Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

La capacitat d’estimar o de emocionar-nos no la perdem amb l’edat, tampoc en la política. Però hi ha persones amb pedigrí progre que blasmen en públic la dimensió emocional de les posicions polítiques que no comparteixen. Hi ha progres exquisits que blasmen el nacionalisme per emocional i obliden la seva història emocional, que els ha fet vibrar des de "por el cambio" fins al no a la guerra passant pel patriotisme sandinista.

Agafem aquesta frase d’un líder polític contemporani: "Només pot ser president algú que desitja, estima i vol". O aquesta altra: "La nostra doctrina és, sobretot, un sentiment, i no és i no ha de ser una construcció ideològica. Per a liderar el canvi és imprescindible fer-se càrrec de l’estat d’ànim dels altres". La primera correspon a François Miterrand, la segona és de Felipe González referint-se al socialisme.

Hi ha quatre consideracions diferents que podríem fer sobre aquesta reacció progre. Les podríem resumir de la següent manera. 1. Alguns obliden o justifiquen la seva pròpia història emocional i només identifiquen valors, sentiments i emocions com a elements conservadors. 2. A mesura que s’han dedicat a la maquinària de govern han gestionat prescindint de les emocions com a una dimensió del fer política, de la connexió amb la gent i com a vehicle d’auscultació de la ciutadania. 3. Obsedits en tenir la raó (el futur és nostre) i en no haver-la de renovar per la superioritat dels seus arguments i propostes, han vist perplexes com han perdut l’adhesió emocional fins i tot dels seus. 4. Consideren que hi ha unes causes socials, les seves, que haurien de generar emoció o indignació, però no entenen i no accepten que els ciutadans s’emocionin tant o més per altres causes.

Creure que la política funciona despullada de passió i emoció, com una equació matemàtica, és errar el tret. La política implica fets i solucions, però és també il·lusió i entusiasme, capacitat de mobilització des del cor, somnis i esperances. Els ciutadans...

Read More »

L'endemà de l'accident nuclear de Fukushima, 28.000 ciutadans van abandonar de manera serena i ordenada casa seva donant al món un exemple únic de coratge davant l'adversitat, que va ser respost pel conjunt de la societat japonesa amb un alt nivell de consciència cívica i abnegació. El 3 de desembre passat una onada de robatoris a supermercats i comerços va afectar la ciutat argentina de Córdoba en coincidència amb una vaga de policies. Per les mateixes dates, la capital d’Ucraïna va iniciar unes importants mobilitzacions ciutadanes contra el seu govern que s’estan saldant amb forts enfrontaments amb la policia, molts manifestants ferits i l’assalt o bloqueig d’edificis oficials. I des d’aquest mes de gener, el descontentament entre els veïns del barri de Gamonal a Burgos, pel projecte de l'Ajuntament per transformar en bulevard una de les artèries principals de la ciutat, va derivar en indignació, després en protestes i finalment en disturbis violents.

Aquests esdeveniments són de naturalesa i origen molt diferent però mostren que és en els incidents crítics on es posa millor de manifest la naturalesa cívica d’un col·lectiu.

Durant aquest any, la ciutadania catalana (i espanyola) estarà exposada a moments d’especial transcendència política que poden ser motius més que rellevants de possible discussió i tensió. Val la pena recordar, però, amb permís del ministre Fernández Díaz, que fins al moment present Catalunya no ha viscut cap episodi rellevant de trencadissa ("una fractura sense precedents que contamina la convivència") per aquesta causa, sinó que, tret d’alguna bretolada, els paràmetres d’actuació de la gent han estat i són més que civilitzats. Sembla com si el que fa trenta anys era el discurs hegemònic neomarxista de l’Escola de Frankfurt –la teoria del consens (i alguns afegirien de la lentitud) com a fonament moral de la democràcia— ara hagi esdevingut el gran dogma de fe dels conservadors d’una banda i l’altra.

Per això, convé recordar...

Read More »

 



Alguna vegada m'he imaginat iniciant un debat en alguna de les meves sessions proposant als que estiguéssim allà intentant (des)aprendre alguna cosa completar -sense pensar-hi molt, a cop calent- la frase "viure bé i obrar bé és...". La veritat és que m'ho he imaginat, però encara no ho he fet, per bé que crec que podria donar bastant de si un diàleg a partir del conjunt de respostes que poguéssim recollir. Però no ho he fet (això i altres coses que m'han passat pel cap) entre altres raons perquè com més va més penso que és una equivocació demanar-li a la gent les seves respostes sense haver-los convidat abans a indagar quines són les seves pròpies preguntes. Una de les coses que més m’incomoden de la manera establerta d'entendre l'educació és el que transmeten els exàmens: que acreditar que hom ha après alguna cosa es redueix a contestar preguntes que un altre fa. Que del que es tracta és de tenir respostes, i no de fer preguntes. I el cas és que cada vegada estic més convençut que l'autèntic repte de l'educació és aprendre a fer(-se) bones preguntes.

Amb la qual cosa també ens perdem dialogar sobre la manera com va completar Aristòtil la frase en qüestió: "viure bé i obrar bé és el mateix que ser feliç". Apa!: és el mateix, diu Aristòtil. No diu que l'acompanya un sentiment de felicitat; o que obrar bé és un deure que pot comportar la felicitat o no; o que la felicitat és la conseqüència o el resultat de...; no: diu que és el mateix. És clar que avui més d'un també podria contestar que maleïda la falta que ens fa Aristòtil per completar aquesta frase: no havíem quedat que les preguntes personals requereixen una resposta personal? Doncs que cadascú digui el que li sembli i cadascú per on l’enfili. I aquí és on volia anar a parar, després d'aquest inici una mica envitricollat.

Perquè sovint tinc la sensació que, com que ens passem el dia repetint que tot està canviant i que estem entrant en un nou tipus de societat, acabem generant en...

Read More »

 

Bé, no serà tant. Ja se sap que això d’"estat de la qüestió" hom ho posa quan vol fer balanç i es posa fantàstic, però aquest no és més que el balanç provisional que he fet per a mi mateix, i que vull compartir. Perquè el títol "espiritualitat i empresa" ha adquirit carta de naturalesa i ja s'ha incorporat a la retòrica sobre el management. No s'ha de descartar que, si més no, sigui l'enèsima moda que es posa en circulació, especialment en un sector en què cal anar renovant l'oferta per no quedar fora de mercat. Tampoc s'ha de descartar que sigui l'última manifestació de la tensió no resolta -i potser insoluble- entre l'empresa i el món axiològic. A vegades sembla que l'empresa i la gestió maneguen malament les conjuncions copulatives, i sempre estan si us plau per força amb la i: ètica i empresa, empresa i valors, empresa i responsabilitat, empresa i societat, empresa i humanisme, management i humanitats... i ara management i espiritualitat. Potser el problema no rau en els substantius com a tals, sinó en els supòsits des dels quals es plantegen tant la gestió com el món axiològic, que es condemnen irremeiablement al que anomeno "la síndrome de la i", de la qual parlaré un altre dia. Aquesta síndrome, per cert, requereix sempre algun afegitó del tipus: "xxx i zzz: una contradicció?" De fet, per a una de les últimes intervencions que m'han proposat em van demanar com a títol "Espiritualitat i empresa: una contradicció?", cosa que em va fer recordar que un dels meus primers escrits (del 1992! ) tractava de... ètica i empresa, una contradicció? Hauré de retornar a Nietzsche i el seu etern retorn.

I, no obstant això... No obstant això, més enllà de modes i oportunismes, hi ha alguna cosa substantiva en aquesta proposta que no deixa de suscitar sorpresa, interès i escepticisme en proporcions variables. Algú, fa uns quants anys, va dir: hi ha dues coses que mai no hagués imaginat que veuria: l'enfonsament de la Unió Soviètica i l'Academy of Management parlant d'espiritualitat. Doncs bé: la meva percepció de com està el pati m'ha portat a identificar quatre aproximacions o enfocaments. Aproximacions que no tenen entre si fronteres clares i distintes, però que tenen una certa entitat per si mateixes. I, per cert, pràcticament totes elles tenen en comú una afirmació de partida: la no confusió o identificació entre religió i espiritualitat. Afirmació que se sol proposar com un postulat obvi per si mateix, que no requereix de majors aclariments. ....

Read More »

J. G. March, en la seva reflexió sobre les organitzacions i els seus dinamismes, distingeix entre exploració i explotació, i sosté que un requisit fonamental per a la seva adaptació intel·ligent és mantenir l'equilibri entre l'explotació del que ja es coneix i l'exploració del que es pot arribar a conèixer. Sabent -afegim nosaltres- que "conèixer " aquí no es redueix a allò cognitiu o merament intel·lectual, sinó que inclou l'acció: és conèixer per fer, en el fer i des del fer. Més encara: March considera que les organitzacions consolidades tendeixen a especialitzar-se en l'explotació, buscant l'eficiència en allò que ja coneixen, amb el risc de caure poc a poc en l'obsolescència. I a curt termini veuen en l'exploració riscos, entre els quals destaca la dificultat de discernir entre les idees innovadores bones i dolentes. Mentre que, per la seva banda, l'enfocament explorador inicialment posa l'accent en la construcció de la pròpia identitat i la coherència amb la seva idea, més que no pas en les conseqüències de la seva acció. Anomenem el ser explorador "ser" revolucionari, emprenedor, creatiu o el que sigui.

No sabem si March acceptaria que la tensió explotació-exploració es pot aplicar, anàlogament, als països. En qualsevol cas, sembla que tant les organitzacions com els països viuen èpoques en què predominen un o altre d'aquests dos tarannàs. La pregunta que val la pena plantejar-se és si es manté o no l'equilibri entre tots dos, equilibri que el mateix March considera fonamental per a una adaptació intel·ligent. Perquè el repte és realitzar una adaptació intel·ligent, especialment en moments com els actuals on, més enllà d'una època de canvis, estem vivint en un canvi d'època.

I precisament perquè compartim el criteri de March considerem que convé revisar el que habitualment entenem per exploració. La nostra cultura associa exploració a anar més enllà; a nova frontera; a no considerar els límits com a clausura; a nou, més i millor. Probablement el...

Read More »

Hi ha un independentisme per convicció, un altre per exclusió i un tercer que anomenem independentisme tàctic. Tots tres fan servir la mateixa paraula però són diferents en els seus plantejaments, en les seves assumpcions i també podrien ser-ho en les seves decisions finals en cas de celebració d’una consulta.  

L’independentisme per convicció és un corrent polític que aplega ciutadans el principi ideològic dels quals és creure que esdevenir Estat aportaria a Catalunya els millors avantatges i és una exigència per a l’assoliment de la seva plenitud (política, econòmica, cultural, etc.). Esdevenir Estat fóra l’única manera de concebre políticament Catalunya, i la resta serien minusvalies, traïcions o regressions. La vigència d’aquest moviment adquireix un cert gruix a Catalunya a principis de la dècada dels 90 i, progressivament, s’ha anat fent extensiu socialment més enllà de les forces polítiques que es defineixen com independentistes.

L’independentisme per exclusió i l’independentisme tàctic són molt més recents ja que emergeixen en la darrera dècada com a conseqüència de la deriva del model autonòmic espanyol i de la intransigència dels governs espanyols i d’altres institucions de l’Estat per atendre les noves reclamacions dels catalans.

L’independentisme per exclusió és més pragmàtic i menys ideològic. De la mateixa manera que Cánovas del Castillo afirmava que “es español el que no puede ser otra cosa”, l’independentista per exclusió ho és perquè ja no li sembla creïble, ja no considera viable o creu que ja no li han deixat cap més opció. L’autonomisme el considera superat per la realitat i el federalisme el considera superat per la ficció. Per tant, l’independentisme no era la “seva” opció preferent però ara creu que  és l’única opció per seguir...

Read More »

Durant el canvi d'any, a banda de suportar la galipàndria que acostumo a agafar quan baixo les defenses amb ocasió de les festes, de vegades m'agrada simplement mirar la biblioteca i jugar a veure quin llom dels llibres que dormisquegen allà des de fa anys m'atrau prou com per fullejar-lo una altra vegada i entretenir-me amb notes i comentaris ja envellits (els de lectura recent no juguen). Entre altres coses per veure quins resisteixen millor el pas del temps.

Aquest any he recuperat un informe de la UNESCO -de 1996- lamentablement oblidat. En aquest informe (Learning: The Treasure Within) la UNESCO plantejava el que denominava els quatre pilars de l'educació. Com en tants moments de la vida, el que està en joc no és l'originalitat, sinó la veritat. I per això, perquè determinades veritats essencials no caduquen, se’m va acudir que per associació -o per al·lucinació- el que la UNESCO referia a l'educació podria donar-nos claus de lectura per a la nostra aproximació a la RSE.  

Sempre he estat de l'opinió que hi ha dues coses que no deixem de fer mentre som vius: respirar i aprendre. Quan jo no respirem o no aprenem, som ben morts. Respirar i aprendre són com bases antropològiques des de les que construïm formes i models de vida. Per això, potser, pràctiques vinculades a la respiració juguen un paper fonamental en les maneres de meditar de les més diverses tradicions religioses. I, d'altra banda, potser resulta que aprendre i viure són sinònims. Bé, si fem cas de la UNESCO. Perquè aquest informe sostenia que els quatre pilars de l'educació són: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure i aprendre a ser. Dic que viure i aprendre són sinònims perquè difícilment podriem resumir millor els paràmetres d'una vida plena: conèixer, fer , conviure i ser. Perquè viure una vida humanament digna és conèixer, fer, conviure i ser. Per això potser seria bo preguntar-nos si els nostres processos d'aprenentatge són capaços d'integrar aquestes quatre dimensions...

Read More »

Així resumeix Taylor el llegat d’aquest pintor que en el seu temps va vorejar el fracàs i va tenir un reconeixement més que relatiu, i que avui, tot just amb tres dotzenes de quadres, no deixa mai de fascinar-nos, provocant-nos alhora quietud i inquietud. Perquè hom ha parlat, potser precipitadament, de l’enigma de Vermeer. Ho podem acceptar amb una única condició: l’enigma no és pròpiament de Vermeer, sinó que Vermeer despulla l’enigma que cadascú és per a si mateix, i, alhora, ens hi apropa i ens hi confronta.

Potser ens costa d’entendre que aquest enigma està directament vinculat al que en podriem dir la banalitat dels temes que tracta. Al capdavall, Vermeer va fer fonamentalment pintura de gènere, sense grans innovacions ni en temes ni estil respecte els seus contemporanis (Fabritius, de Hoogh, ter Borch, Metsu...) que ens han deixat quadres excel·lents. Vermeer és universal perquè el seu univers és plenament de Delft: en contra del que creuen els cosmopolites de pont aeri, Vermeer és universal i s’adreça directament a cadascú de nosaltres perquè és impossible entendre’l al marge de Delft i de l’època atribolada que va viure. Però, tanmateix, no trobarem aquí el suposat enigma de Vermeer. Més aviat l’enigma és esbrinar per què ens atrapa amb una força que fa que, instantàniament, la nostra atenció quedi polaritzada per allò que Vermeer ens permet de veure.

Vermeer no ens proposa grans escenes històriques, mítiques, religioses: allò digne de ser pintat. Més aviat el que recullen la majoria dels seus quadres són un moment qualsevol de la vida corrent, gairebé banals, insignificants. Fonamentalment veiem un instant de vida d’unes dones: fent boixets, abocant una gerra de llet, escrivint una carta, enmig d’una classe de música... En contra de la creença que els moments prosaics són incompatibles amb la dignitat de l’art, Vermeer ens diu que tot moment és digne de ser contemplat de manera gairebé reverent. Perquè si hom es pregunta per què Vermeer ha parat...

Read More »

Quan Joan Laporta va guanyar les seves primeres eleccions al Barça, una de les interpretacions que es van donar va ser que la candidatura derrotada ho va ser entre altres raons perquè era la candidatura del establishment, dels de sempre. Fin de la cita, que diria el clàssic. Fi de l'analogia. Perquè el moment actual de les relacions Catalunya-Espanya és un repte polític que no és només un repte per als polítics. És un repte per a l'establishment. El d'aquí i el d'allà, cadascun en la seva peculiaritat. I com el corrent de fons no és només política, encara que s'expressi políticament, seria un error monumental pensar que això ja ho arreglaran els polítics .

Acabi com acabi, és un canvi d’època. Per això entendreix tant escoltar apel·lacions a la transició, sense tenir en compte que per als menors de 50 anys aquesta és la seva transició. I els que només saben apel·lar al passat o al manteniment de l'statu quo sense més raons que defensar tautològicament seva pervivència seran percebuts irremeiablement com a representants de l'antic règim. Perquè, malgrat que va ser reiteradament anunciat i pèssimament llegit, el que hi ha subjacent avui a Catalunya és la ruptura de la confiança i de la vinculació amb l'Espanya política i amb la política espanyola (a no confondre amb Espanya, si us plau).

Quan vam veure F. González sortir en tromba a recordar i repetir que hi ha coses impossibles, vàrem pensar dues coses: molt ha d'haver calat la fractura política perquè l'establishment mogui una peça major; però també que si F. González repassés la seva pròpia biografia política, constataria que ha assistit des de primera fila a la realització d'uns quants impossibles interns i externs. Encara recordem com a començaments dels anys 90 declarava que alguns s'han pensat que les fronteres dels estats- nació són un Viva Cartagena, i després...

Read More »

Quan a una persona no se li entén molt el que diu, solem dir col·loquialment que parla xinès . Com m'ho han dit tantes vegades, posats a fer, en lloc d'intentar evitar-ho, ho faré directament . Sabem que ajustar una equivalència entre la nostra escriptura i la dels caràcters xinesos és un treball ímprobe. Però, en el manual que faig servir per tafanejar, l'equivalent a "moral" en xinès és un caràcter que, pel que sembla, ve a significar "caminar amb el cor d'un mateix, com si deu ulls t’observessin".

Confesso que és una de les meves aproximacions favorites a la moral. Perquè el punt de partida és "caminar", i no alguna cosa com valors, normes o principis. La qüestió moral, doncs, és qui camina, com i cap a on. I amb qui: els ulls que observen (realment, virtualment o inconscientment) poden fer-ho des de molt diverses actituds: judici, examen, condemna, comprensió, companyia, afecte... Les mirades que rebem i oferim són crucials per al nostre desenvolupament moral compartit. Mai no he entès per què, quan parlem de cultura o valors del tipus que siguin, mai incloem la consideració sobre la mena de mirada que predomina en les nostres relacions. Entre altres raons perquè el mirar és sempre previ al parlar i l’actuar.

Però no volia glossar amb detall el caràcter xinès sinó assenyalar un dels seus aspectes, que em sembla crucial: caminar amb el cor. La nostra mentalitat dualista, hereva del que Damasio va qualificar com "l'error de Descartes", és masoquista: gaudeix convertint les distincions en contraposicions (raó i sentiments, per exemple), i amb el patiment que això ens genera. Amb el binomi ment-cor encara ens veiem a nosaltres mateixos com una espècie de ment cognoscent ficada en un cos no cognoscent (o com un cos sensible conduït per una ment pensant a qui li encanta desbordar-la). I, per cert: hi ha un pictograma oriental que a nosaltres ens resulta intraduïble perquè inclou alhora ment i cor, i no queda més remei que traduir-lo com a ment-cor; aquí...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment