Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Tot va començar amb un tuit que vaig fer sobre la necessitat d'obrir un diàleg entre la RSE i l'economia del bé comú. Aquell tuit va tenir diverses reaccions, i crec que és bo reprendre el fil, encara que de moment sigui només mitjançant aquesta breu nota.

Com que el que m'interessa més és assenyalar com es poden abordar alguns punts de trobada o de diàleg, no m’entretindré a assenyalar el camí que, al meu parer, encara li queda per recòrrer a l'economia del bé comú. Cosa que, d'altra banda, és un component intrínsec del seu plantejament, perquè s'entén a si mateixa no com una proposta sinó com un procés de propostes.

Però, malgrat tot, no es poden emfasitzar els punts de trobada obviant les discrepàncies, encara que sigui només en forma d'enunciat. I com que el que opino de la RSE ja és prou conegut pels lectors d'aquest bloc, em limitaré a l'economia del bé comú... de la qual la primera dificultat rau a saber exactament en què consisteix, atès que sota el seu paraigua s'aglomeren propostes diverses, d'allò més variat, i de vegades de difícil encaix entre sí. D'altra banda, fins i tot conceptualment sovint el seu nucli balla, ja que sota aquesta denominació s'aixopluguen des d’hereus de la doctrina social pontifícia fins a justificacions que recolzen en i depenen de la lògica benestarista. Especialment rellevant em sembla -almenys des d'una mínima honestedat intel·lectual- aclarir la relació amb la doctrina social pontifícia (denominació que prefereixo a la convencional de doctrina social de l'església, perquè a l'església -catòlica , un altre implícit - hi més doctrina social que l'elaborada pels últims papes). Em sembla poc seriós aixecar la bandera del bé comú i ignorar o no tenir res a dir sobre la sòlida contribució de la doctrina social pontifícia al respecte. També em sorprèn, a aquestes alçades, una certa visió no ja crítica sinó simplement desenfocada de la RSE: reduïda a filantropia o confosa amb l'emprenedoria social. I encara que el to dels...

Read More »

Moltes vegades, quan volem valorar el que fa una empresa que parla molt de RSE o quan ens plantegem d’establir-hi relacions ens preguntem per la credibilitat del que ens planteja. Fins i tot voldriem tenir referents per tal de saber quina actitud adoptar. És possible aquest aclariment? Crec que un cert sentit sí que és possible, però això no ens evitarà la necessitat de saber discernir i construir el nostre propi criteri. Entre altres coses perquè, en darrer terme, la credibilitat no li vindrà de la memòria que hagi editat sinó de la consistència de la trajectòria que hagi seguit.

Les diverses –diguem-ne- definicions existents són bàsicament un marc de referència, les concrecions del qual depenen de les opcions que es prenguin en cada país, en cada sector, i en cada empresa. Considero que això és un avantatge, i no un inconvenient, perquè la responsabilitat social de les empreses no s’ha de considerar com una definició clara i distinta que tothom ha d’aplicar de la mateixa manera, sinó com una opció estretament vinculada al projecte d’empresa que es vol desenvolupar i a la visió que s’assumeix sobre quin és el paper i la contribució que cada empresa fa a la societat en la qual actua.

Nogensmenys, a risc de simplificar, podriem dir que hi ha tres grans maneras d’entendre, de manera més concreta, la RSE. La primera consistiria en veure la RSE com una demanda més del mercat. Les coses són complicades i, ves per on, ara hi ha segments de mercat que demanen RSE o rebutgen la irresponsabilitat. Per tant, encara que es parli de RSE, en el fons es fa sense cap visió social, simplement com el reconeixement que les demandes del mercat i de la societat estan esdevenint més complexes, i ara es demanen a l’empresa coses que potser abans no se li demanaven. La RSE és una qüestió d’anàlisi lúcida dels nous riscos que té l’empresa en el context de la societat de la informació, i un d’aquests riscos gira al voltant del polièdric –i de vegades tant obvi com imprecís- terme...

Read More »

És bastant habitual que en els debats sobre responsabilitat social de l’empresa surti algú a dir que això no ens ha de fer oblidar que l’empresa ha de ser rendible. Com si fossin dues aproximacions contraposades. La resposta habitual dels entusiastes de la RSE és que no n’hi ha ni n’hi hauria d’haver, de contraposició. De tota manera, crec que tots plegats hauriem de procurar no caure en aquesta retòrica fàcil que darrerament s’ha posat de moda i que tot ho resol sobre el paper i, per descomptat, amb final feliç. Perquè, efectivament, segons el model d’empresa i les practiques empresarials que es defensin, de vegades hi ha una forta contraposició. De la mateixa manera, però, que de vegades hi ha empreses per a les que aquestes contraposicions són inconcebibles perque "econòmic" i "social" són indestriables, i s’integren en una identitat corporativa.

Perquè aquesta objecció és, des del punt de vista del debat, un autèntic boomerang, perquè retorna intacta a qui la fa. És a dir: perquè utilitza expressions com ara rendibilitat, responsabilitat, o empresa que, en contra del que sembla, demanen que cadascú expliciti en què està pensant quan expressa una opinió referida a elles. Perquè la realitat de tantes hores perdudes en debats aparentment semàntics ens diu que el seu significat no és ni obvi ni el mateix per a tothom. Aquí, com en tants altres casos, podem no estar parlant del mateix, encara que estiguem utilitzant les mateixes paraules. No podem parlar d’aquestes qüestions des de la neutralitat, com si fos un debat que consisteix en aplicar a la realitat definicions de diccionari. Només ho podem fer si explicitem quines són les nostres opcions i, consegüentment, a què ens volem referir amb les paraules que fem servir. Per això tantes vegades, tant en el sector social com en el sector empresarial hi ha un sentiment d’incomoditat per la manca d’una definició clara. El que convé entendre és que la reflexió sobre aquestes qüestions no ens dona una norma sobre el...

Read More »

El debat sobre el paper i la contribució de les escoles de negocis està a l'ordre del dia. El de la seva co-contribució més o menys directa a la crisi és el més llaminer, encara que no crec que sigui el més important. També està canviant substancialment l'entorn en què operen i les expectatives que susciten, una cosa que afecta directament el que de manera cursi s’anomena el seu model de negoci (sempre m'he resistit a parlar així d'un projecte educatiu). Tot això s’esdevé i és substantiu, però crec que és inseparable del que a mi em sembla una crisi de propòsit. Una crisi de per què i de per a què. Sí, ja sé que la gran majoria tenen boniques declaracions de missió i moltes d'elles s'arrelen en tradicions d'alta volada. Però segueixo sospitant que en l'ordit diari hi ha una certa crisi de propòsit. I, per cert, en afirmar això no em refereixo en exclusiva a una mirada interna sobre els que habiten professionalment en elles, sinó també als que (persones o organitzacions) s'adrecen a elles .

En la mesura que sigui certa la meva percepció que hi ha una crisi de propòsit m'agradaria centrar-la en cinc preguntes sobre les que, al meu entendre, les escoles de negocis haurien de tenir una resposta... conscient, perquè sempre -dia a dia- les estan contestant, encara que sigui implícitament. Resposta que no es troba al web sinó en la seva manera de procedir. Resposta que no esperaria ni desitjaria que fos definitiva, entre altres coses perquè crec que són preguntes que no es poden contestar definitivament, sinó que més aviat són preguntes que considero que haurien d'estar sempre activades, en procés, com un suport per tenir més lucidesa sobre el que fan i com ho fan. Aquí van -succintament- les preguntes .

Quin model de gestió i de direcció promovem? No es tracta tan sols de quin coneixement disseminem, de quines tècniques ensenyem i de quines capacitats desenvolupem. Això cal donar-ho per descomptat (i, per cert, no còrrer massa a donar-ho per descomptat). Quan...

Read More »

En nombroses publicacions i informes nacionals i internacionals, hom ha alertat sobre la crisi o el declivi del paper de les humanitats en el conjunt del saber contemporani a Occident. Pot semblar, lògicament, una crida gremial (una més) d’acadèmics pre-jubilats que es revolten contra la reducció de cursos, nombre d’alumnes, matèries, hores o pressupostos relacionats amb aquestes disciplines. Segur que hom podria resseguir una mena de fil conductor contemporani a tota Europa trenat amb els planys melancòlics de directors de departaments, recercadors i professors que com Jorge Manrique considerarien que "cualquiere tiempo passado fue mejor".

Però si el lector para bé l’orella, si afina prou la vista com per contemplar amb la justa distància el moment present, s’adonarà que des de Harold Bloom a Jordi Llovet, des de Martha Nusbaumm a Laura Borràs, des de George Steiner a Xavier Antich, o des de Aldous Huxley a Josep M. Terricabras l’apel·lació actual a les humanitats no és en el fons un crit desesperat d’ajuda ni una revolta antiburocràtica ni una reacció contra la tecnociència, sinó una alerta que ens convoca a connectar-nos amb el més preuat de la nostra humanitat, una invitació a no deixar de conrear el ser, a treballar-nos com a persones.

Permeti’ns compartir amb vostès una anècdota. Des de la Càtedra de Lideratges d’ESADE vàrem iniciar el curs passat una proposta que anomenem Taller d’humanitat(s) on poder trenar -mitjançant el diàleg- les lectures de clàssics i experiències culturals amb els itineraris personals i professionals dels participants. El primer taller va venir precedit d’una conferència inaugural brillantíssima de X. Antich, el títol de la qual va ser Per què necessitem les humanitats? Ara bé, la qüestió que debatíem els organitzadors de l’acte era si aquest no era un títol massa previsible, i si no fóra millor convocar una conferència amb títols més provocatius com ara La inutilitat de les humanitats o Per què no necessitem les humanitats?...

Read More »

Però hi pot haver espiritualitat en el management?



Aquesta va ser la primera reacció de la persona que em va ajudar a preparar la versió anglesa de la meva contribució a una conferència internacional que es va convocar sota el mateix títol que aquest article. I suposo que la seva reacció serà àmpliament compartida.

Aquesta anècdota personal pot multiplicar-se fins a l'infinit perquè des de fa uns anys els llibres, articles i conferències que apel·len a aquesta referència general no han deixat de créixer i de multiplicar-se, si se’m permet la broma fàcil. Com es pot suposar el debat està molt obert, i se situa encara a aclarir el significat i l'abast d'aquest tipus de formulacions i, el que és més important, a aclarir quin tipus de preguntes i de problemes s'estan plantejant en parlar d’aquests termes. Evidentment, no es tracta de tornar a fer sermons per a empresaris. Ni de continuar propagant aquests infumables llibrets que tant proliferen sobre, posem per cas, zen i lideratge, l'empresa i l'art de la guerra o saviesa per a directius. Tampoc no es tracta, simplement, d'utilitzar la vida professional per a altres finalitats, com ara la indoctrinació o la captació religioses. Ni de reiterar per enèsima vegada els principis morals, tan generals com impossibles de rebutjar, que es desprenen de les diferents tradicions religioses en relació amb l'activitat econòmica .

Més enllà de plantejaments convencionals, en la nova exploració de les relacions entre espiritualitat i management es plantegen si més no dos tipus de qüestions: les que es refereixen al model de lideratge i de direcció, i les que es refereixen a la qualitat en la vida organitzativa.

Quan es tracta del lideratge, la qüestió és si podem assumir el risc que els nostres líders empresarials, polítics i socials siguin personalitats atomitzades, escindides o unidimensionals. Perquè una societat que depèn del que fan les seves organitzacions no es pot permetre el luxe de que els...

Read More »

Crec que hem parlat massa dels departaments i els responsables de RSE, i poc de la funció directiva. Per què ho dic? Perquè sense la segona ni s'entenen ni se situen bé els primers. Quan dic "funció directiva" em refereixo a que ha de formar part -de manera creïble - dels que tenen la responsabilitat de direcció de l'organització. De tots. És una visió, una mentalitat, un enfocament. La RSE pressuposa una comprensió de conjunt de l'empresa, del seu propòsit i de la seva activitat. No es redueix a un conjunt definit d'activitats. Només des d'aquesta perspectiva es pot entendre que, per descomptat, hi hagi una persona o un departament responsable de la RSE. Perquè la clau no resideix en la seva existència, sinó en l'enfocament que fa que existeixi .

Aquesta és la raó per la qual, tant internament com externament, cal acabar amb una aproximació binària a la RSE. Una aproximació de si o no, de si una empresa és o no és socialment responsable. En aquest sentit, els indicadors i checklist -necessaris, imprescindibles- ens poden haver jugat una mala passada. Perquè han reforçat la mentalitat compleix / no compleix. I cal tenir un enfocament molt més gradual, molt més orientat a processos. Molt més atent a la direccionalitat, que no és el mateix que un avanç mecànicament lineal. Per això la RSE és funció directiva abans que càrrec directiu: perquè el que la sustenta és una visió de conjunt de l'empresa, dels seus avenços i retrocessos, de les seves dificultats i de les seves capacitats, de les seves pràctiques i de les seves relacions. En altres paraules, cal acabar amb certes comprensions de la RSE que es presenten com autosuficients, com si estiguessin al marge de tot context organitzatiu.

No hi ha una RSE fora de context. Per descomptat, cal tenir en compte les formulacions acreditades i els marcs de referència existents. Però al final cal donar-los cos en funció de la cultura i l'estratègia de cada empresa. I del sector i del país en què opera. Per això crec...

Read More »

Estava jo en una d'aquestes reunions internacionals en què es tracta d’explorar -amb mètodes que de vegades confonen l'ésser actius amb ser entretinguts- què hauria configurar una organització del futur que doni compte del canvi d'era en què estem immersos. Atès que només podíem dir tres coses i ja ho havia sentit tot sobre RSE, sostenibilitat, tecnologies etc. se’m va acudir assenyalar un altre tipus de components. Vet aquí un apunt.

En primer lloc, escoltar. Aprendre a escoltar i saber escoltar. Sempre que parlem de diàleg ens imaginem a molta gent parlant (i, per descomptat, qui parla de diàleg sol fer-ho des de l'expectativa que li facin cas). Doncs a mi em sembla que en lloc d'organitzar més i més diàlegs multistakeholder el que caldria fer és organitzar escoltes multistakeholeder, un dels objectius de les quals hauria de ser facilitar que cadascú ha entès bé els plantejaments, raons i pressupostos dels altres. Escoltar, és clar, no és només fer enquestes ni focus groups. Les enquestes no reflecteixen el que pensen els enquestats sinó el que l’interessa a l'enquestador: ajuden a entendre millor què pensa i què li preocupa al que fa les preguntes que no pas al que les contesta. Jo vaig parlar d'escoltar com a ascesi, és a dir, com a entrenament , com a autodisciplina i com a depuració. En altres paraules, no escoltar tant des del propi interès i els propis objectius (que és el mateix que escoltar des del passat i des del que ja som), sinó aprendre a escoltar sense estar presoner d'ells i disposats a escoltar –i a entendre- des d'on parla l'altre. No es tracta, doncs, d'un escoltar passiu, sinó actiu, involucrat i compromès, tractant de sintonitzar amb el que sovint emergeix amagat rere les paraules. I per descomptat, necessitem també organitzacions que no impedeixin que ens escoltem a nosaltres mateixos. Perquè hi ha vegades que la condició per poder emetre la veu de l'empresa és que cadascun dels seus membres faci callar i emmordassi seva pròpia veu interior

...

Read More »

S'està parlant molt de transparència, especialment pel que fa al bon govern de les organitzacions. I també s'està parlant -potser molt més– de RSE. El que potser no s'ha considerat prou és que és possible parlar de transparència sense que això suposi cap interès o compromís amb la RSE, i que és possible parlar de RSE sense considerar la transparència un dels seus components. Aquesta doble constatació crec que ens ha de permetre esbossar la resposta a una pregunta que sovint s'oblida quan es realitzen apologies de la transparència: transparència per què i per a qui? Per això em permeto plantejar que el que té rellevància i interès és plantejar la transparència en el marc d'una política de RSE .

Encara que no se sol reconèixer així, molt sovint, quan es parla de RSE, tant si es pretén enaltir-la com si es pretén relativitzar-la, es fa des d'una perspectiva dualista . Una perspectiva que oposa la dimensió econòmica de l'empresa ("els resultats") a la dimensió social ("la responsabilitat"). Aquesta perspectiva és compatible amb un gran interès per la responsabilitat social, però com una cosa afegida i, sovint, complementària del que per si mateix seria l'activitat empresarial pròpiament dita. Però aquest dualisme té una altra cara, en la qual hom hi sol pensar menys: en nom de la responsabilitat social de vegades les diverses parts interessades projecten exigències cap a l'empresa que reflecteixen com en un mirall aquests mateixos plantejaments dualistes, amanides amb exigències que desborden la seva especificitat com a institució econòmica i que ignoren alguns requisits bàsics del seu funcionament. D'aquí la importància de la transparència: transparència per construir relacions, i transparència perquè totes les parts sàpiguen a què atenir-se i modulin i ajustin les seves expectatives en el si d'aquestes relacions.

Cal un esforç seriós per pensar la RSE de manera adequada a la realitat que estem vivint. Es tracta de pensar la responsabilitat en termes d'interdependència....

Read More »

Sa Tuna, tercera setmana d’agost. Al voltant de les 10 del matí el mar reposa plàcidament i escampa una tènue lluminositat, feta d’escates. Un cel prodigiosament blau perfila amb nitidiesa les cases i l’arbreda. Per sort, la platja encara és prou buida, i les roques preserven un silenci ancestral que els qui ens hi acostem hauriem de respectar. Davant nostre, un home amb un ordinador obert sobre la tovallola contesta correus electrònics, mentre una dona jeu indolentment al seu costat i un parell de nenes van i venen, mostrant-los el tresors que ha trobat entre el pedruscall acaronat per l’aigua.

No sóc ningú per jutjar una situació de la qual ho desconec tot, però em crida prou l’atenció com per distreure’m una estona i divagar de manera incerta. Tal vegada algú podria considerar-ho un exemple de conciliació, o de flexibilitat laboral. I encara és més fácil, sens dubte, bescantar o ridiculitzar la situació. Però abans de fer-ho convindria explorar si això que estic veient no és la conseqüència –extrema, d’acord- d’un discurs que s’ha consolidat fins a esdevenir normal. En resum: el desenvolupament tecnològic -i model organitzatiu que se li superposa- han aconseguit que tot lloc sigui potencialment un lloc de treball. Quan es lloen aquelles oficines en les que ningú no té despatx perquè pot ocupar qualsevol dels espais disponibles, ignorem que l’altra cara de la moneda és que qualsevol lloc s’ha convertit en disponible per esdevenir un despatx. Només cal recordar aquella memorable seqüència de L'Exercice de l'État en la qual un ministre despatxa amb el president parlant pel móbil, assegut al váter mentre fa el que s’hi sol fer. De vegades s’està confonent "conciliar" amb superposar indiscriminadament els temps i les relacions laborals i les no laborals, normalment al servei de les laborals, no cal dir-ho.

Cosa que ens porta a un altre del mites del nostre temps: la multitasca. Mite? Més aviat enganyifa, diría jo. La multitasca no és multi res, sinó la successió descontrolada de micro dedicacions que, en alternar-se de manera desordenada en periodes de temps molt curts, fan creure a qui vol viure content i enganyat que fa moltes coses alhora. I potser fins i tot que treballa molt. La multitasca no existeix. Existeix l’acumulació, sovint caòtica i desordenada, de micro dedicacions que a l’única cosa que fan és entrenar-nos en la dispersió i minvar la nostra capacitat d’atenció. Efectivament: moltes coses, cap de ben feta, i en un estat d’ànim progressivament ocupat per l’ansietat i el desbordament. Una petita mostra, habitual: aquesta tendència creixent a queixar-nos els uns als altres dient "t’he escrit un correu que encara no m’has contestat", com si el fet de pitjar el botó enviant el correu comportés l’obligació del nostre interlocutor d’atendre prioritàriament i inmediatament el nostre missatge, i ens atorgués el dret virtual a resposta instantània. Fem més feina amb menys temps, sens dubte. Ara, algun dia hauriem de preguntar-nos si la fem millor i si ens fa millors.

...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment