ho bé. I què els passa als integrants d'aquestes organitzacions? Doncs que són una mica més feliços. L'organització és la que cura ", deia un dels entrevistats. Curiosa i sorprenent afirmació en un context com l'actual, en què les organitzacions insanes emmalalteixen a tanta gent.

Però això significa també que el lideratge impacta en la quotidianitat....

Read More »

"A conseqüència dels Fets de Setembre, Catalunya serà molt diferent. Ja és molt diferent, perquè abans no havia emprès cap camí i ara sí. Sabem cap a on va, aquest camí, però ni tan sols podrem dir on arribarà o si les coses es torçaran", escrivia fa poc Xavier Bru de Sala. En la vigília de l’11S, recordem-ho, l’objectiu fonamental d’Artur Mas encara era el pacte fiscal. En el missatge institucional de la Diada afirmava: "No hi ha batalla més urgent ni repte més important que la sobirania fiscal del nostre país. I més en aquests moments." Llavors l’ordre de prelació de les idees del President era aquest: hem començat la transició nacional, aquesta passa pel dret a decidir com a poble i, el primer pas és l’assoliment del pacte fiscal. Però encara no havia explicitat transició cap a on.

La manifestació de l’11S, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana, trasllada al President un missatge potent: hi ha una nació dempeus que reclama un Estat per poder seguir progressant. Un missatge potent però que, potser, no permetia saber del cert el grau d’adhesió/identificació dels que el seguien.

La força del sobiranisme cívic i la seva tasca continuada semblaven haver calat en la majoria d’espais de l’esfera pública: el mediàtic, el simbòlic, el de les idees i el de les mobilitzacions al carrer, però encara no era predominant en l’espai institucional. L’11S marca, segons Mas, un punt d’inflexió en el procés de transició nacional que empetiteix (o desborda) la fita del pacte fiscal i que l’anima a fer un pas més enllà. El recorregut frustrant de trenta anys d’Estat de les autonomies arriba ara definitivament a la seva fi. "Actuarem en conseqüència i a més amb coherència amb aquest procés de transició nacional que hem començat. Un procés que lliga estretament amb el que va passar ahir". El "moment" de lideratge del President Mas comença aquí, quan acull com a seu el sentir de la gent al carrer. És doncs la importància de la manifestació i el missatge que la convocava...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment