Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Estava jo en una d'aquestes reunions internacionals en què es tracta d’explorar -amb mètodes que de vegades confonen l'ésser actius amb ser entretinguts- què hauria configurar una organització del futur que doni compte del canvi d'era en què estem immersos. Atès que només podíem dir tres coses i ja ho havia sentit tot sobre RSE, sostenibilitat, tecnologies etc. se’m va acudir assenyalar un altre tipus de components. Vet aquí un apunt.

En primer lloc, escoltar. Aprendre a escoltar i saber escoltar. Sempre que parlem de diàleg ens imaginem a molta gent parlant (i, per descomptat, qui parla de diàleg sol fer-ho des de l'expectativa que li facin cas). Doncs a mi em sembla que en lloc d'organitzar més i més diàlegs multistakeholder el que caldria fer és organitzar escoltes multistakeholeder, un dels objectius de les quals hauria de ser facilitar que cadascú ha entès bé els plantejaments, raons i pressupostos dels altres. Escoltar, és clar, no és només fer enquestes ni focus groups. Les enquestes no reflecteixen el que pensen els enquestats sinó el que l’interessa a l'enquestador: ajuden a entendre millor què pensa i què li preocupa al que fa les preguntes que no pas al que les contesta. Jo vaig parlar d'escoltar com a ascesi, és a dir, com a entrenament , com a autodisciplina i com a depuració. En altres paraules, no escoltar tant des del propi interès i els propis objectius (que és el mateix que escoltar des del passat i des del que ja som), sinó aprendre a escoltar sense estar presoner d'ells i disposats a escoltar –i a entendre- des d'on parla l'altre. No es tracta, doncs, d'un escoltar passiu, sinó actiu, involucrat i compromès, tractant de sintonitzar amb el que sovint emergeix amagat rere les paraules. I per descomptat, necessitem també organitzacions que no impedeixin que ens escoltem a nosaltres mateixos. Perquè hi ha vegades que la condició per poder emetre la veu de l'empresa és que cadascun dels seus membres faci callar i emmordassi seva pròpia veu interior

...

Read More »

S'està parlant molt de transparència, especialment pel que fa al bon govern de les organitzacions. I també s'està parlant -potser molt més– de RSE. El que potser no s'ha considerat prou és que és possible parlar de transparència sense que això suposi cap interès o compromís amb la RSE, i que és possible parlar de RSE sense considerar la transparència un dels seus components. Aquesta doble constatació crec que ens ha de permetre esbossar la resposta a una pregunta que sovint s'oblida quan es realitzen apologies de la transparència: transparència per què i per a qui? Per això em permeto plantejar que el que té rellevància i interès és plantejar la transparència en el marc d'una política de RSE .

Encara que no se sol reconèixer així, molt sovint, quan es parla de RSE, tant si es pretén enaltir-la com si es pretén relativitzar-la, es fa des d'una perspectiva dualista . Una perspectiva que oposa la dimensió econòmica de l'empresa ("els resultats") a la dimensió social ("la responsabilitat"). Aquesta perspectiva és compatible amb un gran interès per la responsabilitat social, però com una cosa afegida i, sovint, complementària del que per si mateix seria l'activitat empresarial pròpiament dita. Però aquest dualisme té una altra cara, en la qual hom hi sol pensar menys: en nom de la responsabilitat social de vegades les diverses parts interessades projecten exigències cap a l'empresa que reflecteixen com en un mirall aquests mateixos plantejaments dualistes, amanides amb exigències que desborden la seva especificitat com a institució econòmica i que ignoren alguns requisits bàsics del seu funcionament. D'aquí la importància de la transparència: transparència per construir relacions, i transparència perquè totes les parts sàpiguen a què atenir-se i modulin i ajustin les seves expectatives en el si d'aquestes relacions.

Cal un esforç seriós per pensar la RSE de manera adequada a la realitat que estem vivint. Es tracta de pensar la responsabilitat en termes d'interdependència....

Read More »

Sa Tuna, tercera setmana d’agost. Al voltant de les 10 del matí el mar reposa plàcidament i escampa una tènue lluminositat, feta d’escates. Un cel prodigiosament blau perfila amb nitidiesa les cases i l’arbreda. Per sort, la platja encara és prou buida, i les roques preserven un silenci ancestral que els qui ens hi acostem hauriem de respectar. Davant nostre, un home amb un ordinador obert sobre la tovallola contesta correus electrònics, mentre una dona jeu indolentment al seu costat i un parell de nenes van i venen, mostrant-los el tresors que ha trobat entre el pedruscall acaronat per l’aigua.

No sóc ningú per jutjar una situació de la qual ho desconec tot, però em crida prou l’atenció com per distreure’m una estona i divagar de manera incerta. Tal vegada algú podria considerar-ho un exemple de conciliació, o de flexibilitat laboral. I encara és més fácil, sens dubte, bescantar o ridiculitzar la situació. Però abans de fer-ho convindria explorar si això que estic veient no és la conseqüència –extrema, d’acord- d’un discurs que s’ha consolidat fins a esdevenir normal. En resum: el desenvolupament tecnològic -i model organitzatiu que se li superposa- han aconseguit que tot lloc sigui potencialment un lloc de treball. Quan es lloen aquelles oficines en les que ningú no té despatx perquè pot ocupar qualsevol dels espais disponibles, ignorem que l’altra cara de la moneda és que qualsevol lloc s’ha convertit en disponible per esdevenir un despatx. Només cal recordar aquella memorable seqüència de L'Exercice de l'État en la qual un ministre despatxa amb el president parlant pel móbil, assegut al váter mentre fa el que s’hi sol fer. De vegades s’està confonent "conciliar" amb superposar indiscriminadament els temps i les relacions laborals i les no laborals, normalment al servei de les laborals, no cal dir-ho.

Cosa que ens porta a un altre del mites del nostre temps: la multitasca. Mite? Més aviat enganyifa, diría jo. La multitasca no és multi res, sinó la successió descontrolada de micro dedicacions que, en alternar-se de manera desordenada en periodes de temps molt curts, fan creure a qui vol viure content i enganyat que fa moltes coses alhora. I potser fins i tot que treballa molt. La multitasca no existeix. Existeix l’acumulació, sovint caòtica i desordenada, de micro dedicacions que a l’única cosa que fan és entrenar-nos en la dispersió i minvar la nostra capacitat d’atenció. Efectivament: moltes coses, cap de ben feta, i en un estat d’ànim progressivament ocupat per l’ansietat i el desbordament. Una petita mostra, habitual: aquesta tendència creixent a queixar-nos els uns als altres dient "t’he escrit un correu que encara no m’has contestat", com si el fet de pitjar el botó enviant el correu comportés l’obligació del nostre interlocutor d’atendre prioritàriament i inmediatament el nostre missatge, i ens atorgués el dret virtual a resposta instantània. Fem més feina amb menys temps, sens dubte. Ara, algun dia hauriem de preguntar-nos si la fem millor i si ens fa millors.

...

Read More »

Si hi ha alguna cosa que es repeteix en els informes i estudis sobre la RSE és presentar exemples de les anomenades bones pràctiques. Sempre queda bufó fer quadrets amb coloraines que resumeixin alguna experiència suposadament interessant. Hi ha estudis que fins i tot no són altra cosa que una acumulació d’aquesta mena de practiques més o menys relligades per una mica de discurs més o menys analític.

Res a dir, de tot plegat. Té molt de sentit. Per exemple, perquè transmet l’idea que la RSE és –només pot ser- una pràctica… bona, és clar. La RSE s’identifica per les seves practiques, no pels seus discursos. No cal dir que plantejar-ho així permet recollir informació que no sempre és fàcilment accessible, i a sobre la dissemina. D’aquesta manera, dóna idees, suggereix altres iniciatives i fins i tot mostra tendències. Cosa que és molt rellevant perquè sovint resulta estimulant saber que hi ha més gent que avança en la mateixa direcció, i que hom no està sol fent el que fa.

I, tanmateix, tinc una certa reserva a l’idea que per promoure la RSE convé posar el focus (només) en les bones practiques. Deixant de banda la no gens menyspreable qüestió que normalment s’expliquen bones practiques sense explicar per què són bones practiques o, pitjor encara, que normalment apareixen com a bones pràctiques les que els seus respectius protagonistes han decidit presentar com a pròpies bones practiques, en un cercle viciós digne de millor causa. Si, com deia, hi tinc una certa reserva és perquè poden transmetre justament això: que la RSE és un agregat de bones pràctiques. Que es tracta de "fer coses", i de vegades, de fer coses com se’n podrien fer d’altres.

I, en canvi, trobo curiós que aquesta mena d’estudis rares vegades vinculen la RSE a la gestió del canvi. I la pregunta central de la RSE no és quines coses més o menys novedoses es fan, sinó quin canvi s’impulsa, i cap a on. El focus de la RSE no són les bones practiques sinó el canvi. És clar que el canvi requereix bones pràctiques, però no sempre les bones pràctiques responen a processos de canvi. Resulta simptomàtic que el "fer coses" moltes vegades no vagi acompanyat de la valoració de l’impacte de les coses que es fan ni de l’explicitació del propòsit que les enmarca i els dóna sentit.

...

Read More »

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 Aquest bloc tanca per vacances. Més d'una vegada he plantejat que no afrontarem bé els reptes del nostre temps fins que no entenguem per què Martin Luther King va dir "tinc un somni" i no "tinc una pla estratègic". Però aquest comentari, per la meva banda, no vol ser una contraposició, ans al contrari. Per això m'acomiado amb aquesta cita de l'últim discurs del propi M. L. King.

El poder ben entès no és més que la capacitat d'aconseguir els nostres objectius. I un dels majors problemes de la història consisteix a considerar els conceptes d'amor i de poder com a oposats polars i identificar llavors l'amor amb la renúncia al poder i el poder amb la negació de l'amor.

Això és el que, fins al moment, havíem fet. Però ara necessitem adonar-nos que el poder sense amor és temerari i ofensiu, i que l'amor sense poder és sentimental i anèmic. En el millor dels casos, el poder consisteix en la implementació de les demandes de la justícia mentre que la justícia, per la seva banda, consisteix a utilitzar el poder per superar tots els obstacles que s'enfronten a l'amor. La crisi fonamental del nostre temps s'assenta precisament en la col·lisió d'un poder immoral amb una moral impotent.

Doncs això, bones vacances.

/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}

Read More »

El lideratge no és una medalla, ni una posició, ni una jerarquia, sinó que és un procés dinàmic que posa en marxa persones que assumeixen responsabilitats, membres d’un grup que són interpel·lats i mobilitzats, i causes per les quals val la pena esforçar-se. Pel que fa als centres educatius, el lideratge ha d’incloure projecte (cap on anar), programa (com anar-hi) i emoció (ganes per fer-ho). Quins models de lideratge poden ser vàlids per a l’àmbit educatiu? En volem destacar quatre. El lideratge transformacional, orientat més enllà del propi interès. Enlaira el nivell de consciència i de propòsit de tot l’equip en relació amb un projecte compartit. Incloem dintre del lideratge transformacional tasques fonamentals del lideratge pedagògic com ara: articular una visió educativa (el projecte de centre), mobilitzar el personal desenvolupant la missió educativa i els objectius, implicar els pares i els alumnes, fer rendició de comptes, interpretar i articular les tendències socials, econòmiques i mediambientals per relacionar-les amb les necessitats i les pràctiques escolars. No cal dir que en un centre escolar el lideratge pedagògic és el fonamental, és la seva ànima, el que dóna sentit últim a la dimensió de compromís i fins i tot de vocació de la tasca docent, perquè gràcies a ell els somnis prenen cos i s’encarnen en projectes concrets, únics i singulars, els que havien estat anhelats per una comunitat. El Lideratge servidor. Aquest posa en joc un nou principi moral: l’única autoritat que mereix el nostre suport és la que és lliurement i conscientment donada al líder pels col·laboradors, com a resposta i en proporció directa a l’evident i clara talla del líder com a servidor. Estem parlant d’una forma de lideratge basat en el desig de servir els altres i a un propòsit més enllà de l’interès personal. El lideratge servidor fa que els conceptes de poder i d’autoritat siguin reexaminats des d’un punt de vista crític, i que la relació mútua esdevingui menys opressiva....

Read More »

Aquí trobareu l'entrevista que ens va fer en Xavier Grasset a l'Àngel Castiñeira i a mi a Líquids, l'estiu de "L'oracle":

http://www.catradio.cat/audio/744591/El-valor-del-lideratge

1024x768 El procés de transició nacional iniciat a Catalunya després del 25N s’ha trobat amb diversos elements que el compliquen. Tenim un President i un Govern sense la majoria social i política que solen ser necessaris per  liderar amb força el canvi. Estem en mig d’un context de crisi multinivell (econòmic, social, polític, institucional, europeu...) que ens aboca a disputar partides simultànies i que obliga a Mas a haver de ser alhora gestor (de la crisi) i estadista. I per acabar-ho d’embolicar, hi ha hagut una acceleració temporal de l’agenda, l’exhauriment o superació disruptiva dels estadis i propostes i/o la seva superposició, que pot ser interpretat com un totum revolutum: nou estatut, pacte fiscal, dret a decidir, estructures d’estat, autodeterminació.

D’altra banda, la ciutadania desconeix els escenaris i les conseqüències que es poden derivar d’aquest procés i això l’obliga a aclarir-se, a plantejar qüestions a les que no s’havia enfrontat anteriorment, a ressituar-se, a entendre la nova configuració del tauler i de les fitxes i a preguntar-se si vol jugar amb blanques o negres o si aposta per una defensa siciliana, per una apertura catalana, etc.

Aquesta incertesa genera angoixa perquè alguns esperen dels seus dirigents una manera cartesiana i predictible de conducció, amb un rumb i una ruta definits i predeterminats, amb elements precisos de monitorització de la ruta i de previsió de les etapes, les escales, els problemes i el marge de desviació que trobarem. És a dir, volen un trajecte conegut pel que fa a la destinació, segur pel que fa als perills que hi trobaran i l’expertesa dels pilots, i temporalment previsible pel que fa a la seva durada. Però en aquest tipus de transicions aquest esquema no funciona. No hi ha condicions de plena visibilitat sinó que sovint transitem enmig la boira, la meteorologia és variable,  la velocitat és canviant i no hi ha cartells indicadors de la ruta. Com en l’època dels descobriments, els mapes són limitats.

...

Read More »

1024x768 Si avui hi ha una preocupació compartida per part de tots el que volen trobar sortida a la diversitat de crisis en les que estem inmersos és la necessitat del lideratge per aconseguir-ho. Això és especialment present quan el tema que ocupa i preocupa són les organitzacions i les institucions, siguin de la mena que siguin. “No tenim líders” ha passat a ser la lamentació dominant, que queda ben arrodonida si afegim “com els d’abans”. Dit això, el jeremies de torn ja se’n pot anar a descansar ben tranquil. El papanatisme acrític davant de la parauleta ha arribat fins a l’extrem  de trobar normal que la gent parli d’autolideratge. I embolica que fa fort.

Però també és veritat que, més enllà de modes, alguna cosa deu estar passant i alguna necessitat deu haver-hi si caiem en el compte que en la primera dècada d’aquest segle moltes escoles de negocis –algunes de ben importants- han reescrit la seva missió per tal d’introduir-hi la parauleta, i no hi ha programa ni publicitat de les mateixes escoles que no tingui el lideratge com un mot d’ordre. I, per descomptat, al darrera de tot això hi ha iniciatives, recerques, i publicacions ben substantives. I molt de fum també, és clar.

Aventuro tres claus de resposta. La primera el pas d’una economia bàsicament industrial a una economia del coneixement. En la primera, les competències necessàries eren, simplificant, fer que les coses funcionessin. També les organitzacions. La metáfora “màquina” era a bastament emprada per parlar de les organitzacions, i per a això es necessitaven directius i gestors. No debades, en els llibres seriosos de referència hom qualificava les burocràcies (privades o publiques) de maquinals. En l’economia anomenada del coneixement cal com a mínim incorporar altres paràmetres i actituds, perquè el coneixement, a diferència de les màquines, no està separat de les persones, i la seva involucració amb totes les seves capacitats i potencial en els processos i els projectes...

Read More »

 

Els proposem un experiment, senzill i fàcil, que demana el seu temps. Sempre que dialoguin amb persones (i, sobretot, amb polítics) de les òrbites socialista i popular -i no cal dir amb els descontextualitzats i universals ciutadans del món- sobre les relacions Catalunya-España, quan comenci la coneguda lletania de recriminacions sobre insolidaritat, igualtat, nadie es más que nadie, etc., en lloc de seguir argumentant preguntin simplement com valoren el concert basc i el sistema navarrès des dels criteris que s'apliquen a Catalunya. Prenguin-s’ho amb calma, insistim. Perquè la primera fase de la resposta sol ser una llarga xerrameca sobre la immaculada constitució i la història. Quan el seu interlocutor hagi acabat acceptin-li la resposta, però insisteixin en la necessitat d'adoptar el mateix criteri, ni que sigui com a hipòtesi: si a Catalunya no se li pot acceptar el principi d'ordinalitat, o el pacte fiscal, o el que sigui en nom de principis de solidaritat, equitat, etc.; en nom d'aquests principis i només pensant en aplicar els mateixos principis que s'exigeixen a Catalunya, què s'opina del concert basc? La pregunta no sembla complicada de respondre, si l'interlocutor ha exhibit alguns principis clars i està mínimament informat. Doncs bé: si alguna vegada algun polític dels perfils esmentats contesta amb claredat agrairem la informació, perquè mai no ho hem aconseguit, ni tan sols off the record. És curiós constatar com tots els monagos i rodríguez ibarra que hi ha hagut a Espanya tenen claríssims els principis i criteris dels que Catalunya no pot escapar i, simultàniament, que mai se'ls hagi acudit aplicar-los a la situació basca i navarresa i treure’n conclusions. I això que només demanem una opinió coherent. A falta de respostes, ens venen al cap tres alternatives: o que són selectius en l'aplicació d'aquell criteri que va proferir un destacat polític espanyol segons el qual la solidaritat només s'ha de practicar amb els béns aliens; o que, en contra del que diuen, la solidaritat i l'equitat no són valors superiors perquè no cal exigir-los a tots per igual (i caldria aclarir per què); o han de reconèixer que la constitució constitucionalitza un cert grau d'insolidaritat i falta d'equitat. O, simplement, que la constitució s'aplica segons convé, com va posar en evidència Alfonso Guerra en vantar-se de cepillar l'estatut català, però que amb gran alegria va colar un estatut per a Andalusia l'aprovació del qual va violentar la constitució. Per sortir de dubtes sobre tants interrogants, hom podria plantejar almenys que la transparència, amb llei o sense, afectés també tant al com (pecat greu de bilateralitat) com al resultat del càlcul del cupo basc. No és probable, ens temem....

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment