Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Quina opinió li mereix cobrar (o pagar) per ... tenir una cel·la més còmoda a la presó; tenir el número del telèfon mòbil del metge; els drets d'emissió de CO2; cedir una part del propi cos per a publicitat (tatuada o no); fer (per exemple: un sense sostre) una llarga cua d'hores en lloc d'una altra persona; llegir un llibre (un alumne de primària o secundària, com a alumne); demanar perdó en representació d'una altra persona; posar al teu fill el nom d'una empresa; donar-li a un estadi el nom d'una empresa; un ronyó per ser trasplantat; donar sang substituir els regals a una altra persona per diners; esterilitzar-se; treure bones notes; fer tasques domèstiques per part d'un membre de la família; caçar animals en perill d'extinció; un doctorat honoris causa; acceptar en el propi municipi el que ningú accepta (nuclears, presons...); crear un mercat de futurs sobre terrorisme; les llotges vip en els estadis; donar-li el nom a un parc ... ? I així podríem seguir.

Aquestes són només algunes de les situacions que planteja M. Sandel en Lo que el dinero no puede comprar. Però la deliberació sobre elles és el camí a través del qual aborda la qüestió que dóna títol al seu llibre. Una qüestió que ens desafia a través de cadascuna de les situacions com les esmentades, amb independència de la resposta que li donem. Una qüestió que, de fet, es desdobla en dues: allò que els diners no poden comprar i allò que els diners no haurien de comprar. Perquè al final el debat se situa en si no haurien de comprar el que, de fet, de vegades poden comprar.

Dit altrament: hem passat de tenir una economia de mercat a ser una societat de mercat? I, cas que sigui així, com s’ha esdevingut això i quines conseqüències té? Reconeguem sense problemes que el mercat respon a la lògica de l'intercanvi. Sense problemes... però no sense problematitzar-ho: és cert que el mercat organitza l'intercanvi, però sense discutir les preferències que s'expressen en ell. I la confusió apareix quan creiem...

Read More »

És curiós com en els debats polítics i ideològics parem tant esment en els plantejaments i arguments que es proposen i negligim atendre a les imatges que es fan servir. I, és clar, després ens sorprèn que costi tant trobar terrenys compartits per al diàleg i punts de trobada. Perquè oblidem que tant important és exposar què és pensa com explicitar des d’on es pensa. I això darrer no ho reflecteixen tant les idees que defensem com les imatges que fem servir. Ho hem vist a bastament, per exemple, en els debats sobre les relacions Catalunya-Espanya.

Pensem per exemple en la tan repetida expressió, que s’ha d’acompanyar amb una cara d’intens sentiment, que la separació de Catalunya seria sentida com l’amputació d’una mà o d’un braç. D’aquí no es passa mai. Mai ningú diu, per exemple, que ho sentís com si li tallessin el cap o li arrenquessin el cor. I és obvi perquè hom està pensant en una part perifèrica, la pèrdua de la qual no afectaria a la seva identitat personal… però que, en canvi, el deixaria minusvàlid. El braç o la mà són necessaris per no quedar disminuït, però el subjecte es segueix veient a si mateix com a tal amb braç o sense. En canvi, del dèficit fiscal sempre se n’ha dit ofec, perquè posa en joc la supervivència. Dit altrament, que hauríem de començar per reconèixer que una cosa és veure Catalunya com un braç, i una altra com un cos sencer.

Aleshores, quan acceptem l’existència de dos cossos, passem a emprar la metàfora del divorci. En aquest cas ja no s’arriba a plantejar si el divorci pot ser civilitzat o no, simplement perquè una de les parts diu que no pot ser perquè és il·legal No i no a tot. Cosa comprensible, si tenim present que al darrere hi ha una cultura popular que disposa d’una frase com "la maté porque era mía". Ja ho va dir el capellà de La Escopeta Nacional: "lo que yo he unido no lo separa ni Dios". Després ve el paternalisme del no te’n sortiràs pel teu compte, el no et creguis que et deslliuraràs de mi tan fàcilment o el et faré la vida impossible. Qualsevol cosa abans de consultar a cada un dels dos cossos quina relació vol tenir i en quines condicions. Però si es tracta de cossos també hi ha disponible una metàfora menys traumàtica: la de l’emancipació. L’emancipació no comporta trencar els vincles afectius ni espatllar les bones relacions, sinó acceptar que cadascú ha de fer la seva vida com a adult… a no ser, és clar, que es tracti d’uns pares possessius, incapaços d’acceptar l’assoliment de la majoria d’edat i de superar la síndrome del niu buit.

...

Read More »

A la mateixa època que vam saber que a l’ajuntament de Sabadell hi havia uns quants presumptes, sortia també el rànking de transparència dels ajuntaments: resulta que el de Sabadell era el segon de Catalunya i dels primers d’Espanya. El que ens hem de preguntar és quina mena de transparència volem i per a què. Si hi hagués confiança en les institucions polítiques i els donéssim credibilitat, no reclamaríem tant la transparència perquè la consideraríem inclosa en les anteriors. I és que només amb transparència no hi haurà més transparència.

No cal dir que la informació associada a l’activitat de les institucions públiques ha d’estar disponible i ser de fàcil accés: això avui és possible i, llevat de raons de seguretat i privacitat, és inexcusable. Però també crec que una manera d’augmentar l’opacitat i la confusió és inundar de dades a la gent. Hi ha una mena de populisme de la transparència que dóna per suposat que eliminar barreres i fer les parets de vidre és donar-li al poble el que demana. Sovinteja un discurs sobre la transparència presoner d’una concepció ingènua de la veritat. Una legítima i justificada indignació ha desembocat en el "no ens representen, no ens diuen la veritat", i això no hi ha transparència que ho arregli, perquè el problema és la confiança i la credibilitat.

El problema no és la veritat. El problema és qui construeix una interpretació o explicació raonable i raonada en base a informació rellevant. S’ha dit que tot text fora de context esdevé un pretext. Podem substituir "text" per informació o dades. Per això, a falta de credibilitat i confiança en les institucions públiques, hi ha qui atorga més presumpció de veritat al seu timeline, o al seu mur de facebook, o a qualsevol persona que tingui discurs... sempre que no tingui la responsabilitat de prendre cap decisió sobre els temes dels quals parla. Perquè sovint no volem saber més, sinó confirmar les nostres opinions i els nostres prejudicis: hi ha qui, quan parla de transparència,...

Read More »

Com que no podem canviar la realitat, canviem el llenguatge. Aquesta sembla ser la consigna. Confesso que m'incomoda molt, a vegades m'irrita i en algun cas m'indigna la multiplicació d'apel·lacions a la necessitat de l'esperit emprenedor que ha pres carta de naturalesa entre nosaltres. Hem reinventar-nos, ens aconsellen sovint. Aquesta persona o organització s'han reinventat amb èxit, es diu mentre se'ns exhorta a admirar tal capacitat. Reinventar-se i l'emprenedoria han substituït l'exemplaritat. Jo, per si de cas, quan em trobo davant de qualsevol predicador d'aquesta bona nova, el primer que faig és mirar-lo a la cara i indagar sobre la seva trajectòria. Sol ser molt saludable. Amb perdó d'Unamuno: sovint l'única conclusió lògica és que a qui li convindria reinventar-se és al predicador.

I consti que aquesta onada emprenedora i reinventadora té la seva raó de ser. Sense capacitat d'iniciativa, esforç i creativitat ho tenim cru. Amb la que ens està caient a sobre no deixa de ser recomanable començar qualsevol diatriba crítica mirant-se al mirall. Fer-se adult -personalment i socialment- passa per assumir que la responsabilitat exigeix ​​que la primera reacció no pot ser buscar qui ha de resoldre’m els problemes. Però això no s’arregla amb l'implícit que la partida es juga només en la genialitat individual. Fins i tot per emprendre i reinventar calen formació, estímuls, entorns institucionals, regulacions adequades i una cultura que doni sentit i valoració a aquestes actituds.

Però no. Sempre es parla de "l"’emprenedor (o "els" emprenedors, però només de manera agregada). I sempre s'escamoteja la qüestió de si al final hi pot haver emprenedors si diem que només volem tenir més emprenedors, i és de l'única cosa que parlem. Em temo, altre cop, que ens trobem davant un altre exemple d'aquella dita sobre buscar solucions clares, senzilles i ràpides a problemes complexos. En aquest cas, per seguir amb la dita, potser no estigui equivocada. Però em temo que...

Read More »

Aquest és el títol d’una escultura que representa un sense sostre, i que només quan t’hi acostes pots identificar amb Jesús, pels senyals de la crucifixió que té als peus. Tymothy Schmalz diu que li va inspirar l’escultura un sense sostre que va veure just abans de Nadal, i que el va fer reaccionar instintivament dient que havia vist Jesús. A Toronto hi ha uns 5000 sense sostre a l’àrea metropolitana. El que resulta simptomàtic és que l’escultura ha estat rebutjada per diverses esglésies catòliques i per les catedrals de Toronto i Nova York, amb arguments com ara que resultaria massa controvertida, vague o, simplement, que no seria apropiada. Finalment ha acabat a la facultat de teologia dels jesuïtes, a Toronto.

És curiós constatar, una vegada més, com ens resistim a qualsevol proposta que desborda els límits dels nostres patrons mentals i perceptius. I això que aquesta proposta planteja una qüestió central en els evangelis: la capacitat de "veure", l’educació i la transformació de la mirada que tenim sobre el món i sobre nosaltres mateixos. L’evangeli és ple de textos on la qüestió central és la capacitat i la disposició a veure Jesús, precisament allà on hom no estaria predisposat ni a veure’l ni a buscar-lo.

És també una prova més de la capacitat que tenim els humans de domesticar els símbols. La creu és un símbol integrat en el paisatge, domesticat, sotmès. Com s’ha dit, és un dels logos més exitosos de la història, i aquest èxit com a logo és l’apoteosi del seu fracàs. Com ho és que sigui notícia que el nou Papa no porti una creu d’or, quan la notícia –i potser l’escàndol- hauria de ser la contrària. Hi ha creus d’or i brillants, però a ningú se li acudiria fer (o si més no, portar) una joia que fos una cadira elèctrica o un qualsevol dels instruments de tortura que s’usen encara. Perquè això és la creu: un patíbul torturador. Que l’acceptem tranquil·lament com a símbol religiós deu ser perquè forma part de la nostra domesticació, i perquè ens remet...

Read More »

 

 

 

(Escrit en ocasió del cinquè aniversari de Diario Responsable)

...caldria inventar-lo, com se sol dir. Quan algú faci la història de la RSE a Espanya (esperem que no sigui una necrològica) no podrà fer-la sense dedicar un capítol significatiu a Diario Responsable (DR), i a tots els que després d'ell han impulsat iniciatives rellevants d'informació en l'àmbit de la RSE.

Ara bé, l'existència i el recorregut que ha seguit DR no és només una contribució de primer ordre al desenvolupament de la RSE, sinó que les seves fortaleses i les seves debilitats no són més que el reflex de la potencialitat i, alhora, les contradiccions del desenvolupament de la pròpia RSE. I crec que aquest és un bon moment per prendre-les en consideració.

La RSE necessita una mentalitat d'àgora. I, consegüentment, necessita espais que ho siguin. Sense espais de trobada les persones que es dediquen a la RSE tenen un risc altíssim de trobar-se relativament aïllades en les seves organitzacions, siguin del tipus que siguin. En RSE no es pot copiar, però es pot aprendre, i molt. I per aprendre necessitem espais en què no predomini allò políticament correcte, sinó espais en els quals sigui possible dialogar (cosa que inclou qüestionar i criticar) i compartir informació. Estar al servei d'aquesta actitud i crear les condicions per a ella és potser la màxima contribució de DR. I, si més no, DR és un mirall que ens reflecteix a tots i, per descomptat, reflecteix la qualitat del diàleg que mantenim i de la informació que compartim. Qualitat que s'ha incrementat amb els anys, però a la que encara li queda bastant recorregut. Perquè una àgora no és un simple contenidor de discursos i informacions, sinó un espai en el qual es construeix un discurs compartit o, almenys, un marc de referència compartit. En aquest sentit, seria una investigació interessant recórrer retrospectivament aquests anys per constatar si hi ha hagut (o no) alguns fils conductors tant pel que fa a l'agenda de la RSE com als seus continguts, i l'itinerari que han seguit.

...

Read More »

Bé, és a dir: acabar amb la pesadesa de discutir si és voluntària o no. És la reacció que em va suscitar fa uns dies una trobada que va tenir lloc a la CEOE. En aquesta trobada s’hi van plantejar qüestions realment interessants sobre les que convindria aprofundir. Però va tornar a aparèixer la cançó de l’enfadós de la voluntarietat.

Vagi a l’avançada que entenc perfectament la dificultat a què es refereix. Però considero que és una dificultat aparent, resultat de, simplement, un mal plantejament de la qüestió. O si més no m'ho sembla. Un mal plantejament que considero que a tots ens aniria bé de liquidar, però això no deixa de ser un inútil desig personal. En qualsevol cas, un mal plantejament que respon a tres errors d'enfocament, que voldria apuntar a continuació.

En primer lloc, el que jo anomeno el platonisme de la RSE. Sempre m'ha fascinat constatar com persones i entitats suposadament pragmàtiques i realistes, quan es tracta de parlar de valors, adopten un enfocament i pensen des d'un paradigma decididament platònics. En aquest cas, se segueix parlant de la RSE com si fos una idea pura preexistent, que només requereix debatre sobre com aplicar-la. Per descomptat, per seguir amb el símil platònic, ningú no veu ni recorda amb claredat aquesta idea pura, d'aquí tants debats al respecte, però que paradoxalment tenen en comú la creença que hi ha un contingut establert del que és i no és la RSE, i d'aquí la discussió de com portar-la a la concreció i per quines vies. Em pregunto si la solució consisteix a seguir debatent o en deixar de banda aquest platonisme casolà.

Hi ha diverses vies per fer-ho, i aquest és el segon punt que volia plantejar. Per fer-ho més paradoxal, faré servir com a camí de sortida les paraules de qui ha estat el major culpable del debat sobre la voluntarietat: la Comissió Europea. No repetiré aquí la primera definició per evitar que algun lector em tiri algun trasto al capdavant, farts com estem tots de presentacions que comencen amb aquesta definició. Simplement recordar que la voluntarietat era la consideració conclusiva de tot el que proposava la Comissió. Però a la definició del 2011 l'arrencada era molt diferent: les empreses són responsables dels seus impactes en la societat, i "societat" es desglossa en tots els stakeholders. Aquí desapareix "la" RSE, i el focus es concreta en els impactes amb relació als stakeholders. ¿Conseqüència? Que del que es tracta és de plantejar-ho cas per cas, stakeholder per stakeholder i impacte per impacte. I per tant... descobrim que ja hi ha molta regulació en aquest àmbit perquè ¿què són si no la regulacions laborals i ambientals? El focus, doncs, ja no és regular "la" RSE o que sigui voluntària, sinó, a partir del binomi stakeholder-impacte, analitzar i debatre què ha de ser regulat i què no ho ha de ser (i què ha de deixar de ser-ho). És un tema d'agenda i de graus dins de l'agenda. Els drets humans o el reporting són dos clars exemples actuals d'aquest tipus d'aproximació. Parem doncs de discutir si "la" RSE ha de ser regulada o no, i enfoquem el debat en els temes concrets que emergeixen en clau d'RSE, en els quals caldrà deliberar en cada cas per què és o no és pertinent un tipus d'enfocament o un altre. Però llavors ja no parlarem de regular "la" RSE o no, sinó que parlarem de relacions laborals, impactes ambientals, drets humans, reporting, etc. I per a cada un dels temes haurem de valorar i decidir si algun tipus de regulació és convenient o és el més contraproduent que ens podria passar pel cap.

...

Read More »

Marjorie Kelly insisteix des de fa temps en un terme que, més enllà de la seva major o menor precisió, és summament gràfic i expressiu: les empreses extractives, a les que contraposa les empreses generatives.

Parlar d'empreses extractives no és, des del meu punt de vista, una descripció sinó una metàfora. No es refereix a les empreses de determinats sectors, sinó que és una qualificació que pot aplicar-se a qualsevol empresa, en funció de com actuï i de com orienti la seva gestió. Des d'aquesta perspectiva, seran extractives totes les empreses la finalitat -absolutizada- de les quals de fet sigui extreure el màxim de recursos i, al cap i a la fi, de diners d'aquells amb els quals es relaciona. El sector financer, doncs, en els últims anys ha estat una autèntica apoteosi d'empreses extractives, però la metàfora no és exclusiva de cap sector. Consegüentment, el problema i el risc per al sistema i per a les societats, no són "les empreses", "els beneficis", "els incentius" o "els bancs", sinó la mentalitat extractiva quan es fa present en qualsevol d'ells. I, per descomptat, el repte de la sortida de la crisi no és que ara s'hagin reduït les possibilitats extractives i estiguem explorant quan i com podem tornar-hi. El repte és acabar amb la mentalitat i les pràctiques extractives.

Amb més o menys fortuna, Kelly contraposa a les empreses extractives les empreses generatives. Empreses, també, amb beneficis i incentius, però la finalitat de les quals s'orienta a generar més vida (econòmica, social, relacional, productiva...). La meva opinió personal és que aquesta contraposició entre el que Kelly anomena empreses extractives i generatives connecta amb una confusió molt arrelada al món organitzatiu: la confusió entre objectius i propòsit. Molts dels problemes que patim no és per falta d'objectius o perquè no siguin clars i fins i tot raonables. El problema és la manca de transparència i reflexió pel que fa al propòsit, i de vegades -simplement- a l'existència de propòsits inconfessables i injustificables.

...

Read More »

Ja ha esdevingut “normal” tenir obert el mòbil a les reunions i/o a les converses o entrevistes, sense ni tan sols posar-lo en silenci.

 

Ja ha esdevingut “normal” contestar les trucades de mòbil enmig d’una reunió i/o durant una conversa, sovint sense ni sortir de la sala. De vegades ho fa fins i tot la persona que està parlant en el moment que la truquen, i deixa tothom penjat (menys a qui li ha fet la trucada, és clar).

 

Ja ha esdevingut “normal” trucar o rebre trucades durant les reunions tapant la boca amb l’altra mà, com si algú tingués el més mínim interès en llegir els llavis de qui parla.

 

Ja ha esdevingut “normal” consultar i contestar el correu electrònic enmig de les reunions.

 

Ja ha esdevingut “normal” teclejar en el mòbil durant les reunions, sigui correu, sms, twitter o whatsapp.

 

Ja ha esdevingut “normal” que quan hom despenja el mòbil l’interlocutor es posi a parlar sense preguntar-li a qui despenja se li va bé parlar en aquell moment; i sense que qui despenja pregunti –si està enmig d’una conversa- a l’altre si li molesta que l’agafi.

 

Ja ha esdevingut “normal” que la gent es queixi si no li respons inmediatament a una trucada.

 

Ja ha esdevingut “normal” haver d’escoltar converses privades (íntimes o professionals) amb un volum de veu que gairebé faria innecessari el mòbil en llocs públics, que poden anar des del metro fins l’ave.

 

La pregunta és: hem de considerar inexorable i irreversible aquesta “normalitat”? Dit amb altres paraules: té sentit parlar en aquest context d’urbanitat i bona educació? No és debades que d’urbs (ciutat) deriva tant la referència física a la ciutat (urbà) com la referencia a urbanitat entesa com a bons costums i civilitat: determinats usos del mòbil mostren, paradoxalment,...

Read More »

Des de la Càtedra de LideratgeS d'Esade iniciem aquesta proposta que anomenem Taller d'humanitat(s), obert a tota persona que hi pugui estar interessada. Com diu el subtítol es tracta de "conviure amb els clàssics per viure el present". Per participar només es demana haver llegit els llibres proposats i voler compartir l'eco que li ha despertat a cadascú la seva lectura.

 

 

ESADE Business School | Executive Education

TALLER D’HUMANITAT(S)

 

La Càtedra LideratgeS d’ESADE ha dissenyat uns tallers de reflexió a partir de la lectura compartida de texts bàsics de la cultura universal per a dialogar en un espai de llibertat intel·lectual i vital per a directius i professionals:



...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment