Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Així resumeix Taylor el llegat d’aquest pintor que en el seu temps va vorejar el fracàs i va tenir un reconeixement més que relatiu, i que avui, tot just amb tres dotzenes de quadres, no deixa mai de fascinar-nos, provocant-nos alhora quietud i inquietud. Perquè hom ha parlat, potser precipitadament, de l’enigma de Vermeer. Ho podem acceptar amb una única condició: l’enigma no és pròpiament de Vermeer, sinó que Vermeer despulla l’enigma que cadascú és per a si mateix, i, alhora, ens hi apropa i ens hi confronta.

Potser ens costa d’entendre que aquest enigma està directament vinculat al que en podriem dir la banalitat dels temes que tracta. Al capdavall, Vermeer va fer fonamentalment pintura de gènere, sense grans innovacions ni en temes ni estil respecte els seus contemporanis (Fabritius, de Hoogh, ter Borch, Metsu...) que ens han deixat quadres excel·lents. Vermeer és universal perquè el seu univers és plenament de Delft: en contra del que creuen els cosmopolites de pont aeri, Vermeer és universal i s’adreça directament a cadascú de nosaltres perquè és impossible entendre’l al marge de Delft i de l’època atribolada que va viure. Però, tanmateix, no trobarem aquí el suposat enigma de Vermeer. Més aviat l’enigma és esbrinar per què ens atrapa amb una força que fa que, instantàniament, la nostra atenció quedi polaritzada per allò que Vermeer ens permet de veure.

Vermeer no ens proposa grans escenes històriques, mítiques, religioses: allò digne de ser pintat. Més aviat el que recullen la majoria dels seus quadres són un moment qualsevol de la vida corrent, gairebé banals, insignificants. Fonamentalment veiem un instant de vida d’unes dones: fent boixets, abocant una gerra de llet, escrivint una carta, enmig d’una classe de música... En contra de la creença que els moments prosaics són incompatibles amb la dignitat de l’art, Vermeer ens diu que tot moment és digne de ser contemplat de manera gairebé reverent. Perquè si hom es pregunta per què Vermeer ha parat...

Read More »

Quan Joan Laporta va guanyar les seves primeres eleccions al Barça, una de les interpretacions que es van donar va ser que la candidatura derrotada ho va ser entre altres raons perquè era la candidatura del establishment, dels de sempre. Fin de la cita, que diria el clàssic. Fi de l'analogia. Perquè el moment actual de les relacions Catalunya-Espanya és un repte polític que no és només un repte per als polítics. És un repte per a l'establishment. El d'aquí i el d'allà, cadascun en la seva peculiaritat. I com el corrent de fons no és només política, encara que s'expressi políticament, seria un error monumental pensar que això ja ho arreglaran els polítics .

Acabi com acabi, és un canvi d’època. Per això entendreix tant escoltar apel·lacions a la transició, sense tenir en compte que per als menors de 50 anys aquesta és la seva transició. I els que només saben apel·lar al passat o al manteniment de l'statu quo sense més raons que defensar tautològicament seva pervivència seran percebuts irremeiablement com a representants de l'antic règim. Perquè, malgrat que va ser reiteradament anunciat i pèssimament llegit, el que hi ha subjacent avui a Catalunya és la ruptura de la confiança i de la vinculació amb l'Espanya política i amb la política espanyola (a no confondre amb Espanya, si us plau).

Quan vam veure F. González sortir en tromba a recordar i repetir que hi ha coses impossibles, vàrem pensar dues coses: molt ha d'haver calat la fractura política perquè l'establishment mogui una peça major; però també que si F. González repassés la seva pròpia biografia política, constataria que ha assistit des de primera fila a la realització d'uns quants impossibles interns i externs. Encara recordem com a començaments dels anys 90 declarava que alguns s'han pensat que les fronteres dels estats- nació són un Viva Cartagena, i després...

Read More »

Quan a una persona no se li entén molt el que diu, solem dir col·loquialment que parla xinès . Com m'ho han dit tantes vegades, posats a fer, en lloc d'intentar evitar-ho, ho faré directament . Sabem que ajustar una equivalència entre la nostra escriptura i la dels caràcters xinesos és un treball ímprobe. Però, en el manual que faig servir per tafanejar, l'equivalent a "moral" en xinès és un caràcter que, pel que sembla, ve a significar "caminar amb el cor d'un mateix, com si deu ulls t’observessin".

Confesso que és una de les meves aproximacions favorites a la moral. Perquè el punt de partida és "caminar", i no alguna cosa com valors, normes o principis. La qüestió moral, doncs, és qui camina, com i cap a on. I amb qui: els ulls que observen (realment, virtualment o inconscientment) poden fer-ho des de molt diverses actituds: judici, examen, condemna, comprensió, companyia, afecte... Les mirades que rebem i oferim són crucials per al nostre desenvolupament moral compartit. Mai no he entès per què, quan parlem de cultura o valors del tipus que siguin, mai incloem la consideració sobre la mena de mirada que predomina en les nostres relacions. Entre altres raons perquè el mirar és sempre previ al parlar i l’actuar.

Però no volia glossar amb detall el caràcter xinès sinó assenyalar un dels seus aspectes, que em sembla crucial: caminar amb el cor. La nostra mentalitat dualista, hereva del que Damasio va qualificar com "l'error de Descartes", és masoquista: gaudeix convertint les distincions en contraposicions (raó i sentiments, per exemple), i amb el patiment que això ens genera. Amb el binomi ment-cor encara ens veiem a nosaltres mateixos com una espècie de ment cognoscent ficada en un cos no cognoscent (o com un cos sensible conduït per una ment pensant a qui li encanta desbordar-la). I, per cert: hi ha un pictograma oriental que a nosaltres ens resulta intraduïble perquè inclou alhora ment i cor, i no queda més remei que traduir-lo com a ment-cor; aquí...

Read More »

J. G. March, en la seva reflexió sobre les organitzacions i la seva dinàmica, distingeix entre exploració i explotació, i sosté que un requisit fonamental per a l'adaptació intel·ligent és mantenir l'equilibri entre l'explotació del que ja es coneix i l'exploració del que es pot arribar a conèixer. Sabent -afegeixo jo- que "conèixer" aquí no es redueix a allò cognitiu o merament intel·lectual, sinó que inclou l'acció: és conèixer per fer, en el fer i des del fer.

Si alguna cosa ha estat la RSE en els últims anys per a moltes persones i organitzacions ha estat exploració. Exploració vinculada a l'acció transformadora, que ha generat moltes capacitats dignes d'esdevenir explotació, afortunadament. La pregunta que avui ens hem de plantejar, seguint March, és si en aquests moments l'actitud explotadora ha anat ocupant terreny en detriment de l'actitud exploradora, i estem perdent l'equilibri entre ambdues, equilibri que el mateix March considera fonamental per al que qualifica com a adaptació intel·ligent.

I és precisament perquè comparteixo el criteri de March pel que considero que al club de la RSE li convé revisar el que s'entén per exploració. Entre altres raons perquè en la nostra cultura s'associa exploració a anar més enllà; a nova frontera; a no considerar els límits com a cloenda; a nou, més i millor. Probablement, el mite subjacent en la nostra comprensió de l'exploració és l'arquetip del conqueridor, amanit amb un discurs a la moda sobre la innovació i el seu valor fundant i fonamental .

Crec que la reducció de la RSE a l'explotació del ja s’ha explorat és suïcida. Però crec també que la maduresa de la RSE passa per revisar o complementar la comprensió del que significa explorar. Per això recordo sempre, quan es tracta d'exploració, una frase de Proust a la que tinc especial devoció. Frase que, pròpiament, és una invitació: "l'autèntica exploració no és la que busca nous territoris, sinó la que aprèn a veure amb nous ulls". No negaré que...

Read More »

Tot va començar amb un tuit que vaig fer sobre la necessitat d'obrir un diàleg entre la RSE i l'economia del bé comú. Aquell tuit va tenir diverses reaccions, i crec que és bo reprendre el fil, encara que de moment sigui només mitjançant aquesta breu nota.

Com que el que m'interessa més és assenyalar com es poden abordar alguns punts de trobada o de diàleg, no m’entretindré a assenyalar el camí que, al meu parer, encara li queda per recòrrer a l'economia del bé comú. Cosa que, d'altra banda, és un component intrínsec del seu plantejament, perquè s'entén a si mateixa no com una proposta sinó com un procés de propostes.

Però, malgrat tot, no es poden emfasitzar els punts de trobada obviant les discrepàncies, encara que sigui només en forma d'enunciat. I com que el que opino de la RSE ja és prou conegut pels lectors d'aquest bloc, em limitaré a l'economia del bé comú... de la qual la primera dificultat rau a saber exactament en què consisteix, atès que sota el seu paraigua s'aglomeren propostes diverses, d'allò més variat, i de vegades de difícil encaix entre sí. D'altra banda, fins i tot conceptualment sovint el seu nucli balla, ja que sota aquesta denominació s'aixopluguen des d’hereus de la doctrina social pontifícia fins a justificacions que recolzen en i depenen de la lògica benestarista. Especialment rellevant em sembla -almenys des d'una mínima honestedat intel·lectual- aclarir la relació amb la doctrina social pontifícia (denominació que prefereixo a la convencional de doctrina social de l'església, perquè a l'església -catòlica , un altre implícit - hi més doctrina social que l'elaborada pels últims papes). Em sembla poc seriós aixecar la bandera del bé comú i ignorar o no tenir res a dir sobre la sòlida contribució de la doctrina social pontifícia al respecte. També em sorprèn, a aquestes alçades, una certa visió no ja crítica sinó simplement desenfocada de la RSE: reduïda a filantropia o confosa amb l'emprenedoria social. I encara que el to dels...

Read More »

Moltes vegades, quan volem valorar el que fa una empresa que parla molt de RSE o quan ens plantegem d’establir-hi relacions ens preguntem per la credibilitat del que ens planteja. Fins i tot voldriem tenir referents per tal de saber quina actitud adoptar. És possible aquest aclariment? Crec que un cert sentit sí que és possible, però això no ens evitarà la necessitat de saber discernir i construir el nostre propi criteri. Entre altres coses perquè, en darrer terme, la credibilitat no li vindrà de la memòria que hagi editat sinó de la consistència de la trajectòria que hagi seguit.

Les diverses –diguem-ne- definicions existents són bàsicament un marc de referència, les concrecions del qual depenen de les opcions que es prenguin en cada país, en cada sector, i en cada empresa. Considero que això és un avantatge, i no un inconvenient, perquè la responsabilitat social de les empreses no s’ha de considerar com una definició clara i distinta que tothom ha d’aplicar de la mateixa manera, sinó com una opció estretament vinculada al projecte d’empresa que es vol desenvolupar i a la visió que s’assumeix sobre quin és el paper i la contribució que cada empresa fa a la societat en la qual actua.

Nogensmenys, a risc de simplificar, podriem dir que hi ha tres grans maneras d’entendre, de manera més concreta, la RSE. La primera consistiria en veure la RSE com una demanda més del mercat. Les coses són complicades i, ves per on, ara hi ha segments de mercat que demanen RSE o rebutgen la irresponsabilitat. Per tant, encara que es parli de RSE, en el fons es fa sense cap visió social, simplement com el reconeixement que les demandes del mercat i de la societat estan esdevenint més complexes, i ara es demanen a l’empresa coses que potser abans no se li demanaven. La RSE és una qüestió d’anàlisi lúcida dels nous riscos que té l’empresa en el context de la societat de la informació, i un d’aquests riscos gira al voltant del polièdric –i de vegades tant obvi com imprecís- terme...

Read More »

És bastant habitual que en els debats sobre responsabilitat social de l’empresa surti algú a dir que això no ens ha de fer oblidar que l’empresa ha de ser rendible. Com si fossin dues aproximacions contraposades. La resposta habitual dels entusiastes de la RSE és que no n’hi ha ni n’hi hauria d’haver, de contraposició. De tota manera, crec que tots plegats hauriem de procurar no caure en aquesta retòrica fàcil que darrerament s’ha posat de moda i que tot ho resol sobre el paper i, per descomptat, amb final feliç. Perquè, efectivament, segons el model d’empresa i les practiques empresarials que es defensin, de vegades hi ha una forta contraposició. De la mateixa manera, però, que de vegades hi ha empreses per a les que aquestes contraposicions són inconcebibles perque "econòmic" i "social" són indestriables, i s’integren en una identitat corporativa.

Perquè aquesta objecció és, des del punt de vista del debat, un autèntic boomerang, perquè retorna intacta a qui la fa. És a dir: perquè utilitza expressions com ara rendibilitat, responsabilitat, o empresa que, en contra del que sembla, demanen que cadascú expliciti en què està pensant quan expressa una opinió referida a elles. Perquè la realitat de tantes hores perdudes en debats aparentment semàntics ens diu que el seu significat no és ni obvi ni el mateix per a tothom. Aquí, com en tants altres casos, podem no estar parlant del mateix, encara que estiguem utilitzant les mateixes paraules. No podem parlar d’aquestes qüestions des de la neutralitat, com si fos un debat que consisteix en aplicar a la realitat definicions de diccionari. Només ho podem fer si explicitem quines són les nostres opcions i, consegüentment, a què ens volem referir amb les paraules que fem servir. Per això tantes vegades, tant en el sector social com en el sector empresarial hi ha un sentiment d’incomoditat per la manca d’una definició clara. El que convé entendre és que la reflexió sobre aquestes qüestions no ens dona una norma sobre el...

Read More »

El debat sobre el paper i la contribució de les escoles de negocis està a l'ordre del dia. El de la seva co-contribució més o menys directa a la crisi és el més llaminer, encara que no crec que sigui el més important. També està canviant substancialment l'entorn en què operen i les expectatives que susciten, una cosa que afecta directament el que de manera cursi s’anomena el seu model de negoci (sempre m'he resistit a parlar així d'un projecte educatiu). Tot això s’esdevé i és substantiu, però crec que és inseparable del que a mi em sembla una crisi de propòsit. Una crisi de per què i de per a què. Sí, ja sé que la gran majoria tenen boniques declaracions de missió i moltes d'elles s'arrelen en tradicions d'alta volada. Però segueixo sospitant que en l'ordit diari hi ha una certa crisi de propòsit. I, per cert, en afirmar això no em refereixo en exclusiva a una mirada interna sobre els que habiten professionalment en elles, sinó també als que (persones o organitzacions) s'adrecen a elles .

En la mesura que sigui certa la meva percepció que hi ha una crisi de propòsit m'agradaria centrar-la en cinc preguntes sobre les que, al meu entendre, les escoles de negocis haurien de tenir una resposta... conscient, perquè sempre -dia a dia- les estan contestant, encara que sigui implícitament. Resposta que no es troba al web sinó en la seva manera de procedir. Resposta que no esperaria ni desitjaria que fos definitiva, entre altres coses perquè crec que són preguntes que no es poden contestar definitivament, sinó que més aviat són preguntes que considero que haurien d'estar sempre activades, en procés, com un suport per tenir més lucidesa sobre el que fan i com ho fan. Aquí van -succintament- les preguntes .

Quin model de gestió i de direcció promovem? No es tracta tan sols de quin coneixement disseminem, de quines tècniques ensenyem i de quines capacitats desenvolupem. Això cal donar-ho per descomptat (i, per cert, no còrrer massa a donar-ho per descomptat). Quan...

Read More »

En nombroses publicacions i informes nacionals i internacionals, hom ha alertat sobre la crisi o el declivi del paper de les humanitats en el conjunt del saber contemporani a Occident. Pot semblar, lògicament, una crida gremial (una més) d’acadèmics pre-jubilats que es revolten contra la reducció de cursos, nombre d’alumnes, matèries, hores o pressupostos relacionats amb aquestes disciplines. Segur que hom podria resseguir una mena de fil conductor contemporani a tota Europa trenat amb els planys melancòlics de directors de departaments, recercadors i professors que com Jorge Manrique considerarien que "cualquiere tiempo passado fue mejor".

Però si el lector para bé l’orella, si afina prou la vista com per contemplar amb la justa distància el moment present, s’adonarà que des de Harold Bloom a Jordi Llovet, des de Martha Nusbaumm a Laura Borràs, des de George Steiner a Xavier Antich, o des de Aldous Huxley a Josep M. Terricabras l’apel·lació actual a les humanitats no és en el fons un crit desesperat d’ajuda ni una revolta antiburocràtica ni una reacció contra la tecnociència, sinó una alerta que ens convoca a connectar-nos amb el més preuat de la nostra humanitat, una invitació a no deixar de conrear el ser, a treballar-nos com a persones.

Permeti’ns compartir amb vostès una anècdota. Des de la Càtedra de Lideratges d’ESADE vàrem iniciar el curs passat una proposta que anomenem Taller d’humanitat(s) on poder trenar -mitjançant el diàleg- les lectures de clàssics i experiències culturals amb els itineraris personals i professionals dels participants. El primer taller va venir precedit d’una conferència inaugural brillantíssima de X. Antich, el títol de la qual va ser Per què necessitem les humanitats? Ara bé, la qüestió que debatíem els organitzadors de l’acte era si aquest no era un títol massa previsible, i si no fóra millor convocar una conferència amb títols més provocatius com ara La inutilitat de les humanitats o Per què no necessitem les humanitats?...

Read More »

Però hi pot haver espiritualitat en el management?



Aquesta va ser la primera reacció de la persona que em va ajudar a preparar la versió anglesa de la meva contribució a una conferència internacional que es va convocar sota el mateix títol que aquest article. I suposo que la seva reacció serà àmpliament compartida.

Aquesta anècdota personal pot multiplicar-se fins a l'infinit perquè des de fa uns anys els llibres, articles i conferències que apel·len a aquesta referència general no han deixat de créixer i de multiplicar-se, si se’m permet la broma fàcil. Com es pot suposar el debat està molt obert, i se situa encara a aclarir el significat i l'abast d'aquest tipus de formulacions i, el que és més important, a aclarir quin tipus de preguntes i de problemes s'estan plantejant en parlar d’aquests termes. Evidentment, no es tracta de tornar a fer sermons per a empresaris. Ni de continuar propagant aquests infumables llibrets que tant proliferen sobre, posem per cas, zen i lideratge, l'empresa i l'art de la guerra o saviesa per a directius. Tampoc no es tracta, simplement, d'utilitzar la vida professional per a altres finalitats, com ara la indoctrinació o la captació religioses. Ni de reiterar per enèsima vegada els principis morals, tan generals com impossibles de rebutjar, que es desprenen de les diferents tradicions religioses en relació amb l'activitat econòmica .

Més enllà de plantejaments convencionals, en la nova exploració de les relacions entre espiritualitat i management es plantegen si més no dos tipus de qüestions: les que es refereixen al model de lideratge i de direcció, i les que es refereixen a la qualitat en la vida organitzativa.

Quan es tracta del lideratge, la qüestió és si podem assumir el risc que els nostres líders empresarials, polítics i socials siguin personalitats atomitzades, escindides o unidimensionals. Perquè una societat que depèn del que fan les seves organitzacions no es pot permetre el luxe de que els...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment