Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

[Aquest és el meu comentari, publicat a l’Ara el 14 de juny, del llibre de Rafael Argullol Pasión del dios que quiso ser hombre]

Amb aquest llibre, Rafael Argullol ha fet un gest insòlit en la nostra cultura: expressar en primera persona la seva aproximació a la figura de Jesús, al marge d’apologetes, teòlegs i menjacapellans. Un gest exemplar de normalitat cultural en una cultura com la nostra, en què les elits culturals de vegades parlen de Jesús, el cristianisme i la religió amb una lleugeresa que no es permetrien en altres qüestions. Argullol ens apropa a una pregunta inquietant: quina historia de Jesús explicariem si només disposéssim de l’història de la pintura, i no en sabéssim res més? I ell s’hi apropa, però no gosa arriscar-s’hi del tot, perquè no renuncia al text evangèlic, potser perquè la nostra cultura ja mai no hi podrá renunciar; en qualsevol cas queda com un repte pendent, si és un repte que està al nostre abast. Més enllà d’algunes llambregades lluminoses sobre diverses persones i fets evangèlics, Argullol no defuig el que probablement és la pregunta més honesta sobre Jesús: “¿Qué quería? Ésta es la pregunta que sigue vigente pese a las toneladas de religión que han caído sobre ella”.

LIBRO - Pasión del dios que quiso ser hombre  Rafael Argullol (Acantilado, 14 mayo 2014)  Ensayo, Religión, Cristianismo, Jesús de Nazaret | Edición papelSant Pau, a qui hom ha considerat el veritable fundador del cristianisme, digué en una de...

Read More »

El títol d'aquest article no és meu, sinó del professor Donaldson, de Wharton School. L’assumeixo perquè expressa gràficament una sensibilitat que comparteixo. Cap a ella convergeixen, des de les seves perspectives, Fukuyama quan es refereix a la generació de confiança en l'economia o Putnam quan parla de la importància del capital social per al bon funcionament de la democràcia. La qüestió de fons que es planteja és que la viabilitat econòmica i política d'una societat no és possible sense l'assumpció pràctica per part d'una majoria dels seus ciutadans d'uns valors fonamentals. I, per tant, que no podem entendre el desenvolupament d'una societat només en termes econòmics -tot i que sovint únicament apliquem aquest criteri de mesura- perquè la mateixa viabilitat econòmica només és possible si està associada al cultiu, per part dels actors socials, d'aquests valors.

Quan parlo de cultiu de valors no ho faig des d'una perspectiva instrumental. No combrego amb el recent cinisme que ens recorda que cal gestionar una bona reputació perquè cada vegada és més necessari aparèixer com a ètic per poder ser econòmicament exitòs. No pretenc conrear un nou tipus d'esquizofrènia. La riquesa ètica de les nacions remet a valors necessaris per a la viabilitat econòmica d'un país, però la justificació no és econòmica perquè el que es planteja és com construir una societat viable, justa i sostenible. Que determinades pràctiques arrelades en valors tinguin un impacte econòmic positiu no vol dir que aquestes pràctiques es justifiquin per raons econòmiques.

 

La societat del coneixement, organitzada en xarxes, ens obliga a replantejar la vinculació entre l'avantatge competitiu de les nacions i la seva riquesa ètica. La pregunta per la riquesa ètica de les nacions emergeix quan descobrim que són els valors els que configuren les pràctiques i les accions socials, siguin aquestes econòmiques, professionals, associatives o polítiques. Una nació és també un espai moral, on...

Read More »

En els últims anys, la qüestió de la RSE ha ocupat progressivament un espai rellevant en l'anàlisi de les pràctiques empresarials. Tanmateix, i ho constato reiteradament en classes i conferències, de vegades la sensació de molta gent és la de trobar-se davant una sopa de lletres difícil de pair. Per això és tan important posar el focus no tant en el que hom diu, sinó en de què parla. La mateixa Comissió Europea ho ha intentat, posant l'accent en l'impacte de les actuacions i decisions empresarials. Els impactes (o les conseqüències): vet aquí un component inexcusable de la responsabilitat.

Per bé que no se sol reconèixer així, molt sovint, quan es parla de RSE, tant si es pretén enaltir-la com relativitzar-la, es fa des d'una perspectiva dualista. Una perspectiva que oposa la dimensió econòmica de l'empresa («els resultats») a la dimensió social («la responsabilitat»). Aquesta perspectiva és compatible amb un gran interès per la RSE, però com una cosa afegida a l'activitat empresarial pròpiament dita. Com si la viabilitat econòmica no formés part de la responsabilitat. I de la RSE. Però aquest dualisme té una altra cara, en la que se sol reparar menys: en nom de la RSE de vegades es projecten exigències cap a l'empresa que desborden la seva especificitat com a institució econòmica i que ignoren alguns requisits bàsics del seu funcionament.

 

Consejos básicos para mejorar tus relaciones socialesEn aquest marc es fa necessari un seriós esforç per pensar la RSE en termes d'interdependència. Avui la responsabilitat corporativa no es redueix a les conseqüències del que les empreses fan, sinó que es refereixi a la manera com les empreses se situen i actuen amb el seu entorn. La RSE es reflecteix en els valors i criteris que orienten les empreses en totes les seves relacions .

...

Read More »

Ens hem acostumat a pensar que la memòria i la memòria col·lectiva són sempre restes del naufragi del passat, d’un passat més o menys remot que perviu entre les boires dels nostres records. Segons l’edat del nostre lector, li podríem traslladar preguntes relacionades amb el Maig del 68, la resistència antifranquista, el 20N i la transició democràtica, la manifestació de l’11 de setembre de 1977, l’intent de cop d’estat del 23F, etc.

De ben segur, la majoria presentaria un relat trufat d’anècdotes i vivències. Aquesta narració, pressuposa una certa interpretació, selecció, adaptació i manipulació dels fets viscuts que recreem des del present cada vegada que els revivim. És a dir, el present l’incorporem a la memòria mitjançant narracions dinàmiques construïdes per atorgar sentit al que hem viscut i al que vivim ara.

La transmissió d’aquestes històries que es van trenant les unes amb les altres contribueix a la construcció de la memòria col·lectiva, al relat que dóna continuïtat als records compartits, que crea vincles sentimentals d’identificació, filiació, lleialtat i inclusió, i que delimita les línies de diferenciació cultural d’un col·lectiu davant d’altres. Quan, en el futur, s’evoquin episodis singulars com la cadena humana de la Via Catalana del 2013 i algú digui “Jo hi era”, aquest mecanisme narratiu de rememoració i actualització de les vivències compartides es tornarà a activar.

És mitjançant la transmissió d’històries afectivament marcades que es construeix el pont que permet transitar de la memòria viscuda per nosaltres a la memòria col·lectiva mantinguda i transmesa entre generacions. Aquest és un dels elements que afavorirà el sentiment de vincle comunitari i de pertinença.

 



Aquestes consideracions ens haurien de servir almenys per fer dues reflexions. La primera, per prendre consciència de com estem ara construint el nou...

Read More »

Com que no sabem exactament cap a on transita la nostra societat, tampoc sabem com denominar-la. O, a l'inrevés, l'anomenem de diverses maneres en funció de la clau que adoptem per intentar comprendre-la. Avui voldria aturar-me en dues d'aquestes denominacions: societat de la informació (o del coneixement, que de vegades s'utilitzen lamentablement com a sinònims) i societat del risc. I el que vull plantejar és que aquestes denominacions, ara per ara, no són alternatives sinó complementàries. Perquè la societat de la informació és alhora una societat del risc. I ho és no com una mena de subproducte lamentable, resultat de maldat i/o de la potineria humanes, sinó com una cosa intrínsecament associada al desenvolupament de la societat de la informació. Perquè ja no parlem de simples amenaces socials o naturals que escapen al control humà (com podria ser el cas de les societats premodernes). Parlem de riscos que són conseqüència de decisions humanes, l'impacte dels quals té un creixent caràcter global i es percep com a indiscriminat; com s'ha dit gràficament, la riquesa és jeràrquica, però la pol·lució és democràtica. És clar que hi ha maldat i potineria humanes, i de vegades en grau superlatiu. Però la característica comuna a la societat de la informació i la societat del risc és la interdependència. D'aquí també l'èxit de la denominació societat-xarxa que, de fet, se superposa a les anteriors.

Oblidem-nos per un moment d'un subproducte de l'anterior, com són les noves formes de terrorisme i de delinqüència....

Read More »

Més d'una vegada he iniciat un debat proposant aquesta pregunta: què hi ha en una empresa, recursos humans o persones amb recursos?

Crec que el que es ventila en aquesta pregunta no és una qüestió de terminologia sinó, alhora, un model d'empresa i un sistema de creences sobre l'empresa.

 

Si parlem de recursos, parlem d'alguna cosa funcional, prescindible en funció d'altres criteris o objectius. Parlem d'un subapartat d'una categoria més general -els recursos- que són una cosa pasiva, depenent de les funcions assignades, utilitzables i -eventualment- prescindibles. Ja se sap: el que mana, assigna recursos; i qui és un recurs és l'assignat. El director general d'Infojobs acaba de declarar que les empreses tenien cura dels candidats perquè competien per aconseguir els millors. Després de cinc anys de crisi, i amb gairebé sis milions de desocupats, "hom tracta la gent com a carn, com a carn de canó, hom fa que se senti malament". Aquest esquema, en el límit, es veu reflectit en el diàleg entre dos directius que va publicar El Roto a El País: "Cal reflotar l'empresa!: Enfonsi alguns homes!". Per cert: cal subratllar que aquest enfocament és perfectament compatible amb la retòrica que permet afirmacions engolades sobre les persones com l'actiu o el recurs més important de l'empresa. Més encara: aquesta és la visió que vertebra aquesta afirmació, encara que sembli una paradoxa.

 

Un recurs no és un subjecte. Un recurs no són persones amb autonomia i voluntat. Però és que, a més, el que s’esdevé és que molts recursos personals no s'activen -ni a la vida, ni a les organitzacions- llevat, precisament, que s'ofereixi i es faciliti aquesta possibilitat. Tanta pregunta pels recursos que tenim ens porta a ignorar els recursos inèdits però disponibles. El coneixement, les comunitats de pràctiques, l'aprenentatge, la generació de capital social...; en fi, tot el que...

Read More »

Vivim sota la contaminació mediàtica dels discursos del canvi i tot ens fa creure i veure el dinamisme d’un món accelerat que deixa obsoletes les certeses d’ahir. Les escoles de negoci i les modes dels divulgadors del treball directiu i del món de les empreses insisteixen una vegada i una altra sobre aquest tema. Les organitzacions s’han de reinventar. Els directius s’han de reciclar. Els treballadors s’han d’adaptar. Els processos han de ser disruptius. Les rutines i inèrcies s’han de combatre. Les zones de confort s’han d’evitar. Les tasques han de ser fluïdes. Els pressupòsits s’han de qüestionar. Les estratègies han de tenir data de caducitat. Les professions s’han d’actualitzar. I els canvis, ai! els canvis; els canvis, com diria Heràclit, flueixen. Com veuen, els tòpics sobre la gestió del canvi no canvien.

 

Ens hem convertit en grans experts del canvi i del que està canviant, però hem acabat per ignorar i no adonar-nos del que no canvia, d’allò que roman. Liderar el pur canvi és tenir vocació d’anarquista. O de penell. El canvi és possible en les organitzacions perquè s’interpenetra, com el ying i el yang, amb la continuïtat. Al cap i a la fi, les grans organitzacions i empreses segueixen sent aquelles que tenen grans cultures corporatives, que es mantenen fidels a principis, valors i maneres de fer, veure i viure. Una tradició és l’encarnació institucional i cultural d’un propòsit impregnat de valors que atorga significat i continuïtat a un col·lectiu, convertint-lo en comunitat. Això no vol dir que els valors o les intuïcions marc no puguin ser qüestionats o modificats, però tota tradició ho és en la mesura que ens connecta amb un sentit originari, únic, inspirador, aquella substància que impregna la manera, l’estil, l’actitud d’enfrontar-se a la realitat, al món, a la vida i als problemes.

 

Dirigir, liderar, gestionar, llavors no és promoure el canvi pel canvi i quedar-ne segrestat, sinó protegir, preservar, enllaçar i transmetre...

Read More »

Com que la inflació només ens preocupa en la seva dimensió econòmica, ens hem tornat insensibles a la inflació verbal.

I em sembla que només la inflació verbal pot explicar la profusió amb què les paraules ètica o moral apareixen en els discursos i les declaracions, profusió que sovint revela una incontinència verbal digna de millor causa. Ja se sap: sempre que algú se sent impotent o indignat davant d'una cosa que no li agrada o que, senzillament, rebutja, apel·la patèticament a una suposada pèrdua d'ètica i/o valors. "Això (el que sigui) no passaria si la gent (o els "x"...) tingués més ètica".

 

La raó per la que tanta gent diu que està convençuda que l'ètica pot sortir airosa allà on la legislació, la política, la gestió, els costums o l'educació han fracassat, escapa a les meves capacitats de comprensió. La meva credulitat és força limitada com per acceptar que la pobra ètica podrà arribar allà on les altres no arriben. Francament: no entenc com podrem resoldre millor els problemes de legislació, de política, de gestió, de costums o d'educació parlant d'ètica o apel·lant a ella. Entre altres raons perquè això suposa que ja les hem plantejat autosuficientment sense cap consideració ètica, que és el que volem afegir després. I, la veritat, si l'ètica no hi és present conceptualment d'entrada ja no hi serà mai. Altrament dit, no entenc quin sentit té un enfocament que quan parla -per posar un exemple- de gestió no parla d'ètica, i que quan parla d'ètica no parla de gestió.

 

A vegades penso que la caiguda de les grans ideologies ens han deixat com a herència la nostàlgia d'un món ben ordenat (per bé que un món ben ordenat només sigui una fantasia ben ordenada). Perquè, en el dia a dia, la manca de creences compartides ens ha deixat davant l'evidència de criteris de decisió dispars, el principal argument dels quals sovint és la facticitat del seu poder per imposar-se com a tals. Davant d'aquesta dispersió incontrolable, la incontinència...

Read More »

 

Amb el meu col·lega Josep Miralles -a qui dec bona part del que presento en aquest text- a vegades provoquem una mena de joc d'identificació.

 

El joc consisteix en una cosa molt senzilla: llancem, més que res per afany de provocar, el supòsit que, quan es tracta de pensar la relació entre ètica i empresa, només hi ha quatre posicions possibles. I aquestes quatre posicions es poden agrupar en parelles. I convidem a cadascú a situar-se (o a situar alguns exemples trets dels mitjans de comunicació).

 

La primera parella respon a un únic patró. En aquesta relació, a l’una nega a l'altra, ja sigui l'empresa a l'ètica o l'ètica a l'empresa.

 

En primer lloc, la visió de l'empresa que nega l'ètica. Ja se sap, els negocis són els negocis, i l'empresa està per obtenir beneficis. L'empresa és una institució important per a la societat (com seria la vida sense empreses?), i la seva actuació ve donada per unes regles del joc que no depenen d’ella: si es tracta d'ètica parlem de les regles, però no dels jugadors. Consegüentment, l'ètica no és rellevant ni pertinent en l'àmbit empresarial, que té una altra lògica. Com em va dir una vegada un directiu, "ja tinc prous problemes a l'empresa com perquè, a sobre, m'hagi de plantejar problemes no empresarials". Els negocis són pròpiament amorals, i pretendre introduir-hi l'ètica és introduir una pertorbació innecessària que, a sobre, ens distreu del que hauria de ser el focus de l'actuació. A més, les que són ètiques són les persones, no les empreses. I l'ètica personal ni depèn de les empreses ni és un assumpte de les empreses.

 

En segon lloc, la visió...

Read More »

Anem tots repetint obedientment el mantra "societat del coneixement". Però, quina societat i quin coneixement?

 A veure: en la societat que sembla emergir, la vella divisió entre cultura literària i cultura tecnocientífica queda en un segon lloc. De fet, la sociologia recreativa insisteix que la divisió entre les dues cultures s'ha resolt a favor de la tecnociència. D'aquí a grans lamentacions -i fins i tot funerals- sobre les humanitats només hi ha un pas. Peter Sloterdijk afirmava que "la cultura humanista, basada en el llibre i en una educació monopolitzada pel sacerdot i el mestre, ha perdut definitivament la seva capacitat per modelar l'home". La frase és tan provocativa com brillant, i la seva provocació i la seva brillantor poden fer-nos deixar de banda uns quants aclariments que són necessaris: què s'estableix com a cultura humanista i qui i com la delimita?; no hi ha cultura humanista si no es basa en el llibre?; que el sacerdot i el mestre ja no monopolitzin l'educació és una constatació o una nostàlgia?; què vol dir avui modelar l'home?

 

Suposem que acceptem això de la crisi de les humanitats, poden tenir encara algun paper les humanitats en l'emergent (ehem!) societat del coneixement? Hi ha certes tendències que, al meu parer, ho confirmen, sempre que les humanitats sàpiguen assumir les noves condicions socials i culturals. Fins fa poc el pes es decantava cap al fet de compartir un fons comú del saber (el Allgemeine Bildung dels alemanys, l'educació liberal anglosaxona). El famós cànon occidental de Harold Bloom és, probablement l'últim cant nostàlgic a favor d'aquesta visió de la tradició. Però en el present la barreja entre coneixement aplicat, especialitzat i la necessària comprehensió i capacitat d'integració crearà sabers mestissos, experiències altament interdisciplinàries. La distinció entre especialistes i generalistes, doncs, tindrà menys sentit o, simplement, deixarà de tenir-lo; la separació entre ciències i lletres (quina...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment