Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Ho recordo com si fos ahir, tot i que d'això -com de tantes coses- fa ja molts anys. Tants que en aquell temps compràvem amb pessetes. Durant l'estiueig solíem anar de tant en tant a fer les compres d'intendència a una gran superfície comercial. Allà vaig rebre una classe d'ètica que no oblidaré mai.

Durant molt de temps, era habitual trobar escampats a l'aparcament els carrets de la compra, amb risc evident per a les carrosseries dels cotxes, tot i els amables i omnipresents missatges que indicaven on hauríem deixar-los, i que ens exhortaven a fer-ho pel bé de tothom. Fins que va arribar el dia en què, amb gran sorpresa per part nostra, en arribar els trobàrem perfectament alineats al seu lloc (i, per cert, ja no vam veure més al noi que treballava empenyent-los per posar-los en ordre). Aquest miracle s'havia esdevingut gràcies a l’enginyós mecanisme que permet disposar del carret, previ dipòsit d'una moneda, que es recupera quan s'encaixa el carret ja buit en un altre ja ordenat en perfecta alineació. D'aquesta manera, la necessitat que el client té del carret i l'interès que té en no regalar la seva moneda el fan cooperar en el manteniment de l'ordre general de l'aparcament.

En un mecanisme tan trivial es sintetitza un debat que amara la reflexió moral contemporània. Un debat, d'una banda, entre els que creuen que els individus actuem sempre moguts pels nostres interessos i, consegüentment, que en la il·lustració i clarificació del que són més autènticament els propis interessos es condensa tot projecte moral possible, tant personal com social. D'altra banda, els que creuen que només es pot parlar pròpiament de moral quan hom va més enllà del propi interès i es preocupa activa i conscientment dels altres, per la comunitat o pel bé comú. En el límit, hom...

Read More »

Els afeccionats a fer escarafalls per la crisi de valors no solen esmentar el silenci entre allò digne de ser valorat. Potser perquè haurien de callar tot seguit. I tal vegada ens convé començar a plantejar-nos que el silenci és també un bé a preservar. I és un bé públic en la mesura que no és un pur afer individual; en la mesura que accedir-hi requereix condicions socials, actituds compartides i aprenentatges personals.

No cal dir que vivim immersos en el soroll fins al punt que reduir-lo genera a parts iguals sorpresa i inquietud. Avui l’excèntric és el qui demana silenci. Ja no es tracta de la clàssica apel·lació a respectar el descans dels veïns. Es tracta de la desvinculació del silenci de la idea de respecte: hom exigeix respecte al que diu i al que fa, però descarta que el silenci propi i aliè pugui ser objecte de respecte, perquè el silenci cada cop més es considera un espai buit que requereix ser ocupat ràpidament, compulsivament. El silenci ambiental esdevindrà –és ja- un luxe en un món que consumeix experiències i no simplement objectes, una experiència pintoresca i excepcional, que sorprèn i encurioseix, però que no està fàcilment a l’abast de tothom.

Però aquest silenci colgat sota el soroll ambiental no ha de ser l’excusa per ignorar que hi ha un silenci absent simplement perquè en fugim. I es manifesta en el soroll que envaeix les nostres relacions. Hi ha el soroll somort i constant que ens proporcionem a nosaltres mateixos i que pren la forma de la creixent dispersió personal sota el tsunami d’estímuls que ens arrossega. Llegíem l’altre dia la notícia de la preocupació creixent per l’atròfia dels polzes entre els joves per l’ús continuat del mòbil. Més ens hauria de preocupar l’atròfia de l’atenció en una època en la que la gent ja demana perdó davant de l’exigència d’estar connectat tothora si no ho està durant un període de temps, i on aviat es necessitaran ansiolítics si hom pretén una desconnexió sostinguda durant algunes hores.

...

Read More »

A mí, parlar del PC encara m'evoca la referència a un partit polític. Per als meus fills i els meus alumnes, només pot significar la referència a un ordinador. Quan em dedico a la sociologia recreativa acostumo a dir que aquest és un resum sintètic del que va ser el segle XX: del PC al PC.

Del PC al PC. Més enllà d'organitzacions concretes i d'artefactes mentals, potser és el símbol d'una transformació de tarannàs i actituds, de maneres de veure el món i de situar-s'hi. D'un discurs que parteix de la preocupació social i de la sort dels empobrits a un discurs que remet primàriament a les capacitats i recursos personals. D'una perspectiva orientada a transformar el món a una tendència a veure el món des de la meva perspectiva. D'una actitud que es pregunta com contribuir a transformar el món a una actitud que cerca -a cop de click- el millor que m'ofereix el món. D'una preocupació per un futur que no veurem a una exigència de ho vull ja. I així podríem seguir. Però, per què hauríem de seguir en aquesta línia? Expressar-se mitjançant contraposicions és còmode, però no sempre fa justícia a la realitat. La vella tensió de veure i comprendre la realitat humana alhora des de la dimensió social i des de la personal segueix sent un repte a la nostra capacitat vital d'integració, encara que moltes vegades es concreti en un monument a la nostra capacitat mental de simplificació dualista. També és un repte per a la societat del coneixement. I, sobretot, per viure en, des de i per a un canvi d'època.  

File:Computer-aj aj ashton 01.svgCada...

Read More »

No hi ha països exitosos amb empreses fracassades. I no hi ha empreses exitoses en països fracassats. Oblidar-ho pot portar a errors colossals. Perquè tenir visió d’empresa i visió de país no són línies paral·leles, sinó que estan íntimament interpenetrades. I això comporta tenir clares unes quantes coses que en el nostre país no sempre ho han estat. Per exemple: que un bon teixit empresarial i una bona cultura empresarial no són el simple suport econòmic a un projecte de país, sinó que en formen part intrínsecament. O que les persones vivim en societats i no en mercats i, per tant, que és impossible fer viable una empresa sense atendre a la viabilitat de les persones i del país on opera. O que de la mateixa manera que tota decisió econòmica té un impacte social, tota proposta social té un cost econòmic.

Per això és important que el Consell de Cambres hagi llançat la iniciativa respon.cat, orientada a promoure la RSE. Però convé anar a pams. Perquè a Catalunya encara predomina una visió reduccionista de la RSE. Encara s’associa a que les empreses facin bones obres, donin diners o retornin no-sé-què a la societat. Encara associem RSE a acció social o filantropia, cosa que agrada molt a tota mena d’institucions públiques i socials que esperen que en nom de la RSE les empreses els financiïn les seves activitats. Això no queda exclós, és clar, però no és el nucli de la RSE. La RSE no li pregunta a l’empresa com i en què es gasta els diners que guanya, sinó com els guanya. Li pregunta pels impactes de la seva activitat, tots els impactes. Impactes que considerin els afectats per les seves decisions. I sense contraposar la S a la viabilitat econòmica de l’empresa, perquè això seria un disbarat suicida. Perquè quan parlem de RSE encara hi ha molta gent que pensa més en la S que en la R i la E. Del que estem parlant no és d’algunes activitats o pràctiques empresarials,...

Read More »

La capacitat d’estimar o de emocionar-nos no la perdem amb l’edat, tampoc en la política. Però hi ha persones amb pedigrí progre que blasmen en públic la dimensió emocional de les posicions polítiques que no comparteixen. Hi ha progres exquisits que blasmen el nacionalisme per emocional i obliden la seva història emocional, que els ha fet vibrar des de "por el cambio" fins al no a la guerra passant pel patriotisme sandinista.

Agafem aquesta frase d’un líder polític contemporani: "Només pot ser president algú que desitja, estima i vol". O aquesta altra: "La nostra doctrina és, sobretot, un sentiment, i no és i no ha de ser una construcció ideològica. Per a liderar el canvi és imprescindible fer-se càrrec de l’estat d’ànim dels altres". La primera correspon a François Miterrand, la segona és de Felipe González referint-se al socialisme.

Hi ha quatre consideracions diferents que podríem fer sobre aquesta reacció progre. Les podríem resumir de la següent manera. 1. Alguns obliden o justifiquen la seva pròpia història emocional i només identifiquen valors, sentiments i emocions com a elements conservadors. 2. A mesura que s’han dedicat a la maquinària de govern han gestionat prescindint de les emocions com a una dimensió del fer política, de la connexió amb la gent i com a vehicle d’auscultació de la ciutadania. 3. Obsedits en tenir la raó (el futur és nostre) i en no haver-la de renovar per la superioritat dels seus arguments i propostes, han vist perplexes com han perdut l’adhesió emocional fins i tot dels seus. 4. Consideren que hi ha unes causes socials, les seves, que haurien de generar emoció o indignació, però no entenen i no accepten que els ciutadans s’emocionin tant o més per altres causes.

Creure que la política funciona despullada de passió i emoció, com una equació matemàtica, és errar el tret. La política implica fets i solucions, però és també il·lusió i entusiasme, capacitat de mobilització des del cor, somnis i esperances. Els ciutadans...

Read More »

L'endemà de l'accident nuclear de Fukushima, 28.000 ciutadans van abandonar de manera serena i ordenada casa seva donant al món un exemple únic de coratge davant l'adversitat, que va ser respost pel conjunt de la societat japonesa amb un alt nivell de consciència cívica i abnegació. El 3 de desembre passat una onada de robatoris a supermercats i comerços va afectar la ciutat argentina de Córdoba en coincidència amb una vaga de policies. Per les mateixes dates, la capital d’Ucraïna va iniciar unes importants mobilitzacions ciutadanes contra el seu govern que s’estan saldant amb forts enfrontaments amb la policia, molts manifestants ferits i l’assalt o bloqueig d’edificis oficials. I des d’aquest mes de gener, el descontentament entre els veïns del barri de Gamonal a Burgos, pel projecte de l'Ajuntament per transformar en bulevard una de les artèries principals de la ciutat, va derivar en indignació, després en protestes i finalment en disturbis violents.

Aquests esdeveniments són de naturalesa i origen molt diferent però mostren que és en els incidents crítics on es posa millor de manifest la naturalesa cívica d’un col·lectiu.

Durant aquest any, la ciutadania catalana (i espanyola) estarà exposada a moments d’especial transcendència política que poden ser motius més que rellevants de possible discussió i tensió. Val la pena recordar, però, amb permís del ministre Fernández Díaz, que fins al moment present Catalunya no ha viscut cap episodi rellevant de trencadissa ("una fractura sense precedents que contamina la convivència") per aquesta causa, sinó que, tret d’alguna bretolada, els paràmetres d’actuació de la gent han estat i són més que civilitzats. Sembla com si el que fa trenta anys era el discurs hegemònic neomarxista de l’Escola de Frankfurt –la teoria del consens (i alguns afegirien de la lentitud) com a fonament moral de la democràcia— ara hagi esdevingut el gran dogma de fe dels conservadors d’una banda i l’altra.

Per això, convé recordar...

Read More »

 



Alguna vegada m'he imaginat iniciant un debat en alguna de les meves sessions proposant als que estiguéssim allà intentant (des)aprendre alguna cosa completar -sense pensar-hi molt, a cop calent- la frase "viure bé i obrar bé és...". La veritat és que m'ho he imaginat, però encara no ho he fet, per bé que crec que podria donar bastant de si un diàleg a partir del conjunt de respostes que poguéssim recollir. Però no ho he fet (això i altres coses que m'han passat pel cap) entre altres raons perquè com més va més penso que és una equivocació demanar-li a la gent les seves respostes sense haver-los convidat abans a indagar quines són les seves pròpies preguntes. Una de les coses que més m’incomoden de la manera establerta d'entendre l'educació és el que transmeten els exàmens: que acreditar que hom ha après alguna cosa es redueix a contestar preguntes que un altre fa. Que del que es tracta és de tenir respostes, i no de fer preguntes. I el cas és que cada vegada estic més convençut que l'autèntic repte de l'educació és aprendre a fer(-se) bones preguntes.

Amb la qual cosa també ens perdem dialogar sobre la manera com va completar Aristòtil la frase en qüestió: "viure bé i obrar bé és el mateix que ser feliç". Apa!: és el mateix, diu Aristòtil. No diu que l'acompanya un sentiment de felicitat; o que obrar bé és un deure que pot comportar la felicitat o no; o que la felicitat és la conseqüència o el resultat de...; no: diu que és el mateix. És clar que avui més d'un també podria contestar que maleïda la falta que ens fa Aristòtil per completar aquesta frase: no havíem quedat que les preguntes personals requereixen una resposta personal? Doncs que cadascú digui el que li sembli i cadascú per on l’enfili. I aquí és on volia anar a parar, després d'aquest inici una mica envitricollat.

Perquè sovint tinc la sensació que, com que ens passem el dia repetint que tot està canviant i que estem entrant en un nou tipus de societat, acabem generant en...

Read More »

 

Bé, no serà tant. Ja se sap que això d’"estat de la qüestió" hom ho posa quan vol fer balanç i es posa fantàstic, però aquest no és més que el balanç provisional que he fet per a mi mateix, i que vull compartir. Perquè el títol "espiritualitat i empresa" ha adquirit carta de naturalesa i ja s'ha incorporat a la retòrica sobre el management. No s'ha de descartar que, si més no, sigui l'enèsima moda que es posa en circulació, especialment en un sector en què cal anar renovant l'oferta per no quedar fora de mercat. Tampoc s'ha de descartar que sigui l'última manifestació de la tensió no resolta -i potser insoluble- entre l'empresa i el món axiològic. A vegades sembla que l'empresa i la gestió maneguen malament les conjuncions copulatives, i sempre estan si us plau per força amb la i: ètica i empresa, empresa i valors, empresa i responsabilitat, empresa i societat, empresa i humanisme, management i humanitats... i ara management i espiritualitat. Potser el problema no rau en els substantius com a tals, sinó en els supòsits des dels quals es plantegen tant la gestió com el món axiològic, que es condemnen irremeiablement al que anomeno "la síndrome de la i", de la qual parlaré un altre dia. Aquesta síndrome, per cert, requereix sempre algun afegitó del tipus: "xxx i zzz: una contradicció?" De fet, per a una de les últimes intervencions que m'han proposat em van demanar com a títol "Espiritualitat i empresa: una contradicció?", cosa que em va fer recordar que un dels meus primers escrits (del 1992! ) tractava de... ètica i empresa, una contradicció? Hauré de retornar a Nietzsche i el seu etern retorn.

I, no obstant això... No obstant això, més enllà de modes i oportunismes, hi ha alguna cosa substantiva en aquesta proposta que no deixa de suscitar sorpresa, interès i escepticisme en proporcions variables. Algú, fa uns quants anys, va dir: hi ha dues coses que mai no hagués imaginat que veuria: l'enfonsament de la Unió Soviètica i l'Academy of Management parlant d'espiritualitat. Doncs bé: la meva percepció de com està el pati m'ha portat a identificar quatre aproximacions o enfocaments. Aproximacions que no tenen entre si fronteres clares i distintes, però que tenen una certa entitat per si mateixes. I, per cert, pràcticament totes elles tenen en comú una afirmació de partida: la no confusió o identificació entre religió i espiritualitat. Afirmació que se sol proposar com un postulat obvi per si mateix, que no requereix de majors aclariments. ....

Read More »

J. G. March, en la seva reflexió sobre les organitzacions i els seus dinamismes, distingeix entre exploració i explotació, i sosté que un requisit fonamental per a la seva adaptació intel·ligent és mantenir l'equilibri entre l'explotació del que ja es coneix i l'exploració del que es pot arribar a conèixer. Sabent -afegim nosaltres- que "conèixer " aquí no es redueix a allò cognitiu o merament intel·lectual, sinó que inclou l'acció: és conèixer per fer, en el fer i des del fer. Més encara: March considera que les organitzacions consolidades tendeixen a especialitzar-se en l'explotació, buscant l'eficiència en allò que ja coneixen, amb el risc de caure poc a poc en l'obsolescència. I a curt termini veuen en l'exploració riscos, entre els quals destaca la dificultat de discernir entre les idees innovadores bones i dolentes. Mentre que, per la seva banda, l'enfocament explorador inicialment posa l'accent en la construcció de la pròpia identitat i la coherència amb la seva idea, més que no pas en les conseqüències de la seva acció. Anomenem el ser explorador "ser" revolucionari, emprenedor, creatiu o el que sigui.

No sabem si March acceptaria que la tensió explotació-exploració es pot aplicar, anàlogament, als països. En qualsevol cas, sembla que tant les organitzacions com els països viuen èpoques en què predominen un o altre d'aquests dos tarannàs. La pregunta que val la pena plantejar-se és si es manté o no l'equilibri entre tots dos, equilibri que el mateix March considera fonamental per a una adaptació intel·ligent. Perquè el repte és realitzar una adaptació intel·ligent, especialment en moments com els actuals on, més enllà d'una època de canvis, estem vivint en un canvi d'època.

I precisament perquè compartim el criteri de March considerem que convé revisar el que habitualment entenem per exploració. La nostra cultura associa exploració a anar més enllà; a nova frontera; a no considerar els límits com a clausura; a nou, més i millor. Probablement el...

Read More »

Hi ha un independentisme per convicció, un altre per exclusió i un tercer que anomenem independentisme tàctic. Tots tres fan servir la mateixa paraula però són diferents en els seus plantejaments, en les seves assumpcions i també podrien ser-ho en les seves decisions finals en cas de celebració d’una consulta.  

L’independentisme per convicció és un corrent polític que aplega ciutadans el principi ideològic dels quals és creure que esdevenir Estat aportaria a Catalunya els millors avantatges i és una exigència per a l’assoliment de la seva plenitud (política, econòmica, cultural, etc.). Esdevenir Estat fóra l’única manera de concebre políticament Catalunya, i la resta serien minusvalies, traïcions o regressions. La vigència d’aquest moviment adquireix un cert gruix a Catalunya a principis de la dècada dels 90 i, progressivament, s’ha anat fent extensiu socialment més enllà de les forces polítiques que es defineixen com independentistes.

L’independentisme per exclusió i l’independentisme tàctic són molt més recents ja que emergeixen en la darrera dècada com a conseqüència de la deriva del model autonòmic espanyol i de la intransigència dels governs espanyols i d’altres institucions de l’Estat per atendre les noves reclamacions dels catalans.

L’independentisme per exclusió és més pragmàtic i menys ideològic. De la mateixa manera que Cánovas del Castillo afirmava que “es español el que no puede ser otra cosa”, l’independentista per exclusió ho és perquè ja no li sembla creïble, ja no considera viable o creu que ja no li han deixat cap més opció. L’autonomisme el considera superat per la realitat i el federalisme el considera superat per la ficció. Per tant, l’independentisme no era la “seva” opció preferent però ara creu que  és l’única opció per seguir...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment