Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

El lideratge no és una medalla, ni una posició, ni una jerarquia, sinó que és un procés dinàmic que posa en marxa persones que assumeixen responsabilitats, membres d’un grup que són interpel·lats i mobilitzats, i causes per les quals val la pena esforçar-se. Pel que fa als centres educatius, el lideratge ha d’incloure projecte (cap on anar), programa (com anar-hi) i emoció (ganes per fer-ho). Quins models de lideratge poden ser vàlids per a l’àmbit educatiu? En volem destacar quatre. El lideratge transformacional, orientat més enllà del propi interès. Enlaira el nivell de consciència i de propòsit de tot l’equip en relació amb un projecte compartit. Incloem dintre del lideratge transformacional tasques fonamentals del lideratge pedagògic com ara: articular una visió educativa (el projecte de centre), mobilitzar el personal desenvolupant la missió educativa i els objectius, implicar els pares i els alumnes, fer rendició de comptes, interpretar i articular les tendències socials, econòmiques i mediambientals per relacionar-les amb les necessitats i les pràctiques escolars. No cal dir que en un centre escolar el lideratge pedagògic és el fonamental, és la seva ànima, el que dóna sentit últim a la dimensió de compromís i fins i tot de vocació de la tasca docent, perquè gràcies a ell els somnis prenen cos i s’encarnen en projectes concrets, únics i singulars, els que havien estat anhelats per una comunitat. El Lideratge servidor. Aquest posa en joc un nou principi moral: l’única autoritat que mereix el nostre suport és la que és lliurement i conscientment donada al líder pels col·laboradors, com a resposta i en proporció directa a l’evident i clara talla del líder com a servidor. Estem parlant d’una forma de lideratge basat en el desig de servir els altres i a un propòsit més enllà de l’interès personal. El lideratge servidor fa que els conceptes de poder i d’autoritat siguin reexaminats des d’un punt de vista crític, i que la relació mútua esdevingui menys opressiva....

Read More »

Aquí trobareu l'entrevista que ens va fer en Xavier Grasset a l'Àngel Castiñeira i a mi a Líquids, l'estiu de "L'oracle":

http://www.catradio.cat/audio/744591/El-valor-del-lideratge

1024x768 El procés de transició nacional iniciat a Catalunya després del 25N s’ha trobat amb diversos elements que el compliquen. Tenim un President i un Govern sense la majoria social i política que solen ser necessaris per  liderar amb força el canvi. Estem en mig d’un context de crisi multinivell (econòmic, social, polític, institucional, europeu...) que ens aboca a disputar partides simultànies i que obliga a Mas a haver de ser alhora gestor (de la crisi) i estadista. I per acabar-ho d’embolicar, hi ha hagut una acceleració temporal de l’agenda, l’exhauriment o superació disruptiva dels estadis i propostes i/o la seva superposició, que pot ser interpretat com un totum revolutum: nou estatut, pacte fiscal, dret a decidir, estructures d’estat, autodeterminació.

D’altra banda, la ciutadania desconeix els escenaris i les conseqüències que es poden derivar d’aquest procés i això l’obliga a aclarir-se, a plantejar qüestions a les que no s’havia enfrontat anteriorment, a ressituar-se, a entendre la nova configuració del tauler i de les fitxes i a preguntar-se si vol jugar amb blanques o negres o si aposta per una defensa siciliana, per una apertura catalana, etc.

Aquesta incertesa genera angoixa perquè alguns esperen dels seus dirigents una manera cartesiana i predictible de conducció, amb un rumb i una ruta definits i predeterminats, amb elements precisos de monitorització de la ruta i de previsió de les etapes, les escales, els problemes i el marge de desviació que trobarem. És a dir, volen un trajecte conegut pel que fa a la destinació, segur pel que fa als perills que hi trobaran i l’expertesa dels pilots, i temporalment previsible pel que fa a la seva durada. Però en aquest tipus de transicions aquest esquema no funciona. No hi ha condicions de plena visibilitat sinó que sovint transitem enmig la boira, la meteorologia és variable,  la velocitat és canviant i no hi ha cartells indicadors de la ruta. Com en l’època dels descobriments, els mapes són limitats.

...

Read More »

1024x768 Si avui hi ha una preocupació compartida per part de tots el que volen trobar sortida a la diversitat de crisis en les que estem inmersos és la necessitat del lideratge per aconseguir-ho. Això és especialment present quan el tema que ocupa i preocupa són les organitzacions i les institucions, siguin de la mena que siguin. “No tenim líders” ha passat a ser la lamentació dominant, que queda ben arrodonida si afegim “com els d’abans”. Dit això, el jeremies de torn ja se’n pot anar a descansar ben tranquil. El papanatisme acrític davant de la parauleta ha arribat fins a l’extrem  de trobar normal que la gent parli d’autolideratge. I embolica que fa fort.

Però també és veritat que, més enllà de modes, alguna cosa deu estar passant i alguna necessitat deu haver-hi si caiem en el compte que en la primera dècada d’aquest segle moltes escoles de negocis –algunes de ben importants- han reescrit la seva missió per tal d’introduir-hi la parauleta, i no hi ha programa ni publicitat de les mateixes escoles que no tingui el lideratge com un mot d’ordre. I, per descomptat, al darrera de tot això hi ha iniciatives, recerques, i publicacions ben substantives. I molt de fum també, és clar.

Aventuro tres claus de resposta. La primera el pas d’una economia bàsicament industrial a una economia del coneixement. En la primera, les competències necessàries eren, simplificant, fer que les coses funcionessin. També les organitzacions. La metáfora “màquina” era a bastament emprada per parlar de les organitzacions, i per a això es necessitaven directius i gestors. No debades, en els llibres seriosos de referència hom qualificava les burocràcies (privades o publiques) de maquinals. En l’economia anomenada del coneixement cal com a mínim incorporar altres paràmetres i actituds, perquè el coneixement, a diferència de les màquines, no està separat de les persones, i la seva involucració amb totes les seves capacitats i potencial en els processos i els projectes...

Read More »

 

Els proposem un experiment, senzill i fàcil, que demana el seu temps. Sempre que dialoguin amb persones (i, sobretot, amb polítics) de les òrbites socialista i popular -i no cal dir amb els descontextualitzats i universals ciutadans del món- sobre les relacions Catalunya-España, quan comenci la coneguda lletania de recriminacions sobre insolidaritat, igualtat, nadie es más que nadie, etc., en lloc de seguir argumentant preguntin simplement com valoren el concert basc i el sistema navarrès des dels criteris que s'apliquen a Catalunya. Prenguin-s’ho amb calma, insistim. Perquè la primera fase de la resposta sol ser una llarga xerrameca sobre la immaculada constitució i la història. Quan el seu interlocutor hagi acabat acceptin-li la resposta, però insisteixin en la necessitat d'adoptar el mateix criteri, ni que sigui com a hipòtesi: si a Catalunya no se li pot acceptar el principi d'ordinalitat, o el pacte fiscal, o el que sigui en nom de principis de solidaritat, equitat, etc.; en nom d'aquests principis i només pensant en aplicar els mateixos principis que s'exigeixen a Catalunya, què s'opina del concert basc? La pregunta no sembla complicada de respondre, si l'interlocutor ha exhibit alguns principis clars i està mínimament informat. Doncs bé: si alguna vegada algun polític dels perfils esmentats contesta amb claredat agrairem la informació, perquè mai no ho hem aconseguit, ni tan sols off the record. És curiós constatar com tots els monagos i rodríguez ibarra que hi ha hagut a Espanya tenen claríssims els principis i criteris dels que Catalunya no pot escapar i, simultàniament, que mai se'ls hagi acudit aplicar-los a la situació basca i navarresa i treure’n conclusions. I això que només demanem una opinió coherent. A falta de respostes, ens venen al cap tres alternatives: o que són selectius en l'aplicació d'aquell criteri que va proferir un destacat polític espanyol segons el qual la solidaritat només s'ha de practicar amb els béns aliens; o que, en contra del que diuen, la solidaritat i l'equitat no són valors superiors perquè no cal exigir-los a tots per igual (i caldria aclarir per què); o han de reconèixer que la constitució constitucionalitza un cert grau d'insolidaritat i falta d'equitat. O, simplement, que la constitució s'aplica segons convé, com va posar en evidència Alfonso Guerra en vantar-se de cepillar l'estatut català, però que amb gran alegria va colar un estatut per a Andalusia l'aprovació del qual va violentar la constitució. Per sortir de dubtes sobre tants interrogants, hom podria plantejar almenys que la transparència, amb llei o sense, afectés també tant al com (pecat greu de bilateralitat) com al resultat del càlcul del cupo basc. No és probable, ens temem....

Read More »

Ara fa vint anys que es va constituir l’Associació Catalana de Gestió Pública (ACGP). La seva existència és un bon indicador de la trajectòria i evolució del nostre sector públic i dels seus directius, perquè d’una banda presenta encara trets institucionals "juvenils", però alhora mostra la solidesa d’un col·lectiu que explicita la seva necessitat de definir i actualitzar la seva identitat i d’aprofundir i millorar en la seva professionalització i reconeixement social.

Un país és madur quan s’adona que la professionalització dels seus directius públics és un element clau per a la millora del rendiment institucional i quan treballa de manera constant en la reforma de les seves administracions.

Autors com ara D. Acemoglu i J. A. Robinson, a Per què fracassen els països (2012) han mostrat que la riquesa de les nacions no depèn ni de la seva situació geogràfica, ni de la seva cultura, ni de la ignorància o coneixement dels seus polítics, sinó que ve determinada sobretot pel procés històric de desenvolupament institucional (polític i econòmic) establert per les seves elits. Aquestes poden afavorir institucions extractives o inclusives. Les primeres provoquen ineficiència, opressió, desigualtat, clientelisme i corrupció. Les segones, en canvi, generen prosperitat. A les primeres se les denomina extractives perquè estan estructurades per a que un grup reduït de persones pugui extreure els recursos de la majoria en benefici propi i utilitzar-los després per consolidar el seu control i poder polítics. Ara bé, hi ha determinades conjuntures crítiques que poden afavorir el canvi institucional a fons. La greu crisi econòmica actual que patim a casa nostra o les propostes de canvis substantius en les relacions Catalunya-Espanya poden ser catalogats, de ben segur, com a conjuntures crítiques i, per tant, són factors que poden afavorir també canvis radicals i de millora en la trajectòria de les nostres institucions públiques. La crisi (econòmica i política), doncs, pot...

Read More »

Aquest és el títol d’un llibre imprescindible que acaben de publicar David Boronat i Salvador García Ruiz. Un llibre que porta per subtítol propostes per tornar a fer enlairar el país. Més enllà de les propostes que fan els autors (que són moltes i molt interessants) creiem que el que convé ressaltar és el to que adopten, l’enfocament. Perquè creiem que són molt importants, decisius, per als moments que estem vivint. Els autors són independentistes confessos, però el seu punt de partida, si el volem formular de manera directa i provocativa, és que no tots els problemes venen de Madrid. Si el volem formular en un llenguatge que ve de lluny, ho podríem dir així: no ens hem d’oblidar que cal fer país, creure en el país, construir el país, posar en valor el que ja som.

Totes les seves propostes, tots els seus exemples, tenen un comú denominador: cal que comencem a fer (o continuem fent) el que ja podem fer que vagi en la línia del que voldríem fer. Perquè el que fem avui i el com ho fem anticipa el futur que volem construir. És veritat que vivim en un món interdependent en el que el terreny de joc no el definim nosaltres. És veritat –no cal dir-ho- que les relacions actuals amb Espanya redueixen el marge de maniobra en molts aspectes. Però també és veritat que tenim les nostres cartes i les hem de jugar a fons. Ara. I aquestes cartes són plurals: valors compartits, posició geogràfica, clima i qualitat de vida, tradició empresarial, base industrial i comercial diversificada, potència logística, atracció turística, dinamisme civico-associatiu, resiliència, internacionalització, capacitat investigadora i emprenedora, creativitat, la marca d’una gran ciutat... Amb aquestes cartes hem de construir i podem construir el nostre propi model

El catalanisme i, per descomptat, l’independentisme també s´han de centrar en proposar i impulsar tot allò que ja es pot fer avui mateix per tal de millorar la nostra qualitat com a país. Entre altres raons perquè el més letal...

Read More »

Quina opinió li mereix cobrar (o pagar) per ... tenir una cel·la més còmoda a la presó; tenir el número del telèfon mòbil del metge; els drets d'emissió de CO2; cedir una part del propi cos per a publicitat (tatuada o no); fer (per exemple: un sense sostre) una llarga cua d'hores en lloc d'una altra persona; llegir un llibre (un alumne de primària o secundària, com a alumne); demanar perdó en representació d'una altra persona; posar al teu fill el nom d'una empresa; donar-li a un estadi el nom d'una empresa; un ronyó per ser trasplantat; donar sang substituir els regals a una altra persona per diners; esterilitzar-se; treure bones notes; fer tasques domèstiques per part d'un membre de la família; caçar animals en perill d'extinció; un doctorat honoris causa; acceptar en el propi municipi el que ningú accepta (nuclears, presons...); crear un mercat de futurs sobre terrorisme; les llotges vip en els estadis; donar-li el nom a un parc ... ? I així podríem seguir.

Aquestes són només algunes de les situacions que planteja M. Sandel en Lo que el dinero no puede comprar. Però la deliberació sobre elles és el camí a través del qual aborda la qüestió que dóna títol al seu llibre. Una qüestió que ens desafia a través de cadascuna de les situacions com les esmentades, amb independència de la resposta que li donem. Una qüestió que, de fet, es desdobla en dues: allò que els diners no poden comprar i allò que els diners no haurien de comprar. Perquè al final el debat se situa en si no haurien de comprar el que, de fet, de vegades poden comprar.

Dit altrament: hem passat de tenir una economia de mercat a ser una societat de mercat? I, cas que sigui així, com s’ha esdevingut això i quines conseqüències té? Reconeguem sense problemes que el mercat respon a la lògica de l'intercanvi. Sense problemes... però no sense problematitzar-ho: és cert que el mercat organitza l'intercanvi, però sense discutir les preferències que s'expressen en ell. I la confusió apareix quan creiem...

Read More »

És curiós com en els debats polítics i ideològics parem tant esment en els plantejaments i arguments que es proposen i negligim atendre a les imatges que es fan servir. I, és clar, després ens sorprèn que costi tant trobar terrenys compartits per al diàleg i punts de trobada. Perquè oblidem que tant important és exposar què és pensa com explicitar des d’on es pensa. I això darrer no ho reflecteixen tant les idees que defensem com les imatges que fem servir. Ho hem vist a bastament, per exemple, en els debats sobre les relacions Catalunya-Espanya.

Pensem per exemple en la tan repetida expressió, que s’ha d’acompanyar amb una cara d’intens sentiment, que la separació de Catalunya seria sentida com l’amputació d’una mà o d’un braç. D’aquí no es passa mai. Mai ningú diu, per exemple, que ho sentís com si li tallessin el cap o li arrenquessin el cor. I és obvi perquè hom està pensant en una part perifèrica, la pèrdua de la qual no afectaria a la seva identitat personal… però que, en canvi, el deixaria minusvàlid. El braç o la mà són necessaris per no quedar disminuït, però el subjecte es segueix veient a si mateix com a tal amb braç o sense. En canvi, del dèficit fiscal sempre se n’ha dit ofec, perquè posa en joc la supervivència. Dit altrament, que hauríem de començar per reconèixer que una cosa és veure Catalunya com un braç, i una altra com un cos sencer.

Aleshores, quan acceptem l’existència de dos cossos, passem a emprar la metàfora del divorci. En aquest cas ja no s’arriba a plantejar si el divorci pot ser civilitzat o no, simplement perquè una de les parts diu que no pot ser perquè és il·legal No i no a tot. Cosa comprensible, si tenim present que al darrere hi ha una cultura popular que disposa d’una frase com "la maté porque era mía". Ja ho va dir el capellà de La Escopeta Nacional: "lo que yo he unido no lo separa ni Dios". Després ve el paternalisme del no te’n sortiràs pel teu compte, el no et creguis que et deslliuraràs de mi tan fàcilment o el et faré la vida impossible. Qualsevol cosa abans de consultar a cada un dels dos cossos quina relació vol tenir i en quines condicions. Però si es tracta de cossos també hi ha disponible una metàfora menys traumàtica: la de l’emancipació. L’emancipació no comporta trencar els vincles afectius ni espatllar les bones relacions, sinó acceptar que cadascú ha de fer la seva vida com a adult… a no ser, és clar, que es tracti d’uns pares possessius, incapaços d’acceptar l’assoliment de la majoria d’edat i de superar la síndrome del niu buit.

...

Read More »

A la mateixa època que vam saber que a l’ajuntament de Sabadell hi havia uns quants presumptes, sortia també el rànking de transparència dels ajuntaments: resulta que el de Sabadell era el segon de Catalunya i dels primers d’Espanya. El que ens hem de preguntar és quina mena de transparència volem i per a què. Si hi hagués confiança en les institucions polítiques i els donéssim credibilitat, no reclamaríem tant la transparència perquè la consideraríem inclosa en les anteriors. I és que només amb transparència no hi haurà més transparència.

No cal dir que la informació associada a l’activitat de les institucions públiques ha d’estar disponible i ser de fàcil accés: això avui és possible i, llevat de raons de seguretat i privacitat, és inexcusable. Però també crec que una manera d’augmentar l’opacitat i la confusió és inundar de dades a la gent. Hi ha una mena de populisme de la transparència que dóna per suposat que eliminar barreres i fer les parets de vidre és donar-li al poble el que demana. Sovinteja un discurs sobre la transparència presoner d’una concepció ingènua de la veritat. Una legítima i justificada indignació ha desembocat en el "no ens representen, no ens diuen la veritat", i això no hi ha transparència que ho arregli, perquè el problema és la confiança i la credibilitat.

El problema no és la veritat. El problema és qui construeix una interpretació o explicació raonable i raonada en base a informació rellevant. S’ha dit que tot text fora de context esdevé un pretext. Podem substituir "text" per informació o dades. Per això, a falta de credibilitat i confiança en les institucions públiques, hi ha qui atorga més presumpció de veritat al seu timeline, o al seu mur de facebook, o a qualsevol persona que tingui discurs... sempre que no tingui la responsabilitat de prendre cap decisió sobre els temes dels quals parla. Perquè sovint no volem saber més, sinó confirmar les nostres opinions i els nostres prejudicis: hi ha qui, quan parla de transparència,...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment